SOBRE LA SOBIRANIA DEL QUEBEC

Tot i que ja he fet l'anàlisi corresponent sobre les eleccions al Quebec del passat dia 26 de març (veure 1 i 2), és el moment d'aprofundir-hi una mica més. Passades unes poques setmanes, els sobiranistes quebequesos ja han superat l'ensurt del resultat que, diguem-ho ja sense amagar-ho, no van ser els que s'esperaven. De fora estant, els voltors o taurons als quals ja m'hi vaig referir en el seu moment, no han trigat a treure pit i donar per mort i enterrat, per enèssima vegada, el sobiranisme quebequès. Mal que els pesi, aquest té una mala salut de ferro.

Recordo que els resultats de les eleccions van ser els següents: el Partit Liberal del Quebec, federalista, va obtenir 48 escons i el 33.08% dels vots; l'Acció Democràtica del Quebec, autonomista, 41 i 30,80%, respectivament. Finalment, el sobiranista Partit Quebequès, 36 escons i el 28,33%. Malgrat no obtenir representació parlamentària, atès el sistema electoral majoritari, vigent al Quebec, dues altres forces polítiques van obtenir uns resultats rellevants. El Partit Verd del Quebec (3,89%) i Quebec Solidari (3,65%).

Els dos fets rellevants que es deriven d'aquests resultats són els següents. El primer, és que hi haurà un govern minoritari del PLQ, fet que no es donava a l'Assemblea Nacional del Quebec, des del 1878. Cal tenir en compte que no hi ha tradició de fer coalicions parlamentàries, si més no fins al moment. Aquest fet augura que molt probablement, la nova legislatura serà de curta durada, entre 18 i 24 mesos, aproximadament. Aviat, doncs, hi haurà noves eleccions.

El segon fet rellevant, és que el PQ ha passat de ser l'Oposició Oficial, és a dir el primer partit de l'Oposició, això és, l'alternativa al govern, a ser el segon partit de l'oposició en benefici de l'ADQ. De fet, el PQ ha obtingut uns resultats francament decebedors, i segurament això portarà a una reflexió en profunditat per tal de corregir els errors que sens dubte s'han comès.

Ara bé, es pot deduir del fracàs del PQ, la desaparició del sobiranisme quebequès? No, rotundament no, mal que els pesi als nostres enemics unionistes ecspanyolistes. I això per diversos motius que intentaré concretar sense allargar-me massa.

En primer lloc, les enquestes assenyalen que el suport a la sobirania, sempre ha estat superior al suport al PQ, la qual cosa vol dir, que hi ha una part significativa de sobiranistes que no voten el PQ.

En segon lloc, el creixement de vots de les dues opcions extraparlamentàries abans esmentades, el PVQ i QS, és en gran mesura un vot pro-sobiranista, però que considera que el PQ o no és prou ecologista o que no és prou d'esquerres. Són votants que mai haurien votat els altres dues formacions (PLQ o ADQ) és a dir, doncs, són vots que ha perdut el PQ per ser massa moderat. Si, ni que fos una part dels 300.000 vots que en conjunt han anat a aquestes formacions extraparlamentàries, haguessin anat al PQ, aquest hauria mantingut com a mínim la seva condició de primer partit de l'Oposició o fins i tot, hauria pogut guanyar els comicis, atès que s'hauria imposat en determinades circumscripcions que finalment han anat a mans de l'ADQ. Recordo que el PLQ, respecte les eleccions del 2003, ha perdut 450.000 vots, mentre que el PQ, n'ha perdut poc més de 100.000.

Tres. L'ADQ ha rebut una part important de vot sobiranista que ha fet el salt al PQ. Es tracta, sobretot, d'un vot de sectors de classe mitja de les ciutats petites i mitjanes de fora de l'entorn metropolità (el Gran Montreal), incloent-hi la capital, Ciutat de Quebec. Aquests votants sobiranistes, per una banda, se'ls pot titllar de ser socialment més tradicionals que el votant pequista de l'entorn metropolità, i que potser no han valorat positivament el candidat a Primer Ministre. Però són votants que molt probablement mai haurien votat un partit federalista. En aquest sentit, penso que no està de més recordar que l'ADQ va donar suport al Sí en el referèndum del 1995, i només per aquest fet, segur que un sobiranista moderat no li repugna votar-lo si considera que el PQ va massa enllà en determinats plantejaments socials.

De fet, podem haver assistit a la consolidació d'un nou espai polític fins ara orfe al Quebec. L'espai sobiranista-autonomista de centre dreta, que seria la rèplica del l'espai sobiranista de centre esquerra que representa el PQ. Així, possiblement la consolidació de l'ADQ donarà una veu electoral als sobiranistes de dretes, que fins ara es limitaven a organitzar-se en grupuscles curiosos, per dir-ho d'alguna manera (monàrquics, ultracatòlics, etc.), i que no sent mai votants del PQ, sí que segurament van votar per la sobirania el 1995. D'aquesta manera, el PQ perdria el monopoli del sobiranisme, i aquest es convertiria en un espai més plural, però també enormement majoritari en el conjunt de la societat quebequesa. Amb les dades de les eleccions, es pot concloure que quatre de les cinc formacions més votades (ADQ, PQ, PVQ, QS) són sobiranistes en major o menor mesura. És a dir, el 66,67% dels vots vàlids, pel cap alt, han anat a opcions d'aquest àmbit.

És cert que l'ADQ ha emfasitzat el seu autonomisme i la seva negativa a convocar de forma immediata un referèndum d'autodeterminació. Dues coses. En primer lloc, l'autonomisme de l'ADQ està a anys llum de qualsevol semblança a l'autonomisme de pa sucat amb oli de casa nostra. Es tracta d'una relació d'igual a igual Canadà-Quebec, on no es vol ni sentir a parlar de cap mena de cafè per a tothom. I per altra banda, no hi ha cap negativa a l'autodeterminació, sino que es planteja a deu o quinze anys vista. Un termini que es pot considerar insuportable pels sobiranistes de pedra picada, però que sens dubte, si el PQ abans aconseguís convocar un tercer referèndum, segurament molts votants adequistes, i fins i tot el propi partit, com ja va fer el 1995, donaria suport a la sobirania. És especialment significatiu que el Canadà anglès no ha fet repicar campanes per la derrota pequista i l'èxit adequista. Com que s'hi juguen la pell, i no són ignorants, saben que probablement ara ho tenen més fotut que abans de les eleccions. En canvi, els ecspanyols, orgullosos de la seva ignorància, no fan més que riure pels descosits i dir que això s'acaba.

En definitiva, el resultat pequista, segurament farà que dins del partit creixin les opcions partidàries d'abandonar l'estratègia etapista o referendària per accedir a la sobirania i s'imposi l'estratègia de l'elecció sobre la sobirania, és a dir, aquella que contempla que el PQ proclamarà la sobirania des del mateix moment que guanyi una elecció parlamentària, sense necessitat de subordinar aquesta decisió a un referèndum. Ben mirat, es tracta d'un retorn a l'estratègia originària del PQ, vigent entre el 1968 i el 1972.

Aquest malalt amb una mala salut de ferro, doncs, al qual més d'un li ha cantat les absoltes i fins i tot l'ha pretès enterrar tant sí com no, encara donarà molta guerra. I fins i tot, n'estem segurs, la guanyarà.

Nota: Article penjat inicialment al bloc josepsort el 14.4.2007

Els nous reptes del sobiranisme quebequès (2a part)
Les veus favorables a una elecció referendària són cada cop més nombroses

Pel que fa a la tercera formació present a l’Assemblea Nacional, i que assumirà el rol de segona oposició, no és altra que el Partit Quebequès (PQ), l’històric partit sobiranista, fundat el 1968. Fins aquests comicis, el PQ era l’Oposició oficial, però els resultats de les eleccions de la setmana passada han estat força negatius. Ha perdut 100.000 vots i ha passat de 45 a 36 escons, aconseguint recollir només el 28,33% del vot popular, un dels percentatges més baixos de la seva història. A diferència de l’ADQ, els pequistes han obtingut uns resultats notables a la regió metropolitana de Montreal, i fins i tot han resistit en algunes circumscripcions rurals, sobretot gràcies al prestigi i reconeixement popular dels seus candidats. Però comptat i debatut, el cop ha estat dur, i d’aquí la necessitat de fer una reflexió en profunditat de cara a encara la nova legislatura, que, molt probablement, serà breu.

El PQ s’enorgulleix de ser l’únic partit polític de l’Amèrica del Nord, de ser realment un partit de base o militant, és a dir, una formació que té vida pròpia més enllà de les conjuntures electorals, i que compta amb una activa presència en el territori. Això fa, però, que molt sovint les relacions entre els militants i els dirigents dels partit siguin sovint tibants, fins al punt d’haver-se guanyat la fama de ser un partit mata-líders. En el cas de l’actual líder i candidat, André Boisclair, cal dir que no ho ha tingut gaire fàcil. Ja la seva elecció com a líder, el 2005, només va comptar amb el suport del 52% de la militància. Un començament no gaire engrescador, val a dir-ho. Possiblement, aquesta feblesa dins del propi partit, va ser una de les raons que van moure a l’actual Primer Ministre del Quebec, el liberal Jean Charest, a avançar les eleccions, amb l’objectiu d’evitar la consolidació de qui llavors es considerava el seu principal adversari.

Altres elements que han estat apuntats com a causants d’un cert allunyament del líder respecte els propis sobiranistes han estat la seva actitud crispada o dura amb les crítiques i també el fet que hagi contribuït a situar la seva orientació sexual al bell mig del debat polític. El fet que la societat quebequesa és una de les més obertes pel que fa als drets dels gais i lesbianes, no significa, però que el tema de l’opció sexual hagi d’esdevenir un dels temes recurrents de la campanya, donat que n’hi ha d’altres que preocupen més a un nombre important de ciutadans si més no, així ho indiquen les enquestes sociològiques. Sigui com sigui, el fet cert és que, malgrat haver fet una bona campanya electoral, Boisclair no ha evitat passar del 50% d’intenció de vot inicial al 28,33% recollit finalment. Malgrat que algunes veus han demanat la seva dimissió, de moment aquesta no s’ha produït, i de fet, ha manifestat la seva voluntat de continuar per tal capgirar la situació preocupant en la que es troba el partit. Ja veurem si ho aconsegueix.

Però el lideratge no és de ni lluny l’única raó que pot explicar els resultats electorals. Una altra raó seria el divorci cada cop més creixent entre unes bases clarament situades a l’esquerra, de tradició socialdemòcrata, i un programa socioeconòmic molt sovint titllat de neoliberal. Precisament en aquesta esquerda és on no pocs analistes situen la raó del fracàs pequista en aquests comicis. I més concretament, culpen el seu centrisme del fet que dues opcions situades clarament a l’esquerra, els hagin robat molts vots, que en darrer terme els han fet perdre districtes clau. Aquestes dues opcions, cap de les quals ha obtingut, però, representació són el Partit Verd del Quebec (PVQ) i Quebec Solidari (QS). Si sumem els vots obtinguts per aquestes dues candidatures, resulta que han aconseguit 300.000 vots i el 7.5% en termes relatius. QS, concretament, és una formació sorgida dels moviments ciutadans urbans de base de lluita contra l’exclusió social, la pobresa, pels drets dels immigrants i la solidaritat internacional, que es declara explícitament sobiranista, si bé posa l’èmfasi en el treball a nivell de barri i en l’ajuda mútua. Molts votants de QS abans havien votat el PQ, però ara se n’han distanciat pel seu percebut poc o feble compromís social.

Més enllà del tema del lideratge, cada cop són més les veus que dins del PQ exigeixen, clarament que aquest recuperi el seu missatge independentista i d’esquerres. Fins i tot, n’hi ha que demanen acabar amb l’estratègia etapista d’accessió a la sobirania, fet que implicaria fins i tot abandonar el tràmit referendari com a condició prèvia a la Declaració d’Independència. Aquesta podria tenir lloc, com a conseqüència d’una futura victòria electoral, que permetés que una majoria de diputats de l’Assemblea Nacional la votés a favor. Això no obstant, aquest escenari caldrà posposar-lo, pel cap baix, entre tres o quatre anys, aproximadament.

Josep Sort

----

Nota: article penjat inicialment a llibertat.cat (2.4.2007)

SILENCI, HEU DIT?

Els passats dies 1 i 2 d'abril, en Lluís Foix i l'Agustí Colomines, respectivament, van fer sang del suposat silenci dels sobiranistes catalans entorn els resultats electorals de les eleccions del Quebec del dia 26 de març. Que en Foix no l'encerti, ho trobo normal, atès que té com a company de despatx en Xavier Batalla, un individu que fa uns pocs anys, em sembla que era en les eleccions del 2003, va gosar comparar els sobiranistes quebequesos amb els boers sudafricans. Això sols, ho diu tot. De l'Agustí, sí que m'estranya, donat que el considero més normal, la qual cosa no vol dir, per descomptat, que comparteixi alguns dels seus posicionaments públics darrers, i particularment un d'ells...

Bé, modèstia a banda, atès que quan es parla d'especialistes (catalans) sobre Quebec (Foix dixit), jo em sento al.ludit, entre d'altres raons perquè sóc qui en sé més, perquè negar-ho, si no ho dic jo no ho dirà ningú, que ja ens afaitem, doncs, no he pogut resistir la temptació de penjar en aquest bloc també, els dos articles que he publicat al respecte. I anuncio que estic preparant un altre que penjaré al bloc germà, d'aquí uns pocs dies.

Fa autènticament basarda -i no utilitzo més contundència lèxica que després els meus lectors diuen que em moderi- veure com els nostres unionistes manipulen tant com poden per posar dics a l'independentisme. La veritat és que els tenien per corbata i ara després de les eleccions quebequeses han respirat fondo... fins a les properes escoceses. Ja anuncio que si el resultat els agrada, sortiran amb bombo i platerets pels carrers virtuals o no. Ara, si guanyem nosaltres, que Déu o Allah els agafi confessats!


Els nous reptes del sobiranisme quebequès (1a part)
El Canadà no es refia de l’autonomista Dumont

Els resultats de les darreres eleccions a l’Assemblea Nacional del Quebec, poden ser considerats probablement com a històrics. Per una banda, tenim el fet que el nou govern serà minoritari, atès que el partit amb més escons no ha assolit la majoria absoluta. Es tracta d’un fenomen que no es produïa al Quebec des de les darreries del segle XIX. De l’altra, que un partit minoritari ha estat el gran beneficiat, passant de tenir una representació marginal a convertir-se en la segona força parlamentària, i en conseqüència, en l’Oposició Oficial al govern minoritari, la qual cosa la situa en una posició òptima per l’assalt al poder en les properes eleccions. Cal tenir en compte que és força probable que la legislatura que ara comença sigui de curta durada, entre 18 i 24 mesos, ateses les dificultats que tenen els governs minoritaris en els sistemes majoritaris, on la tradició de les coalicions –més pròpies de sistemes proporcionals- és pràcticament inexistent –tret de motius de força major, com els governs d’unitat nacional en temps de guerra. Finalment, aquestes eleccions situen l’ara tercer partit, en una posició molt delicada, de manera que en els propers mesos haurà de prendre decisions cabdals per intentar evitar la seva progressiva marginació política i institucional.

Si posem nom i cognoms a aquestes tres forces que acabem d’esmentar, ens trobem amb el següent escenari. En primer lloc, tenim el Partit Liberal del Quebec (PLC), liderat per Jean Charest, que ha obtingut una victòria amarga, atès que, malgrat ser la força més votada (33,08%) i en escons (48), n’ha perdut, respectivament, 450.000 i 28. Fins i tot, el propi primer ministre ha estat a punt de perdre el seu escó, com sí que ho han fet alguns dels seus ministres més emblemàtics. Aquesta victòria tan ajustada, no dibuixa un escenari favorable pels interessos de l’actual primer ministre. Ben probablement aquesta segona legislatura en el poder es convertirà en un malson, perquè haurà de fer molts esforços per aconseguir el suport d’algun dels dos partits de l’Oposició. No seria d’estranyar, en aquest sentit, que el seu lideratge es posi en qüestió dins mateix del grup parlamentari liberal i es busqui algun altre candidat menys cremat, que faci front a la propera contesa electoral.

Pel que fa a la nova Oposició Oficial, és assumida pel que és vist com el gran triomfador d’aquests comicis, l’Acció Democràtica del Quebec (ADQ), i particulament pel seu líder, Mario Dumont. L’onada adequista ha estat sense precedents. Si en el 2003, havia obtingut 4 escons, ara n’ha passat a 41, mentre que en nombre de vots, ha pujat del 18,24% al 30.80%. Simptomàticament, l’ADQ ha aconseguit els seus majors èxits electorals a les zones rurals del Quebec francòfon, mentre que no ha aconseguit ni un sol escó a la regió metropolitana de Montreal. El debat entorn les causes de l’èxit adequista ha estat intens. Per una banda tenim la seva professió de fe autonomista i la negativa de Dumont de plantejar-se la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació. De l’altra, el recurs a plantejaments populistes referits a temes com la immigració o els valors tradicionals (la família, la religió).

Pel que fa a la primera, és cert que els adequistes han fet de la seva negativa a convocar de forma immediata un nou referèndum d’autodeterminació, un signe d’identitat i de diferenciació respecte les forces sobiranistes. Però també ho és, que el propi Dumont va declarar a un mèdia anglòfon que ell no es considerava federalista, fet que va aixecar una notable polseguera al Canadà anglès. De fet, la gran majoria de mèdias anglòfons no s’han alegrat especialment de la derrota dels sobiranistes i l’ascens dels autonomistes. No confien en Dumont, recorden que en el referèndum del 1995, l’ADQ, amb ell al capdavant, va donar suport al Bloc del Sí, i consideren que arribat el moment, tornaria a fer al mateix. Pitjor encara, el tenen per un aprofitat que només veu en la resta del Canadà un banc al qual demanar inversions ingents al Quebec a canvi de no caure en el pendent sobiranista, sense cap mena de complicitat o compromís en el projecte comú. De fet, és ben cert que en el seu discurs, Dumont, sempre parla de Quebec i del Canadà com dues unitats separades. I és que el seu electorat és de forma abassagadora estrictament francòfon i arrelat en els districtes del Quebec de les ciutats mitjanes i petites situades for a de la gran metròpoli de Montreal. Un entorn que desconeix el conflicte lingüístic, on el catolicisme continua tenint un cert pes social i on la immigració estrangera comença ara a fer-se visible.

Això ens porta al segon aspecte a tenir en compte. El discurs electoral de Dumont ha emfasitzat aspectes considerats propis del pensament conservador, tals com els valors de la família, la seguretat, la religió, si bé res a veure amb alguns paral.lelismes que s’han fet des del Canadà anglès, amb el discurs lepenista. De fet, hi ha una incertesa manifesta entorn el programa econòmic i social adequista, més enllà d’una apel.lació genèrica a la necessitat de la llibertat d’empresa, la rebaixa d’impostos, etc. Això, marca un dels seus punts febles: més enllà del seu líder, la resta de nous diputats adequistes són escassament coneguts pels ciutadans i cap d’ells podem dir que sigui un expert les diferents polítiques públiques, tret d’alguna excepció. Aquesta mancança de personal qualificat, segurament serà ben visible en els debats parlamentaris, sobretot tenint present que l’ADQ serà, com ja s’ha esmentat, l’Oposició Oficial en la legislatura que ara comença. Cal tenir en compte que, les estimacions més optimistes del propi partit a l’inici de la campanya, li atribuïen només 20 escons. Sigui com sigui, el que és evident, que en els propers mesos la tasca que hauran de portar a terme Dumont i els seus col.legues serà ingent, i posarà a prova la seva maduresa per assumir el repte de governar en un període de temps relativament curt. Tothom els marcarà d’aprop.

----

Nota: article penjat inicialment a llibertat.cat (2.4.2006)