Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PARTIT QUEBEQUÈS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PARTIT QUEBEQUÈS. Mostrar tots els missatges

22.4.07

SOBRE LA SOBIRANIA DEL QUEBEC

Tot i que ja he fet l'anàlisi corresponent sobre les eleccions al Quebec del passat dia 26 de març (veure 1 i 2), és el moment d'aprofundir-hi una mica més. Passades unes poques setmanes, els sobiranistes quebequesos ja han superat l'ensurt del resultat que, diguem-ho ja sense amagar-ho, no van ser els que s'esperaven. De fora estant, els voltors o taurons als quals ja m'hi vaig referir en el seu moment, no han trigat a treure pit i donar per mort i enterrat, per enèssima vegada, el sobiranisme quebequès. Mal que els pesi, aquest té una mala salut de ferro.

Recordo que els resultats de les eleccions van ser els següents: el Partit Liberal del Quebec, federalista, va obtenir 48 escons i el 33.08% dels vots; l'Acció Democràtica del Quebec, autonomista, 41 i 30,80%, respectivament. Finalment, el sobiranista Partit Quebequès, 36 escons i el 28,33%. Malgrat no obtenir representació parlamentària, atès el sistema electoral majoritari, vigent al Quebec, dues altres forces polítiques van obtenir uns resultats rellevants. El Partit Verd del Quebec (3,89%) i Quebec Solidari (3,65%).

Els dos fets rellevants que es deriven d'aquests resultats són els següents. El primer, és que hi haurà un govern minoritari del PLQ, fet que no es donava a l'Assemblea Nacional del Quebec, des del 1878. Cal tenir en compte que no hi ha tradició de fer coalicions parlamentàries, si més no fins al moment. Aquest fet augura que molt probablement, la nova legislatura serà de curta durada, entre 18 i 24 mesos, aproximadament. Aviat, doncs, hi haurà noves eleccions.

El segon fet rellevant, és que el PQ ha passat de ser l'Oposició Oficial, és a dir el primer partit de l'Oposició, això és, l'alternativa al govern, a ser el segon partit de l'oposició en benefici de l'ADQ. De fet, el PQ ha obtingut uns resultats francament decebedors, i segurament això portarà a una reflexió en profunditat per tal de corregir els errors que sens dubte s'han comès.

Ara bé, es pot deduir del fracàs del PQ, la desaparició del sobiranisme quebequès? No, rotundament no, mal que els pesi als nostres enemics unionistes ecspanyolistes. I això per diversos motius que intentaré concretar sense allargar-me massa.

En primer lloc, les enquestes assenyalen que el suport a la sobirania, sempre ha estat superior al suport al PQ, la qual cosa vol dir, que hi ha una part significativa de sobiranistes que no voten el PQ.

En segon lloc, el creixement de vots de les dues opcions extraparlamentàries abans esmentades, el PVQ i QS, és en gran mesura un vot pro-sobiranista, però que considera que el PQ o no és prou ecologista o que no és prou d'esquerres. Són votants que mai haurien votat els altres dues formacions (PLQ o ADQ) és a dir, doncs, són vots que ha perdut el PQ per ser massa moderat. Si, ni que fos una part dels 300.000 vots que en conjunt han anat a aquestes formacions extraparlamentàries, haguessin anat al PQ, aquest hauria mantingut com a mínim la seva condició de primer partit de l'Oposició o fins i tot, hauria pogut guanyar els comicis, atès que s'hauria imposat en determinades circumscripcions que finalment han anat a mans de l'ADQ. Recordo que el PLQ, respecte les eleccions del 2003, ha perdut 450.000 vots, mentre que el PQ, n'ha perdut poc més de 100.000.

Tres. L'ADQ ha rebut una part important de vot sobiranista que ha fet el salt al PQ. Es tracta, sobretot, d'un vot de sectors de classe mitja de les ciutats petites i mitjanes de fora de l'entorn metropolità (el Gran Montreal), incloent-hi la capital, Ciutat de Quebec. Aquests votants sobiranistes, per una banda, se'ls pot titllar de ser socialment més tradicionals que el votant pequista de l'entorn metropolità, i que potser no han valorat positivament el candidat a Primer Ministre. Però són votants que molt probablement mai haurien votat un partit federalista. En aquest sentit, penso que no està de més recordar que l'ADQ va donar suport al Sí en el referèndum del 1995, i només per aquest fet, segur que un sobiranista moderat no li repugna votar-lo si considera que el PQ va massa enllà en determinats plantejaments socials.

De fet, podem haver assistit a la consolidació d'un nou espai polític fins ara orfe al Quebec. L'espai sobiranista-autonomista de centre dreta, que seria la rèplica del l'espai sobiranista de centre esquerra que representa el PQ. Així, possiblement la consolidació de l'ADQ donarà una veu electoral als sobiranistes de dretes, que fins ara es limitaven a organitzar-se en grupuscles curiosos, per dir-ho d'alguna manera (monàrquics, ultracatòlics, etc.), i que no sent mai votants del PQ, sí que segurament van votar per la sobirania el 1995. D'aquesta manera, el PQ perdria el monopoli del sobiranisme, i aquest es convertiria en un espai més plural, però també enormement majoritari en el conjunt de la societat quebequesa. Amb les dades de les eleccions, es pot concloure que quatre de les cinc formacions més votades (ADQ, PQ, PVQ, QS) són sobiranistes en major o menor mesura. És a dir, el 66,67% dels vots vàlids, pel cap alt, han anat a opcions d'aquest àmbit.

És cert que l'ADQ ha emfasitzat el seu autonomisme i la seva negativa a convocar de forma immediata un referèndum d'autodeterminació. Dues coses. En primer lloc, l'autonomisme de l'ADQ està a anys llum de qualsevol semblança a l'autonomisme de pa sucat amb oli de casa nostra. Es tracta d'una relació d'igual a igual Canadà-Quebec, on no es vol ni sentir a parlar de cap mena de cafè per a tothom. I per altra banda, no hi ha cap negativa a l'autodeterminació, sino que es planteja a deu o quinze anys vista. Un termini que es pot considerar insuportable pels sobiranistes de pedra picada, però que sens dubte, si el PQ abans aconseguís convocar un tercer referèndum, segurament molts votants adequistes, i fins i tot el propi partit, com ja va fer el 1995, donaria suport a la sobirania. És especialment significatiu que el Canadà anglès no ha fet repicar campanes per la derrota pequista i l'èxit adequista. Com que s'hi juguen la pell, i no són ignorants, saben que probablement ara ho tenen més fotut que abans de les eleccions. En canvi, els ecspanyols, orgullosos de la seva ignorància, no fan més que riure pels descosits i dir que això s'acaba.

En definitiva, el resultat pequista, segurament farà que dins del partit creixin les opcions partidàries d'abandonar l'estratègia etapista o referendària per accedir a la sobirania i s'imposi l'estratègia de l'elecció sobre la sobirania, és a dir, aquella que contempla que el PQ proclamarà la sobirania des del mateix moment que guanyi una elecció parlamentària, sense necessitat de subordinar aquesta decisió a un referèndum. Ben mirat, es tracta d'un retorn a l'estratègia originària del PQ, vigent entre el 1968 i el 1972.

Aquest malalt amb una mala salut de ferro, doncs, al qual més d'un li ha cantat les absoltes i fins i tot l'ha pretès enterrar tant sí com no, encara donarà molta guerra. I fins i tot, n'estem segurs, la guanyarà.

Nota: Article penjat inicialment al bloc josepsort el 14.4.2007

6.4.07

Els nous reptes del sobiranisme quebequès (2a part)
Les veus favorables a una elecció referendària són cada cop més nombroses

Pel que fa a la tercera formació present a l’Assemblea Nacional, i que assumirà el rol de segona oposició, no és altra que el Partit Quebequès (PQ), l’històric partit sobiranista, fundat el 1968. Fins aquests comicis, el PQ era l’Oposició oficial, però els resultats de les eleccions de la setmana passada han estat força negatius. Ha perdut 100.000 vots i ha passat de 45 a 36 escons, aconseguint recollir només el 28,33% del vot popular, un dels percentatges més baixos de la seva història. A diferència de l’ADQ, els pequistes han obtingut uns resultats notables a la regió metropolitana de Montreal, i fins i tot han resistit en algunes circumscripcions rurals, sobretot gràcies al prestigi i reconeixement popular dels seus candidats. Però comptat i debatut, el cop ha estat dur, i d’aquí la necessitat de fer una reflexió en profunditat de cara a encara la nova legislatura, que, molt probablement, serà breu.

El PQ s’enorgulleix de ser l’únic partit polític de l’Amèrica del Nord, de ser realment un partit de base o militant, és a dir, una formació que té vida pròpia més enllà de les conjuntures electorals, i que compta amb una activa presència en el territori. Això fa, però, que molt sovint les relacions entre els militants i els dirigents dels partit siguin sovint tibants, fins al punt d’haver-se guanyat la fama de ser un partit mata-líders. En el cas de l’actual líder i candidat, André Boisclair, cal dir que no ho ha tingut gaire fàcil. Ja la seva elecció com a líder, el 2005, només va comptar amb el suport del 52% de la militància. Un començament no gaire engrescador, val a dir-ho. Possiblement, aquesta feblesa dins del propi partit, va ser una de les raons que van moure a l’actual Primer Ministre del Quebec, el liberal Jean Charest, a avançar les eleccions, amb l’objectiu d’evitar la consolidació de qui llavors es considerava el seu principal adversari.

Altres elements que han estat apuntats com a causants d’un cert allunyament del líder respecte els propis sobiranistes han estat la seva actitud crispada o dura amb les crítiques i també el fet que hagi contribuït a situar la seva orientació sexual al bell mig del debat polític. El fet que la societat quebequesa és una de les més obertes pel que fa als drets dels gais i lesbianes, no significa, però que el tema de l’opció sexual hagi d’esdevenir un dels temes recurrents de la campanya, donat que n’hi ha d’altres que preocupen més a un nombre important de ciutadans si més no, així ho indiquen les enquestes sociològiques. Sigui com sigui, el fet cert és que, malgrat haver fet una bona campanya electoral, Boisclair no ha evitat passar del 50% d’intenció de vot inicial al 28,33% recollit finalment. Malgrat que algunes veus han demanat la seva dimissió, de moment aquesta no s’ha produït, i de fet, ha manifestat la seva voluntat de continuar per tal capgirar la situació preocupant en la que es troba el partit. Ja veurem si ho aconsegueix.

Però el lideratge no és de ni lluny l’única raó que pot explicar els resultats electorals. Una altra raó seria el divorci cada cop més creixent entre unes bases clarament situades a l’esquerra, de tradició socialdemòcrata, i un programa socioeconòmic molt sovint titllat de neoliberal. Precisament en aquesta esquerda és on no pocs analistes situen la raó del fracàs pequista en aquests comicis. I més concretament, culpen el seu centrisme del fet que dues opcions situades clarament a l’esquerra, els hagin robat molts vots, que en darrer terme els han fet perdre districtes clau. Aquestes dues opcions, cap de les quals ha obtingut, però, representació són el Partit Verd del Quebec (PVQ) i Quebec Solidari (QS). Si sumem els vots obtinguts per aquestes dues candidatures, resulta que han aconseguit 300.000 vots i el 7.5% en termes relatius. QS, concretament, és una formació sorgida dels moviments ciutadans urbans de base de lluita contra l’exclusió social, la pobresa, pels drets dels immigrants i la solidaritat internacional, que es declara explícitament sobiranista, si bé posa l’èmfasi en el treball a nivell de barri i en l’ajuda mútua. Molts votants de QS abans havien votat el PQ, però ara se n’han distanciat pel seu percebut poc o feble compromís social.

Més enllà del tema del lideratge, cada cop són més les veus que dins del PQ exigeixen, clarament que aquest recuperi el seu missatge independentista i d’esquerres. Fins i tot, n’hi ha que demanen acabar amb l’estratègia etapista d’accessió a la sobirania, fet que implicaria fins i tot abandonar el tràmit referendari com a condició prèvia a la Declaració d’Independència. Aquesta podria tenir lloc, com a conseqüència d’una futura victòria electoral, que permetés que una majoria de diputats de l’Assemblea Nacional la votés a favor. Això no obstant, aquest escenari caldrà posposar-lo, pel cap baix, entre tres o quatre anys, aproximadament.

Josep Sort

----

Nota: article penjat inicialment a llibertat.cat (2.4.2007)