vocadores, però, posaven el dit a la nafra. El posen, millor dit. Aquesta reflexió, com no pot ser altrament, m'ha vingut al cap al dia següent de l'aprovació per les Corts Valencianes del nou nyap d'abaix, del nou Estatut d'Autonomia de la Comunidad Valenciana. Veure les fotos d'en Camps i en Pla donant-se el bec, fent manetes i somrient com a tòtiles, em fan venir basques, però penso que si ve aquests són els sicaris que han signat el nyap, els veritables responsables polítics d'aquest nou crim de lesa pàtria són uns altres. Anem a pams:1. L'aprovació del nyap d'abaix té lloc en un clima cada cop més caracteritzat per la violència i les agressions regulars a persones, institucions, locals que mantenen fermament la defensa i la promoció de la catalanitat de les comarques situades al sud del riu Sènia. Els darrers casos els hem vist a Castelló de la Plana i a la facultat de Dret de la Universitat de València. Unes setmanes abans, a la pròpia llibreria 3 i 4.
A Castelló, concretament, una quarantena de nazis ecspanyols van assaltar i agredir impunement als membres del Casal Jaume I d'aquesta capital. És curiós com els ecspanyols només parlen de violència quan ells són les víctimes. Quan la protagonitzen, que és quasi bé sempre, la ignoren o la dissimulen sota pretextos com que hi ha hagut uns "enfrontaments", una "baralla", etc. intentant repartir les culpes, quan de fet es tracta d'atacs premeditats i unidireccionals. Bé, però això ja és més vell que l'anar a peu. Cal tenir-ho present i punt. No pots esperar que els aparells policial i judicial ecspanyols, actuïn de forma justa i imparcial, oimés en aquelles comarques on l'ecspanyolisme explícit es passeja en actituds de milhomes i no ha de dissimular res. La violència cada cop més foramida que ja porto denunciant des d'aquest bloc des de fa molt de temps és possible, entre d'altres raons per aquestes dues: la primera, és el missatge directament nazi que segrega el PP, d'intolerància envers la diversitat i d'agressió permanent a la llengua i la culura catalanes, a les quals es vol eliminar de soca-rel. La segona, pel silenci còmplice que es dóna a la resta del país, i sobretot a Barcelona entorn aquesta situació. Els mitjans de comunicació de 
Barcelona voluntàriament ignoren tota aquesta agressió constant i prefereixen mirar cap a una altra banda, preferentment a quina és la darrera imbecilitat que han dit, fet o cagat qualsevol mindundi de Madriz. I és que la provincianització dels mèdia del Principat és quelcom que ja ningú no pot negar. Però d'aquest tema ja en parlaré en un altre post.2. El nyap d'abaix constitueix l'agressió més important que ha sofert la nació catalana des del 1939. L'aprovació estatutària de la referència a la llengua o idioma valencià és un intent premeditat de segregar lingüísticament el país. Per no parlar del tema del 5% (aquest darrer però no ho considero tan important, atès que si no s'assoleix aquest percentatge per part de les candidatures nacionalistes és únicament i exclusivament per culpa d'elles mateixes, de les lluites de capelletes, les enveges i d'allò que diré en el punt 3). El fet que els sociates d'abaix hagin signat el nyap ja seria causa suficient perquè ERC els enviés a pastar fang i trenqués el tripartit. Però malgrat els avenços inegables, aquesta lògica nacional, encara no ha arrelat del tot en la seva pràxis política diària. Com a mínim, ERC hauria de llançar una autèntica ofensiva mediàtica contra el PSC per la seva traïció. Curiosament, però, és el PSC qui ara mateix, està muntant una ofensiva contra ERC prenent com a excusa un tema del tot banal i poca-solta. I amb la col.laboració entusiasta i capdavantera de TV3, El País i El Periódico, i els serveis sempre sol.lícits dels palanganeros, sempre a punt per anar més enllà, per enfangar-se ells i no els seus amos del carrer Nicaragua, de manera que aquests puguin preservar la seva imatge moderada. La millor defensa és un bon atac. De manual.
3. Però per damunt de tot plegat, cal dir una cosa ben alta i ben forta. Si el panorama a les comarques del sud del Sénia és el que és, ho és per la renúncia que el nacionalisme majoritari ha fet a intervenir-hi sense complexos. Dit d'una altra manera, si la situació ha arribat fins aquí, és culpa en molt alt grau, de CiU, i sobretot de Jordi Pujol, de la seva concepció petita de país, que ve marcada pel triangle Sant Gervasi-Cerdanya-Cadaqués. La renúncia a marcar línia i a ser present en la política valenciana, ha deixat una enorme espai perquè les classe mitges menys instruïdes acabessin votant el PP, mentre que les més il.lustrades ho fessin al PSOE. No entendré mai com podent ser més es conformen amb menys. Com podent ser 12 milions o 13,
es conformen amb 6 o 7 milions. No hi ha ningú al món que es conformi en ser menys quan es pot ser més. Aquesta és una altra característica que fa tan ridículs als autonomistes, la por a l'amo, l'actitud servil envers el fort i l'actitud fatxenda envers el feble.4. Es calcula que, sociològicament, el nacionalisme català al País Valencià, si estigués ben estructurat i enquadrat, podria assolir entre el 20 i el 30% dels vots. Un percentatge més que suficient per condicionar la dinàmica política i avançar en la normalització nacional. Un suport que en moltes comarques i pobles assoliria percentatges molt més elevats, fins i tot hegemònics. Si només dediquéssim a defensar i promocionar la catalanitat d'aquesta part de la nostra Pàtria, el 10% dels esforços que els ecspanyols dediquen a ecspanyolitzar el sud de Catalunya, aconseguiríem fites immenses. El PSPV segur que entraria en un col.lapse total, i el PP perdria una part important del seu electorat més pragmàtic, format per petits i mitjans empresaris, botiguers que el vota perquè no té cap oferta electoral que assumeixi els seus interessos de classe i la defensa de la pròpia identitat. La renúncia de CiU, el seu blaverisme escandalós i repugnat -amb alguna excepció, tot s'ha de dir- ha permès a ERC assumir el protagonisme com autèntic partit nacional, amb implantació a tots els territoris històrics que conformen Catalunya, i si bé encara es detecten algunes reticències blaveres al seu interior, producte de la ignorància o la mala fe, penso que està a
punt de culminar una fita històrica: que en les eleccions locals i autonòmiques del 2007, per primera vegada, un partit català sigui realment un partit nacional que llanci una oferta electoral des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Un fet que, malauradament, provocarà picabaralles, sobretot entre aquells que mancats d'una estratègia unitària nacional s'han volgut enfrontar a Ecspanya amb una sabata i una espardenya, i que han rebut rebolcada rere rebolcada. Però ara, això s'ha acabat. Si més no així ho espero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada