A VEURE QUI LA TÉ MÉS LLARGA!

Sento ser una mica reiteratiu però és que en xulopiscines m'hi obliga. Avui en una entrevista a RAC1, ha tornat a defensar la genial proposta que si no guanya en escons, renunciarà a la presidència de la Generalitat. Tornem-hi. Aquest individu ja ens té acostumats a les seves genials aportacions a les teoria política. L'anterior va ser la teorització sobre l'atac de banyes que, segons el seu parer va patir ERC arran del Pacte de la Moncloa. Brillant.

Però ara hi torna amb això de les eleccions. Repetim-ho: fins i tot un estudiant de primer de polítiques sap que el sistema polític català, és de caràcter parlamentarista i no presidencialista. Els ciutadans escullen els diputats i aquests escullen un d'ells o d'elles com a president. Ha quedat clar? Llavors el que compta és tenir una majoria parlamentària absoluta o suficient i aquesta es pot assolir bé amb el suport d'un grup parlamentari o de diversos.

Ara bé, la proposta del nostre genial xulopiscines pot comportar la formació d'un govern feble, sense cap mena de suport parlamentari estable. És a dir, pot produir allò que l'interessat sempre diu que vol evitar: la inestabilitat. Un govern que vagi pidolant amb els altres grups parlamentaris, suports puntuals per als seus projectes de llei. I qui dia passa, any empeny.

Òbviament, en xulopiscines està jugant al pòker. La seva estratègia de llançar aquest repte, es pot interpretar també com un recurs que tenen els adolescents que mesuren la seva masculinitat en funció de qui la té més llarga. Doncs bé, en xulopiscines, recorre a aquests tòpics de l'adolescència: l'atac de banyes, a veure qui la té més llarga. Talment com si l'individu no hagués superat aquesta etapa vital i encara estigués en l'època de les festetes on s'hi va per sucar, la piscina, la moto, la discoteca i el cotxe.

Més seriosament. L'aposta del xulopiscines es pot llegir des d'una perspectiva clarament conflictivista. O tot o res. És una lògica molt poc europea. Que s'informi una mica de com es fa política a països com Holanda, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, etc. On la negociació predomina per damunt de tot. Potser que la Fundació Ramon Trias-Fargas li doni unes lliçons de primer curs de ciències polítiques.

De fet és un senyal de feblesa. Ell sap que és la seva última oportunitat. Si CiU no toca cuixa en la propera legislatura, es desfarà. No ho aguantarà. L'ultra Duran i Lleida voldrà el cap d'en xulopiscines en una safata. La Família no li perdonarà que la baixada de pantalons de la Moncloa no hagi servit per res, i que a més les cessions i les renúncies hagin estat tan enormes i clamoroses (El Gran Mestre Ioda no ho hagués fet mai). Els sectors sobiranistes-massoques diran que prou. I el sector negocis, com les rates, aniran cap als sociates o els peperos. En fi, un desgavell i la fi d'en cagaelàstics.