Els diaris, les ràdios i les televisions van plenes amb la notícia de la mort del Sr. Anton Canellas. Lloances a dojo. Però qui va ser en Canellas. La quintaessència del centrisme i de la Catalunya dependent, ni més ni menys. El Sr. Canellas va abandonar un vaixell que semblava que s'enfonsava (Unió Democràtica de Catalunya), per fer de pista d'aterratge d'un avió ecspanyol que semblava que s'ho havia de menjar tot (Unión de Centro Democrático). Us parlo del 1978-79, quan el Canellas i altres acòlits van fundar Centristes de Catalunya (CC), on s'aplegaren tots els pijos de llavors, que no combregaven ni amb el patriotisme d'UDC ni de CDC. La unió CC-UCD, va permetre a Suárez tenir un paper rellevant en la política catalana en uns anys claus: 1978-81, quan s'elaboraren la constitució ecspanyola i l'Estatut del 79. Després tot se n'anà a can pistraus i en Canellas i altres buscaren un lloc al sol en la societat civil, primer al Consell Social de la Universitat de Barcelona, i més endavant, a les institucions, més concretament, a la Sindicatura de Greuges. No debades, el fet de ser el cunyadíssim de la quintaessència del centrisme, el Sr. Roca i Junyent, dóna molta influència i poder. Deixem-nos d'història. El Sr. Canellas era un exemple perfecte de l'establishment polític de la Catalunya dependent. De la Catalunya roquista o de la Caixa. Una Catalunya dependent, subordinada, borbònica, regionalista-autonomista, capitalista i que té pànic a semblar massa catalana. L'únic que li puc dir al Sr. Canellas és el típic i tòpic Requiescant in Pace. I tal dia farà un any.
