13.9.07
12.9.07
4.9.07
Independència i Llibertat
Les primeres paraules d'aquest primer article per a Criteri no poden ser més que d'agraïment cap als seus impulsors pel fet d'haver-me proposat que pugi al carro d'aquest projecte tant engrescador.
Feta aquesta consideració preliminar, em sembla evident que si del que es tracta és de potenciar l'autocentrament dels catalans i les catalanes, la reflexió de sortida que hem de fer és que ens proposem assolir una normalitat nacional. I en el món d'avui en dia, les nacions normals, és a dir, les reconegudes com a tals, les que formen part de l'Organització de les Nacions Unides, es caracteritzen per defensar i promoure dos principis bàsics: la Independència i la Llibertat.
D'ençà de la Declaració d'Independència del 4 de juliol del 1776, que marcà l'inici de la formació dels Estats Units, dotzenes de nacions han donat el mateix pas, fins al punt que el paradigma de la normalitat nacional és l'estatalitat. Avui en dia, doncs, tenir un projecte polític subestatal, sigui del caire que sigui -federal, autonòmic o regional- equival a renunciar a ser amo del teu futur, equival a posar en perill el benestar dels teus compatriotes, dels teus conciutadans, perquè deixes en mans d'altri les decisions d'ordre econòmic, polític, cultural, social, etc. que afecten el desenvolupament quotidiani. Altrament dit, renunciar a la Independència és renunciar a la Llibertat.
Per això, tot plantejament polític que no contempli la independència del poble català, la seva llibertat, en definitiva, no pot ser comprès enlloc? Com es pot pretendre que els catalans i les catalanes facin cap aportació original al patrimoni universal, per exemple, cultural, si aparentment sembla que rebutgen allò que dignifica a l'ésser humà i que no és altra cosa que l'autoreconeixement com a actor sobirà en el teatre d'aquest món que ja ha entrat plenament en un nou mil.leni? Només si som capaços d'elaborar un discurs, i una pràctica independentista -i no tinc cap dubte que ho som- serem no només coneguts, sinó també reconeguts arreu, i serem tractacts com a iguals. I deixem les històries de la pluja fina i les estacions federals al calaix dels mals endreços.
Josep Sort és politòleg i professor a la Universitat Ramon Llull
[15/07/2007]
NOTA. Aquest article va aparèixer publicat inicialment a la secció Talaia del web del col.lectiu criteri
Les primeres paraules d'aquest primer article per a Criteri no poden ser més que d'agraïment cap als seus impulsors pel fet d'haver-me proposat que pugi al carro d'aquest projecte tant engrescador.Feta aquesta consideració preliminar, em sembla evident que si del que es tracta és de potenciar l'autocentrament dels catalans i les catalanes, la reflexió de sortida que hem de fer és que ens proposem assolir una normalitat nacional. I en el món d'avui en dia, les nacions normals, és a dir, les reconegudes com a tals, les que formen part de l'Organització de les Nacions Unides, es caracteritzen per defensar i promoure dos principis bàsics: la Independència i la Llibertat.
D'ençà de la Declaració d'Independència del 4 de juliol del 1776, que marcà l'inici de la formació dels Estats Units, dotzenes de nacions han donat el mateix pas, fins al punt que el paradigma de la normalitat nacional és l'estatalitat. Avui en dia, doncs, tenir un projecte polític subestatal, sigui del caire que sigui -federal, autonòmic o regional- equival a renunciar a ser amo del teu futur, equival a posar en perill el benestar dels teus compatriotes, dels teus conciutadans, perquè deixes en mans d'altri les decisions d'ordre econòmic, polític, cultural, social, etc. que afecten el desenvolupament quotidiani. Altrament dit, renunciar a la Independència és renunciar a la Llibertat.
Per això, tot plantejament polític que no contempli la independència del poble català, la seva llibertat, en definitiva, no pot ser comprès enlloc? Com es pot pretendre que els catalans i les catalanes facin cap aportació original al patrimoni universal, per exemple, cultural, si aparentment sembla que rebutgen allò que dignifica a l'ésser humà i que no és altra cosa que l'autoreconeixement com a actor sobirà en el teatre d'aquest món que ja ha entrat plenament en un nou mil.leni? Només si som capaços d'elaborar un discurs, i una pràctica independentista -i no tinc cap dubte que ho som- serem no només coneguts, sinó també reconeguts arreu, i serem tractacts com a iguals. I deixem les històries de la pluja fina i les estacions federals al calaix dels mals endreços.
Josep Sort és politòleg i professor a la Universitat Ramon Llull
[15/07/2007]
NOTA. Aquest article va aparèixer publicat inicialment a la secció Talaia del web del col.lectiu criteri
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
