L'autonomia que ens cal és la de Portugal

2012-02-09T18:05:00.006+01:00

AUTONOMIA?

PERILL DE MORT!

INDEPENDÈNCIA!!!!

VIETNAM DECLARATION OF INDEPENDENCE

2011-09-03T07:23:00.002+02:00

President Ho Chi Minh delivering his address in Hanoi on 2 September 1945.

(SEPTEMBER 2, 1945)

"All men are created equal. They are endowed by their Creator with certain inalienable rights, among these are Life, Liberty, and the pursuit of Happiness"

This immortal statement was made in the Declaration of Independence of the United States of America m 1776. In a broader sense, this means: All the peoples on the earth are equal from birth, all the peoples have a right to live, to be happy and free.

The Declaration of the French Revolution made in 1791 on the Rights of Man and the Citizen also states: "All men are born free and with equal rights, and must always remain free and have equal rights." Those are undeniable truths.

Nevertheless, for more than eighty years, the French imperialists, abusing the standard of Liberty, Equality, and Fraternity, have violated our Fatherland and oppressed our fellow-citizens. They have acted contrary to the ideals of humanity and justice. In the field of politics, they have deprived our people of every democratic liberty.

They have enforced inhuman laws; they have set up three distinct political regimes in the North, the Center and the South of Vietnam in order to wreck our national unity and prevent our people from being united.

They have built more prisons than schools. They have mercilessly slain our patriots- they have drowned our uprisings in rivers of blood. They have fettered public opinion; they have practised obscurantism against our people. To weaken our race they have forced us to use opium and alcohol.

In the fields of economics, they have fleeced us to the backbone, impoverished our people, and devastated our land.

They have robbed us of our rice fields, our mines, our forests, and our raw materials. They have monopolised the issuing of bank-notes and the export trade.

They have invented numerous unjustifiable taxes and reduced our people, especially our peasantry, to a state of extreme poverty.

They have hampered the prospering of our national bourgeoisie; they have mercilessly exploited our workers.

In the autumn of 1940, when the Japanese Fascists violated Indochina's territory to establish new bases in their fight against the Allies, the French imperialists went down on their bended knees and handed over our country to them.

Thus, from that date, our people were subjected to the double yoke of the French and the Japanese. Their sufferings and miseries increased. The result was that from the end of last year to the beginning of this year, from Quang Tri province to the North of Vietnam, more than two rnillion of our fellow-citizens died from starvation. On March 9, the French troops were disarmed by the lapanese. The French colonialists either fled or surrendered, showing that not only were they incapable of "protecting" us, but that, in the span of five years, they had twice sold our country to the Japanese.

On several occasions before March 9, the Vietminh League urged the French to ally themselves with it against the Japanese. Instead of agreeing to this proposal, the French colonialists so intensified their terrorist activities against the Vietminh members that before fleeing they massacred a great number of our political prisoners detained at Yen Bay and Cao Bang.

Not withstanding all this, our fellow-citizens have always manifested toward the French a tolerant and humane attitude. Even after the Japanese putsch of March 1945, the Vietminh League helped many Frenchmen to cross the frontier, rescued some of them from Japanese jails, and protected French lives and property.

From the autumn of 1940, our country had in fact ceased to be a French colony and had become a Japanese possession.

After the Japanese had surrendered to the Allies, our whole people rose to regain our national sovereignty and to found the Democratic Republic of Vietnam.

The truth is that we have wrested our independence from the Japanese and not from the French

The French have fled, the Japanese have capitulated, Emperor Bao Dai has abdicated. Our people have broken the chains which for nearly a century have fettered them and have won independence for the Fatherland. Our people at the same time have overthrown the monarchic regime that has reigned supreme for dozens of centuries. In its place has been established the present Democratic Republic.

For these reasons, we, members of the Provisional Government, representing the whole Vietnamese people, declare that from now on we break off all relations of a colonial character with France; we repeal all the international obligation that France has so far subscribed to on behalf of Vietnam and we abolish all the special rights the French have unlawfully acquired in our Fatherland.

The whole Vietnamese people, animated by a common purpose, are determined to fight to the bitter end against any attempt by the French colonialists to reconquer their country.

We are convinced that the Allied nations which at Tehran and San Francisco have acknowledged the principles of self-determination and equality of nations, will not refuse to acknowledge the independence of Vietnam.

A people who have courageously opposed French domination for more than eighty years, a people who have fought side by side with the Allies against the Fascists during these last years, such a people must be free and independent.

For these reasons, we, members of the Provisional Government of the Democratic Republic of Vietnam, solemnly declare to the world that Vietnam has the right to be a free and independent countryï¿½and in fact it is so already. The entire Vietnamese people are determined to mobilise all their physical and mental strength, to sacrifice their lives and property in order to safeguard their independence and liberty.

Source: Ho Chi Minh, Selected Works (Hanoi, 1960-1962), Vol. 3, pp. 17-21.

* Note, the Democratic Republic of Vietnam has been renamed The Socialist Republic of Vietnam.

Declaration of Independence of the Republic of Moldova

2011-08-27T13:41:00.000+02:00

THE PARLIAMENT OF THE REPUBLIC OF MOLDOVA, constituted after free and democratic elections,

taking into account the millenary history of our people and its uninterrupted statehood within its historical and ethnic area of its national making,

considering the acts of dismemberment of its national territory between 1775 and 1812 as being contradictory to the historical right of its people and the judicial stature of the principality of Moldova, acts recalled by the entire historical evolution and the free will of the population of Bessarabia and Bucovina,

underlining the existence of Moldovans in Transnistria, a component part of the historical and ethnic territory of our people,

acknowledging that declarations by many parliaments of many states consider the agreement of August 23, 1939, between the government of the USSR and the government of Germany null and void ab initio and demand that the political and judicial consequences of the above be eliminated, a fact revealed also by the declaration of the international conference "The Molotov- Ribbentrop pact and its consequences for Bessarabia", adopted on 28 June 1991,

pointing out that, without the prior consultation of the population of Bessarabia, Northern Bucovina and Herta District, occupied by force on June 28, 1940 as well as the Moldavian Soviet Socialist Autonomous Republic (Transnistria) established on Oct. 12, 1924, the Supreme Soviet of the USSR, by infringing its constitutional prerogatives, adopted the "Law of the USSR on the establishment of the Moldavian SSR" on August 2, 1940, and its Presidium issued "The Decree concerning the frontiers between the Ukrainian SSR and the Moldavian SSR", on November 4, 1940, judicial acts whereby, in the absence of any real legal basis, it was attempted to justify the dismantlement of those territories and the incorporation of the new republic into the USSR,

recalling that during the recent years the democratic national liberation movement of the population of the Republic of Moldova reaffirmed its aspirations for freedom, independence and national unity, expressed in final documents of the Great National Reunion of Chisinau on 27 August, 1989, 16 December, 1990 and 27 August, 1991, laws and decisions of the Parliament of the Republic of Moldova concerning the laws reintroducing Romanian as the state language and the Latin alphabet on August 31, 1989, the state flag on 27 April, 1990, the state emblem on November 3, 1990 and the change of the official name of the republic on May 23, 1991,

taking as a basis the declaration concerning State Sovereignty of the Republic of Moldova, adopted by the parliament on June 23, 1990, and the fact that the population of the Republic of Moldova, in its own right as a sovereign people, did not participate at the referendum on the preservation of the USSR, held on March 17, 1991, in spite of the pressures exercised by the state organs of the USSR,

taking into account the irreversible processes taking place in Europe and elsewhere in the world calling for democracy, freedom and national unity, for the establishment of a state of law and the transformation towards a free market,

reaffirming the equal rights of peoples and their right to self-determination, as laid down in the UN Charta, the Helsinki Final Act and the norms of international law pertaining to the above,

considering, in view of all of the above, that the time has come for the proclamation of a judicial act, in accordance with the history of our people and moral norms of international law,
PROCLAIMS SOLEMNLY,

in the virtue of the right of self-determination of peoples, in the name of the entire population of the Republic of Moldova, and in front of the whole world, that:

THE REPUBLIC OF MOLDOVA IS A SOVEREIGN, INDEPENDENT AND DEMOCRATIC STATE, FREE TO DECIDE ITS PRESENT AND FUTURE, WITHOUT ANY EXTERNAL INTERFERENCE, KEEPING WITH THE IDEALS AND ASPIRATIONS OF THE PEOPLE WITHIN ITS HISTORICAL AND ETHNIC AREA OF ITS NATIONAL MAKING.

In its quality as a SOVEREIGN AND INDEPENDENT STATE, THE REPUBLIC OF MOLDOVA, hereby

requests all states and world governments to recognize the independence of the Republic of Moldova, as proclaimed by the freely elected parliament of the republic and is willing to establish political, economic and cultural relations and any other relations of common interest with European countries and all other countries of the world, and is ready to establish diplomatic relations with the above, in accordance with the norms of international law and common practice on the above matter,

requests the United Nations to admit the Republic of Moldova as a full member of the world organization and its specialized agencies,

declares that it is ready to adhere to the Helsinki Final Act and the Paris Charta for a new Europe, equally asking to be admitted to the CSCE and its mechanisms, with equal rights,

requests the USSR to begin negotiations with the government of the Republic of Moldova to terminate the illegal state of occupation and annexation and the withdrawal of Soviet troops from its national territory,

decides that no other laws should be respected on its territory but those that are in conformity with the republic's constitution, laws and all other legal acts adopted by the legally constituted organs of the Republic of Moldova,

guarantees the exercise of social, economic, cultural and political rights for all citizens of the Republic of Moldova, including those of national, ethnic, religious and linguistic groups, in conformity with the provisions of the Helsinki Final Act and documents adopted afterwards, as well as the Paris Charta for a new Europe.
SO HELP US GOD!

Adopted in Chisinau, by the Parliament of the Republic of Moldova on this day, the 27th of August, 1991.

AFERS EXTERIORS

2011-01-09T19:22:00.000+01:00

Els darrers dies he seguit amb un cert detall els canvis en l'organigrama de la Generalitat que s'està portant a terme arran de l'arribada de l'Administració Mas-Duran i Ecspanya (deixem-nos de punyetes).

Un dels elements que més m'ha desil.lusionat ha estat que el sr. Mas no ha mantingut la promesa que va fer en la campanya electoral del 2006 de crear una Conselleria d'Afers Exteriors. Aquest àmbit competencial ha quedat inclòs dins la nova Secretaria d'Afers Exteriors, amb rang de secretaria general, i que depèn directament del macro Departament de la Presidència, encapçalat pel mateix Artur Mas , a través de la Secretaria del Govern, el titular de la qual és en Germà Gordó.

Es tracta d'un rang insuficient. Amb poca visibilitat mediàtica i política. Fa la impressió que no s'és conscient de la importància que tenen els Afers Exteriors per a la Catalunya actual. És una dimensió clau, estratègica.

Tant és així que hauria de tenir un Departament específic, i hauria de comptar amb un responsable polític, de rang de Conseller, de primera línia, al mateix nivell que el d'Economia, Interior, Cultura o Política Territorial, per dir-ne alguns.

L'administració Mas-Duran i Ecspanya, sembla més preocupada per mirar cap Ecspanya que cap al món. La prova és que en Mas, si més no fins on una servidora sap, encara no ha fet cap signe de complicitat envers la comunitat internacional. (Tret de si es considera aquella expressió ridícula, pròpia de primera sessió d'un seminari d'MBA, de ser un govern business friendly, com a tal... ).

La ratificació de la titular d'Afers Exteriors del govern tripartit, s'ha venut com un altre exemple d'obertura ideològica del nou govern. En tot cas, caldrà veure si això serveix per impulsar o no una de les poques iniciatives positives que l'anterior administració va portar a terme, com fou l'impuls decidit de les Delegacions del Govern de la Generalitat a l'Exterior. Si aquesta línia s'abandona, llavors tot plegat serà una aixecada de camisa.

Cal seguir sense complexos els exemples del Quebec, que té un veritable Ministeri de Relacions Internacionals, amb una xarxa d'Oficines arreu del món. Fins i tot l'Oficina del Quebec a Paris, té status diplomàtic, reconegut pel propi govern francès.

En aquest sentit, em sobta la supressió de la Secretaria per a la Unió Europea... espero que no la canvïin per la Secretaria per a l'Aragó o per a Extermadura, que ja se sap que en Duran i Ecspanya això de "los cantos regionales" el posa. Vol dir això que per al nou govern, els afers de la UE no són rellevants? O que només l'importen les conferències sectorials ecspanyoles, i prescindeix de les cimeres europees i internacionals?

El nou govern, continua sense adonar-se que la dimensió internacional és clau pel futur de Catalunya com a país... i anava a dir per la Independència, però és clar ara caic que aquest govern de morrió i tocs teològics, està més aviat per la dependència...

2008-02-17T13:21:00.004+01:00

TODAY KOSOVO, TOMORROW CATALONIA

SUNDAY, 17.02.2008

A NEW STATE IS BORN

CONGRATULATIONS KOSOVA

(MAY CATALONIA BE THE NEXT STATE IN EUROPE)

2008-02-08T17:50:00.001+01:00

UN ALTRE RIDÍCUL DE L'AUTONOMIA... i EN VAN...

Ahir el Parlament del parc, o Parlament del Zoo, va aprovar una moció contra el traçat de l'AVE (no del TGV, que encara hi ha classes), per Barcelona. Naturalment, aquesta decisió d'una instància totalment desprestigiada, que ja no perd ni dignitat, perquè no li en queda, no servirà de res. Dret a decidir, heu dit? I un bé negre. Els ecspanyols, allò que digui el Parlament del parc s'ho passen pel forro del collons quatre vegades. Quin ridícul més espantós el de l'autonomia i els autonomistes.

Però encara és molt més greu el ridícul dels pretesos independentistes. Començant pel President del Parlament. Un ésser absolutament degradat, si tingués el més mínim grau de dignitat, plantejaria una crisi institucional i dimitiria en protesta contra aquesta deslegitimació de la instància que presideix. Però res. El molt caradura es mantindrà amb dents i ungles arrapat al seu càrrec, i com la ronya no ens el traurem del damunt ni amb aigua calenta.

Però si aquest penques, que ha denigrat institucionalment el Parlament, és culpable, encara ho és més el seu cap de files i flamant Vicepresident de la Cosa, el qual es conforma en votar en contra del traçat, però no ho planteja com un casus belli, no tant per la rellevància de l'afer, sinó pel caràcter simbòlic que té el fet que un posicionament del Parlament valgui exactament una merda als ulls dels ecspanyols.

De totes maneres, no cal dir que aquest episodi trist i lamentable no farà més que incrementar el suport a la Independència. El que cal ara és que els dirigents independentistes siguin no veritables mequetrefes, autèntica escòria, detritus, rebuig, deixalla, xurma, morralla i fins i tot merda, sinó més aviat gent amb cara i ulls, i que siguin capaços de dir, sense que els tremolin les cames i els petin els dents, Adéu Ecspanya!

2007-12-26T19:21:00.000+01:00

DURAN I ECSPANYA ENS RECORDA A GARCIA ALBIOL

Déu n'hi do com comença el Duran i Ecspanya, amb un vídeo que el podria signar l'impresentable i carn de beat Garcia Albiol. Estigmatitzar la immigració és propi de la dreta extrema i de l'extrema dreta. Vegeu-lo i jutgeu.

Segons m'informen des de dins del partit, cada cop hi ha més militants que s'apunten a la màxima leninista de quant pitjor, millor. Que traduït vol dir que quant pitjor sigui el resultat en les eleccions del dia 9 de març, més aviat ens desempallegarem d'aquest individu.

Que així sia!

2007-12-11T16:14:00.000+01:00

TANQUEN LA CARRASQUETA... I CDC A CUBA!

Que els ecspanyols ens volen fer la pell, i que ens la fan així que poden, no hauria d'estranyar ningú a aquestes alçades de la pel.lícula.

Sincerament, he de dir que jo confiava amb el Conseller Joan Manel Tresserres que la sang no arribaria al riu. De tots els consellers del govern de la CAC, en Tresserres era el que m'inspirava més confiança. He de reconèixer, però, que m'ha fallat. I això és el que més em dol. Ni d'en Montilla, ni d'en Clos, n'esperava res. Puc ser il.lús, però no imbècil.

Ara la meva decepció és molt profunda. Fins i tot feridora. Tants pressupostos, tantes catifes, tantes mandangues, perquè al final acabin donant-ne pel cul, oi Joan Manel?

Contra l'atac a TV3 a les comarques del sud, s'hauria d'haver muntat una campanya internacional en defensa de la Llibertat d'Expressió, que ben segurament hauria recollit suports arreu del món mundial. Que en plena era d'Internet, encara els ecspanyols juguin al tancament dels repetidors de televisió és com retrocedir a l'Edat de Pedra. Però aquí, naturalment, no s'ha apostat per defensar TV3.

Certament, he de reconèixer que la mateixa TV3, nom horrorós, per cert, no ha ajudat massa a ser defensada. El seu creixent hispanocentrisme, ha fet que molts catalans deixéssim de considerar-la la nostra. Seguint les reflexions encertades d'en Víctor Alexandre, aquí i avui, una hora de TV3 ecspanyolitza més que 12 hores seguides de la COPE. I això que hi ha autèntics nazis, com el sr. Joan Ferran, que encara gosa parlar de crostres.

Tanmateix, no es pot fer una desqualificació global d'aquesta emissora. I només per això, la implementació d'aquesta campanya de denúncia internacional, una campanya amb cara i ulls, s'hauria d'haver fet des de fa mesos. Però, per les raons que siguin, aquesta campanya no s'ha muntat. Digueu-li blaverisme principatí (per cert, molt més estès i perillós que el valencià), menfotisme, capdesetmanisme, o com vulgueu. O digueu-li, ras i curt, inutil.litat manifesta.

Resulta paradoxal, per exemple, el cas de CDC, un partit que sembla més interessat en emular en Jorgito Moragas, i se'n va a fer el préssec a Cuba -enviant-te ni més ni menys que 10 militants... M'agradaria saber quant els ha costat la brometa aquesta. Com que suposo que deu ser un cost d'escàndol -segurament carregat a l'erari públic-, m'indigno encara més. Aquests diners haurien pogut ser molt més útils esmerçats en la campanya internacional en defensa de la Llibertat d'Expressió.

Però és clar, els aprenents de Moragas han de fer el numeret. Per cert, tenen els collons i els ovaris d'anar-lo a fer a Grozni, o, deixem-ho a Moscou?

2007-12-03T22:55:00.000+01:00

diumenge, 2 / desembre / 2007

Josep Sort / TU DE QUÈ VAS?

Josep Sort. És professor universitari, bon coneixedor de la realitat nacional del Quebec i dedicat a l'estudi de la noves tecnologies d'Internet en el terreny social i polític. És autor de llibres com "Canadà divisible: l'autodeterminació del Quebec"(2002), "L'ombra del poder. Un estudi sobre el nacionalisme espanyol" (1995). És impulsor de diversos blogs: Indústries de guerra o La Taula d'en Bernat.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

Com a català, republicà i demòcrata, qualsevol monarquia em produeix un rebuig elemental. Que encara hi hagi sistemes polítics tan profundament desiguals, tan profundament discriminatoris, tan profundament endarrerits que neguen la dignitat de la persona humana. Quant a la figura del Rei d'Espanya, malgrat la seva relativa curta història (recordo que el títol literal només existeix d'ença els anys 30 del segle XIX), tradicionalment ha estat emprat per simbolitzar la unitat nacional espanyola... una unitat, per cert que constitueix una autèntica facècia. Cremar una foto del titular de la corona, és un acte de dignitat política puntual, però hem d'anar més enllà. És fer pedagogia política i constitueix un evident reclam en una societat mediàtica com la nostra.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

Primer, jo no crec, en tot cas, penso. La constitució espanyola és un document producte del pacte entre sectors de l'antic règim franquista i elements de l'oposició que es va aprovar sota la pressió de l'exèrcit franquista i en un clima d'enorme violència política contra el moviment democràtic. No és doncs, un document elaborat amb llibertat, com deia la cançoneta de marres. Es un dictat dels poders fàctics franquistes i per mi no té cap mena de legitimitat democràtica. Quan sento els espanyols donar lliçons de democràcia, em poso les mans al cap. L'estat ecspanyol és probablement l'únic on el feixisme no ha estat derrotat militarment. I això té un preu. Respectar? Passar totalment i absoluta.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Naturalment, el meu mapa nacional inclou totes i cadascuna de les 81 comarques. D'altra banda, considero que Catalunya, que és la denominació que a mi més em satisfà, hauria de recuperar els territoris que formen la conca del riu Cinca, i també el Carxe i l'Alguer. Tot això forma la nació catalana i el meu mapa nacional. També he de dir que la nació catalana la formen totes les comunitats o grups de la diàspora. És la Catalunya exterior, que tanta importància ha tingut en la nostra història. Recordo que els primers grups independentistes declarats es funden a Cuba. Gràcies a Internet ara el contacte amb ells és immediat. Cal reforçar les comunitats catalanes a l'exterior, que esdevinguin autèntics lobbies a Amèrica, Europa i Àsia. Hi ha molta feina. La Catalunya nacional és una Catalunya global.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Sobirania implica capacitat efectiva de decidir, no només tenir el dret a fer-ho. Vol dir, doncs, independència per poder decidir. Sobirania i Independència són indestriables. Només s'és sobirà des de la Independència. Quan ets independent pots triar si vols que la República Catalana sigui de base unitària, de base comarcal, regional o federal. Però primer cal ser lliure, cal guanyar la Independència.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

El de tots els pobles que han lluitat abans per la seva llibertat. Es tracta d'anar ocupant espais de poder, com si fossin trinxeres. Després d'una, una altra. I així anar fent. Sense dubtar, ni vacil.lar. Sabent que tenim un enemic fanàtic. Però precisament aquesta és la seva feblesa. Les lluites d'alliberament nacional, acostumen a ser guerres asimètriques: els estats opressors perden si no guanyen. Els moviments independentistes guanyen si no perden. Ara be, sempre he pensat que des d'una lògica geoestratègica, França és el principal obstacle a la nostra independència, no Espanya. Finalment, vull afegir que tinc una plena confiança en el caràcter lluitador del poble català. Estic convençut que si aconseguim una concòrdia independentista, no hi haurà déu que ens pari. Pot semblar romàntic, però som un poble realment especial. Hem sobreviscut 300 anys d'ocupació pel cap baix, i encara estem plantant cara. Això vol dir alguna cosa, no?

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

La sobirania nacional és un atribut al qual cap poble que l'ha aconseguit hi renuncia. Això vol dir alguna cosa. Penso que serà un acte de justícia històrica. Som un poble amb mil anys d'història. Una història certament complicada. Al segle XIII i XIV érem un exemple de proto-estat nació, però ens vam enfrontar amb enemics poderosos: Castella, França i el Vaticà... Però això ja ha passat. La sobirania nacional ens farà lliures i destruirà un estat opressor oligàrquic, discriminador, com ha estat l'estat espanyol a Catalunya. Pel que fa a qui penso que sortirà beneficiat, la immensa majoria de la població, Només perdran els qui viuen de la dependència espanyola i francesa. En els processos d'alliberament nacional, qui en treu més benefici és qui controla o hegemonitza el bloc revolucionari, si bé també aquí hi juga molt el context internacional i les grans potències. En el cas català, però, l'espoliació econòmica, és tan evident, tan descarada, tan descomunal, que, m'aventuro a dir que, un cop desaparegui, en assolir la independència, l'impacte en el nivell de vida i de benestar de la societat catalana serà immediat. I no només això, la llibertat farà que les nostres il·limitades capacitats creatives -som un poble de creadors universals- farà que aviat siguem un poble capdavanter.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

No és un qüestionari senzill. Cal reflexionar i la veritat sigui dita us aconsello canviar els "creus" pels "penses". En general, és un qüestionari que es pot passar a persones amb un cert nivell de formació intel.lectual i política.

Enviat per JULI CUÉLLAR a 13:45

NOTA: Entrevista penjada al bloc de Juli Cuéllar

2007-10-28T22:47:00.000+01:00

CONTRA EL NEGACIONISME

La política catalana té fama d’intentar amagar el cap sota l’ala. D’aquesta manera pensa que, ignorant allò que passa, s’estalviarà prendre decisions inajornables, crítiques. Una manera d’amagar el cap sota l’ala, és negar sistemàticament la voluntat de destruir la nació catalana per part dels nostres enemics els espanyols… i els francesos. Així, aquesta actitud pot ser qualificada de negacionista. En conseqüència, els nostres negacionsites són els que neguen que històricament el projecte polític espanyol no pressuposi la destrucció de Catalunya com a nació, en totes les seves dimensions. Un exemple actual de negacionisme, per exemple, el tenim a l’Aragó: ni el nou estatut d’autonomia ni, segons sembla, la nova Llei de Llengües, contempla l’existència del català com a llengua pròpia de la Franja de Ponent.

El negacionisme és practicat per tots aquells que s’oposen a la nostra independència. Tant pels unionistes espanyolistes, com pels autonomistes o els federalistes. Tots ells parteixen d’una presa de posició comuna: el poble català, els catalans i les catalanes, no és sobirà, no disposa, doncs, del dret a decidir sobre ell mateix. En el millor dels casos, es pot arribar a parlar de co-sobirania, però en la majoria, la sobirania correspon a un altre poble, bé l’espanyol, bé el francès.

Que a aquestes alçades de la història, encara hi hagi defensors de la concòrdia, l’entesa, la fraternitat entre els pobles d’Espanya, no és més que un exercici de cinisme profund. El discurs espanyol és impermeable a qualsevol reconeixement d’igual a igual entre Espanya i Catalunya.

Penso que ha arribat l’hora que l’independentisme català rebutgi de pla qualsevol aliança conjuntural (tipus Pacte de Sant Sebastià) amb les forces negacionstes. I penso que ha arribat l’hora perquè la independència de Catalunya, no és cap somni, ni cap mirall. Ras i curt, és una necessitat inajornable, no només a nivell identitari, sinó sobretot a nivell material. La submissió política a un projecte nacional aliè, comporta la conversió de l’estructura econòmica catalana a un model de poc valor afegit, de mà d’obra barata, al servei de les elits dirigents de la metròpoli (Madrid, Paris). A nivell intern, qualsevol acord estratègic amb partits negacionistes, és un pas que ens allunya de la independència, i en conseqüència, de la possibilitat de disposar de tots els instruments necessaris avui en dia, per fer front als reptes econòmics, socials, culturals o polítics que suposa la globalització. Que ens allunya, finalment, del benestar material i de la justícia social. D’una Catalunya millor i, per extensió, d’un món millor.

Josep Sort
Article penjat inicialment al web del grup Criteri (22.10.2007)

2007-09-13T14:54:00.000+02:00

2007-09-12T19:30:00.000+02:00

AQUESTA ÉS LA SAMARRETA QUE M'AGRADA!

2007-09-04T11:41:00.000+02:00

Independència i Llibertat

Les primeres paraules d'aquest primer article per a Criteri no poden ser més que d'agraïment cap als seus impulsors pel fet d'haver-me proposat que pugi al carro d'aquest projecte tant engrescador.

Feta aquesta consideració preliminar, em sembla evident que si del que es tracta és de potenciar l'autocentrament dels catalans i les catalanes, la reflexió de sortida que hem de fer és que ens proposem assolir una normalitat nacional. I en el món d'avui en dia, les nacions normals, és a dir, les reconegudes com a tals, les que formen part de l'Organització de les Nacions Unides, es caracteritzen per defensar i promoure dos principis bàsics: la Independència i la Llibertat.

D'ençà de la Declaració d'Independència del 4 de juliol del 1776, que marcà l'inici de la formació dels Estats Units, dotzenes de nacions han donat el mateix pas, fins al punt que el paradigma de la normalitat nacional és l'estatalitat. Avui en dia, doncs, tenir un projecte polític subestatal, sigui del caire que sigui -federal, autonòmic o regional- equival a renunciar a ser amo del teu futur, equival a posar en perill el benestar dels teus compatriotes, dels teus conciutadans, perquè deixes en mans d'altri les decisions d'ordre econòmic, polític, cultural, social, etc. que afecten el desenvolupament quotidiani. Altrament dit, renunciar a la Independència és renunciar a la Llibertat.

Per això, tot plantejament polític que no contempli la independència del poble català, la seva llibertat, en definitiva, no pot ser comprès enlloc? Com es pot pretendre que els catalans i les catalanes facin cap aportació original al patrimoni universal, per exemple, cultural, si aparentment sembla que rebutgen allò que dignifica a l'ésser humà i que no és altra cosa que l'autoreconeixement com a actor sobirà en el teatre d'aquest món que ja ha entrat plenament en un nou mil.leni? Només si som capaços d'elaborar un discurs, i una pràctica independentista -i no tinc cap dubte que ho som- serem no només coneguts, sinó també reconeguts arreu, i serem tractacts com a iguals. I deixem les històries de la pluja fina i les estacions federals al calaix dels mals endreços.

Josep Sort és politòleg i professor a la Universitat Ramon Llull
[15/07/2007]

NOTA. Aquest article va aparèixer publicat inicialment a la secció Talaia del web del col.lectiu criteri

2007-08-12T12:48:00.000+02:00

LLUÍS M. XIRINACS i DAMIANS (1932-2007),

MORT PER UNA TERRA LLIURE

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

2007-07-25T13:41:00.000+02:00

PIQUÉ, DURAN, RECODER... LA DRETA CATALANA ES MOU

La dimissió de Piqué al capdavant del PPC, pot donar lloc a importants moviments de reestructuració de la dreta catalana.

Per una banda, el PPaC (és a dir, el PP a Catalunya, no de Catalunya) ha passat a mans d'energúmens com en Sirera, el mamporrero Garcia Albiol i el no menys fatxa Albertito Fzdez Díaz. Quina troika! Aquesta genteta es llançaran a sac cap a una espiral xenòfoba i feixistoide sense precedents amb l'objectiu d'anihilar els Cs i de passada atraure el vot ecspanyol sociata. L'aposta pepera no podrà ser igualada pels sociates i definitivament, perdran el vot ecspanyolista, tret d'aquella gent seva, familiars, amics i coneguts que mengen dels sous públics (que són molts, no cal dir-ho).

El dimitit Piqué, que no em cansaré de dir-ho, va ser impulsat a la política pels homes de La Caixa, per tenir un peó a dins de la direcció pepera, pot acabar donant-se el bec amb en Duran i Lleida, bé formant parella de ball, o bé fent un trio amb un polític a l'alça com és en Lluís Recoder, actual batlle de Sant Cugat i flamant nou vicepresident de la Diputació de Barcelona. Aquests tres genets de l'apocalipsi ecspanyola tenen per objectiu gens dissimulat, carregar-se l'Artur Mas i desfer el nucli sobiranista de CDC, la família, inclosa.

Naturalment, La Vanguardia, El Periódico i fins i tot l'avui de dol El Pais, donarien el que fos per culminar un pacte socioconvergent, amb l'afegit de Piqué i l'exclusió dels sobiranistes convergents, el més aviat posssible. No es cansen de publicar enquestes sociològiques favorables la respecte. Veuen que la cosa se'ls ensorra: a CDC el suport al trencament amb UDC és cada cop més important, a ERC els sectors crítics poden arribar a esbandir una direcció cada cop més lliurada als sociates, al PSC el retorn de Bono a la primera línia política ha fet mobilitzar al diminut sector catalanista que encara s'entossudeix en militar-hi. En definitiva, un panorama que posa dels nervis els ecspanyols de tot pelatge.

En aquest sentit, el ja esmentat nomenament de Recoder com a VP de la Diputació, és de summa importància. El seu president, en Celestino Corbacho, ha estat clarament identificat com l'home del PSOE a Catalunya. Adversari del propi Montilla, el fitxatge de Recoder fa que aquest òrgan de govern provincial, esdevingui clarament un contrapoder a la Generalitat. L'entesa Corbacho-Recoder, sense cap mena de dubte pot posar les bases del pacte sociovergent que l'ecspanyolisme vol.

Cal seguir molt d'aprop els esdeveniments propers. Cal liquidar els càncers polítics, tals com en Duran i Lleida, en Carod-Rovira, en Joan Saura, i cal començar a posar les bases d'un Pacte per la Sobirania interpartidista. La dependència de Catalunya respecte l'Estat ecspanyol és cada cop més insostenible. Cal actuar de pressa i sense tremolor de cames i petades de dent.

2007-07-12T12:28:00.000+02:00

LA GUERRA SECRETA CONTRA LA INDEPENDÈNCIA DEL QUEBEC

Sovint quan pronuncio conferències sobre el Quebec, a l'hora del debat posterior, hi ha algú que diu que els quebequesos tenen sort de trobar-se sotmesos al Canadà i no a Ecspanya. Es refereixen és clar al fet que al primera hi ha arrelada una cultura democràtica ben ferma, mentre que en la segona, no. I és cert. Al Canadà -o millor dit en alguns dels territoris que avui formen part de la federació canadenca- s'han celebrat eleccions parlamentàries de forma ininterrompuda des del 1791. I això marca, òbviament. També és cert que els canadencs no han afusellat cap president quebequès ni cap president de la principal institució esportiva del país. Tot això és cert... però no tant.

El curriculum repressiu canadenc respecte l'independentisme quebequès és notable. I no em refereixo a temps passats, com arran la Rebel.lió dels Patriotes, en el segle XIX. Em refereixo als temps contemporanis, sobretot entre els anys seixanta i vuitanta del segle passat, quan els serveis d'informació canadencs, i molt especialment, la Gendarmeria Reial del Canadà (que és la denominació quebequesa que rep la Policia Muntada del Canadà), els simpàtics Mounties, van deixar entreveure la seva cara més sinistra. Val a dir que la GRC va comptar en aquells anys amb l'ajuda i fins i tot la pressió de la CIA, que sempre va considerar el moviment independentista quebequès com un muntatge dels soviètics, via Partit Comunista Francès, per desestabilitzar un territori adjacent als Estats Units. Aquesta paranoia va durar fins ben bé la fi de la Guerra Freda.

Tornant, però als anys 60, 70 i 80, va ser llavors que la GRC i altres serveis paral.lels van desenvolupar una autèntica guerra bruta no només contra l'organització armada Front de Libération du Québec, cosa lògica i ben esperable, sinó també contra partits polítics o organitzacions patriòtiques, començant pel propi Partit Quebequès. Falsos atemptats, infiltració d'agents, robatori de bases de dades, psyops (operacions psicològiques), etc. etc. Segurament molts detalls encara no es coneixen i fins i tot és probable que no es coneixeran mai.

Fa uns mesos, la televisió quebequesa va emetre un reportatge sobre La Guerra Secreta contra la Independència del Quebec. D'una durada total de 45 minuts, ara s'ha penjat a la xarxa i es pot visionar en tres parts. Això sí, en francès. Us en recomano el seu visionat.

Podeu trobar-lo aquí.

2007-07-03T14:35:00.000+02:00

CAL TALLAR-LOS EL COLL (i el que calgui)

A aquests dos pàjarus cal tallar-los el coll, i el que calgui. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant. Naturalment. Em refereixo, a en Josep Antoni Duran i Lleida i a en Josep Lluís Carod-Rovira. Dues primma donnes de la política de saló, catifa, secretària i pasta gansa. Un país com Catalunya, no pot aguantar suposats patriotes que fan de la por i del franquisme sociològic, sí, sí, franquisme, la seva guia d'actuació. De la por a la llibertat (Fromm dixit) la seva bandera. Fora, fora, que se'n vagin. Que n'aprenguin. Amb els seus discursos messells, deshonren milers de patriotes que van donar la vida per una Catalunya Lliure. Si es vol fer una truita s'ha de trencar un ou, o dos. No podem ser la conyeta del món mundial que se'n foten d'una colla d'imbècils que prediquen la subordinació i renuncien a allò que cap poble renuncia mai: la Independència i la Llibertat. Sí, per aquest ordre. No ens enganyem. No volguem ser més originals, més macos, més preciosos i més estupendos que la resta de la Humanitat. Prou, prou. Acabem d'una vegada amb aquesta crosta mental. Siguem valents, agosarats i enviem la por a pastar fang. Siguem clars:

Convergència Democràtica de Catalunya, no pot continuar mantenint de franc un cara-girada, un penques, un vividor com és en Duran Lleida. Cal tallar amarres i bon vent i barca nova. CDC és un partit que ha de créixer i desenvolupar una estratègia liberal-progressista d'accessió a la sobirania. I que la carcúndia desaparegui del mapa o s'amagi al PP. La responsabilitat dels dirigents convergents és enorme i no pot quedar supeditada a plantejaments reaccionaris, integristes, ecspanyolistes. Si gosa, té un camp enorme per córrer. Perquè a més té una militància i uns votants força fidels. Aquesta és la seva potència. No pot malbaratar-la aguantant aquest individu tan impresentable, aquest trepa. Cal passar pàgina. I el mateix es pot dir de força gent d'Unió Democràtica de Catalunya: molts d'ells són patriotes de pedra picada i no poden permetre que el patrimoni d'en Carrasco i Formiguera sigui violat impunement pels Duran, Sanchez Libre, Casas de torn. No, no. Cal una dreta catalana desescpanyolitzada. Moderna, valenta i sobirana. És urgent.

I pel que fa a Esquerra Republicana. Les darreres declaracions d'en poca-pena d'en Carod són una autèntica declaració de guerra. S'han tret les caretes. Apareixen les navalles. Com pot tenir els collons de dir que va haver d'acceptar el vot pel No si ell era partidari del Sí al Nyap? I ho diu així i es queda tan panxo! En un país normal, un polític normal, amb cara i ulls, i sobretot amb dignitat i cultura democràtica, si el seu punt de vista és derrotat, en una qüestió de gran rellevància política, el que fa és plegar o llançar un tot o res. Però mai, MAI, acceptar una proposta i defensar-la sense estar-hi d'acord: això se'n diu centralisme democràtic i és propi dels partits de tradició marxista-leninista, però no dels que se n'orgulleixen de ser de tradició no autoritària, i particularment dels que tenen una profunda empremta llibertària, com és el cas, sense cap mena de dubte, d'ERC. Un polític que fingeix, que enganya, cal botar-lo, fotre'l a mar, perquè és un vividor, un que fa tots els papers de l'auca per viure de la camama. Un tio que juga amb els sentiments, els valors, les creences (pels creients), els pensaments de milers de persones. Tanta por fa viure en el món civil? Si us plau amb aquesta gentxxxa no es va enlloc.

Què no tenien por a la derrota els patriotes del 1714? I els de la Batalla de l'Ebre? I, malgrat això ho van donar tot. I gràcies a ells nosaltres encara som aquí. Malgrat llurs derrotes militars, no han aconseguit exterminar-nos i continuem plantant cara. I no tinc cap mena de dubte que guanyarem. Però cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I si caus et tornes a aixecar i si tornes a caure et tornes a aixecar. Fins a la victòria. Però sense por al fracàs. No ens podem permetre tenir capdavanters que no donen exemple. Així no es construeix un poble.

Si us plau, tallem-los el coll. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant.

2007-07-02T14:18:00.000+02:00

REFLEXIONS SOBRE LA CONJUNTURA POLÍTICA (3a PART): QUI TÉ POR DE DURAN I LLEIDA?

Tal i com era previsible, CiU ha rebut de valent en les eleccions locals. No només ha perdut Tarragona, sinó també les presidències de les diputacions de Lleida i Girona. Per més inri, per mantenir el poder, ha pactat amb el PP a la de Tarragona. Amb el PP! Què ràpid que passa una generació, oi senyor Mas?

És públic i notori que el lideratge d'Artur Mas cada cop penja més d'un fil. El seu enemic jurat, que no és altre que en Josep Antoni Duran i Lleida, se li pixa a la cara dia sí i dia també. Jo no entenc, no puc entendre, com es pot deixar a aquest individu tant de corda. Ja hauria d'estar mort i enterrat! Però si no és ningú! Si només respira gràcies a La Vanguardia i al Vaticà! I per descomptat, gràcies a la rosca que li fan els sociates (i els seus corifeus mediàtics) per afeblir Mas. Però és tant difícil de veure això? Jo penso que no.

CDC ha de decidir si vol jugar la carta de la sobirania o la de l'autonomia. Fins ara és ben clar quina ha jugat. No hi ha cap mena de dubte al respecte. La por a perdre la seva suposada centralitat social i, sobretot, electoral, fa que no es mogui ni un mil.límetre i s'enroquin en un regionalisme cada cop més tenyit de conservadorisme integrista i demagògia ultradretana.

Per acabar-ho d'adobar, l'única bala que tenen a la recàrrega els convergents per frenar en Duran i de pas recuperar el pols, no és altre que en Lluís Recoder. L'alcalde de Sant Cugat, ha passat de ser el darrer dels Mohicans roquistes a ser l'autèntic Astèrix convergent que s'enfronta, amb èxit, a les legions romanes-sociates. Recoder, pot arribar a tallar el cap el propi Mas, però des del punt de vista nacional, no va gaire més enllà que en Duran i Lleida, per la qual cosa la seva victòria no soluciona el principal repte que té plantejat CDC. O bé, sí que el soluciona, però en la direcció equivocada. Amb Recoder, com amb Duran i Lleida, no hi haurà sobirania ni plantejaments de dignitat nacionals.

Mala peça al teler per CDC.

(Article penjat el 15.06 al meu altre bloc, josepsort)

2007-06-29T01:20:00.000+02:00

LA VERITABLE DESCONNEXIÓ

El diputat Joan Ridao, ha proposat iniciar una progressiva però ineturable desconnexió de Catalunya respecte Ecspanya. Totalment d'acord, tret del ritme. Jo la faria més accelerada. Concretament, si depengués de mi, el pla de desconnexió inclouria els següents passos:

En primer lloc, i prèvia certesa d'aconseguir-la, una Declaració de Sobirania, per part d'algun dels tres parlaments actualment en funcionament. M'és igual quin.

Aquesta Declaració contindria dos apartats: una crida al reconeixement internacional per part de la resta d'estats i de les organitzacions internacionals. I, en segon lloc, el nomenament d'una comissió redactora de la Constitució Provisional de la República de Catalunya. Respecte al reconeixement, fóra interessant que immediatament després de l'aprovació de la declaració de sobirania, se'n produís algun o alguns, la qual cosa vol dir que haurien d'haver estat negociats amb anterioritat. Això implica, un treball diplomàtic paral.lel al treball polític.

Un cop declarada la sobirania, hauríem de procedir a la creació d'aquells òrgans que ens manquen, perquè són propis d'un estat sobirà i no d'un poder subsidiari com és l'autonòmic. Així doncs, s'hauria d'implementar la creació dels següents elements:

1. Creació del Servei Exterior Català (SEC) ---> que inclouria el nomenament d'entre 30 o 40 ambaixadors que haurien de distribuir-se arreu del món per impulsar el reconeixement de la República de Catalunya.

2. Creació de l’Exèrcit Nacional de Catalunya (ENC) ---> formació d'un exèrcit d'autodefensa , tal i com es dóna en tots els Estats del món. Sense manies i sense complexos. Inicialment comptaria amb uns 50.000 efectius, sota les ordres del President i el comandament de l'Estat Major Conjunt (EMC). Serà una força altament qualificada formada des del punt de vista tècnic.

3. Creació del Poder Judicial Català (PJC), tercera pota de la divisió de poders tradicional, suposaria la formació d'un cos de jutges nacionals i de proximitat. Inclouria la creació del Tribunal Suprem, màxima instància jurisdiccional.

4. Creació de la Xarxa Nacional de Sanitat (XNS), institucionalització del sistema sanitari català que comptarà amb institucions públiques, socials i privades, totes elles adreçades a la prestació del servei sanitari.

5. Creació de la Xarxa Nacional d'Educació (XNA), igual que l'anterior, però respecte la prestació del servei educatiu en tots els seus nivells.

6. Creació del Pla de Pensions de Catalunya (PPC), seguint l'exemple del Quebec, o d'altres estats sobirans, procedir a la creació d'un Pla de Pensions lligat als interessos de la gent gran de Catalunya i que vetlli pel benestar dels ciutadans.

7. Elaboració de la Llei de Caixes de Catalunya (LCC), les caixes d'estalvi de Catalunya tindran per objectiu la prestació de serveis financers i l'impuls de projectes socials. Totes les caixes, sense excepció estaran regulades i hauran de retre comptes als seus usuaris.

8. Creació del Marc Català de Relacions Laborals (MCRL), que implica l'aprovació d'un Codi del Treball, que regularà les relacions laborals i aspectes com el salari mínim, els convenis col.lectius, la prestació de subsidis (d'atur, d'invalidesa), etc.

9. Creació de l’Espai Català de Comunicació (ECC), amb l'establiment de canals digitals, públics, socials i privats, que permetin la vertebració d'una cultura mediàtica catalana que tingui també una inajornable dimensió global.

10. Creació del Programa Catalunya Acull (PCA), destinat a gestionar la política d'acolliment de la immigració i d'arrelament a la societat catalana d'una manera pautada i sempre preservant els drets més elementals de les persones, tant dels nou arribats com dels autòctons.

11. Creació del Servei Nacional de Seguretat (SNS), entès com a agència d'informació exterior i interior que complementaria el paper desenvolupat per la Policia de Catalunya, formada pel CME i la Policia Local.

Penso que tenim molta feina a fer. Tothom és necessari. S'accepten, doncs, aportacions sempre i quan siguin constructives. Les altres, no.

2007-05-17T00:00:00.000+02:00

Avui és un gran dia: ALEX SALMOND, Primer Ministre d'Escòcia

Salmond's victory speech to MSPs

"This parliament, created by the people of Scotland in a referendum, is bigger than any of its members or any one party.

I believe that Scotland is ready for change and for reform. This is a small nation with a big future. But it is also a small nation with big challenges.

"It was said the other day that Scotland is a divided nation. Given the closeness of the election result, I can understand that in some ways.

However, it's not the case.

Certainly, the gap between rich and poor is too great. We need to grow faster. We need to heal the scars of the past. We need to be greener. We need to be still smarter. But we are not divided.

We have a sense of ourselves. a sense of community and, above all, a sense of the 'common weal' of Scotland.

In some ways we're not even a divided parliament. Of course, in this part of the chamber we seek independence and equality for Scotland - not everyone agrees.

But there is a broad consensus on the need for this parliament to assume greater responsibility for the governance of Scotland.

There is an understanding that we are engaged in a process of self government - and an awareness of the distance we have already travelled.

In 1961, Bashir Ahmad came to Glasgow to drive buses. In 1961, the very idea of a Scottish Parliament was unimaginable. In 1961, the very idea of a Scots Asian sitting in a Scots Parliament was doubly unimaginable.

But Bashir is here and we are here, and that part of the community of Scotland is woven into the very tartan of our parliament.

And we are stronger - so much stronger - as a result. We are diverse - not divided.

The nature and composition of this third Scottish Parliament makes it imperative that this government will rely on the strength of its argument in parliament and not the argument of parliamentary strength.

Despite all the challenges we will face together, I welcome that as a chance to develop a new and fundamentally more reflective model of democracy.

The days since the 3rd of May have been understandably dominated by questions over the structure of government - will there be a coalition or will we have minority government?

Let me say to parliament that what matters more to the people we all represent is less the structure of government and more what we, all of us, achieve of the people's behalf.

Presiding officer, all of us in this parliament have a responsibility to conduct ourselves in a way which respects the parliament the people have chosen to elect.

That will take patience, maturity and leadership on all sides of the chamber. My pledge to parliament today is that any Scottish government led by me will respect and include this parliament in the governance of Scotland over the next four years.

In this century, there are limits to what governments can achieve. But one thing any government I lead will never lack is ambition for Scotland.

Today I commit myself to leadership wholly and exclusively in the Scottish national interest. We will appeal for support policy by policy across this chamber.

That is the parliament the people of Scotland have elected, and that is the government that I will be proud to lead. "

Wednesday, 16 May 2007
ALEX SALMOND, FIRST MINISTER OF SCOTLAND

2007-04-22T01:06:00.000+02:00

SOBRE LA SOBIRANIA DEL QUEBEC

Tot i que ja he fet l'anàlisi corresponent sobre les eleccions al Quebec del passat dia 26 de març (veure 1 i 2), és el moment d'aprofundir-hi una mica més. Passades unes poques setmanes, els sobiranistes quebequesos ja han superat l'ensurt del resultat que, diguem-ho ja sense amagar-ho, no van ser els que s'esperaven. De fora estant, els voltors o taurons als quals ja m'hi vaig referir en el seu moment, no han trigat a treure pit i donar per mort i enterrat, per enèssima vegada, el sobiranisme quebequès. Mal que els pesi, aquest té una mala salut de ferro.

Recordo que els resultats de les eleccions van ser els següents: el Partit Liberal del Quebec, federalista, va obtenir 48 escons i el 33.08% dels vots; l'Acció Democràtica del Quebec, autonomista, 41 i 30,80%, respectivament. Finalment, el sobiranista Partit Quebequès, 36 escons i el 28,33%. Malgrat no obtenir representació parlamentària, atès el sistema electoral majoritari, vigent al Quebec, dues altres forces polítiques van obtenir uns resultats rellevants. El Partit Verd del Quebec (3,89%) i Quebec Solidari (3,65%).

Els dos fets rellevants que es deriven d'aquests resultats són els següents. El primer, és que hi haurà un govern minoritari del PLQ, fet que no es donava a l'Assemblea Nacional del Quebec, des del 1878. Cal tenir en compte que no hi ha tradició de fer coalicions parlamentàries, si més no fins al moment. Aquest fet augura que molt probablement, la nova legislatura serà de curta durada, entre 18 i 24 mesos, aproximadament. Aviat, doncs, hi haurà noves eleccions.

El segon fet rellevant, és que el PQ ha passat de ser l'Oposició Oficial, és a dir el primer partit de l'Oposició, això és, l'alternativa al govern, a ser el segon partit de l'oposició en benefici de l'ADQ. De fet, el PQ ha obtingut uns resultats francament decebedors, i segurament això portarà a una reflexió en profunditat per tal de corregir els errors que sens dubte s'han comès.

Ara bé, es pot deduir del fracàs del PQ, la desaparició del sobiranisme quebequès? No, rotundament no, mal que els pesi als nostres enemics unionistes ecspanyolistes. I això per diversos motius que intentaré concretar sense allargar-me massa.

En primer lloc, les enquestes assenyalen que el suport a la sobirania, sempre ha estat superior al suport al PQ, la qual cosa vol dir, que hi ha una part significativa de sobiranistes que no voten el PQ.

En segon lloc, el creixement de vots de les dues opcions extraparlamentàries abans esmentades, el PVQ i QS, és en gran mesura un vot pro-sobiranista, però que considera que el PQ o no és prou ecologista o que no és prou d'esquerres. Són votants que mai haurien votat els altres dues formacions (PLQ o ADQ) és a dir, doncs, són vots que ha perdut el PQ per ser massa moderat. Si, ni que fos una part dels 300.000 vots que en conjunt han anat a aquestes formacions extraparlamentàries, haguessin anat al PQ, aquest hauria mantingut com a mínim la seva condició de primer partit de l'Oposició o fins i tot, hauria pogut guanyar els comicis, atès que s'hauria imposat en determinades circumscripcions que finalment han anat a mans de l'ADQ. Recordo que el PLQ, respecte les eleccions del 2003, ha perdut 450.000 vots, mentre que el PQ, n'ha perdut poc més de 100.000.

Tres. L'ADQ ha rebut una part important de vot sobiranista que ha fet el salt al PQ. Es tracta, sobretot, d'un vot de sectors de classe mitja de les ciutats petites i mitjanes de fora de l'entorn metropolità (el Gran Montreal), incloent-hi la capital, Ciutat de Quebec. Aquests votants sobiranistes, per una banda, se'ls pot titllar de ser socialment més tradicionals que el votant pequista de l'entorn metropolità, i que potser no han valorat positivament el candidat a Primer Ministre. Però són votants que molt probablement mai haurien votat un partit federalista. En aquest sentit, penso que no està de més recordar que l'ADQ va donar suport al Sí en el referèndum del 1995, i només per aquest fet, segur que un sobiranista moderat no li repugna votar-lo si considera que el PQ va massa enllà en determinats plantejaments socials.

De fet, podem haver assistit a la consolidació d'un nou espai polític fins ara orfe al Quebec. L'espai sobiranista-autonomista de centre dreta, que seria la rèplica del l'espai sobiranista de centre esquerra que representa el PQ. Així, possiblement la consolidació de l'ADQ donarà una veu electoral als sobiranistes de dretes, que fins ara es limitaven a organitzar-se en grupuscles curiosos, per dir-ho d'alguna manera (monàrquics, ultracatòlics, etc.), i que no sent mai votants del PQ, sí que segurament van votar per la sobirania el 1995. D'aquesta manera, el PQ perdria el monopoli del sobiranisme, i aquest es convertiria en un espai més plural, però també enormement majoritari en el conjunt de la societat quebequesa. Amb les dades de les eleccions, es pot concloure que quatre de les cinc formacions més votades (ADQ, PQ, PVQ, QS) són sobiranistes en major o menor mesura. És a dir, el 66,67% dels vots vàlids, pel cap alt, han anat a opcions d'aquest àmbit.

És cert que l'ADQ ha emfasitzat el seu autonomisme i la seva negativa a convocar de forma immediata un referèndum d'autodeterminació. Dues coses. En primer lloc, l'autonomisme de l'ADQ està a anys llum de qualsevol semblança a l'autonomisme de pa sucat amb oli de casa nostra. Es tracta d'una relació d'igual a igual Canadà-Quebec, on no es vol ni sentir a parlar de cap mena de cafè per a tothom. I per altra banda, no hi ha cap negativa a l'autodeterminació, sino que es planteja a deu o quinze anys vista. Un termini que es pot considerar insuportable pels sobiranistes de pedra picada, però que sens dubte, si el PQ abans aconseguís convocar un tercer referèndum, segurament molts votants adequistes, i fins i tot el propi partit, com ja va fer el 1995, donaria suport a la sobirania. És especialment significatiu que el Canadà anglès no ha fet repicar campanes per la derrota pequista i l'èxit adequista. Com que s'hi juguen la pell, i no són ignorants, saben que probablement ara ho tenen més fotut que abans de les eleccions. En canvi, els ecspanyols, orgullosos de la seva ignorància, no fan més que riure pels descosits i dir que això s'acaba.

En definitiva, el resultat pequista, segurament farà que dins del partit creixin les opcions partidàries d'abandonar l'estratègia etapista o referendària per accedir a la sobirania i s'imposi l'estratègia de l'elecció sobre la sobirania, és a dir, aquella que contempla que el PQ proclamarà la sobirania des del mateix moment que guanyi una elecció parlamentària, sense necessitat de subordinar aquesta decisió a un referèndum. Ben mirat, es tracta d'un retorn a l'estratègia originària del PQ, vigent entre el 1968 i el 1972.

Aquest malalt amb una mala salut de ferro, doncs, al qual més d'un li ha cantat les absoltes i fins i tot l'ha pretès enterrar tant sí com no, encara donarà molta guerra. I fins i tot, n'estem segurs, la guanyarà.

Nota: Article penjat inicialment al bloc josepsort el 14.4.2007

2007-04-06T00:52:00.000+02:00

Els nous reptes del sobiranisme quebequès (2a part)
Les veus favorables a una elecció referendària són cada cop més nombroses

Pel que fa a la tercera formació present a l’Assemblea Nacional, i que assumirà el rol de segona oposició, no és altra que el Partit Quebequè s (PQ), l’històric partit sobiranista, fundat el 1968. Fins aquests comicis, el PQ era l’Oposició oficial, però els resultats de les eleccions de la setmana passada han estat força negatius. Ha perdut 100.000 vots i ha passat de 45 a 36 escons, aconseguint recollir només el 28,33% del vot popular, un dels percentatges més baixos de la seva història. A diferència de l’ADQ, els pequistes han obtingut uns resultats notables a la regió metropolitana de Montreal, i fins i tot han resistit en algunes circumscripcions rurals, sobretot gràcies al prestigi i reconeixement popular dels seus candidats. Però comptat i debatut, el cop ha estat dur, i d’aquí la necessitat de fer una reflexió en profunditat de cara a encara la nova legislatura, que, molt probablement, serà breu.

El PQ s’enorgulleix de ser l’únic partit polític de l’Amèrica del Nord, de ser realment un partit de base o militant, és a dir, una formació que té vida pròpia més enllà de les conjuntures electorals, i que compta amb una activa presència en el territori. Això fa, però, que molt sovint les relacions entre els militants i els dirigents dels partit siguin sovint tibants, fins al punt d’haver-se guanyat la fama de ser un partit mata-líders. En el cas de l’actual líder i candidat, André Boisclair, cal dir que no ho ha tingut gaire fàcil. Ja la seva elecció com a líder, el 2005, només va comptar amb el suport del 52% de la militància. Un començament no gaire engrescador, val a dir-ho. Possiblement, aquesta feblesa dins del propi partit, va ser una de les raons que van moure a l’actual Primer Ministre del Quebec, el liberal Jean Charest, a avançar les eleccions, amb l’objectiu d’evitar la consolidació de qui llavors es considerava el seu principal adversari.

Altres elements que han estat apuntats com a causants d’un cert allunyament del líder respecte els propis sobiranistes han estat la seva actitud crispada o dura amb les crítiques i també el fet que hagi contribuït a situar la seva orientació sexual al bell mig del debat polític. El fet que la societat quebequesa és una de les més obertes pel que fa als drets dels gais i lesbianes, no significa, però que el tema de l’opció sexual hagi d’esdevenir un dels temes recurrents de la campanya, donat que n’hi ha d’altres que preocupen més a un nombre important de ciutadans si més no, així ho indiquen les enquestes sociològiques. Sigui com sigui, el fet cert és que, malgrat haver fet una bona campanya electoral, Boisclair no ha evitat passar del 50% d’intenció de vot inicial al 28,33% recollit finalment. Malgrat que algunes veus han demanat la seva dimissió, de moment aquesta no s’ha produït, i de fet, ha manifestat la seva voluntat de continuar per tal capgirar la situació preocupant en la que es troba el partit. Ja veurem si ho aconsegueix.

Però el lideratge no és de ni lluny l’única raó que pot explicar els resultats electorals. Una altra raó seria el divorci cada cop més creixent entre unes bases clarament situades a l’esquerra, de tradició socialdemòcrata, i un programa socioeconòmic molt sovint titllat de neoliberal. Precisament en aquesta esquerda és on no pocs analistes situen la raó del fracàs pequista en aquests comicis. I més concretament, culpen el seu centrisme del fet que dues opcions situades clarament a l’esquerra, els hagin robat molts vots, que en darrer terme els han fet perdre districtes clau. Aquestes dues opcions, cap de les quals ha obtingut, però, representació són el Partit Verd del Quebec (PVQ) i Quebec Solidari (QS). Si sumem els vots obtinguts per aquestes dues candidatures, resulta que han aconseguit 300.000 vots i el 7.5% en termes relatius. QS, concretament, és una formació sorgida dels moviments ciutadans urbans de base de lluita contra l’exclusió social, la pobresa, pels drets dels immigrants i la solidaritat internacional, que es declara explícitament sobiranista, si bé posa l’èmfasi en el treball a nivell de barri i en l’ajuda mútua. Molts votants de QS abans havien votat el PQ, però ara se n’han distanciat pel seu percebut poc o feble compromís social.

Més enllà del tema del lideratge, cada cop són més les veus que dins del PQ exigeixen, clarament que aquest recuperi el seu missatge independentista i d’esquerres. Fins i tot, n’hi ha que demanen acabar amb l’estratègia etapista d’accessió a la sobirania, fet que implicaria fins i tot abandonar el tràmit referendari com a condició prèvia a la Declaració d’Independència. Aquesta podria tenir lloc, com a conseqüència d’una futura victòria electoral, que permetés que una majoria de diputats de l’Assemblea Nacional la votés a favor. Això no obstant, aquest escenari caldrà posposar-lo, pel cap baix, entre tres o quatre anys, aproximadament.

Josep Sort

----

Nota: article penjat inicialment a llibertat.cat (2.4.2007)

2007-04-06T00:20:00.000+02:00

SILENCI, HEU DIT?

Els passats dies 1 i 2 d'abril, en Lluís Foix i l'Agustí Colomines, respectivament, van fer sang del suposat silenci dels sobiranistes catalans entorn els resultats electorals de les eleccions del Quebec del dia 26 de març. Que en Foix no l'encerti, ho trobo normal, atès que té com a company de despatx en Xavier Batalla, un individu que fa uns pocs anys, em sembla que era en les eleccions del 2003, va gosar comparar els sobiranistes quebequesos amb els boers sudafricans. Això sols, ho diu tot. De l'Agustí, sí que m'estranya, donat que el considero més normal, la qual cosa no vol dir, per descomptat, que comparteixi alguns dels seus posicionaments públics darrers, i particularment un d'ells...

Bé, modèstia a banda, atès que quan es parla d'especialistes (catalans) sobre Quebec (Foix dixit), jo em sento al.ludit, entre d'altres raons perquè sóc qui en sé més, perquè negar-ho, si no ho dic jo no ho dirà ningú, que ja ens afaitem, doncs, no he pogut resistir la temptació de penjar en aquest bloc també, els dos articles que he publicat al respecte. I anuncio que estic preparant un altre que penjaré al bloc germà, d'aquí uns pocs dies.

Fa autènticament basarda -i no utilitzo més contundència lèxica que després els meus lectors diuen que em moderi- veure com els nostres unionistes manipulen tant com poden per posar dics a l'independentisme. La veritat és que els tenien per corbata i ara després de les eleccions quebequeses han respirat fondo... fins a les properes escoceses. Ja anuncio que si el resultat els agrada, sortiran amb bombo i platerets pels carrers virtuals o no. Ara, si guanyem nosaltres, que Déu o Allah els agafi confessats!

Els nous reptes del sobiranisme quebequès (1a part)
El Canadà no es refia de l’autonomista Dumont

Els resultats de les darreres eleccions a l’Assemblea Nacional del Quebec, poden ser considerats probablement com a històrics. Per una banda, tenim el fet que el nou govern serà minoritari, atès que el partit amb més escons no ha assolit la majoria absoluta. Es tracta d’un fenomen que no es produïa al Quebec des de les darreries del segle XIX. De l’altra, que un partit minoritari ha estat el gran beneficiat, passant de tenir una representació marginal a convertir-se en la segona força parlamentària, i en conseqüència, en l’Oposició Oficial al govern minoritari, la qual cosa la situa en una posició òptima per l’assalt al poder en les properes eleccions. Cal tenir en compte que és força probable que la legislatura que ara comença sigui de curta durada, entre 18 i 24 mesos, ateses les dificultats que tenen els governs minoritaris en els sistemes majoritaris, on la tradició de les coalicions –més pròpies de sistemes proporcionals- és pràcticament inexistent –tret de motius de força major, com els governs d’unitat nacional en temps de guerra. Finalment, aquestes eleccions situen l’ara tercer partit, en una posició molt delicada, de manera que en els propers mesos haurà de prendre decisions cabdals per intentar evitar la seva progressiva marginació política i institucional.

Si posem nom i cognoms a aquestes tres forces que acabem d’esmentar, ens trobem amb el següent escenari. En primer lloc, tenim el Partit Liberal del Quebec (PLC), liderat per Jean Charest, que ha obtingut una victòria amarga, atès que, malgrat ser la força més votada (33,08%) i en escons (48), n’ha perdut, respectivament, 450.000 i 28. Fins i tot, el propi primer ministre ha estat a punt de perdre el seu escó, com sí que ho han fet alguns dels seus ministres més emblemàtics. Aquesta victòria tan ajustada, no dibuixa un escenari favorable pels interessos de l’actual primer ministre. Ben probablement aquesta segona legislatura en el poder es convertirà en un malson, perquè haurà de fer molts esforços per aconseguir el suport d’algun dels dos partits de l’Oposició. No seria d’estranyar, en aquest sentit, que el seu lideratge es posi en qüestió dins mateix del grup parlamentari liberal i es busqui algun altre candidat menys cremat, que faci front a la propera contesa electoral.

Pel que fa a la nova Oposició Oficial, és assumida pel que és vist com el gran triomfador d’aquests comicis, l’Acció Democràtica del Quebec (ADQ), i particulament pel seu líder, Mario Dumont. L’onada adequista ha estat sense precedents. Si en el 2003, havia obtingut 4 escons, ara n’ha passat a 41, mentre que en nombre de vots, ha pujat del 18,24% al 30.80%. Simptomàticament, l’ADQ ha aconseguit els seus majors èxits electorals a les zones rurals del Quebec francòfon, mentre que no ha aconseguit ni un sol escó a la regió metropolitana de Montreal. El debat entorn les causes de l’èxit adequista ha estat intens. Per una banda tenim la seva professió de fe autonomista i la negativa de Dumont de plantejar-se la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació. De l’altra, el recurs a plantejaments populistes referits a temes com la immigració o els valors tradicionals (la família, la religió).

Pel que fa a la primera, és cert que els adequistes han fet de la seva negativa a convocar de forma immediata un nou referèndum d’autodeterminació, un signe d’identitat i de diferenciació respecte les forces sobiranistes. Però també ho és, que el propi Dumont va declarar a un mèdia anglòfon que ell no es considerava federalista, fet que va aixecar una notable polseguera al Canadà anglès. De fet, la gran majoria de mèdias anglòfons no s’han alegrat especialment de la derrota dels sobiranistes i l’ascens dels autonomistes. No confien en Dumont, recorden que en el referèndum del 1995, l’ADQ, amb ell al capdavant, va donar suport al Bloc del Sí, i consideren que arribat el moment, tornaria a fer al mateix. Pitjor encara, el tenen per un aprofitat que només veu en la resta del Canadà un banc al qual demanar inversions ingents al Quebec a canvi de no caure en el pendent sobiranista, sense cap mena de complicitat o compromís en el projecte comú. De fet, és ben cert que en el seu discurs, Dumont, sempre parla de Quebec i del Canadà com dues unitats separades. I és que el seu electorat és de forma abassagadora estrictament francòfon i arrelat en els districtes del Quebec de les ciutats mitjanes i petites situades for a de la gran metròpoli de Montreal. Un entorn que desconeix el conflicte lingüístic, on el catolicisme continua tenint un cert pes social i on la immigració estrangera comença ara a fer-se visible.

Això ens porta al segon aspecte a tenir en compte. El discurs electoral de Dumont ha emfasitzat aspectes considerats propis del pensament conservador, tals com els valors de la família, la seguretat, la religió, si bé res a veure amb alguns paral.lelismes que s’han fet des del Canadà anglès, amb el discurs lepenista. De fet, hi ha una incertesa manifesta entorn el programa econòmic i social adequista, més enllà d’una apel.lació genèrica a la necessitat de la llibertat d’empresa, la rebaixa d’impostos, etc. Això, marca un dels seus punts febles: més enllà del seu líder, la resta de nous diputats adequistes són escassament coneguts pels ciutadans i cap d’ells podem dir que sigui un expert les diferents polítiques públiques, tret d’alguna excepció. Aquesta mancança de personal qualificat, segurament serà ben visible en els debats parlamentaris, sobretot tenint present que l’ADQ serà, com ja s’ha esmentat, l’Oposició Oficial en la legislatura que ara comença. Cal tenir en compte que, les estimacions més optimistes del propi partit a l’inici de la campanya, li atribuïen només 20 escons. Sigui com sigui, el que és evident, que en els propers mesos la tasca que hauran de portar a terme Dumont i els seus col.legues serà ingent, i posarà a prova la seva maduresa per assumir el repte de governar en un període de temps relativament curt. Tothom els marcarà d’aprop.

----

Nota: article penjat inicialment a llibertat.cat (2.4.2006)

2007-03-27T19:40:00.000+02:00

I DE L'ANETO, QUI SE N'ENRECORDA?

Molt de mullader amb la proposta Vendrell... que si una calçotada, que excés d'alcohol.... però recordo que en Xavier NO forma part del govern. Per contra, si voleu un exemple de frivolitat i si ens l'hem d'agafar amb paper de fumar, doncs podem esmentar el cas d'en Jordi Pujol, que no només era del govern, si no que n'era el President, quan el 26 d'agost de 1999, des de l'Aneto estant, va convocar eleccions. Però és que la memòria és molt curta, oi? Qui va potinejar, llavors?

2007-03-22T22:55:00.000+01:00

VEURE-HO PER CREURE-HO: CATALUNYA ÉS DE L'OPUS!

L'autèntica assemblea de majares que ha tingut lloc a l'IESE avui, anuncia que Catalunya pertany a l'Opus Dei. Veure-ho per creure-ho. Els d'ESADE deuen d'estar dels nervis. I en Pujol es deu enfilar per les parets.

I tot per reivindicar un aeroport trans/inter-continental. Mare de déu, senyor! Jo fa tres anys i mig que no agafo cap avió i darrerament si vaig a l'Aeroport és per agafar gratis els exemplars del Wall Street Journal que hi ha als boxes de les companyies de lloguer de cotxes. De casa a l'aeroport, sense trànsit, no trigo ni deu minuts.

Bé, ara sembla que la negociació principal del país és la de tenir un aeroport king size. I la veritat, que cal desempallegar-se d'AENA i d'IBÈRIA, és evident, però em sembla bastant ridícul tot el muntatge. De fet, l'aeroport és una infrastructura que utilitza una minoria de la societat catalana. I sobretot, els que més l'utilitzen són els mandaos que van a rebre ordres de Madriz, i aquells que s'escapen amb la xati a Londres o se'n van a l'altra punta del món a fer turisme-vés- a-saber-què.

Sóc totalment partidari d'un aeroport internacional, però considero que és molt més prioritari arreglar el tema de rodalies o el tema dels peatges... perquè afecta a milions de persones, a milions de catalans i catalanes, sovint de forma diària. Però és clar, la societat civil no mou ni un dit per rodalies... perquè ja se sap quina mena de gent utilitza els trens de rodalies i el metro (ecs, uix, quin fàstic!). Veure en Serra, en Godó o el Fornesa en una mateixa foto, realment em produeix basques. Quina colla!

Catalunya, ara, menja de la mà de l'Opus Dei. I espera que quan el nyap acabi de ser trossejat, esquarterat, triturat i nanoreduït, potser fins i tot, Catalunya s'agenollarà davant els Legionarios de Cristo. Això és l'autonomia! Això és Ecspanya!

2007-03-18T22:17:00.000+01:00

CDC-UDC això pot petar... i tant de bo!

L'alcalde de Vic, Jacint Codina, d'Unió, renuncia a la reelecció per no entendre's amb els seus socis de CDC. Penso que és una notícia excel.lent. Donat el simbolisme de la ciutat, aquesta ruptura pot tenir conseqüències a nivell nacional. La pinya que es fotrà CiU en les properes eleccions locals serà de dimensions històriques. I això hauria de portar al trencament amb UDC i a una definició ideològica i nacional més explícita, sobretot per part de CDC: sobiranisme o reformisme ecspanyol. Sincerament, penso que si CDC vol tornar a recuperar la centralitat política, ha de declarar-se partit sobiranista, tot el tranquil que es vulgui, però sobiranista. L'autonomisme ja no ven. El peix al cove tampoc.

Hi ha senyals il.lusionants. L'expansió de CDC a la Catalunya Nord, n'és un. Es tracta d'un fet que té conseqüències psicològiques, a més a més de polítiques, fonamentals. És un primer pas per trencar el regionalisme. Caldria completar-ho en direcció sud i est. Però de moment ja està bé.

Repeteixo. El precedent de Vic pot donar lloc al trencament definitiu de CiU. Molt bona notícia.

2007-02-05T23:19:00.000+01:00

THANK YOU VERY MUCH INDEED, MR. THOMAS CATAN

(AND THE PHOTOGRAPHER)

http://www.timesonline.co.uk/tol/news/world/europe/article1329302.ece

Europe? You're kidding. Must be Abu Graib picture or GITMO's,
or maybe in Putin's prisons or Olmert's,
but Europe, no I think is not possible... is it?

2007-01-27T15:14:00.000+01:00

EL PRESSUPOST DE LA REPÚBLICA DE CATALUNYA

Resulta realment patètic veure com els autonomistes pidolen que els ecspanyols inverteixin el 18,8% dels PPGG del Regne d’Ecspanya a la CAC. Mai no entendré perquè ens hem de conformar amb el 18,8% si podem aconseguir el 100%. El 100% del pressupost català, òbviament. Em direu que és poc. Vegem-ho.

Abans, però, vull deixar clar que les dades que empro són aproximades. No sóc economista, però això no m’impedeix saber fer càlculs aproximats de les grans macromagnituds econòmiques. Compto també amb les dades emeses per centres d’estadística i altres agències. Així doncs, no pretenc una total exactitud, sinó més aviat dibuixar tendències.

Segons la Nota d’Economia, publicada per la Generalitat d’adalt (CAC), els pressupostos per al 2006 pugen a 29,6 miliards d’euros, això representa aproximadament, el 18.8% del PIB de la CAC.

En els estats sobirans, els pressupostos d’ingressos i despeses, representen un percentatge del PIB de cadascun d’ells molt superior a aquest 18.8% esmentat. Concretament m’he pres la molèstia de consultar quin percentatge del PIB representen els pressupostos generals d’alguns dels estats equiparables a Catalunya (no només a la CAC).

Per fer-ho he consultat el CIA World factbook, edició del 2006. Bé ja sé que potser no és la font adient, però vaja, per al nostre propòsit ja ens serveix.

De les dades del quadre, he calculat una mitjana pel que fa al percentatge dels ingressos i les despeses, i el resultat l’aplico al cas català, si bé només tinc en compte els territoris històrics del Principat (CAC), el País Valencià i les Illes, excloent –per manca d’informació, la Catalunya Nord i la Franja.

Per fer la comparativa amb la dada de la CAC inicialment esmentada, la part que correspon a la CAC (un 55,35% aprox) seria de 80.1 en els ingressos i de 82.3 en les despeses. Fixem-nos, doncs, que la comparativa entre el que significa l’autonomia i el que significa la independència, no deixa cap mena de dubtes.

El pressupost d’una Catalunya independent (sense comptar la Catalunya Nord i la Franja), és superior al d’estats com Dinamarca, Grècia, Finlàndia i Portugal i, òbviament, superior a la pràctica totalitat dels estats de l’Europa ex-comunista. Amb un pressupost d’aquesta magnitud, l’Estat Català, té a les seves mans una capacitat immensament superior de fer front els grans reptes que la societat i l’economia catalana tenen plantejats. Dit d’una altra manera, estem molt més preparats per impulsar una economia competitiva, bastir infrastructures capdavanteres i, per altra banda, lluitar contra la pobresa i la precarietat que sota l’autonomia afecten a prop d’un 20% de la població catalana, així com també contra l’atur. També estem en condicions molt més idònies per gestionar amb possibilitats d’èxit el repte que representa la immigració.

Autonomia? No, gràcies.

2007-01-26T00:50:00.000+01:00

LA RESPOSTA DE DON PEPE/CARALLOT AL XULOPSICINES

Poc a poc, es va coneixent l'estil Montilla de fer política. Òbviament, la gent de Cornellà ja el coneixem, perquè l'hem patit al llarg de molts anys. Encara recordo l'aprovació del reglament del funcionament del ple municipal, que deixava els partits de l'oposició, i principalment ERC -que dit de passada treu més vots que CiU- en pilota picada.

Ja de president, la Montilla's Way de fer política s'ha caracteritzat per dues mesures sorprenents : 1) una opacitat informativa sense precedents, fins al punt que no hi ha portaveu del govern, i 2) el canvi en la compareixença del President davant el parlament del parc, que passa de ser setmanal, a ser-ho bisetmanal, si no vaig errat. En qualsevol cas, en aquesta legislatura, preguntar directament al President de la cosa, serà més difícil que en l'anterior.

Ara en coneixem una 3a. Els partits han quedat exclosos de les comissions bilaterals contemplades en el nyap. Així doncs, els partits de l'oposició no tindran cap presència directa en les negociacions pel desplegament (ahahahahah) del nyap.

En Carallot, fent excel.lentment el seu paper de noi dels encàrrecs del seu amo, i en plena degradació política, moral i psicològica, ha tingut la barra de dir que han ofert a CiU les dues mans. En Xulopisicines ha replicat que de fet, només li han ofert un dit. Però no ha dit quin dit. Jo sí que ho sé.

2007-01-21T18:37:00.000+01:00

PRIMER ANIVERSARI DE L'ENSARRONADA DE LA MONCLOA

Fem-ho ràpid. Que tampoc fa gaire gràcia dedicar-se a recordar coses tristes, episodis patètics. Com diuen els clàssics: Roma no paga els traïdors.

Avui fa un any d'aquelles maleïdes set hores que es reuniren ZP i Mas a la Moncloa i a la fi de la qual, el nyap del 30 de setembre, s'havia convertit en el supernyap de la Moncloa. El xulopiscines es va passar per l'arc del triomf l'acord assolit i votat pel 89% dels diputats de la cambra legislativa i en un salt triple sense xarxa, va acceptar retallar fins a límits insospitats allò que ja s'havia aprovat. Podeu dir-me algun exemple pitjor de traïdoria, mesquinesa, de vol de curta durada, de politiqueria? No, perquè no existeix.

Però els ecspnyols, com els romans, no paguen els traïdors. Això tothom ho sap, menys el sr. Mas. Uns quants mesos després, l'acord per formar el segon tripartit el deixava tirat i amb cara de poker. Amb dos diputats més, sí, però amb 90,000 vots menys. I el que es pitjor, amb l'ultra Duran conspirant per fer-li el llit.

Si el sr. Mas hagués dimitit després de no aconseguir el govern, encara hauria salvat la cara. És lògic que si fas una aposta arriscada te la puguis fotre. Però llavors assumeix les conseqüències. Però no, continua en el càrrec, sense saber ben bé què fer. Tot plegat patètic.

Avui fa un any de la traïció de la Moncloa. Espero que els seus efectes no es perllonguin gaire temps més. Serà el senyal que haurem assolit la Independència tan desitjada com, sobretot, necessària, imprescindible i inajornable.

2007-01-20T01:27:00.000+01:00

Un reconeixement simbòlic, o no.
La Cambra dels Comuns canadenca aprova una moció que reconeix Quebec coma nació dins d’un Canadà unit.
5.12.06

Després d’un període de relativa calma, i com ja passa de forma regular, el Quebec ha tornat a ocupar les pàgines d’informació internacional dels principals mitjans de comunicació.

En aquest cas, la raó no ha estat la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació, sinó el fet que la Cambra dels Comuns del Parlament canadenc ha aprovat una moció segons la qual es reconeix que el Quebec és una nació dins d’un Canadà unit. L’aprovació va comptar amb el suport quasi unànime dels seus membres: 266 hi votaren a favor i només 16 en contra.

La paradoxa és que la moció ha estat presentada pel propi primer ministre federal, el conservador Stephen Harper, i segons els analistes, el que pretén amb ella és aconseguir un doble objectiu, Per una banda, neutralitzar una iniciativa semblant que pretenia portar endavant l’independentista Bloc Quebequès, i de l’altra, reforçar els suports pel partit conservador al Quebec, un territori on els tories no acostumen a obtenir grans resultats.

Incialment, el Bloc Quebequès, formació independentista present a la Cambra dels Comuns, i liderada per Gilles Duceppe, havia presentat una moció que demanava el reconeixement del Quebec com a nació, sense fer cap referència al Canadà. Harper, va contrareplicar amb una proposta alternativa, segons la qual el Quebec era una nació “a l’interior d’un Canadà unit”. La reacció inicial bloquista va consistir a introduir una nova esmena que deia que el Quebec era una nació “actualment” a l’interior d’un Canadà unit, deixant d’aquesta manera oberta la porta a una futura independència. Finalment, però, el Bloc va decidir donar suport a la moció conservadora, al.legant que en cap cas anava en contra d’una futura accessió a la sobirania del Quebec.

A més del Bloc Quebequès, la moció va comptar amb el suport de la major part dels tres partits pancanadencs, és a dir, el Partit Conservador, el Partit Liberal i el Nou Partit Democràtic. Per la seva banda, tant el Govern del Quebec, com el també independentista Partit Quebequès, liderat per André Boisclair, s’hi han mostrat favorables.

Tanmateix, d’opositors també n’hi ha hagut i no només ho han estat de paraula, sinó que han mostrat la seva discrepància amb fets. Sens dubte, el més contundent ha estat el jove ministre federal d’Afers Intergovernamentals, Michael Chong, que va dimitir de forma sobtada, al.legant que la moció afavoria el nacionalisme ètnic al Quebec. Per la seva banda, 15 dels vots contraris a la moció van ser emesos per diputats liberals, mentre que el restant era d’un diputat independent. Però el que resultament altament significatiu és la reacció dels ciutadans canadencs. Una enquesta assenyala que el 67% no considera el Quebec com una nació, fixant, doncs, una clara escissió entre aquests i la seva classe política.

Tot i que la moció és de caràcter purament simbòlic, i fa referència sobretot a la dimensió lingüístico-cultural, però que no té efectes constitucionals ni legals, alguns analistes consideren que amb la seva aprovació s’ha tornat a obrir la capsa de Pàndora de l’independentisme quebequès, sobretot si es té en compte que, a hores d’ara, la intenció de vot cap al sobiranista Partit Quebequès és molt superior a la del Partit Liberal del Quebec, federalista i actualment en el govern. D’aquesta manera, si en les properes eleccions, els pequistes tornessin al govern, el més probable és que tornarien a convocar un tercer referèndum d’autodeterminació que fes possible allò que ni el 1980 ni, sobretot, el 1995 (llavors per només 25.000 vots), no s’assolí: l’accessió a la sobirania del Quebec.

Josep Sort

NOTA: Article penjat inicialment aquí.

2007-01-16T18:54:00.000+01:00

CLATELLADA DEL GRAN IODA ALS PINGUÏNS

"Catalunya ha estat i pot ser –i serà– un poble digne de respecte i admiració. Si rectifica el que calgui rectificar, però sense renunciar a l’ambició, ni a seguir essent el que és. Ni a la dignitat. Ni a la història. Ni al futur. Ni al sentit de la pròpia responsabilitat davant de tots i cadascun dels catalans."

Aquestes paraules són les darreres de l'article que el Gran Ioda publica en l'últim número del Butlletí del CEJP. Són unes paraules adreçades al Manifest Pinguí, per excel.lència, és a dir, al llibre La Rectificació, escrit per diversos autors, dels quals destaquem, per la seva rellevància mediàtica en Lluís Bassets (EL PAÍS), el gran pingu Enric Juliana (LA VANGUARDIA) i el columnista-tertulià-que-se-l'agafa-amb-paper-de-fumar Antoni Puigverd (Tv3, ELPERIODICO entre d'altres). En definitiva, la crème de la crème de la sociovergència. (Només faltaven la pija bavosa Rosa Cullell i segurament el notari López-Burniol i ja serien tots).

El Gran Iode, després de fer una carregada contre l'Ase Català i el que significa, país de conyeta fàcil, però poc seriós, així com contra altres defectes detectables avui en dia en la societat catalana, fot una clatellada considerable als pinguïns, quan ve a dir que si cal rectificar es rectifica, però que rectificar no equival a renunciar: ni a la dignitat, ni a la història, ni al futur. Òbviament aquí la crítica s'adreça als plantejaments presentistes típics de la sociovergència.

Per plantejaments presentistes em refereixo, és clar, a aquells que consideren que una Catalunya borbònica, regionalista, autonomista, capitalista fins a la medul.la, cada cop més carca i més provinciana, ja ha assolit la seva Ítaca, i que ara ja cal abandonar la falsa ruta de la reinvindicació de més poder, de la sobirania i eventualment de la Independència. Fins i tot reivindica el martiri de Companys, una presa de possessió que contrasta amb l'actual campanya d'estigmatització de la seva figura, sobretot arran de la publicació del polèmic llibre de l'Enric Vila, i que ha esdevingut de lectura obligada tant per a tots els oients de la Cope, sinó també per a tota la patuleia d'una CDC cada cop més bunkeritzada i més agressiva, que dispara a tot el que es mou.

En definitiva, i com sempre, el Gran Ioda sermoneja la parròquia i els mostra el camí, corregint els errors dels passerells que ja el voldrien convertit en una Reina Mare. Però a aquestes alçades tothom hauria de saber que el Gran Ioda abans rebentarà que callarà.

2007-01-09T22:45:00.000+01:00

LA BUNKERITZACIÓ DE CONVERGÈNCIA

Definitivament a Convergència no li senta bé l'oposició. En els darrers dies hem assistit a un seguit de declaracions de determinats tenors convergents que fan posar la pell de gallina. El seu braç mediàtic, més papista que el papa, com sempre, no només no s'ha quedat curt, sinó que ha anat més enllà.

Així, arran la mort del nazi Pinochet, he sentit declaracions de gent que tinc com ponderada, com és el cas d'en Vicenç Villatoro que m'han fet estremir... pràcticament venia a justificar el cop d'estat del 1973, amb uns arguments totalment pro-colpistes. Més recentment, les declaracions d'en Joan Oliver, persona amb la que sovint coincideixo en moltes de les seves engrunes, semblava situar-se a la dreta del PP, quan treia la pell a tires a la gent de Batasuna. Sincerament, Joan, ni que fos puntualment, va ser un escrit típic d'en Bocagrossa, d'aquell que se sent fort amb els febles i feble amb els forts...Encara recordo com et vas rebaixar a fer una entrevista a l'Aznar per TV3... en ecspanyol. Te n'enrecordes? Tampoc no puc deixar d'esmentar les declaracions d'en Felip Puig, demanant la intervenció de l'exèrcit arran del conflicte laboral en l'aeroport del Prat. D'això en dic jo progressisme i modernitat, sí senyor.

Tot plegat denota la disbauxa en la qual viu actualment CDC. No té nord i no toca ni quarts ni hores. L'Artur Mas encara té la cara de tonto que li va quedar quan va comprovar que després de baixar-se els pantalons fins als turmells aviat farà un any, després els sociates no van complir la seva part del tracte... la sociovergència. Que n'ets de babau i de tontet!

Però la veritat és que en gran mesura tu no tens tota la culpa. Va ser en Pujol qui va deixar una herència enverinada el 1999, quan podent pactar amb ERC, va optar per pactar amb un PP amb majoria absoluta. Això va condemnar el seu successor, fos qui fos. Això ja ho va saber veure en Pere Esteve, més llest que submís i per això va partir peres.

La situació és tan crítica que fins i tot l'ultra Duran s'atreveix a vacilar-li. Va de xulo i de milhomes i fins i tot escriu a El Pais pressionant per tal de caure en la trampa del reformisme ecspanyolista. És inaudit que un penques com aquest gosi marcar la línia de CDC i que ningú no li trenqui la cara i si pot ser, també, l'espinada. Però si no és ningú!

Cap a on vas CDC? Cap a la sobirania i l'autodeterminació o cap a l'autodestrucció? No hi ha cap més alternativa. De debò.

2006-12-05T13:47:00.000+01:00

ESCÒCIA: LA INDEPENDÈNCIA PRIMER

Campanya per a la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació el 2007

Quan Lloyd Quinan, en representació del Partit Socialista Escocès, va intervenir en l’acte organitzat per la Comissió Independentista Fossar de les Moreres 2006 al Passeig del Born, ben probablement havia llegit la notícia publicada el dia anterior a The Sunday Times sobre el suport a la independència en la seva pàtria. L’article afirmava en el seu titular que el suport a la independència (d’Escòcia) s’havia doblat, d’ençà la constitució del Parlament escocès, l’any 2000. En concret, ara un 44% dels escocesos en són favorables, mentre que un 42% s’hi mostren contraris.

Aquesta dada, sense cap mena de dubte, ha reforçat la moral i la decisió d’aquells que han iniciat una campanya per exigir la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a Escòcia al llarg de l’any 2007. La tria d’aquest any no és pas cap casualitat. Llavors en farà tres-cents de l’aprovació de l’Act of Union, que marcà la definitiva subordinació d’Escòcia a la Corona i al parlament de Westminster.

La petició de convocar un referèndum és l’objectiu únic d’Independence First (IF), un moviment polític constituït el 5 de maig del 2005. De caràcter apartidista, d’ençà la seva formació ha vist com diversos partits i moviments patriòtics han recolzat la seva demanda. De fet, actualment compta amb el suport del Partit Nacionalista Escocès, del Partit Verd d’Escòcia, del Partit Socialista Escocès, de Solidaritat (Escòcia), del Partit Escòcia Lliure i del Partit per la Independència Escocesa, així com també la Convenció per la Independència escocesa o la Federació d’Estudiants Nacionalistes. La iniciativa també ha aconseguit un ampli ressò en els mitjans de comunicació escocessos.

El 30 de setembre darrer, Independence First va convocar una manifestació pels carrers d’Edimburg, i ja es treballa en la convocatòria d’una gran mobilització per al proper mes de març del 2007.

En l’actualitat, 42 diputats del Parlament escocès, d’un total de 129 es declaren favorables a la independència. Per contra, els partits britànics, és a dir, el Partit Laborista, el Conservador i el Liberal-Democràtic s’hi mostren resoltament en contra.

(Article publicat a www.llibertat.com)

2006-11-08T03:00:00.000+01:00

EL PREU DE LA TRAÏCIÓ

Dos diputats més i 95.914 vots menys. Aquest és el preu que ha pagat per la seva baixada de pantalons a la Moncloa. Quin saldo d'home! I quina cara se t'ha quedat. Tu que anaves de gran estadista i mira, t'han donat pel sac. I ben donat!

Cal dir-ho ben alt i fort. Aquest personatge MAI pot arribar a ser President de la CAC, perquè en el seu moment va trair el pacte aprovat a la cambra legislativa. Va ser un acte vergonyant, sense dignitat. I ara en pagues les consequències, noi.

L'única manera que la gent de CiU, i més concretament, la de CDC, té de sortir en el cul de sac on s'ha ficat ella soleta, és la de declarar-se sense cap mania, una forca sobiranista, que cobreixi l'espectre ideològic del centre-dreta, mentre que ERC cobreix el centre-esquerre sobiranista. Quan això s'esdevingui, el terreny per un pacte nacional estara més abonat.

Però què pot pactar a hores d'ara ERC amb CiU? El model de societat? Ni de conya! sobretot d'ençà del tomb cap al liberalisme dels darrers mesos de CDC. El model de país? Si CDC es manté en el fonamentalisme autonomista i en el regionalisme suicida i no aposta per fer un salt endavant, (com per exemple apostar per la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, si pot ser abans de l-11/9/2014), no hi ha res a fer.

Els d'ERC han actuat intel.ligentment. Un pacte amb els sociates i els palanganeros, fet des d'una posicio de relativa fortalesa, els permet practicar polítiques socials més o menys compartides, tot esperant a trobar algú amb qui es pugui més o menys compartir polítiques nacionals. Mentre això no passa, ni socialment ni nacionalment ERC i CDC tenen res a pactar de forma permanent. És així de clar.

2006-10-29T18:51:00.000+01:00

EL NEGOCI DE LA DEPENDÈNCIA

Com a rèplica independentista al cartell del Confidencialcat no està pas malament, tot i que no és gaire original. Com a mínim té l'encert de col.locar l'ultra Duran en primer pla. Clar que els protagonistes queden curts. Per exemple, trobo a faltar el tovarich Fernàndez Teixidó. Llavors podríem anomenar la pel.lícula, La Casa Rússia.

Respecte el DVD de marres, a més a més de l'aparició en dues ocasions del tovarich esmentat, considero de molt mal gust la inserció d'una imatge d'en Pere Esteve abraçant-se amb en Carod Rovira. Hi ha odis que no respecten ni els morts. O precisament, s'odien tant perquè van morir sense demanar permís. I sense demanar perdó.

El fet cert, però, és que si el xulopiscines se'n surt amb la seva, ens trobarem davant d'un escenari sense precedents, amb una CiU molt més ideologitzada, que poc tindrà a veure amb la del seu predecessor.

Serà interessant veure com s'enfoca la relació amb els pesos pesants del capitalisme ecspanyol. Tipus com en Florentino Pérez, els Entrecanales, Botín, les Koplowicz, i tota aquesta patuleia, que s'han conjurat per esclafar els seus homònims catalans, i sobretot, els homes de La Caixa, és a dir, els Fornesa, Brufau, Fainé, així com les deixalles de les grans empreses familiars catalanes, que dit sigui de passada, ja fa temps que es van rendir bé al Borbó, bé a l'Opus o bé al partit ecspanyol governant en cada moment.

Malauradament, penso que la resposta ja és sabuda. Així com en xulopiscines s'hi va posar bé a la Moncloa, també s'hi posarà bé quan qualsevol capitalista ecspanyol vulgui cagar a Baqueira, o a l'Empordà.

2006-10-21T16:04:00.000+02:00

L'ESTATUT DIU SI EM PUC TIRAR UN PET, SAURA?

El debat d'ahir a TV3, amb la Conilla com a moderadora, no va aportar gaire res. Això no obstant, es van poder veure detallets que tot seguit passo a comentar.

El primer i obvi és l'estratègia tipus "Càrrega de la Brigada Lleugera" que està caracteritzant tota la campanya electoral de CiU. Des del DVD fins a l'insult i el menyspreu total envers el PP i la demonització d'ERC, Mas i els Madí boys volen arrassar els seus adversaris per tal que sigui impossible la reedició del tristpartit. O caixa o faixa, que digué en Prim. No debades, Mas ja ha dit que si perd, ho deixarà córrer. El problema és que, encara que guanyi, només si obté la majoria absoluta podrà governar. I a hores d'ara es troba molt lluny d'assolir-la.

El segon detall és la incapacitat psicològica i intel.lectual, del Sr. Montilla de fer res més que no sigui amenaçar la dissidència. Acostumat a les seves majories a la búlgara que li permetien no debatre res, únicament imposar-ho tot, ara ha comprès que Catalunya no és la Festa de la Rosa, on tothom li riu les gràcies. Per sort, és molt més plural. I no combrega amb rodes de molins. Ara bé, aquesta desgràcia, potser no ho és tant. De fet, Montilla és candidat per encàrrec de l'amo, el PSOE, i ben mirat no es juga res de res. Si perd, continuarà amb el seu escó a Madrid i santespasqües. Si és escollit president amb els vots dels seus partenaires, senzillament, li haurà sonat la flauta. Ara bé, també és possible que, si treu un resultat dolent i depèn d'ERC per arribar a la presidència, rebi l'ordre de Madrit de renunciar-hi i, seguint la lògica del pacte ZP-Mas, exerceixi de cap d'oposició responsable (o delegui en el fenomenu Castells, i ell opti per continuar a Madrid). S'imposaria així la sociovergència. De fet ja ho va dir el propi Montilla en una entrevista fa uns dies: la sociovergència només seria possible en una situació d'alarma o d'excepcionalitat. I la pregunta és: Hi ha res que causaria més alarma a l'establishment que un creixement notable de l'independentisme? O que tornés a tenir la clau, i aquesta vegada la sabés utilitzar bé? En el fons, el que temen els ecspanyols, és la temptació del front patriòtic. Una possibilitat que, la veritat, a hores d'ara, no la veig factible. Però els ecspanyols, no se'n refien.

Quant a en Carod, el vaig veure bastant apocaet, com cansat i sense gaire trempera. Em va molestar bastant que intentés sempre fer de Primo de Zumosol de Montilla, sobretot quan aquest era atacat sense pietat per en Mas. Els d'ERC saben que tenen moltes possibilitats de tornar a ser decisius, i per això, no es mouen massa, intenten passar desapercebuts, no fos cas que la caguessin. Encara que perdin 2 o 3 escons, això no té cap importància si conserven el seu índex de poder, és a dir, la capacitat de ser decisius i de donar la presidència a qui ells els roti. De totes maneres, penso que haurien de fer un sobreesforç a la circumscripció de Girona per tal de superar els sociates i convertir-se en, com a mínim, la segona força electoral. Seria un canvi no únicament quantitatiu, sinó qualitatiu. Aquest objectiu seria el primer pas d'un de més llarg abast, que és el de desplaçar els sociates com a primera força d'esquerres (si considerem els sociates d'esquerres, que ja és molt considerar), de la immensa majoria de les comarques, de manera que aquests es converteixin en una formació d'abast únicament metropolità, a la que només votin aquells que viuen de les engrunes que els llencin els càrrecs electes. Aquesta reducció, significarà un pas de gegant per, posteriorment acabar-los de neutralitzar.

Quant al Sr. Piqué, res del que pugui dir m'interessa el més mínim. L'únic que m'interessa és quan, com i on els matxacarem. Res més.

Finalment hi ha l'inefable Saura. Joanet, joanet. Tu, d'ençà el 19-J, hauries d'estar a l'exili o refugiat sota una pedra, perquè vas fer el ridícul més immens que mai s'ha vist d'ençà l'Operación Reformista d'en Roca. Em refereixo al fet que hauries d'haver dimitit per dignitat o per vergonya, després de l'espectacular èxit de participació en el referèndum del nyap. Perquè oi que tu eres el responsable de Participació Ciutadana? I quina va ser la taxa d'abstenció? Doncs això! Però tu no tens ni dignitat ni vergonya. Només tens una malsana ambició i un odi cap a l'independentisme que et perd. Ahir et vas convertir en l'escuder major d'en Montilla. Allà on no arribava ell, per incapacitat oral, intel.lectual o per puteria, arribaves tu sense cap vergonya. Però l'episodi més patètic va ser quan criticaves els teus adversaris (CiU i ERC, per descomptat) llançant-los el nyap pel cap. "Això va contra l'Estatut", bramaves, "tu no ets demòcrata perquè no acceptes l'Estatut", reblaves, sense descans. Fill meu, jo et pregunto, "El nyap concreta si em puc tirar un pet?", "Afirma si puc posar banyes a la meva dona o ella me les pot posar a mi?", "Determina a quina hora, dia, setmana i mes hem de fer l'amor els catalans i les catalanes, i més concretament, quines posicions són permeses i quines no?". Saura, maco, perquè no te'n vas a fer punyetes tu i la Banda dels Quatre eco-pijos, palanganeros dels sociates, fonamentalistes estatutaris i menja-independentistes vocacionals? L'única cosa positiva que has de fer de forma immediata, abans de desaparèixer per sempre, és la d'intentar que tu i la teva Banda, tragueu més escons que el PP, si pot ser a costa dels sociates, ja que de fet sou vasos comunicants. Si realitzes aquesta proesa, encara et perdonaré la vida, xaval. No perquè em caiguis simpàtic, sinó perquè encara que no volent-ho, hauràs fet un servei al país i els peperos seran la darrera força parlamentària a la CAC.

He dit.

2006-09-20T10:34:00.000+02:00

EL SECTOR NEGOCIS TÉ UN PROBLEMA

Són les 10 del matí i encara no he sentit que el sr. Fernàndez Teixidó hagi dimitit o renunciat a res. Quines penques! I el que és encara pitjor, els de CDC no l'han fotut fora. Són bojos o què! Seriosament, el sector negocis de CDC té un problema, i si no s'arregla aviat, serà CDC qui tingui el problema. El sr. Fernandez Teixidó és el cap visible del sector més dretà, més pro-negocis, més pro-ecspanya de CDC, i si no és roquista és perquè biogràficament va arribar molt tard a la militància convergent, atès que tota la seva anterior carrera política l'havia feta a la UCD i al CDS de Suàrez. Però el xaval és espavilat i un cop abandonat el vaixell centrista, va saber grimpar fins al capdamunt de l'organigrama convergent i manegar la sectorial d'economia, i fins i tot arribar a ser Conseller! En l'etapa Mas, l'individu s'ha convertit en el cap visible del sector negocis i en certa mesura recull el testimoni dels roquistes i de la figura de Macià Alavedra, si bé amb un perfil molt més baix. Des d'aquesta posició, ha aconseguit que CDC prengui un perfil ideològic més definit, el liberal, trencant amb l'equilibri ideològic que havia caracteritzat la CDC pujolista: democràcia cristiana, liberal i socialdemòcrata. Tanmateix, es tracta d'un liberalisme de poc gruix filosòfic i ètic, més aviat d'un liberalisme com el que es desenvolupa en les noves democràcies de l'europa oriental i de l'Amèrica llatina, un liberalisme que posa l'accent única i exclusivament en la dimensió empresarial i en la política com a mitjà per fer negocis, per enriquir-se. Un liberalisme de consum, o de fast-food. No és estrany, doncs, que tant ell com un altre destacat roquista, ja veterà, s'hagin enganxat amb merders relacionats amb l'Europa Oriental o de l'Amèrica Llatina (en el segon cas).

Ara només queda per saber quin és el grau d'autonomia de Mas respecte un dels seus col.laboradors més estrets. Si el manté en el càrrec, serà un llast que l'acompanyarà durant les properes setmanes fins al dia de les eleccions. Per descomptat que la SER, El Pais i El Periodico, deuen tenir molt més informació que aniran dosificant convenientment al llarg dels propers dies. I això és com un ganivet al coll de Mas, que, com ja he dit moltes vegades, es juga tot el seu futur polític en aquests comicis. O caixa i faixa, vaja.

2006-09-14T19:48:00.000+02:00

NI TRASPÀS, NI CONSORCI, NI NÁ DE NÁ DE NÁ

A veure si apreneu, tontos del cul, autonomistes de pacotilla, la vostra responsabilitat és enorme. Heu donat un xec en blanc als ecspanyols amb el nyap de la Moncloa i ara us cobren el principal i els interessos. L'aeroport del Prat, ni en pintura. Renfe s'ofega, l'euromed no funciona. Però com podeu ser tan venuts? Tan poquespenes. Féu fàstic, féu llàstima. I els ecspanyols us enculen un cop rere l'altre. I el PSC, òbviament, a mandar, és clar.

Quin desastre! Quin ridícul! Quina pena! Quina vergonya! A aquestes alçades de la història i encara aguantant a aquesta gentussa. La vostra dignitat no existeix, no teniu ni collons d'escopir-los a la cara. Sou uns dats! Quan vulguin se us cagaran a la cara i vosaltres direu amèn. Quina colla d'irresponsables i poca-vergonyes!

L'autonomisme ja no és res de res. Ja no és hora de gestionar aquest nyap. És hora d'engegar-los a pastar fang. Féu-ho ni que sigui perquè els vostres fills, d'aquí a uns anys, no us menyspreïn per haver-los deixat un país a peus del gran capital ecspanyol: dels Polanco, dels Botin, i de tota la colla.

El meu menyspreu per vosaltres és enorme, colossal, sense fi. I ho pagareu, i tant que ho pagareu! Prepara't Arturito. De l'ultra ja no cal ni parlar-ne.

CENTRISTA I CUNYADISSIM

2006-08-28T14:17:00.000+02:00

Els diaris, les ràdios i les televisions van plenes amb la notícia de la mort del Sr. Anton Canellas. Lloances a dojo. Però qui va ser en Canellas. La quintaessència del centrisme i de la Catalunya dependent, ni més ni menys. El Sr. Canellas va abandonar un vaixell que semblava que s'enfonsava (Unió Democràtica de Catalunya), per fer de pista d'aterratge d'un avió ecspanyol que semblava que s'ho havia de menjar tot (Unión de Centro Democrático). Us parlo del 1978-79, quan el Canellas i altres acòlits van fundar Centristes de Catalunya (CC), on s'aplegaren tots els pijos de llavors, que no combregaven ni amb el patriotisme d'UDC ni de CDC. La unió CC-UCD, va permetre a Suárez tenir un paper rellevant en la política catalana en uns anys claus: 1978-81, quan s'elaboraren la constitució ecspanyola i l'Estatut del 79. Després tot se n'anà a can pistraus i en Canellas i altres buscaren un lloc al sol en la societat civil, primer al Consell Social de la Universitat de Barcelona, i més endavant, a les institucions, més concretament, a la Sindicatura de Greuges. No debades, el fet de ser el cunyadíssim de la quintaessència del centrisme, el Sr. Roca i Junyent, dóna molta influència i poder. Deixem-nos d'història. El Sr. Canellas era un exemple perfecte de l'establishment polític de la Catalunya dependent. De la Catalunya roquista o de la Caixa. Una Catalunya dependent, subordinada, borbònica, regionalista-autonomista, capitalista i que té pànic a semblar massa catalana. L'únic que li puc dir al Sr. Canellas és el típic i tòpic Requiescant in Pace. I tal dia farà un any.

2006-07-18T13:42:00.000+02:00

NETEJA D'INDESITJABLES

Fa uns mesos vaig tenir un petita confrontació dialèctica amb una veterana ex-diputada, arrenglerada del sector sobiranista-massoca de CDC. Davant el meu entusiasme per un article crític d'en Salvador Cardús sobre els partits polítics, l'ex-diputada s'hi va mostrar molt contrària i fins i tot indignada, perquè ella havia lluitat durant molts anys per aconseguir la recuperació de la democràcia i en conseqüència, per l'existència de partits polítics, per la qual cosa, criticar-los era, en certa mesura, com criticar la democràcia. Òbviament un argument clarament tendenciós. El plantejament de l'ex-diputada es pot sintetitzar en la lògica típica de "amb mi o contra mi". I si és contra mi, ni pa ni aigua. Bé ja s'ho faran aquests nous oligarques, aquesta partitocràcia que no fan més que tapar-se les vergonyes els uns als altres quan no tenen més remei. Però quan poden, s'apunyalen sàdicament, i s'esbudellen. Ho acabem de veure amb l'intent de linxament d'en Xavier Vendrell.

Tot plegat m'ha vingut al cap aquests dies, que és quan assistim al moment de màxima paranoia de la vida d'un partit polític a Catalunya i a l'estat ecspanyol. Em refereixo a l'elaboració de les llistes de candidats. Vegem-ho amb detall.

1. El PSC està massacrant als Ciutadans pel Canvi. L'invent del CpC, era made in Maragall, i un cop aquest ha estat decapitat, doncs ara bé el torn de la seva gent. Què faran ara els ciutadans? Una cosa que no m'ha desagradat d'aquesta gent és que no han tingut la temptació de referenciar-se, és a dir, de buscar referents ecspanyols, com sempre han fet els d'iniciativa (i així els ha anat). Per altra banda i paradoxalment quan penso en ells, sempre em ve al cap el genial i enyoradíssim Ramon Barnils, quan els titllava de Nens i Nenes d'esquerres, en referència als seus origens en les conferències dels anys noranta. Doncs bé, tota aquesta pseudoaristocràcia maragalliana de pro, aniran de pet a la guillotina, i ja es poden acomiadar de repetir càrrec, tot i que m'afiguro que cap d'ells perdrà el son. Són gent més que acomodada: catedràtics, metges, enginyers. No els ve d'aquí. Potser veurem algun de jove, molt mediàtic ell, i que sobretot viu gràcies al seu cognom (no és l'únic en aquest ofici de ser "fill de...."), que intentarà recol.locar-se, però vaja, serà l'excepció.

2. ICV està massacrant als seus ecologistes. La Banda dels Quatre o Cinc que governa aquesta formació en procés de desaparició/absorció, intentarà salvar els mobles. Després del seu paper tan galdós al llarg de la darrera legislatura, i sobretot en el tema del nyap de la Moncloa, on ham fet un seguidisme vergonyant i van jugar un paper clau, sobretot a través de les seves peces a l'Institut d'Estudis Autonòmics i del Consell Consultiu, espero que els votants els castiguin durament i que aviat es vegin obligats a tancar la paradeta. Per altra banda, no cal oblidar com la secció jove dels eco-guais (Herrera, Romeva, Camats alies la teletubbie) tenen més ambició que gana i tard o d'hora o es mengen el duo-guai Saura-Mayol o es vendran als sociates, per un menú vegetarià. Si a més a tot plegat, hi afegim la figura monstruosa d'en Boada, podem comprendre com els ecologistes estan sent passant per la pedra sense contemplació. Em recorden al hippie de la sèrie Els joves (The Young Ones). "Què fort tio, no?".

3. A CiU la guillotina també funciona a preu fet. A can CDC, es veu que es van carregant seguint un criteri d'edat, els més veterans, que el nou líder se'ls talla el coll. S'apliquen, doncs, criteris polpotians. Els més grans de 50 anys, se'ls acaba la bicoca. Ja es veu que en xulopiscines vol ser el gall del galliner i amb l'ajuda del seu trinxeraire de corps, del seu tonto útil, va fent neteja sense contemplació.

Però també cal parar compte en l'ultra Duran i Lleida. Segurament un dels individus que té més enemics per metre quadrat. El seu desfici per carregar-se en xulopiscines és enorme i no estalviarà recursos per aconseguir-ho. De moment sembla que s'ha carregat a aquella gent que no li besen els peus, concretament als del col.lectiu crític El Matí. Visca la pluralitat d'opinions!

4. Finalment a ERC, originals com cap altre, la lògica és diferent. Aquí, a hores d'ara, el cas més escandalós s'està donant a la circumscripció de Tarragona, on sembla que s'aplica el criteri de les vaques sagrades. Que dos individus com en Benach i en Bargalló, el ticket BB, que en diuen, es reservin les dues primeres posicions de la llista és surrealista. Sobretot en el cas del primer. Com pot ser que un dels principals responsables de l'aprovació del desastre de nyap, bàsicament per omissió o per ganduleria, torni a repetir com a candidat? En Benach s'ha caracteritzat per no fer res per impedir la desnaturalització del projecte de nyap aprovat el 30 de setembre. No va fer res per defensar la legitimitat del Parlament del Parc. Una institució que, ja ho he dit en aquest bloc manta vegades, l'únic futur que li espera és la del seu enderrocament per tractar d'oblidar un dels episodis més ridículs de la història de la democràcia del món mundial: la d'un parlament que aprova la llei bàsica de la nació que representa amb prop del 90% dels seus membres i després es baixa els pantalons i se la claven fins al fons de forma bèstia i sense condons. Patètic, trist, denigrant, humiliant. I l'individu com si res. Al.lucinant. Pel que fa al segon, sembla que la seva especialitat és la de ser guàrdia de corps de qui el mani, sigui al partit o al govern.

5. Queda el PP. Però aquests m'importen un rave. L'únic que m'interessa és quan els destruïrem i d'aquesta manera neutralitzarem la gran excusa dels sociates per amagar les seves vergonyes. Per cert, on segons sembla, també ha funcionat la guillotina ha estat en el nounat Partit de la Ciutadania, on el sector pijo (El País, La Vanguardia, Àgora), ha estat arraconat pel sector cope (El Mundo, Libertad Digital).

Vist el panorama, com es pot defensar la pluralitat dins els actuals partits polítics? Au i que us bombin!

2006-07-17T11:39:00.000+02:00

A VEURE QUI LA TÉ MÉS LLARGA!

Sento ser una mica reiteratiu però és que en xulopiscines m'hi obliga. Avui en una entrevista a RAC1, ha tornat a defensar la genial proposta que si no guanya en escons, renunciarà a la presidència de la Generalitat. Tornem-hi. Aquest individu ja ens té acostumats a les seves genials aportacions a les teoria política. L'anterior va ser la teorització sobre l'atac de banyes que, segons el seu parer va patir ERC arran del Pacte de la Moncloa. Brillant.

Però ara hi torna amb això de les eleccions. Repetim-ho: fins i tot un estudiant de primer de polítiques sap que el sistema polític català, és de caràcter parlamentarista i no presidencialista. Els ciutadans escullen els diputats i aquests escullen un d'ells o d'elles com a president. Ha quedat clar? Llavors el que compta és tenir una majoria parlamentària absoluta o suficient i aquesta es pot assolir bé amb el suport d'un grup parlamentari o de diversos.

Ara bé, la proposta del nostre genial xulopiscines pot comportar la formació d'un govern feble, sense cap mena de suport parlamentari estable. És a dir, pot produir allò que l'interessat sempre diu que vol evitar: la inestabilitat. Un govern que vagi pidolant amb els altres grups parlamentaris, suports puntuals per als seus projectes de llei. I qui dia passa, any empeny.

Òbviament, en xulopiscines està jugant al pòker. La seva estratègia de llançar aquest repte, es pot interpretar també com un recurs que tenen els adolescents que mesuren la seva masculinitat en funció de qui la té més llarga. Doncs bé, en xulopiscines, recorre a aquests tòpics de l'adolescència: l'atac de banyes, a veure qui la té més llarga. Talment com si l'individu no hagués superat aquesta etapa vital i encara estigués en l'època de les festetes on s'hi va per sucar, la piscina, la moto, la discoteca i el cotxe.

Més seriosament. L'aposta del xulopiscines es pot llegir des d'una perspectiva clarament conflictivista. O tot o res. És una lògica molt poc europea. Que s'informi una mica de com es fa política a països com Holanda, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, etc. On la negociació predomina per damunt de tot. Potser que la Fundació Ramon Trias-Fargas li doni unes lliçons de primer curs de ciències polítiques.

De fet és un senyal de feblesa. Ell sap que és la seva última oportunitat. Si CiU no toca cuixa en la propera legislatura, es desfarà. No ho aguantarà. L'ultra Duran i Lleida voldrà el cap d'en xulopiscines en una safata. La Família no li perdonarà que la baixada de pantalons de la Moncloa no hagi servit per res, i que a més les cessions i les renúncies hagin estat tan enormes i clamoroses (El Gran Mestre Ioda no ho hagués fet mai). Els sectors sobiranistes-massoques diran que prou. I el sector negocis, com les rates, aniran cap als sociates o els peperos. En fi, un desgavell i la fi d'en cagaelàstics.

2006-07-11T12:22:00.000+02:00

El xulopiscines la torna a vessar

El compromís contret pel xulopiscines, segons el qual renunciaria a la presidència si no guanya en escons, seria una solemne bestiesa per un motiu ben senzill. En xulopiscines sembla ignorar el fet que les relacions entre els poders legislatiu i executiu tal i com estan configurats a la CAC són de caràcter parlamentarista, no presidencialista. Què vol dir això? Vol dir que els ciutadans no escullen directament el president de la CAC, escullen els diputats del Parlament. I són aquests, a través de la sessió d'investidura, els qui escullen el President de la CAC. Això implica que el que importa no és obtenir un, dos o tres diputats més que el segon partit. Si aquesta diferència no et dóna la majoria absoluta en escons, no té cap importància. El que importa és que qui es presenti com a candidat a la presidència tingui una majoria parlamentària sòlida o suficient. I aquesta només s'aconsegueix si hi ha més diputats que el voten que que no el voten. Passa, però que en molts casos per aconseguir aquesta majoria parlamentària sòlida o suficient, és necessari el concurs de més d'un grup parlamentari. I aquí és quan apareixen les negociacions i els pactes entre els diferents partits.

En cas contrari, un candidat que no compti amb la majoria absoluta de la cambra, i encara que obtingui la majoria simple, serà per definció, un president feble o afeblit. Pendent de pactes puntuals i de fer joc de mans ara amb l'esquerra, ara amb la dreta. És a dir, un govern feble que és precisament tot el contrari del missatge que vol donar, de fermesa, després del desgavell del tristpartit.

En xulopiscines, en el seu afany kennedià, on destaca per damunt de tot la imatge, es pensa que ens trobem en un sistema presidencialista, on els ciutadans escullen directament el president. I no és el cas (com tampoc ho és, paradoxalment, als Estats Units, on els ciutadans escullen no el president, sinó els grans electors, però deixem-ho).

Però fixeu-vos que he emprat el condicional, al començar el post. No és casual, òbviament. I és que la credibilitat dels compromisos d'en xulopiscines és zero, zero i zero. Fins els més petits saben que si és necessari, o fins i tot si no ho és, CiU acabarà pactant bé amb el PP bé amb el PSOE, que no amb el PSC, que ja no pinta res. De fet, JA HAN PACTAT, com ho demostra el cap d'en Maragall damunt la taula, acabat de tallar, encara fresc. És el pacte de la Moncloa, i ja funciona a ple rendiment.

No fa pas gaire vaig escriure en aquest bloc que en xulopiscines era un kamikaze. Potser sí, però cada cop estic més convençut que tot el que fa ho té apamat abans i compta amb informació solvent que li assegura que no es fotrà de morros.

Passa, però, que les situacions, els escenaris, no són immòbils i allò que ahir era allà, ara és aquí. I que la seguretat al cent per cent, no la té garantida ni la CIA. Per això és tan important continuar lluitant, per evitar que els xulopiscines de torn es pensin que ho guanyaran tot sense baixar de l'autobús i sense despentinar-se el tupé.

L'OLIGARQUIA SOCIOVERGENT

2006-07-06T15:37:00.000+02:00

L'estudi de les oligarquies socials, econòmiques i polítiques és un dels àmbits més treballats per la ciència política i disciplines adjacents. Als Estats Units, particularment, però també una mica per arreu dels països més desenvolupats -pertanyents la majoria a l'OCDE-s'han fet estudis sobre les liasions dangereuses entre els decisors polítics i els representants del món dels negocis, de la societat civil i de les patronals. Recordo especialment uns treballs excel.lents del politòleg quebequès Pierre Fournier sobre els lligams entre el Partit Liberal del Quebec (profederalista, és a dir, en el vocabulari polític quebequès, adversari de la sobirania d'aquesta nació) i el Conseil du Patronat du Québec (CPQ), la gran patronal quebequesa, equivalent al nostre Foment del Treball Nacional, i per descomptat, entitat totalment oposada a la sobirania del Quebec. Eren treballs fets els anys setanta, just abans del primer accés al govern del sobiranista Partit Quebequès (1976). La lluita entre el CPQ i el PQ va ser molt dura, fins que s'arribà a un entente que mai va ser, però, cordiale.

Tot plegat em ve al cap quan repasso els esdeveniments recents del referèndum sobre el nyap de la Moncloa, un document al qual no li dono ni 10 anys de vida, tenint present que els primers que el retallaran seran els ecspanyols a través del Tribunal Constitucional.

(Foto: Antoni Brufau)

D'entre els fets més rellevants, s'ha destacat el sopar que el xulopiscines, en ZP i en Montilla (aka Viva Ecspanya), van celebrar amb un sector de l'oligarquia sociovergent. Va tenir lloc quatre o cinc dies abans de la traïció de la Moncloa, i, segons sembla, va ser clau perquè el xulopiscines donés el seu braç a tórcer i comencés a fer exercicis de com baixar-se els pantalons i posar-s'hi bé.

Fins llavors, el xulopiscines havia fet d'ídem i les seves declaracions sonaven fins i tot a maximalisme tronat. A partir d'aquell dia, tot va canviar.

És lògic, doncs, si més no des d'un plantejament crític, preguntar-se quins van ser els mags que van fer veure la llum d'Orient (o millor de Ponent) al propietari de la mandíbula i venedor de laques més conegut del món mundial. La resposta és la següent:

JOAN ROIG, ANTONI BRUFAU, FERNANDO CASADO, JORDI MERCADER, JOSE-MANUEL LARA-BOSCH, RICARD FORNESA, LEOPOLDO RODÉS, JOSEP-LLUÍS BONET, JAVIER GODÓ, LLUÍS CARULLA

Aquest llistat ens mostra alguns dels peixos grossos de l'oligarquia sociovergent per excel.lència. Quins trets hi podem distingir?

En primer lloc cal diferenciar els que són propietaris dels que són assalariats, de luxe, però assalariats: dintre dels primers trobem en Roig, en Lara, en Bonet, en Godó i en Carulla. Amb el dubte d'en Rodés. La resta, assalariats. Aquesta diferenciació penso que és pertinent, perquè realment assenyala qui té poder i autonomia per exercir-lo de qui té poder però una autonomia limitada.

En segon lloc, trobem la forta presència de persones vinculades al món mediàtic i de la publicitat: Lara, Rodés, Godó, són sense cap mena de dubte autèntics poders fàctics de la comunicació a casa nostra. Jo particularment destacaria el paper cabdal del senyor Rodés en el món de la publicitat.

En tercer lloc, hi ha, òbviament, el paper dels homes de la Caixa i del seu imperi empresarial: Brufau i Fornesa, en són els dos representants per excel.lència.

(foto: Xavier de Godó, fa trenta anys pel cap baix)

En quart lloc, la importància també de l'Institut de l'Empresa Familiar (IEF), un lobby que malgrat la seva joventut ha crescut en importància i que aplega algunes de les principals empreses familiars catalanes i ecspanyoles: la representen Casado, però també el Lara, i probablement també la resta d'empresaris propietaris amunt esmentats.

Cinc. Els sectors més tradicionalistes estarien lligats al món de l'alimentació: el Roig, l'impresentable Josep-Lluís Bonet o en Carulla. La referència a Bonet ve a tomb per la seva actitud vergonyant durant tota la campanya del boicot al cava. Va ser patètica i humiliant, com també va ser-ho la del senyor (?) Fornesa.

Finalment, no podem deixar de banda, la presència opusdeista en el grup esmentat. A banda d'en Casado, segurament altres dels esmentats en són membres o molt propers.

Amb aquest elemental i superficial repàs, podem veure que l'oligarquia sociovergent té un pes destacat en el món comunicatiu i compta amb l'aval del principal grup financer del país. Això fa que el seu poder sigui quasi, quasi omnímode. Si controles la comunicació i els diners, de què has de tenir por? De quatre flower powers?

En xulopiscines ho va veure clar i va vendre la seva ànima al diable, tot per arribar de nou al poder, ni que sigui pel camí del mig i trepitjant tants ulls de poll com faci falta.

L'HEM ENCERTADA, DE NOU

2006-07-04T11:43:00.000+02:00

Aquest article del diari AVUI, confirma al cent per cent el plantejament que es defensa en aquest bloc sobre el canvi de camisa del xulopiscines. Ara es veu que la crosta més crosta de CDC, representada per l'anomenada Fundació Barcelona li riu totes les gràcies. Aquesta actitud contrasta amb l'escassa alegria amb què el va rebre quan va substitutir Pujol com a Number One. Llavors el consideraven un sobiranista perillós, el representant polit dels anomenats talibans, el titella d'en Felip Puig i de la Família. Ara, pocs anys després, tot ha canviat. La rendició en tota regla a l'oligarquia principatina que ha significat l'Estatut de la Moncloa, altrament conegut com a nyap del ribot, ha fet que el xulopiscines es redimeixi als ulls dels sociovergents de pro.

EL TRIST PAPEROT D'EN PUIG

2006-07-02T14:26:00.000+02:00

En Felip Puig és el tonto útil del tonto útil d'en ZP. M'explico. El tonto útil d'en ZP no és altre que en Lord Farquaad o altrament conegut com el xulopiscines. Aquest darrer va salvar-lo del KO quan Bono i la cúpula militar el tenien contra les cordes a les darreries del 2005. Llavors ningú no donava ni un cèntim d'euro per la pell de ZP. Però llavors va aparèixer Lord Farquaad i després de fer una jugada innoble, va trair el Parlament del Parc (ja no ve d'aquí, és una institució totalment desprestigiada) i va baixar-se els pantalons en l'anomenat Estatut de la Moncloa. Aquest pacte va permetre ZP desempallegar-se de Bono i passar al contraatac, de manera que, molt probablement, ZP aconseguirà la majoria absoluta a les properes eleccions ecspanyoles. Aquest fet li permetrà passar per la pedra a tot quisqui... començant pel propi xulopiscines.

Doncs bé, per protegir el seu flanc sobiranista, el tonto útil de ZP té el seu propi tonto útil que no és altre que en Felip Puig. Pinta de nen entremaliat tirant a filldeputesc, en Puig és l'esperança de l'anomenat sector sobiranista-massoca de CDC. De fet és qui manté la moral dels quadres locals i intermitjos del partit, amb els seus sopars de militants i simpatitzants que fa de forma permanent pel territori. Sóc testimoni de les sensacions d'alguns militants que m'han confessat que després d'assistir a un d'aquests sopars, surten amb les piles recarregades i a punt per proclamar la Independència de Catalunya...

Però la veritat és que en Puig cada cop pinta menys dins la cúpula de CDC. La seva feblesa és deguda als seus maldecaps amb la justícia, però sobretot, pel fet que el seu superior jeràrquic, després d'instrumentalitzar-lo en la seva lluita d'accés al poder dins del partit i dins de la federació (en aquest cas contra l'ultra Duran i Lleida), ara en prescindeix cada cop més i s'aboca cap al sector més, malanomenat, liberal del partit, representat entre d'altres, per en Fernandez Teixidor, ex-dirigent del CDS, partit que per cert, fa poc va integrar-se al PP. I compte que quan dic liberal, no em refereixo a un liberalisme modern, sinó més aviat a la tradició liberal cutre ecspanyola, model Cuevas, per entendre'ns. El xulopiscines es troba cada cop més segrestat pel poder de l'oligarquia principatina, per aquella que li va preparar una tancada en un sopar que segons diuen va ser clau per convèncer-lo que es baixés els pantalons a la Moncloa.

En Puig també és útil al xulopiscines per una altra tasca. La de mossegar, com un gos de presa, a la gent d'ERC. És una de les comeses més patètiques que un polític sobiranista de soca-rel hauria de rebutjar de pla: la de criticar fins a l'extenuació altres sobiranistes.... sobretot quan hi ha tants ecspanyols volant per damunt dels nostres caps que si disparem sense apuntar segur que ens carreguem un parell. Però en Puig sembla ser hereu d'una de les tradicions més cutres de l'escoltisme, la de l'obediència al cap. Tot plegat ben patètic.

El paper del poder judicial ecspanyol
Abans he esmentat els problemes judicials que té en Puig com una de les causes clau que expliquen el seu imparable allunyament de la cúpula de CDC, i molt més encara, de la de CiU. Paradoxalment, un altre polític sobiranista, en Xavier Vendrell, també ha d'afrontar problemes amb la judicatura. És una casualitat que dos dels representants més significats del sobiranisme català siguin l'objectiu del poder judicial ecspanyol? És clar que no, home! El poder judicial ecspanyol, a diferència del legislatiu i de l'executiu, no s'ha adaptat al model de l'Estat autonòmic i continua mantenint una estructura única i centralitzada, de manera que s'ha convertit en el refugi preferit dels sectors més intransigents i anticatalans d'Ecspanya. Sense cap contrapoder que els aturi, el poder judicial ecspanyol és la punta de llança contra Catalunya i en general contra tota idea de pluralitat nacional. És un enemic declarat, com ho són altres institucions claus de l'estat tals com: les Forces Armades, Iberia, CC.OO., UGT, el Banc d'Ecspanya, Telefónica, Renfe o El País.

Al Mestre Ioda li falla el disc dur
M'ha arribat que existeix una preocupació creixent en les altes instàncies de CDC pel fet que es comença a constatar que al gran Mestre Ioda li comença a fallar el disc dur. Fins i tot alguns s'han atrevit a pronosticar que li queden un màxim de cinc anys de memòria activa...

Comentari: No m'estranya. És públic i notori que al gran Mestre Ioda no li ha fet gens de gràcia la traïció de la Moncloa protagonitzada per Lord Farqaad... però que no ha tingut més remei que empassar-se'l (un costum, aquest d'empassar-se gripaus, al qual està més que acostumat, per altra banda). En cas, contrari, qualsevol insinuació de desacord hauria tingut efectes devastadors per al bàndol del Sí. No debades, el Mestre Ioda és un aferrissat defensor de la mística de l'obediència al líder, pròpia de l'escoltisme. Però el xoc entre el seu pensament i la servitud de l'obediència als actuals dirigents de CiU, li deuen haver passat factura, no només intel.lectualment, sinó també fisiològicament. I d'aquí a la sobrecàrrega hi ha un sol pas.

JOAN SAURA, HAS FRACASSAT, PLEGA

2006-06-20T10:49:00.000+02:00

En un país amb una mínima cultura política democràtica arrelada, empeltada, en la societat, ja hauria forçat el senyor Joan Saura a dimitir per vergonya i inutilitat manifestes. La raó és molt senzilla i evident: després de més de dos anys i mig de dirigir el depar tament de relacions institucionals i participació, encarregat de promoure el debat ciutadà, la sensibilització i, en definitiva, el compromís dels ciutadans amb el nyap, és evident que la taxa de participació que es va registrar diumenge, d'un 49,41%, no pot ser més que qualificada d'un total i absolut fracàs. D'una plena desautorització envers el màxim responsable polític encarregat de fer que els catalans i catalanes amb dret de vot en aquest referèndum, es mobilitzessin i s'impliquessin. Maragall al marge, és clar (o no).

L'argument de comparar aquesta taxa tan baixa amb altres taxes registrades en altres referèndums d'altres països no aguanta la més mínima comparació. Perquè es tractava d'un referèndum sobre la norma institucional bàsica d'una nació, és a dir, de l'equivalent per a molta gent del que seria una constitució en un país sobirà. Parlant seriosament, no es pot comparar el referèndum de l'estatut, amb qualsevol dels centenars de referenda que anualment es fan sobre temes menors o de política local. Per exemple: sobre si es pot fumar marihuana als cibercafès, sobre els horaris d'obertura dels establiments comercials, sobre si han d'existir cementiris per animals, o sobre la privatització de serveis públics, o sobre la prostitució, etc. Certament, en molts d'aquests casos, la participació és molt baixa, amb alguna excepció, tanmateix.

Però quan el que es vota és la norma institucional bàsica d'un país, és a dir, una constitució o un estatut, la participació és molt més elevada. Fixem-nos en els casos de Quebec i Montenegro. En el referèndum d'autodeterminació de 1995, votaren el 93.52% dels quebequesos amb dret de vot, mentre que en el plebiscit de fa unes setmanes, ho feren el 86.3% de montenegrins. Pel que fa a les reformes constitucionals de gran abast, és a dir, les que modifiquen aspectes substantitus de les constitucions o suposen una nova constitució, la taxa de participació en els països desenvolupats, poques vegades baixa del 70%, sobretot en el marc europeu.

Com acabem de veure, doncs, des d'una perspectiva comparada, la taxa de participació del passat diumenge és, sense cap mena de dubte, una dada dolenta, dolentíssima, que hauria d'haver portat al sr. Saura a dimitir de forma immediata i irreversible. Però òbviament això no passarà. El gurú dels eco-guais abans es fa del PP, que dimitir d'un càrrec.

El que sorprèn, però, és que per exemple, la gent d'ERC no l'hagi demanada ipso facto, després de les múltiples atzagaiades que Saura, Boada i companyia han protagonitzat contra ells. Encara se'ls avançaran els peperos i els marcaran un gol. Es patètic veure com alguns es creuen la realitat virtual que l'enemic et dibuixa precisament per fotre't, i comences a llepar ferides inexistents i a demanar perdó per viure i pensar de forma lliure.

EL KAMIKAZE

2006-06-13T00:09:00.000+02:00

Lord Farquaad està desbocat. Descontrolat. Si tingués una metralleta Thompson dispararia a dreta i esquerra, amunt i avall sense obrir els ulls. La seva obsessió és arribar al poder al preu que sigui, per damunt de qui sigui i, si és necessari, amb l'ajuda del diable, encara que tingui cara d'oliva.

L'home és conscient que està assegut damunt d'un volcà. Les seves relacions amb l'ultra Duran i Lleida són insostenibles. Tot penja d'un fil. Del fil de l'ambició. Per la seva banda, l'ombra de la Família és encara ben present i se'l miren amb lupa. Una relliscada i potser li tallaran la testa. CiU és un muntatge pensat per governar i només per governar. Tornar a ser oposició significaria el seu esclat en forma de big bang, de conseqüències imprevisibles.

Cada cop hi ha més convergents que surten de l'armari i diuen que això del nyap no s'aguanta ni amb pinces. Ara bé, són aquells militants que fan política per vocació i per patriotisme. Els que ho fan per necessitat i per la menjadora, s'estimen més continuar ben tancadets.

Passa, però, que es prefereix orientar el focus cap als votants d'ERC. I els de CiU? Què no saben que si guanya el nyap qui s'emportarà les medalles serà en Pasquis, el President-zombie? Això és tan evident que només es pot explicar per l'existència d'un pacte de sang amb ZP. "Tu et baixes els pantalons amb el nyap i jo et garanteixo la Presidència de la Generalitat i en Pasquis embolicadet i amb un llacet. I de torna, en Montilla de conseller primer... si el xaval s'ho guanya".

Tot plegat permet comprendre l'odi envers els únics que ho poden engegar tot a rodar. Que no són altres que l'independentisme en general i la gent d'Esquerra, en particular. Sembla que no han après la lliçó i ara tornen a menysprear-los com quan el llavors conseller d'Economia, Francesc Homs, desqualificava el portaveu republicà. Quina memòria més curta. I quina ambició més immensa!

2006-06-07T12:49:00.000+02:00

FER EL RIDÍCUL ARREU: A PROPÒSIT DE CyU

La posició actual de la cúpula de CyU, no només escandalitza a una amplíssima franja dels seus quadres, militants i votants que, tothom ho sap, votaran sense complexos pel No. També escandalitza a molts dels referents europeus de nacions sense estat, la major part dels quals són autèntics referents per al moviment sobiranista català.

Ahir mateix sabíem que una de les publicacions nacionalistes més rellevants d'Escòcia, acusava CyU d'aigualir encara més el nyap. Però aquest no és ni de lluny el cas més escandalós. La reacció contra el messellisme del oligarques de CyU ha estat contundent al País Basc, a Galícia i a Irlanda del Nord.

Concretament tres homenots, referents imprescindibles dels seus respectius moviments independentistes i amb una audiència a Catalunya molt gran, els han cantat les quaranta a Mas i Duran Lleida. Em refereixo a Xabier Arzallus, Xose Manuel Beiras i Gerry Adams.

El cas de Xabier Arzallus és de lluny qui ha matxacat més la moral dels oligarques autonomistes, atès que és una persona amb un ampli ressò entre els sectors socialment més moderats de l'independentisme català, uns sectors que tradicionalment sempre han votat CyU. Doncs bé, segons s'ha sabut, CyU ha fet mans i mànigues per impedir la presència d'Arzallus en un míting pel NO a Catalunya, i sembla ser que ho ha aconseguit. El que no han impedit és que Arzallus els tirés la cavalleria per damunt i els digués el nom del porc en una entrevista. Brutal.

Però si Arzallus sembla que no podrà participar en la campanya referendària catalana sí que ho faran, i de forma destacada, els altres dos homenots esmentats: Beiras i Adams. L'ex-líder del BNG i autèntic pare de la pàtria gallega, té molt clar que cal votar No, i això que va ser un dels impulsors de la Declaració de Barcelona amb CyU -ara reconvertida en Galeuscat. A Beiras, persona netament independentista i progressista, és massa llest i laic per fer-lo combregar amb rodes de molins.

Però no dubto que el plat fort, per tractar-se d'un polític en actiu, serà l'aterratge en el nostre país de l'independentista més mediàtic del món mundial que avui en dia existeix, i que no és altre que el líder del Sinn Féin, Gerry Adams. Sense cap mena de dubte la seva participació en els mítings a favor del No serà l'esdeveniment que situarà la campanya referendària en la política global, vull dir a escala mundial, fugint doncs, de la dinàmica estrictament domèstica. Que això ho faci una organització com la JERC, no només és altament significatiu, sinó també digne de felicitació, i que contrasta amb la submissió estúpida d'altres joventuts que es dediquen a plantufar banderetes enmig de places per fer el pallasso.

En definitiva, doncs, CyU, en plena febre sociovergent, i amb una cúpula totalment sotmesa als dictats del PSOE, obsessionada per recuperar el poder al preu que sigui, i cada cop més abandonada per la seva militància més patriòtica, fa un ridiculum tremens de dimensions siderals. Només, per acabar, un consell:

Ser autonomista en ple segle XXI és fer el ridícul. No hi ha ningú en el món, tret de vosaltres, que no vulgui la independència. Sou una rèmora, un rara avis, una espècie en vies d'extinció, i més després de l'exemple de Montenegro. Encara pitjor, renunciar a la independència us converteix en un enuig, en un destorb, perquè no hi ha ningú que us entengui, i per això passa el que passa, que els vostres propis aliats voten contra el català al Parlament europeu. Perquè en el fons es fan la pixa un lio.

Queda dit.

LA PIJERIA BAVOSA: ROSA CULLELL

2006-06-01T12:09:00.000+02:00

El programa Àgora del Canal 33, s'està convertint en un autèntic femer televisiu. Setmana rere setmana és un aparador de la catalanofòbia més visceral. Es convida a tot aquell individu, per impresentable i poca-solta que sigui, que destaqui mínimament per insultar i dir penjaments de Catalunya.

Dilluns passat va participar-hi la senyora Rosa Cullell. He de reconèixer que era la primera vegada que la sentia parlar i, digueu-me tiquis miquis, però ja en vaig tenir prou. Em va sentar com si hagués menjat un plat de cucs fastigosos. Quin element! La sociovergència en persona! Pija, altiva, displicent, menyspreativa i amb aquella manera de parlar que sembla que bavegi. Un cromo, vaja.

I pel que fa al seu discurs. Molt pobre i equivocat. Si, com vol la senyora Cullell, es pretén encaixar Catalunya a Ecspanya, només hi ha un sol camí. La d'acceptar el projecte nacional ecspanyol en tota les seves dimensions: política, econòmica, lingüística, empresarial, etc. I sobretot, acceptar la capitalitat de Madrid i la superioritat de la cultura ecspanyola per damunt de la resta de cultures ibèriques. Tot el que no sigui acceptar aquestes condicions és embarcar-se en una falsa ruta. Com ja ho constataren un seguit de catalans entre 1876 i 1939, i actuaren en conseqüència.

O és que encara no s'han après les lliçons de l'Operación Reformista de Miquel Roca, de la defenestració de Narcís Serra o de Josep Borrell (impulsades pel diari El Pais, per cert), o la de les opes fracassades darrerament (sota els governs del PP i del PSOE)? Per no parlar de l'assassinat d'en Prim, o de l'ensorrament del Banc de Barcelona o de Banca Catalana?

?És tan difícil constatar que, com ja ho han assenyalat Fèlix Cucurull, Albert Balcells (foto abaix) o Francesc Ferrer i Gironès, la catalanofòbia és molt anterior al sorgiment del catalanisme polític? Diríem que és un tret consubstancial del pensament polític ecspanyol paral.lel a l'anti-semitisme i a la idea de la puresa de sang.

L'única manera de ser ecspanyol és renunciant a ser català o, en el millor dels casos, acceptant convertir la teva pàtria o nació petita (Maragall dixit) en quelcom folclòric, entranyable, però situat en un pla clarament inferior i subordinat, a la suposada grandesa d'Ecspanya (sic).

Tant costa entendre això? O potser és que s'entén massa i el que es vol és marejar la perdiu?

La Sociovergència, un afer mafiós

2006-05-27T01:39:00.000+02:00

Màfia

Un episodi que no ha tingut un especial ressò a la premsa de Barcelona, ha estat la renúncia del fins fa poc candidat in pectore de CiU a l'alcaldia de Girona. Un tal Mascort. La raó és digna de qualsevol novel.la o pel.lícula del gènere negre. L'home ha rebut amenaces de mort adreçades a ell i a la seva família. Total, ha llançat la tovallola. Visca la Màfia! La pregunta següent, obligada és quid prodest? Qui en surt beneficiat d'aquesta renúncia. La resposta immediata no és a la resta de partits, sinó sobretot a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), i de fet alguns mèdia o blogs no s'han estat d'establir-hi un cert lligam. Les relacions entre els dos socis de federació a Girona sempre han estat tenses, fet que és públic i notori. Com també ho és que UDC sempre ha pugnat per obtenir la candidatura en les eleccions locals de la capital gironina.

UDC mafiosa? Si en Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938), patriota exemplar, se n'assabentés, els seus ossos tremolarien de ràbia i indignació. Què tenen en comú en Carrasco i l'actual big fish, il capo dei cappi d'UDC. Res, absolutament res. O sí, que són els dos extrems d'una línia que malgrat néixer el 1932, des de 1978-79 ha viscut una autèntica degeneració.

BYE, BYE, PRESIDENT-ZOMBIE

2006-05-16T09:40:00.000+02:00

En Pasquis, ara sí, ja és un cadàver polític. L'Iceta li ha donat el cop de gràcia amb les declaracions de l'altre dia on afirmava que Montilla seria un bon candidat a President de la Generalitat. No sabem si la tria de Montilla és una operació per tornar a perdre la Generalitat i d'aquesta manera afavorir una victòria de CiU i en conseqüència complimentar el pacte ZP-Mas, el pacte de la vergonya i de la submissió. El Pacte que, per cert, va salvar el coll al ZP, ja que llavors era el moment de màxima feblesa i quan Bono semblava que se l'havia de menjar amb patates. Lord Farquaad, com sempre, va fer el passerell. És molt probable o si més no possible -tot dependrà dels resultats del referèndum sobre el nyap i de les negociacions amb ETA- que ZP si té sort -i de moment sempre l'ha tinguda- pugui obtenir la majoria absoluta en les properes eleccions ecspanyoles. Llavors enviarà a fer la mà a en Mas i companyia i decapitarà definitivament el PSC. Aquesta gentussa, ja ho sabem, perquè ho hem vist amb els nostres ulls els darrers mesos, són capaços de tot: fins i tot matarien sa mare, l'esquarterarien i se la menjarien si això afavorís el partit. Viuen en un altre món.

Però tornem a en Pasquis, el president-zombie. Quina vida més miserable. Ho tenia tot i ho ha perdut tot. Quin retrat més fidedigne de la burgesia catalana poruga, submissa, que s'enriqueix amb la dependència del seu poble, que parla catanyol, i que no coneix res més enllà del seu nas. A partir d'ara el 127 serà un número maleït, perquè aquest és el que correspon a Maragall en l'ordre de presidents de la Generalitat al llarg de la història.

L'únic que cal esperar és que en els pocs mesos que li queden de respiració assistida, no faci gaire l'animal. Segurament és un desig que no es complirà. El príncep dels pijos si no la fa grossa no està content. És un nen mimat i maleducat que es pensa el melic del món i que, de veritat, només és el melic de les seves fantasies.

Bon vent i de cul!

EL NYAP DE LA MONCLOA NOMÉS OBTÉ EL 49.42% DEL SENAT ECSPANYOL

2006-05-10T23:33:00.000+02:00

Ridículum tremens. L'Estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena o del ribot, només ha obtingut el 49.42% dels vots del Senat. Aquest fet demostra fefaentment que es tracta d'un document que neix amb una feblesa política extraordinària. En aquesta situació donar un xec en blanc als ecspanyols, és a dir, votar Sí, és directament suïcida. No hi ha res a fer, el més probable és que el text que se sotmetrà a referèndum, després serà esmenat pel Tribunal Constitucional, i si no al temps. Que ja ens coneixem de sobres els nostres enemics.

La sociovergència està posant la corda al coll dels catalans i les catalanes. Sort que tenim encara la possibilitat de tallar-la i de fer-se-la empassar. Cal anar a per totes i escombrar tota la morralla que ens vol enganyar.

Fem que a Guerra i als seus sequaços, se'ls canviï el rostre en una cara de pomes agres.

EL BIG BANG DE LA SOCIOVERGÈNCIA

2006-05-05T18:42:00.000+02:00

Avui és un gran dia! L'adopció del NO per part d'ERC davant el referèndum sobre el nyap, altrament dit Estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena o del ribot, ha posat la crosta en estat de màxima alerta i situa el text aprovat al Congrés de les Hienes, al caire de la mort clínica.

El president-zombie està fent mans i mànigues per salvar in extremis aquest bunyol. De moment ja porten pressupostats 660,000 euros, que no és poca cosa. Però no tenen res a pelar. L'han ben cagada i aquest nyap no l'aprova ni la mare que el va parir (De Madre, bruixa, per cert). Penso que ni tan sols els corifeus mediàtics, per pur sentit del ridícul, gosaran ajudar el Sí, perquè saben que no guanyarà ni amb les cartes marcades.

El populisme fa això: pots guanyar molts vots i CiU i PSC n'han guanyat molts, de vots, però així com vénen, se'n van. Són d'una lleialtat més aviat escassa, i oblidadissa: davant el dubte entre la platja, el polvo i la barbacoa o el país i salvar el cul al líder corresponent, opten coherentment pels primers i no pas pels segons. No volíeu gent poc compromesa per tal que "els polítics" poguéssiu remenar les cireres? Doncs aquí ho teniu.

Lord Farquaad no en pesques ni una. Però possiblement tu encara te'n sortiràs, cosa que no farà ni el president-zombie ni tota la patuleia sociata que ha fet un paper ben galdós: negociant en el bàndol ecspanyol contra el Parlament, deslegitimant definitivament el rol del Parlament del Parc (que l'enderroquin ara mateix, només pensar-hi em poso tens: quin ridícul tremens, Benach, no saber defensar dignament allò que aprova el 90% de la cambra: Vés-te'n a casa, home!).

M'agradarà veure com es barallen en els mítings del Sí. Us imagineu un mà a mà entre Iceta i Puig o entre Zaragoza i Madí... Quin tip de riure! Abans d'acabar segur que s'agafen del monyo i es foten d'hòsties dalt de l'escenari.

I els palanganeros? Patètic. Han signat la seva acta de defunció, segurament per absorció. Ara la gent digna d'EUiA s'han plantat i han donat suport a la plataforma Diguem No! Felicitats camarades!

A sac, a sac,
Anem a sac,
Fins al final

LA SOCIOVERGÈNCIA COMENÇA A SEVILLA

2006-04-17T12:18:00.000+02:00

Segons l'AVUI, la sociovergència comença a Sevilla. Dos polítics populistes, de la mena més impresentable, autèntica morralla i deixalla, sense cap mena de dignitat ni personal ni moral, gosaran parlar en nom de Catalunya als sevillans. Es tracta de la monja-alferes-ex-alcaldessa De Madre i del Dioni de la Franja (segons l'anomenen ja alguns blocs), Duran i Lleida. PSC-CiU, CiU-PSC, l'autèntica crosta del país, el darrer recurs de l'aliança ecspanyolista-autonomista per evitar el triomf de l'independentisme. És la sociovergència que comença a fer provatures, primer lluny de casa, per si la cosa fa figa. Però ja veureu com a mesura que s'acosta el referèndum, la sociovergència es repetirà cada cop més sovint, Fins i tot s'anirà aproximant: de Sevilla es passarà (faltaria más) a Madrid, on la crosta farà multitud d'actes mediàtics (confirmant la seva condició provinciana: només allò que passa a Madrid és noticiable), i finalment aterrarà a casa nostra durant la campanya referendària, on podem assistir a una autèntica orgia sociovergent: l'Iceta i Lord Farquaad fent un 69, Duran i Lleida i la monja (totes les ecspanyoles tenen vocació de monja-alferes, ho mamen des de que les pareixen) interpretant una pluja daurada, en Maragall aprofitant les seves escassíssimes estones de sobrietat per dir alguna nova bajanada... Bé, un panorama ben galdós. És el final de règim. Sense dignitat, i amb uns corifeus que es trencaran les mans de tant aplaudir. Em refereixo a individus com en Foix, l'integrista de la Vall del Corb, en López-Burniol, el notari cornut, o, per posar-ne algun altre, l'Antoni Puigverd, típic exemple de jueu que vol caure simpàtic als nazis. I tot plegat salpebrat amb l'actuació telonera, cutre i salsitxera dels palanganeros. Una autèntica raça que si tenim sort es troba en vies d'extinció.

MATXAQUEM L'ESTATUT DE LA MONCLOA: NOMÉS UN 50.6% EL VOL

2006-04-07T19:30:00.000+02:00

El baròmetre d'abril del Centre d'Estudis de l'Opinió (CEO), organisme oficial de sondeig de la Generalitat, adscrit a l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), acaba de fer públic que només un 50.6% dels ciutadans que aniran a votar en el proper referèndum sobre el nyap, (aka) Estatut de la Moncloa, (aka2) Estatut dels Troglodites, votaran afirmativament. És una gran notícia. El ridícul dels autonomistes és enorme. Tant desfici per no res. Cal fer un esforç més i segur que podem derrotar aquesta immensa parida, aquest garbuix impropi del segle XXI, que no ens permet anar, com a poble, ni a la cantonada. On s'amagaran els Lord Farquaad, el President-Zombi, els palanganeros, et tutti quanti? Quina cara li quedarà al gran mentider, ZP?

L'únic que lamento és que no hi ha una estratègia unitària i cohesionada. ERC encara es fa l'interessant i no diu què farà finalment... Però que no veieu que un cop us baixeu els pantalons us donaran l'esquena? Una mica més de fermesa! I si es coincideix amb el PP, el problema és del PP, no nostre! Si tothom ha coincidit en un moment o un altre amb el PP: tant el PSOE, com CiU com ICV i no han tingut cap problema! En canvi si ho fa ERC és un pecat... i un bé negre! Aquí estem en un joc de la gallina, tal i com el concep la teoria de jocs: són dos cotxes que van en direcció oposada pel mateix carril. Qui primer s'aparti és el covard, la gallina.

La gent decent d'aquest país es troba dividida entre el NO, el vot nul (amb diversos eslògans proposats), el vot en blanc i l'abstenció. Mentre que la morralla socioconvergent, l'autèntic llast d'aquest país votaran prietas las filas com un sol home/dona a favor d'aquesta caqueta d'estatut que pretén mantenir l'espoliació econòmica, la submissió política i l'alienació moral de la nostra Pàtria. I no estalviaran esforços, i recursos, bàsicament calers, els nostres calers. Però no ho aconseguiran. La gent decent ha dit prou, la gallina valenta ha dit prou, no vol pondre cap més ou.

PD. En el moment de redactar aquest post m'és impossible accedir al web de l'idescat per afegir un enllaç al Baròmetre esmentat. Quina casualitat! Hi ha sociates que estan a punt de morir d'un atac d'angoixa i de nervis. Que ho facin!

PD2. Finalment ho he aconseguit!

EL CONSELL CONSULTIU, UN FEMER

2006-04-01T11:55:00.000+02:00

Malgrat que sembla que ha passat una eternitat, encara recordem el paperot que va fer l'estiu passat el Consell Consultiu, perdent les formes i emetent un dictamen que va condicionar sobremanera la negociació del nyap. Recordeu que s'hi va donar un acord entre els consellers proposats pel PSC-PSOE, ICV i el PP. Molt clarificador. Llavors, CiU encara no havia dimitit. Al contrari estava en la seva fase més àlgida de milhomisme, era un gall que anunciava pràcticament la immediata proclamació de la independència de Catalunya... Però la majoria ecspanyolista es va imposar, amb la col.laboració clau del conseller proposat per ICV.

Han passat uns quants mesos i ara s'ha sabut que diversos consellers del Consultiu, entre ells el seu impresentable president, proposat, òbviament, pels sociates, també ha sucat de la partida reservada als informes. Paradoxalment, un altre que també ha sucat, és el conseller-clau, el proposat per ICV. Quina casualitat... Això farà que alguns dels afectats tingui ara més difícil optar a una butaca en el Tribunal Constitucional, com jo vaig predir en el seu moment, en recompensa pels serveis prestats.

Demolició de la Ciutadella Militar, 1868

De totes maneres, es certifica que les institucions autonòmiques catalanes no són res més que un femer. Una colla de lladres. Començant pel Parlament del parc, una instància totalment degradada, que tothom se la passa per l'entrecuix. Proposo que d'una vegada per sempre acabem amb la feina que van iniciar els nostres avantpassats i que enderroquem el darrer vestigi de la Ciutadella felipista d'infausta memòria. Mori la ciutadella, i amb ella el maleït parlament autonòmic que no serveix per a res.

Ser autonomista en l'any 2006 és fer el ridícul.

ELS ALIATS DELS FATXES

2006-03-30T00:40:00.000+02:00

Si CiU i els palanganeros continuen pel camí continuen tibant de la corda per la tonteria de les cartes, no ens quedarà més remei que aplicar-los el mateix xarop que ells prescriuen a ERC en el tema del referèndum. Efectivament, no paren d'afirmar que si ERC opta pel no, votarà el mateix que el PP.

Doncs bé, ara també podem dir que CiU i els palanganeros són els aliats de les dues organitzacions feixistes ecspanyoles, Manos Limpias i Plataforma Ecspana y Libertad, que ja han iniciat tràmits judicials contra ERC. Quina vergonya i quin ridícul més immens! I quant de greu que em sap! Però cal marcar línia. Si no se't mengen de viu en viu.

L'ESTATUT D'ABAIX, PRODUCTE DE LA SOCIOVERGÈNCIA

2006-03-28T10:22:00.000+02:00

Deia Joan Fuster que al País Valencià hi havia alguns blavers, però que al Principat ho eren tots. Aquestes paraules, volgudament exagerades i sobretot provocadores, però, posaven el dit a la nafra. El posen, millor dit. Aquesta reflexió, com no pot ser altrament, m'ha vingut al cap al dia següent de l'aprovació per les Corts Valencianes del nou nyap d'abaix, del nou Estatut d'Autonomia de la Comunidad Valenciana. Veure les fotos d'en Camps i en Pla donant-se el bec, fent manetes i somrient com a tòtiles, em fan venir basques, però penso que si ve aquests són els sicaris que han signat el nyap, els veritables responsables polítics d'aquest nou crim de lesa pàtria són uns altres. Anem a pams:

1. L'aprovació del nyap d'abaix té lloc en un clima cada cop més caracteritzat per la violència i les agressions regulars a persones, institucions, locals que mantenen fermament la defensa i la promoció de la catalanitat de les comarques situades al sud del riu Sènia. Els darrers casos els hem vist a Castelló de la Plana i a la facultat de Dret de la Universitat de València. Unes setmanes abans, a la pròpia llibreria 3 i 4. A Castelló, concretament, una quarantena de nazis ecspanyols van assaltar i agredir impunement als membres del Casal Jaume I d'aquesta capital. És curiós com els ecspanyols només parlen de violència quan ells són les víctimes. Quan la protagonitzen, que és quasi bé sempre, la ignoren o la dissimulen sota pretextos com que hi ha hagut uns "enfrontaments", una "baralla", etc. intentant repartir les culpes, quan de fet es tracta d'atacs premeditats i unidireccionals. Bé, però això ja és més vell que l'anar a peu. Cal tenir-ho present i punt. No pots esperar que els aparells policial i judicial ecspanyols, actuïn de forma justa i imparcial, oimés en aquelles comarques on l'ecspanyolisme explícit es passeja en actituds de milhomes i no ha de dissimular res. La violència cada cop més foramida que ja porto denunciant des d'aquest bloc des de fa molt de temps és possible, entre d'altres raons per aquestes dues: la primera, és el missatge directament nazi que segrega el PP, d'intolerància envers la diversitat i d'agressió permanent a la llengua i la culura catalanes, a les quals es vol eliminar de soca-rel. La segona, pel silenci còmplice que es dóna a la resta del país, i sobretot a Barcelona entorn aquesta situació. Els mitjans de comunicació de Barcelona voluntàriament ignoren tota aquesta agressió constant i prefereixen mirar cap a una altra banda, preferentment a quina és la darrera imbecilitat que han dit, fet o cagat qualsevol mindundi de Madriz. I és que la provincianització dels mèdia del Principat és quelcom que ja ningú no pot negar. Però d'aquest tema ja en parlaré en un altre post.

2. El nyap d'abaix constitueix l'agressió més important que ha sofert la nació catalana des del 1939. L'aprovació estatutària de la referència a la llengua o idioma valencià és un intent premeditat de segregar lingüísticament el país. Per no parlar del tema del 5% (aquest darrer però no ho considero tan important, atès que si no s'assoleix aquest percentatge per part de les candidatures nacionalistes és únicament i exclusivament per culpa d'elles mateixes, de les lluites de capelletes, les enveges i d'allò que diré en el punt 3). El fet que els sociates d'abaix hagin signat el nyap ja seria causa suficient perquè ERC els enviés a pastar fang i trenqués el tripartit. Però malgrat els avenços inegables, aquesta lògica nacional, encara no ha arrelat del tot en la seva pràxis política diària. Com a mínim, ERC hauria de llançar una autèntica ofensiva mediàtica contra el PSC per la seva traïció. Curiosament, però, és el PSC qui ara mateix, està muntant una ofensiva contra ERC prenent com a excusa un tema del tot banal i poca-solta. I amb la col.laboració entusiasta i capdavantera de TV3, El País i El Periódico, i els serveis sempre sol.lícits dels palanganeros, sempre a punt per anar més enllà, per enfangar-se ells i no els seus amos del carrer Nicaragua, de manera que aquests puguin preservar la seva imatge moderada. La millor defensa és un bon atac. De manual.

3. Però per damunt de tot plegat, cal dir una cosa ben alta i ben forta. Si el panorama a les comarques del sud del Sénia és el que és, ho és per la renúncia que el nacionalisme majoritari ha fet a intervenir-hi sense complexos. Dit d'una altra manera, si la situació ha arribat fins aquí, és culpa en molt alt grau, de CiU, i sobretot de Jordi Pujol, de la seva concepció petita de país, que ve marcada pel triangle Sant Gervasi-Cerdanya-Cadaqués. La renúncia a marcar línia i a ser present en la política valenciana, ha deixat una enorme espai perquè les classe mitges menys instruïdes acabessin votant el PP, mentre que les més il.lustrades ho fessin al PSOE. No entendré mai com podent ser més es conformen amb menys. Com podent ser 12 milions o 13, es conformen amb 6 o 7 milions. No hi ha ningú al món que es conformi en ser menys quan es pot ser més. Aquesta és una altra característica que fa tan ridículs als autonomistes, la por a l'amo, l'actitud servil envers el fort i l'actitud fatxenda envers el feble.

4. Es calcula que, sociològicament, el nacionalisme català al País Valencià, si estigués ben estructurat i enquadrat, podria assolir entre el 20 i el 30% dels vots. Un percentatge més que suficient per condicionar la dinàmica política i avançar en la normalització nacional. Un suport que en moltes comarques i pobles assoliria percentatges molt més elevats, fins i tot hegemònics. Si només dediquéssim a defensar i promocionar la catalanitat d'aquesta part de la nostra Pàtria, el 10% dels esforços que els ecspanyols dediquen a ecspanyolitzar el sud de Catalunya, aconseguiríem fites immenses. El PSPV segur que entraria en un col.lapse total, i el PP perdria una part important del seu electorat més pragmàtic, format per petits i mitjans empresaris, botiguers que el vota perquè no té cap oferta electoral que assumeixi els seus interessos de classe i la defensa de la pròpia identitat. La renúncia de CiU, el seu blaverisme escandalós i repugnat -amb alguna excepció, tot s'ha de dir- ha permès a ERC assumir el protagonisme com autèntic partit nacional, amb implantació a tots els territoris històrics que conformen Catalunya, i si bé encara es detecten algunes reticències blaveres al seu interior, producte de la ignorància o la mala fe, penso que està a punt de culminar una fita històrica: que en les eleccions locals i autonòmiques del 2007, per primera vegada, un partit català sigui realment un partit nacional que llanci una oferta electoral des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Un fet que, malauradament, provocarà picabaralles, sobretot entre aquells que mancats d'una estratègia unitària nacional s'han volgut enfrontar a Ecspanya amb una sabata i una espardenya, i que han rebut rebolcada rere rebolcada. Però ara, això s'ha acabat. Si més no així ho espero.

L'ENCERTO I L'ENDEVINO!

2006-03-26T19:06:00.000+02:00

No ha calgut que passessin molts dies, només tres, perquè la meva previsió resultés veritable. Només cal llegir la portada de La Vanguardia d'avui. Llàstima que no hagués apostat un milió d'euros o tres o quatre sopars...

Rajoy ara va de patriota, constructiu. I no només això, sino que ara proposa una aliança amb CiU de cara a carregar-se el títol de drets i deures del nyap o altrament dit Estatut de la Moncloa. Ja veurem què faran els que van prometre que ni pensar-ho en una generació, de pactar amb el PP. Potser ara aquesta generació, en un procés de màgia potàgia, es reduïrà a qüestió de dies... Fins que al Duran i Lleida se li omplin i passi com un batalló pànzer per damunt de les més que desmoralitzades, desorientades, desangelades, capcotes i prozacaddictes restes d'allò que un dia va ser CDC, i que ara, amb l'hereu escampa Lord Farquaad ja no se sap ben bé què és: si una colla d'integristes catòlics, el plançó de la propera generació sobiranista (penya Ara va de bo) o de polítics retirats que es conformen amb cobrar enormes minutes en els seus despatxos professionals, com a marxants d'art o a rebre condecoracions ecspanyoles d'Isabel la Catòlica, després de ser un autèntic llast pel país. Un panorama ben patètic i, també he de dir-ho, ben trist, perquè sóc conscient que hi ha patriotes que s'ho havien cregut i ara pateixen, i molt.

DOS ES BARALLEN I UN TERCER REP

2006-03-23T23:57:00.000+01:00

L'alto el foc permanent d'ETA ens pot portar molts maldecaps. Digueu-me malpensat, que ho sóc, però jo ja fa temps que no crec en les casualitats. ?O és una casualitat que, justament el dia després de la votació al Congrés de les Hienes, del nou esborrany de nyap, altrament dit, Estatut de la Moncloa, pel qual els autonomistes posen una corda al coll de Catalunya, de la qual la volen penjar, justament el dia després, repeteixo, es faci pública la notícia? No home no. No siguem babaus! Penso que està feta amb tota la mala intenció del món. ETA, en la recerca legítima dels seus interessos nacionals, ha esperat pacientment a que els passerells autonomistes catalans es fessin el harakiri de la manera més incomprensible i menyspreable possible. Ara té les mans lliures per negociar un veritable procés d'autodeterminació basc, cosa que no podia fer abans, perquè, tal i com va suggerir Puigcercós en un moment determinat, tot acord que assolissin bascos i ecspanyols, havia de ser extensible a Catalunya. Ara, això ja no és possible, perquè el pacte Mas-Zapatero, condemna Catalunya, si no ho evitem, a vint o trenta anys més de submissió política, d'espoliació econòmica i de misèria moral.

I la prova més fefaent d'això que dic han estat les reaccions d'alguns opinadors i totòlegs, dats tots ells, que ja han aixecat la veu demanant, fins i tot exigint, responsabilitat i moderació al poble català. Diuen que ha de donar tot el suport possible a ZP per tal que aquest negociï amb força amb ETA. Cosa que equival a deixar-nos d'històries de votar en contra de l'Estatut aprovat per les Hienes, a ser bon minyons i que ens l'endinyin ben endins. En d'altres paraules, comminen a que l'onada sobiranista del 18-F, senzillament desaparegui, i acceptem allò que el PSOE, el PP (sí el PP), els militars, la COPE, l'Església, la CEOE, UGT/CCOO, et tutti quanti han tingut a bé cedir-nos.

Combregarem amb aquestes rodes de molí? No, mai. És cert que ETA ha mort unes dotzenes de catalans, i la meva opinió al respecte ja la vaig donar allà on s'havia de donar, que no és precisament en aquest bloc. Però els ecspanyols no és que n'han mort dotzenes, no. N'han mort dotzenes de milers de catalans al llarg dels darrers quasi tres-cents anys. I mai, mai s'han disculpat de res. Si el que realment compta és la vida humana, els ecspanyols són deu mil vegades més perillosos i genocides que els bascos. En tenen la mà trencada i el cul pelat, vaja.

El guió sembla que vagi decididament a dir dos es barallaven i un tercer va rebre. I aquest tercer és Catalunya. No ho consentirem.

PD. Faré ara una juguesca. Me la jugo molt, però què cony si l'encerto l'endevino! Ja veureu com a partir d'ara, després de l'anunci d'alto el foc d'ETA, l'oposició del PP a l'Estatut de la Moncloa, anirà de baixa, potser no desapareixerà, però perdrà intensitat i contundència, de manera que posarà fàcil les coses a ZP. I és que si tinc raó, al PP ara no l'interessa que guanyi el NO al referèndum, perquè tornaria a posar Euskadi i Catalunya en el mateix sac. Segurament Rajoy anirà de patriota, i potser en contra de la voluntat d'Aznar, acceptarà el ball que li ofereix ZP, tot baixant de la muntanya. L'objectiu seria, doble. En primer lloc, evitar qualsevol efecte dominó que podria succeir si finalment els bascos accedeixen a alguna forma de sobirania política (l'economicofinancera ja la tenen). Però sobretot, dos, mantenir Catalunya sota el control econòmic ecspanyol, perquè és la gran font de finançament d'Ecspanya, encara que sigui al preu de renunciar a Euzkadi, en un procés que seria prou semblant al que es va donar amb l'Eire: primer accessió a algun tipus d'Estat Lliure associat, per després, amb el pas dels anys, assolir la plena sobirania política. Al cap i a la fi, la contribució basca a la caixa comuna ecspanyola és francament negligible. Tot el contrari de la catalana. En definitiva, tot està en funció dels calers. I després diuen que nosaltres, els catalans, som els garrepes!

UN PARLAMENT DE FIRETA, L'AUTONOMIA EN CRISI

2006-03-22T11:08:00.000+01:00

L'aprovació de l'Estatut de la Moncloa, ahir al Congrés dels lleons (de les hienes, potser seria millor qualificar-lo), constitueix sense cap mena de dubte un precedent en la història de la democràcia del món mundial. Catalunya, a partir d'ahir, pot estar orgullosa de ser novament una fita en els anals de la democràcia. Abans, el 1940, concretament ja ho havia estat pel fet de què el seu President va ser l'únic president democràtic d'arreu del món assassinat per la morralla feixista.

Ahir, quasi 66 anys després, Catalunya ha donat un altre regal: la de com la voluntat no del 50.5%, ni del 55%, ni del 60%, ni tan sols del 75%, sinó de més del 89% dels seus diputats no val una puta merda. Mai, repeteixo, mai, en la història de les democràcies, s'havia donat un cas tan vergonyant d'aixecada de camisa per part d'una classe política "tan ufana i tan superba", amb el PSOE i els seus escolanets, el PSC i CiU, al capdavant, per descomptat.

Mai, repeteixo, mai, un president del Parlament de Catalunya, havia caigut tan baix (si bé cal tenir en compte que un seu antecessor es va cobrir de merda fins al capdamunt, per les seves liasons dangereuses amb colpistes i el GAL, cosa que en principi semblava difícil de superar). Com és que encara no ha presentat la dimissió en protesta per aquesta burla, per aquesta presa de pèl? Perquè no és ningú. És només un sou! Quanta, quanta vergonya aliena.

Però també, quanta, quanta alegria quan votaré amb tota la il.lusió de la meva ànima un enorme i rotund NO a aquest nyap, a aquest atemptat a tot allò pel que val la pena viure i riure. Esteu morts i enterrats. I sou tan creguts, tan pagats de vosaltres mateixos, que ni us n'adoneu. Per la resta, llegiu això.

L'ENSULSIADA DE L'HEREU ESCAMPA

2006-03-18T15:33:00.000+01:00

Reprenc les reflexions del post d'ahir. Si es confirmen les prospeccions que donen a ERC, sempre i quan encapçali el vot contrari a l'Estatut de la Moncloa, 1.000.000 (un milió) de vots i 40 diputats, estarem davant d'un canvi de tendència en la política catalana. La de la substitució de CiU per ERC com a força central del nacionalisme català. D'un nacionalisme cada cop més sobiranista i més tip, fart i cuit d'Ecspanya.

La pèrdua d'escons de CiU seria notable, però, no representaria de moment, la seva desaparició. N'obtindria entre 20 i 25, gràcies al vot dels sectors més conservadors i carques, que els romandrien fidels, mentre que molt probablement, els sectors socialdemòcrates, sobiranistes, la JNC i àdhuc alguns liberals, se'n desmarcarien. En d'altres paraules, l'herència del pujolisme desapareixerà. Es constataria, doncs. el fracàs del post-pujolisme, que ha acabat sent un desastre, sobretot per la seva indefinició estratègica.

De fet, i per molt que els pesi als Barbeta de torn, el pujolisme no ha deixat de ser més que un accident històric, en gran part vinculat al carisma del líder fundador. Un cop esgotat aquest, però, les aigües tornen a mare, i ERC ha de tornar a esdevenir el referent del sobiranisme de centre-esquerre enfrontat a l'ecspanyolisme conservador i a les deixalles del jacobinsme sociata, al qual, per cert, també podem començar a cantar-li les absoltes, sobretot després del seu paper tan galdós en tot el tema de l'Estatut.

40 ESCONS I UN MILIÓ DE VOTS

2006-03-17T10:09:00.000+01:00

Això és el que es calcula que ERC pot obtenir, en les properes eleccions al Parlament del parc, si es manté ferma en la seva oposició a la merda d'estatut de la Moncloa. Moure's d'aquest escenari, només pot comportar un daltabaix sense precedents i obrir la porta a qualsevol projecte alternatiu que aglutini el vot sobiranista no vergonyant. Si ERC cedeix, s'acaba ERC per sempre. Està clar, no?

Des d'aquest punt de vista, seria massa fàcil veure l'akelarre del darrer cap de setmana a Cardona, com l'intent d'una minoria -els 50 alts càrrecs: directors generals, secretaris generals i consellers- de conxonxar-se per reorientar la decisió d'ERC cap a qualsevol altra cosa que no sigui el vot contrari al nyap. I ho dic perquè conec a alguns d'ells, i a no ser que "la moqueta els hagi fet traïdors" en els darrers mesos, són patriotes de pedra picada.

Però també conec a militants de base, del territori i em diuen que exigiran la convocatòria d'un referèndum intern per decidir la posició final, si perceben que els dirigents i els clans en el poder intenten fer-los la pirula. Un referèndum intern, sense cap mena de dubte, situaria ERC en el centre del focus de la política catalana. Seria un exercici de democràcia directa i participativa, altament exemplaritzant. I sobretot, seria un triomf contundent de les tesis sobiranistes i independentistes, que són abassagadorament majoritàries dins les bases d'ERC, fet que alguns il.luminats es neguen a acceptar-ho

PROU D'HISTÒRIES

2006-03-16T10:04:00.000+01:00

Ni l'Estatut de la Moncloa, ni l'Estatut del Parc del 30 de setembre, l'únic que ens val als catalans i a les catalanes és la INDEPENDÈNCIA. Cal dir-ho amb lletres ben grosses. Vuit anys més de submissió a Ecspanya ens condemnarà, sense cap mena de dubte, a ser una colònia de la gran metròpoli ecspanyola que és Madriz.

La Independència no és cap somni, ni cap il.lusió... És una necessitat inajornable si no volem ser neutralitzats com a poble. I sobretot és una necessitat per a les classes treballadora i mitjana, que representa la immensa majoria del poble català.

De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, l'autonomia que ens cal és la de Portugal.

Aquest bloc serà implacable amb els enemics de la terra. No en deixarem escapar una. Contràriament al que ens volen fer creure... SOM MOLTS i tenim l'avantatge que estimem el país, perquè no en tenim cap altre.

No hi ha cap nació al món que es conformi amb l'autonomia. CAP! queda clar. Ser autonomista avui en dia, és ser un rara avis, una espècie en extinció. Si Catalunya vol fer alguna aportació al món, el primer que ha de fer és anihilar qualsevol supervivència de la ideologia autonomista, que ens condemna a la dependència i a la subordinació. Ser autonomista és fer el ridícul. Quan els sociovergents van pel món dient que són autonomistes, els seus interlocutors els prenen per necis, per imbècils, els donen uns copets a l'esquena i es pregunten: "aquesta gent... té una mica de dignitat o no gens?". Sense la destrucció fins als seus fonaments de la ideologia autonomista, i la seva substitució per la ideologia independentista, procés que ja està tenint lloc, sortosament, pretendre fer una aportació a la cultura universal des de Catalunya estant, és totalment impossible. Ningú, repeteixo, ningú es conforma amb una autonomia. És com renunciar a la llibertat, a la democràcia, a la justícia, a la felicitat, a l'ètica i a l'estètica.

Des d'aquí marcarem d'aprop a tots i cadascun dels responsables i propagadors de la submissió ideològica i fàctica de Catalunya a un estat que ens odia, ens menysprea i ens vol morts. No filarem prim, i tampoc ens l'agafarem amb paper de fumar. Anem a per vosaltres, perquè en el nostre projecte de vida no passa per viure encadenats.

S'ha acabat la comèdia, comença l'èpica.