La política catalana té fama d’intentar amagar el cap sota l’ala. D’aquesta manera pensa que, ignorant allò que passa, s’estalviarà prendre decisions inajornables, crítiques. Una manera d’amagar el cap sota l’ala, és negar sistemàticament la voluntat de destruir la nació catalana per part dels nostres enemics els espanyols… i els francesos. Així, aquesta actitud pot ser qualificada de negacionista. En conseqüència, els nostres negacionsites són els que neguen que històricament el projecte polític espanyol no pressuposi la destrucció de Catalunya com a nació, en totes les seves dimensions. Un exemple actual de negacionisme, per exemple, el tenim a l’Aragó: ni el nou estatut d’autonomia ni, segons sembla, la nova Llei de Llengües, contempla l’existència del català com a llengua pròpia de la Franja de Ponent.
El negacionisme és practicat per tots aquells que s’oposen a la nostra independència. Tant pels unionistes espanyolistes, com pels autonomistes o els federalistes. Tots ells parteixen d’una presa de posició comuna: el poble català, els catalans i les catalanes, no és sobirà, no disposa, doncs, del dret a decidir sobre ell mateix. En el millor dels casos, es pot arribar a parlar de co-sobirania, però en la majoria, la sobirania correspon a un altre poble, bé l’espanyol, bé el francès.Que a aquestes alçades de la història, encara hi hagi defensors de la concòrdia, l’entesa, la fraternitat entre els pobles d’Espanya, no és més que un exercici de cinisme profund. El discurs espanyol és impermeable a qualsevol reconeixement d’igual a igual entre Espanya i Catalunya.
Penso que ha arribat l’hora que l’independentisme català rebutgi de pla qualsevol aliança conjuntural (tipus Pacte de Sant Sebastià) amb les forces negacionstes. I penso que ha arribat l’hora perquè la independència de Catalunya, no és cap somni, ni cap mirall. Ras i curt, és una necessitat inajornable, no només a nivell identitari, sinó sobretot a nivell material. La submissió política a un projecte nacional aliè, comporta la conversió de l’estructura econòmica catalana a un model de poc valor afegit, de mà d’obra barata, al servei de les elits dirigents de la metròpoli (Madrid, Paris). A nivell intern, qualsevol acord estratègic amb partits negacionistes, és un pas que ens allunya de la independència, i en conseqüència, de la possibilitat de disposar de tots els instruments necessaris avui en dia, per fer front als reptes econòmics, socials, culturals o polítics que suposa la globalització. Que ens allunya, finalment, del benestar material i de la justícia social. D’una Catalunya millor i, per extensió, d’un món millor.
Josep Sort
Article penjat inicialment al web del grup Criteri (22.10.2007)
