PIQUÉ, DURAN, RECODER... LA DRETA CATALANA ES MOU

La dimissió de Piqué al capdavant del PPC, pot donar lloc a importants moviments de reestructuració de la dreta catalana.

Per una banda, el PPaC (és a dir, el PP a Catalunya, no de Catalunya) ha passat a mans d'energúmens com en Sirera, el mamporrero Garcia Albiol i el no menys fatxa Albertito Fzdez Díaz. Quina troika! Aquesta genteta es llançaran a sac cap a una espiral xenòfoba i feixistoide sense precedents amb l'objectiu d'anihilar els Cs i de passada atraure el vot ecspanyol sociata. L'aposta pepera no podrà ser igualada pels sociates i definitivament, perdran el vot ecspanyolista, tret d'aquella gent seva, familiars, amics i coneguts que mengen dels sous públics (que són molts, no cal dir-ho).

El dimitit Piqué, que no em cansaré de dir-ho, va ser impulsat a la política pels homes de La Caixa, per tenir un peó a dins de la direcció pepera, pot acabar donant-se el bec amb en Duran i Lleida, bé formant parella de ball, o bé fent un trio amb un polític a l'alça com és en Lluís Recoder, actual batlle de Sant Cugat i flamant nou vicepresident de la Diputació de Barcelona. Aquests tres genets de l'apocalipsi ecspanyola tenen per objectiu gens dissimulat, carregar-se l'Artur Mas i desfer el nucli sobiranista de CDC, la família, inclosa.

Naturalment, La Vanguardia, El Periódico i fins i tot l'avui de dol El Pais, donarien el que fos per culminar un pacte socioconvergent, amb l'afegit de Piqué i l'exclusió dels sobiranistes convergents, el més aviat posssible. No es cansen de publicar enquestes sociològiques favorables la respecte. Veuen que la cosa se'ls ensorra: a CDC el suport al trencament amb UDC és cada cop més important, a ERC els sectors crítics poden arribar a esbandir una direcció cada cop més lliurada als sociates, al PSC el retorn de Bono a la primera línia política ha fet mobilitzar al diminut sector catalanista que encara s'entossudeix en militar-hi. En definitiva, un panorama que posa dels nervis els ecspanyols de tot pelatge.

En aquest sentit, el ja esmentat nomenament de Recoder com a VP de la Diputació, és de summa importància. El seu president, en Celestino Corbacho, ha estat clarament identificat com l'home del PSOE a Catalunya. Adversari del propi Montilla, el fitxatge de Recoder fa que aquest òrgan de govern provincial, esdevingui clarament un contrapoder a la Generalitat. L'entesa Corbacho-Recoder, sense cap mena de dubte pot posar les bases del pacte sociovergent que l'ecspanyolisme vol.

Cal seguir molt d'aprop els esdeveniments propers. Cal liquidar els càncers polítics, tals com en Duran i Lleida, en Carod-Rovira, en Joan Saura, i cal començar a posar les bases d'un Pacte per la Sobirania interpartidista. La dependència de Catalunya respecte l'Estat ecspanyol és cada cop més insostenible. Cal actuar de pressa i sense tremolor de cames i petades de dent.

LA GUERRA SECRETA CONTRA LA INDEPENDÈNCIA DEL QUEBEC

Sovint quan pronuncio conferències sobre el Quebec, a l'hora del debat posterior, hi ha algú que diu que els quebequesos tenen sort de trobar-se sotmesos al Canadà i no a Ecspanya. Es refereixen és clar al fet que al primera hi ha arrelada una cultura democràtica ben ferma, mentre que en la segona, no. I és cert. Al Canadà -o millor dit en alguns dels territoris que avui formen part de la federació canadenca- s'han celebrat eleccions parlamentàries de forma ininterrompuda des del 1791. I això marca, òbviament. També és cert que els canadencs no han afusellat cap president quebequès ni cap president de la principal institució esportiva del país. Tot això és cert... però no tant.

El curriculum repressiu canadenc respecte l'independentisme quebequès és notable. I no em refereixo a temps passats, com arran la Rebel.lió dels Patriotes, en el segle XIX. Em refereixo als temps contemporanis, sobretot entre els anys seixanta i vuitanta del segle passat, quan els serveis d'informació canadencs, i molt especialment, la Gendarmeria Reial del Canadà (que és la denominació quebequesa que rep la Policia Muntada del Canadà), els simpàtics Mounties, van deixar entreveure la seva cara més sinistra. Val a dir que la GRC va comptar en aquells anys amb l'ajuda i fins i tot la pressió de la CIA, que sempre va considerar el moviment independentista quebequès com un muntatge dels soviètics, via Partit Comunista Francès, per desestabilitzar un territori adjacent als Estats Units. Aquesta paranoia va durar fins ben bé la fi de la Guerra Freda.

Tornant, però als anys 60, 70 i 80, va ser llavors que la GRC i altres serveis paral.lels van desenvolupar una autèntica guerra bruta no només contra l'organització armada Front de Libération du Québec, cosa lògica i ben esperable, sinó també contra partits polítics o organitzacions patriòtiques, començant pel propi Partit Quebequès. Falsos atemptats, infiltració d'agents, robatori de bases de dades, psyops (operacions psicològiques), etc. etc. Segurament molts detalls encara no es coneixen i fins i tot és probable que no es coneixeran mai.

Fa uns mesos, la televisió quebequesa va emetre un reportatge sobre La Guerra Secreta contra la Independència del Quebec. D'una durada total de 45 minuts, ara s'ha penjat a la xarxa i es pot visionar en tres parts. Això sí, en francès. Us en recomano el seu visionat.

Podeu trobar-lo aquí.

CAL TALLAR-LOS EL COLL (i el que calgui)

A aquests dos pàjarus cal tallar-los el coll, i el que calgui. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant. Naturalment. Em refereixo, a en Josep Antoni Duran i Lleida i a en Josep Lluís Carod-Rovira. Dues primma donnes de la política de saló, catifa, secretària i pasta gansa. Un país com Catalunya, no pot aguantar suposats patriotes que fan de la por i del franquisme sociològic, sí, sí, franquisme, la seva guia d'actuació. De la por a la llibertat (Fromm dixit) la seva bandera. Fora, fora, que se'n vagin. Que n'aprenguin. Amb els seus discursos messells, deshonren milers de patriotes que van donar la vida per una Catalunya Lliure. Si es vol fer una truita s'ha de trencar un ou, o dos. No podem ser la conyeta del món mundial que se'n foten d'una colla d'imbècils que prediquen la subordinació i renuncien a allò que cap poble renuncia mai: la Independència i la Llibertat. Sí, per aquest ordre. No ens enganyem. No volguem ser més originals, més macos, més preciosos i més estupendos que la resta de la Humanitat. Prou, prou. Acabem d'una vegada amb aquesta crosta mental. Siguem valents, agosarats i enviem la por a pastar fang. Siguem clars:

Convergència Democràtica de Catalunya, no pot continuar mantenint de franc un cara-girada, un penques, un vividor com és en Duran Lleida. Cal tallar amarres i bon vent i barca nova. CDC és un partit que ha de créixer i desenvolupar una estratègia liberal-progressista d'accessió a la sobirania. I que la carcúndia desaparegui del mapa o s'amagi al PP. La responsabilitat dels dirigents convergents és enorme i no pot quedar supeditada a plantejaments reaccionaris, integristes, ecspanyolistes. Si gosa, té un camp enorme per córrer. Perquè a més té una militància i uns votants força fidels. Aquesta és la seva potència. No pot malbaratar-la aguantant aquest individu tan impresentable, aquest trepa. Cal passar pàgina. I el mateix es pot dir de força gent d'Unió Democràtica de Catalunya: molts d'ells són patriotes de pedra picada i no poden permetre que el patrimoni d'en Carrasco i Formiguera sigui violat impunement pels Duran, Sanchez Libre, Casas de torn. No, no. Cal una dreta catalana desescpanyolitzada. Moderna, valenta i sobirana. És urgent.

I pel que fa a Esquerra Republicana. Les darreres declaracions d'en poca-pena d'en Carod són una autèntica declaració de guerra. S'han tret les caretes. Apareixen les navalles. Com pot tenir els collons de dir que va haver d'acceptar el vot pel No si ell era partidari del Sí al Nyap? I ho diu així i es queda tan panxo! En un país normal, un polític normal, amb cara i ulls, i sobretot amb dignitat i cultura democràtica, si el seu punt de vista és derrotat, en una qüestió de gran rellevància política, el que fa és plegar o llançar un tot o res. Però mai, MAI, acceptar una proposta i defensar-la sense estar-hi d'acord: això se'n diu centralisme democràtic i és propi dels partits de tradició marxista-leninista, però no dels que se n'orgulleixen de ser de tradició no autoritària, i particularment dels que tenen una profunda empremta llibertària, com és el cas, sense cap mena de dubte, d'ERC. Un polític que fingeix, que enganya, cal botar-lo, fotre'l a mar, perquè és un vividor, un que fa tots els papers de l'auca per viure de la camama. Un tio que juga amb els sentiments, els valors, les creences (pels creients), els pensaments de milers de persones. Tanta por fa viure en el món civil? Si us plau amb aquesta gentxxxa no es va enlloc.

Què no tenien por a la derrota els patriotes del 1714? I els de la Batalla de l'Ebre? I, malgrat això ho van donar tot. I gràcies a ells nosaltres encara som aquí. Malgrat llurs derrotes militars, no han aconseguit exterminar-nos i continuem plantant cara. I no tinc cap mena de dubte que guanyarem. Però cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I si caus et tornes a aixecar i si tornes a caure et tornes a aixecar. Fins a la victòria. Però sense por al fracàs. No ens podem permetre tenir capdavanters que no donen exemple. Així no es construeix un poble.

Si us plau, tallem-los el coll. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant.

REFLEXIONS SOBRE LA CONJUNTURA POLÍTICA (3a PART): QUI TÉ POR DE DURAN I LLEIDA?

Tal i com era previsible, CiU ha rebut de valent en les eleccions locals. No només ha perdut Tarragona, sinó també les presidències de les diputacions de Lleida i Girona. Per més inri, per mantenir el poder, ha pactat amb el PP a la de Tarragona. Amb el PP! Què ràpid que passa una generació, oi senyor Mas?

És públic i notori que el lideratge d'Artur Mas cada cop penja més d'un fil. El seu enemic jurat, que no és altre que en Josep Antoni Duran i Lleida, se li pixa a la cara dia sí i dia també. Jo no entenc, no puc entendre, com es pot deixar a aquest individu tant de corda. Ja hauria d'estar mort i enterrat! Però si no és ningú! Si només respira gràcies a La Vanguardia i al Vaticà! I per descomptat, gràcies a la rosca que li fan els sociates (i els seus corifeus mediàtics) per afeblir Mas. Però és tant difícil de veure això? Jo penso que no.

CDC ha de decidir si vol jugar la carta de la sobirania o la de l'autonomia. Fins ara és ben clar quina ha jugat. No hi ha cap mena de dubte al respecte. La por a perdre la seva suposada centralitat social i, sobretot, electoral, fa que no es mogui ni un mil.límetre i s'enroquin en un regionalisme cada cop més tenyit de conservadorisme integrista i demagògia ultradretana.

Per acabar-ho d'adobar, l'única bala que tenen a la recàrrega els convergents per frenar en Duran i de pas recuperar el pols, no és altre que en Lluís Recoder. L'alcalde de Sant Cugat, ha passat de ser el darrer dels Mohicans roquistes a ser l'autèntic Astèrix convergent que s'enfronta, amb èxit, a les legions romanes-sociates. Recoder, pot arribar a tallar el cap el propi Mas, però des del punt de vista nacional, no va gaire més enllà que en Duran i Lleida, per la qual cosa la seva victòria no soluciona el principal repte que té plantejat CDC. O bé, sí que el soluciona, però en la direcció equivocada. Amb Recoder, com amb Duran i Lleida, no hi haurà sobirania ni plantejaments de dignitat nacionals.

Mala peça al teler per CDC.

(Article penjat el 15.06 al meu altre bloc, josepsort)