DURAN I ECSPANYA ENS RECORDA A GARCIA ALBIOL

Déu n'hi do com comença el Duran i Ecspanya, amb un vídeo que el podria signar l'impresentable i carn de beat Garcia Albiol. Estigmatitzar la immigració és propi de la dreta extrema i de l'extrema dreta. Vegeu-lo i jutgeu.

Segons m'informen des de dins del partit, cada cop hi ha més militants que s'apunten a la màxima leninista de quant pitjor, millor. Que traduït vol dir que quant pitjor sigui el resultat en les eleccions del dia 9 de març, més aviat ens desempallegarem d'aquest individu.

Que així sia!

TANQUEN LA CARRASQUETA... I CDC A CUBA!

Que els ecspanyols ens volen fer la pell, i que ens la fan així que poden, no hauria d'estranyar ningú a aquestes alçades de la pel.lícula. 

Sincerament, he de dir que jo confiava amb el Conseller Joan Manel Tresserres que la sang no arribaria al riu. De tots els consellers del govern de la CAC, en Tresserres era el que m'inspirava més confiança. He de reconèixer, però, que m'ha fallat. I això és el que més em dol. Ni d'en Montilla, ni d'en Clos, n'esperava res. Puc ser il.lús, però no imbècil.

Ara la meva decepció és molt profunda. Fins i tot feridora. Tants pressupostos, tantes catifes, tantes mandangues, perquè al final acabin donant-ne pel cul, oi Joan Manel? 

Contra l'atac a TV3 a les comarques del sud, s'hauria d'haver muntat una campanya internacional en defensa de la Llibertat d'Expressió, que ben segurament hauria recollit suports arreu del món mundial. Que en plena era d'Internet, encara els ecspanyols juguin al tancament dels repetidors de televisió és com retrocedir a l'Edat de Pedra. Però aquí, naturalment, no s'ha apostat per defensar TV3.

 

Certament, he de reconèixer que la mateixa TV3, nom horrorós, per cert, no ha ajudat massa a ser defensada. El seu creixent hispanocentrisme, ha fet que molts catalans deixéssim de considerar-la la nostra. Seguint les reflexions encertades d'en Víctor Alexandre, aquí i avui, una hora de TV3 ecspanyolitza més que 12 hores seguides de la COPE. I això que hi ha autèntics nazis, com el sr. Joan Ferran, que encara gosa parlar de crostres. 

Tanmateix, no es pot fer una desqualificació global d'aquesta emissora. I només per això, la implementació d'aquesta campanya de denúncia internacional, una campanya amb cara i ulls, s'hauria d'haver fet des de fa mesos. Però, per les raons que siguin, aquesta campanya no s'ha muntat. Digueu-li blaverisme principatí (per cert, molt més estès i perillós que el valencià), menfotisme, capdesetmanisme, o com vulgueu. O digueu-li, ras i curt, inutil.litat manifesta.

Resulta paradoxal, per exemple, el cas de CDC, un partit que sembla més interessat en emular en Jorgito Moragas, i se'n va a fer el préssec a Cuba -enviant-te ni més ni menys que 10 militants... M'agradaria saber quant els ha costat la brometa aquesta. Com que suposo que deu ser un cost d'escàndol -segurament carregat a l'erari públic-, m'indigno encara més. Aquests diners haurien pogut ser molt més útils esmerçats en la campanya internacional en defensa de la Llibertat d'Expressió. 

Però és clar, els aprenents de Moragas han de fer el numeret. Per cert, tenen els collons i els ovaris d'anar-lo a fer a Grozni, o, deixem-ho a Moscou?

Josep Sort / TU DE QUÈ VAS?

diumenge, 2 / desembre / 2007

Josep Sort / TU DE QUÈ VAS?

Josep Sort. És professor universitari, bon coneixedor de la realitat nacional del Quebec i dedicat a l'estudi de la noves tecnologies d'Internet en el terreny social i polític. És autor de llibres com "Canadà divisible: l'autodeterminació del Quebec"(2002), "L'ombra del poder. Un estudi sobre el nacionalisme espanyol" (1995). És impulsor de diversos blogs: Indústries de guerra o La Taula d'en Bernat.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

Com a català, republicà i demòcrata, qualsevol monarquia em produeix un rebuig elemental. Que encara hi hagi sistemes polítics tan profundament desiguals, tan profundament discriminatoris, tan profundament endarrerits que neguen la dignitat de la persona humana. Quant a la figura del Rei d'Espanya, malgrat la seva relativa curta història (recordo que el títol literal només existeix d'ença els anys 30 del segle XIX), tradicionalment ha estat emprat per simbolitzar la unitat nacional espanyola... una unitat, per cert que constitueix una autèntica facècia. Cremar una foto del titular de la corona, és un acte de dignitat política puntual, però hem d'anar més enllà. És fer pedagogia política i constitueix un evident reclam en una societat mediàtica com la nostra.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

Primer, jo no crec, en tot cas, penso. La constitució espanyola és un document producte del pacte entre sectors de l'antic règim franquista i elements de l'oposició que es va aprovar sota la pressió de l'exèrcit franquista i en un clima d'enorme violència política contra el moviment democràtic. No és doncs, un document elaborat amb llibertat, com deia la cançoneta de marres. Es un dictat dels poders fàctics franquistes i per mi no té cap mena de legitimitat democràtica. Quan sento els espanyols donar lliçons de democràcia, em poso les mans al cap. L'estat ecspanyol és probablement l'únic on el feixisme no ha estat derrotat militarment. I això té un preu. Respectar? Passar totalment i absoluta.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Naturalment, el meu mapa nacional inclou totes i cadascuna de les 81 comarques. D'altra banda, considero que Catalunya, que és la denominació que a mi més em satisfà, hauria de recuperar els territoris que formen la conca del riu Cinca, i també el Carxe i l'Alguer. Tot això forma la nació catalana i el meu mapa nacional. També he de dir que la nació catalana la formen totes les comunitats o grups de la diàspora. És la Catalunya exterior, que tanta importància ha tingut en la nostra història. Recordo que els primers grups independentistes declarats es funden a Cuba. Gràcies a Internet ara el contacte amb ells és immediat. Cal reforçar les comunitats catalanes a l'exterior, que esdevinguin autèntics lobbies a Amèrica, Europa i Àsia. Hi ha molta feina. La Catalunya nacional és una Catalunya global.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Sobirania implica capacitat efectiva de decidir, no només tenir el dret a fer-ho. Vol dir, doncs, independència per poder decidir. Sobirania i Independència són indestriables. Només s'és sobirà des de la Independència. Quan ets independent pots triar si vols que la República Catalana sigui de base unitària, de base comarcal, regional o federal. Però primer cal ser lliure, cal guanyar la Independència.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

El de tots els pobles que han lluitat abans per la seva llibertat. Es tracta d'anar ocupant espais de poder, com si fossin trinxeres. Després d'una, una altra. I així anar fent. Sense dubtar, ni vacil.lar. Sabent que tenim un enemic fanàtic. Però precisament aquesta és la seva feblesa. Les lluites d'alliberament nacional, acostumen a ser guerres asimètriques: els estats opressors perden si no guanyen. Els moviments independentistes guanyen si no perden. Ara be, sempre he pensat que des d'una lògica geoestratègica, França és el principal obstacle a la nostra independència, no Espanya. Finalment, vull afegir que tinc una plena confiança en el caràcter lluitador del poble català. Estic convençut que si aconseguim una concòrdia independentista, no hi haurà déu que ens pari. Pot semblar romàntic, però som un poble realment especial. Hem sobreviscut 300 anys d'ocupació pel cap baix, i encara estem plantant cara. Això vol dir alguna cosa, no?

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

La sobirania nacional és un atribut al qual cap poble que l'ha aconseguit hi renuncia. Això vol dir alguna cosa. Penso que serà un acte de justícia històrica. Som un poble amb mil anys d'història. Una història certament complicada. Al segle XIII i XIV érem un exemple de proto-estat nació, però ens vam enfrontar amb enemics poderosos: Castella, França i el Vaticà... Però això ja ha passat. La sobirania nacional ens farà lliures i destruirà un estat opressor oligàrquic, discriminador, com ha estat l'estat espanyol a Catalunya. Pel que fa a qui penso que sortirà beneficiat, la immensa majoria de la població, Només perdran els qui viuen de la dependència espanyola i francesa. En els processos d'alliberament nacional, qui en treu més benefici és qui controla o hegemonitza el bloc revolucionari, si bé també aquí hi juga molt el context internacional i les grans potències. En el cas català, però, l'espoliació econòmica, és tan evident, tan descarada, tan descomunal, que, m'aventuro a dir que, un cop desaparegui, en assolir la independència, l'impacte en el nivell de vida i de benestar de la societat catalana serà immediat. I no només això, la llibertat farà que les nostres il·limitades capacitats creatives -som un poble de creadors universals- farà que aviat siguem un poble capdavanter.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

No és un qüestionari senzill. Cal reflexionar i la veritat sigui dita us aconsello canviar els "creus" pels "penses". En general, és un qüestionari que es pot passar a persones amb un cert nivell de formació intel.lectual i política.

Enviat per JULI CUÉLLAR a 13:45

NOTA: Entrevista penjada al bloc de Juli Cuéllar

CONTRA EL NEGACIONISME

La política catalana té fama d’intentar amagar el cap sota l’ala. D’aquesta manera pensa que, ignorant allò que passa, s’estalviarà prendre decisions inajornables, crítiques. Una manera d’amagar el cap sota l’ala, és negar sistemàticament la voluntat de destruir la nació catalana per part dels nostres enemics els espanyols… i els francesos. Així, aquesta actitud pot ser qualificada de negacionista. En conseqüència, els nostres negacionsites són els que neguen que històricament el projecte polític espanyol no pressuposi la destrucció de Catalunya com a nació, en totes les seves dimensions. Un exemple actual de negacionisme, per exemple, el tenim a l’Aragó: ni el nou estatut d’autonomia ni, segons sembla, la nova Llei de Llengües, contempla l’existència del català com a llengua pròpia de la Franja de Ponent.

El negacionisme és practicat per tots aquells que s’oposen a la nostra independència. Tant pels unionistes espanyolistes, com pels autonomistes o els federalistes. Tots ells parteixen d’una presa de posició comuna: el poble català, els catalans i les catalanes, no és sobirà, no disposa, doncs, del dret a decidir sobre ell mateix. En el millor dels casos, es pot arribar a parlar de co-sobirania, però en la majoria, la sobirania correspon a un altre poble, bé l’espanyol, bé el francès.

Que a aquestes alçades de la història, encara hi hagi defensors de la concòrdia, l’entesa, la fraternitat entre els pobles d’Espanya, no és més que un exercici de cinisme profund. El discurs espanyol és impermeable a qualsevol reconeixement d’igual a igual entre Espanya i Catalunya.

Penso que ha arribat l’hora que l’independentisme català rebutgi de pla qualsevol aliança conjuntural (tipus Pacte de Sant Sebastià) amb les forces negacionstes. I penso que ha arribat l’hora perquè la independència de Catalunya, no és cap somni, ni cap mirall. Ras i curt, és una necessitat inajornable, no només a nivell identitari, sinó sobretot a nivell material. La submissió política a un projecte nacional aliè, comporta la conversió de l’estructura econòmica catalana a un model de poc valor afegit, de mà d’obra barata, al servei de les elits dirigents de la metròpoli (Madrid, Paris). A nivell intern, qualsevol acord estratègic amb partits negacionistes, és un pas que ens allunya de la independència, i en conseqüència, de la possibilitat de disposar de tots els instruments necessaris avui en dia, per fer front als reptes econòmics, socials, culturals o polítics que suposa la globalització. Que ens allunya, finalment, del benestar material i de la justícia social. D’una Catalunya millor i, per extensió, d’un món millor.

Josep Sort
Article penjat inicialment al web del grup Criteri (22.10.2007)

AQUESTA ÉS LA SAMARRETA QUE M'AGRADA!

Independència i Llibertat

Les primeres paraules d'aquest primer article per a Criteri no poden ser més que d'agraïment cap als seus impulsors pel fet d'haver-me proposat que pugi al carro d'aquest projecte tant engrescador.

Feta aquesta consideració preliminar, em sembla evident que si del que es tracta és de potenciar l'autocentrament dels catalans i les catalanes, la reflexió de sortida que hem de fer és que ens proposem assolir una normalitat nacional. I en el món d'avui en dia, les nacions normals, és a dir, les reconegudes com a tals, les que formen part de l'Organització de les Nacions Unides, es caracteritzen per defensar i promoure dos principis bàsics: la Independència i la Llibertat.

D'ençà de la Declaració d'Independència del 4 de juliol del 1776, que marcà l'inici de la formació dels Estats Units, dotzenes de nacions han donat el mateix pas, fins al punt que el paradigma de la normalitat nacional és l'estatalitat. Avui en dia, doncs, tenir un projecte polític subestatal, sigui del caire que sigui -federal, autonòmic o regional- equival a renunciar a ser amo del teu futur, equival a posar en perill el benestar dels teus compatriotes, dels teus conciutadans, perquè deixes en mans d'altri les decisions d'ordre econòmic, polític, cultural, social, etc. que afecten el desenvolupament quotidiani. Altrament dit, renunciar a la Independència és renunciar a la Llibertat.

Per això, tot plantejament polític que no contempli la independència del poble català, la seva llibertat, en definitiva, no pot ser comprès enlloc? Com es pot pretendre que els catalans i les catalanes facin cap aportació original al patrimoni universal, per exemple, cultural, si aparentment sembla que rebutgen allò que dignifica a l'ésser humà i que no és altra cosa que l'autoreconeixement com a actor sobirà en el teatre d'aquest món que ja ha entrat plenament en un nou mil.leni? Només si som capaços d'elaborar un discurs, i una pràctica independentista -i no tinc cap dubte que ho som- serem no només coneguts, sinó també reconeguts arreu, i serem tractacts com a iguals. I deixem les històries de la pluja fina i les estacions federals al calaix dels mals endreços.

Josep Sort és politòleg i professor a la Universitat Ramon Llull
[15/07/2007]


NOTA. Aquest article va aparèixer publicat inicialment a la secció Talaia del web del col.lectiu criteri

LLUÍS M. XIRINACS i DAMIANS (1932-2007),

MORT PER UNA TERRA LLIURE

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

PIQUÉ, DURAN, RECODER... LA DRETA CATALANA ES MOU

La dimissió de Piqué al capdavant del PPC, pot donar lloc a importants moviments de reestructuració de la dreta catalana.

Per una banda, el PPaC (és a dir, el PP a Catalunya, no de Catalunya) ha passat a mans d'energúmens com en Sirera, el mamporrero Garcia Albiol i el no menys fatxa Albertito Fzdez Díaz. Quina troika! Aquesta genteta es llançaran a sac cap a una espiral xenòfoba i feixistoide sense precedents amb l'objectiu d'anihilar els Cs i de passada atraure el vot ecspanyol sociata. L'aposta pepera no podrà ser igualada pels sociates i definitivament, perdran el vot ecspanyolista, tret d'aquella gent seva, familiars, amics i coneguts que mengen dels sous públics (que són molts, no cal dir-ho).

El dimitit Piqué, que no em cansaré de dir-ho, va ser impulsat a la política pels homes de La Caixa, per tenir un peó a dins de la direcció pepera, pot acabar donant-se el bec amb en Duran i Lleida, bé formant parella de ball, o bé fent un trio amb un polític a l'alça com és en Lluís Recoder, actual batlle de Sant Cugat i flamant nou vicepresident de la Diputació de Barcelona. Aquests tres genets de l'apocalipsi ecspanyola tenen per objectiu gens dissimulat, carregar-se l'Artur Mas i desfer el nucli sobiranista de CDC, la família, inclosa.

Naturalment, La Vanguardia, El Periódico i fins i tot l'avui de dol El Pais, donarien el que fos per culminar un pacte socioconvergent, amb l'afegit de Piqué i l'exclusió dels sobiranistes convergents, el més aviat posssible. No es cansen de publicar enquestes sociològiques favorables la respecte. Veuen que la cosa se'ls ensorra: a CDC el suport al trencament amb UDC és cada cop més important, a ERC els sectors crítics poden arribar a esbandir una direcció cada cop més lliurada als sociates, al PSC el retorn de Bono a la primera línia política ha fet mobilitzar al diminut sector catalanista que encara s'entossudeix en militar-hi. En definitiva, un panorama que posa dels nervis els ecspanyols de tot pelatge.

En aquest sentit, el ja esmentat nomenament de Recoder com a VP de la Diputació, és de summa importància. El seu president, en Celestino Corbacho, ha estat clarament identificat com l'home del PSOE a Catalunya. Adversari del propi Montilla, el fitxatge de Recoder fa que aquest òrgan de govern provincial, esdevingui clarament un contrapoder a la Generalitat. L'entesa Corbacho-Recoder, sense cap mena de dubte pot posar les bases del pacte sociovergent que l'ecspanyolisme vol.

Cal seguir molt d'aprop els esdeveniments propers. Cal liquidar els càncers polítics, tals com en Duran i Lleida, en Carod-Rovira, en Joan Saura, i cal començar a posar les bases d'un Pacte per la Sobirania interpartidista. La dependència de Catalunya respecte l'Estat ecspanyol és cada cop més insostenible. Cal actuar de pressa i sense tremolor de cames i petades de dent.

LA GUERRA SECRETA CONTRA LA INDEPENDÈNCIA DEL QUEBEC

Sovint quan pronuncio conferències sobre el Quebec, a l'hora del debat posterior, hi ha algú que diu que els quebequesos tenen sort de trobar-se sotmesos al Canadà i no a Ecspanya. Es refereixen és clar al fet que al primera hi ha arrelada una cultura democràtica ben ferma, mentre que en la segona, no. I és cert. Al Canadà -o millor dit en alguns dels territoris que avui formen part de la federació canadenca- s'han celebrat eleccions parlamentàries de forma ininterrompuda des del 1791. I això marca, òbviament. També és cert que els canadencs no han afusellat cap president quebequès ni cap president de la principal institució esportiva del país. Tot això és cert... però no tant.

El curriculum repressiu canadenc respecte l'independentisme quebequès és notable. I no em refereixo a temps passats, com arran la Rebel.lió dels Patriotes, en el segle XIX. Em refereixo als temps contemporanis, sobretot entre els anys seixanta i vuitanta del segle passat, quan els serveis d'informació canadencs, i molt especialment, la Gendarmeria Reial del Canadà (que és la denominació quebequesa que rep la Policia Muntada del Canadà), els simpàtics Mounties, van deixar entreveure la seva cara més sinistra. Val a dir que la GRC va comptar en aquells anys amb l'ajuda i fins i tot la pressió de la CIA, que sempre va considerar el moviment independentista quebequès com un muntatge dels soviètics, via Partit Comunista Francès, per desestabilitzar un territori adjacent als Estats Units. Aquesta paranoia va durar fins ben bé la fi de la Guerra Freda.

Tornant, però als anys 60, 70 i 80, va ser llavors que la GRC i altres serveis paral.lels van desenvolupar una autèntica guerra bruta no només contra l'organització armada Front de Libération du Québec, cosa lògica i ben esperable, sinó també contra partits polítics o organitzacions patriòtiques, començant pel propi Partit Quebequès. Falsos atemptats, infiltració d'agents, robatori de bases de dades, psyops (operacions psicològiques), etc. etc. Segurament molts detalls encara no es coneixen i fins i tot és probable que no es coneixeran mai.

Fa uns mesos, la televisió quebequesa va emetre un reportatge sobre La Guerra Secreta contra la Independència del Quebec. D'una durada total de 45 minuts, ara s'ha penjat a la xarxa i es pot visionar en tres parts. Això sí, en francès. Us en recomano el seu visionat.

Podeu trobar-lo aquí.

CAL TALLAR-LOS EL COLL (i el que calgui)

A aquests dos pàjarus cal tallar-los el coll, i el que calgui. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant. Naturalment. Em refereixo, a en Josep Antoni Duran i Lleida i a en Josep Lluís Carod-Rovira. Dues primma donnes de la política de saló, catifa, secretària i pasta gansa. Un país com Catalunya, no pot aguantar suposats patriotes que fan de la por i del franquisme sociològic, sí, sí, franquisme, la seva guia d'actuació. De la por a la llibertat (Fromm dixit) la seva bandera. Fora, fora, que se'n vagin. Que n'aprenguin. Amb els seus discursos messells, deshonren milers de patriotes que van donar la vida per una Catalunya Lliure. Si es vol fer una truita s'ha de trencar un ou, o dos. No podem ser la conyeta del món mundial que se'n foten d'una colla d'imbècils que prediquen la subordinació i renuncien a allò que cap poble renuncia mai: la Independència i la Llibertat. Sí, per aquest ordre. No ens enganyem. No volguem ser més originals, més macos, més preciosos i més estupendos que la resta de la Humanitat. Prou, prou. Acabem d'una vegada amb aquesta crosta mental. Siguem valents, agosarats i enviem la por a pastar fang. Siguem clars:

Convergència Democràtica de Catalunya, no pot continuar mantenint de franc un cara-girada, un penques, un vividor com és en Duran Lleida. Cal tallar amarres i bon vent i barca nova. CDC és un partit que ha de créixer i desenvolupar una estratègia liberal-progressista d'accessió a la sobirania. I que la carcúndia desaparegui del mapa o s'amagi al PP. La responsabilitat dels dirigents convergents és enorme i no pot quedar supeditada a plantejaments reaccionaris, integristes, ecspanyolistes. Si gosa, té un camp enorme per córrer. Perquè a més té una militància i uns votants força fidels. Aquesta és la seva potència. No pot malbaratar-la aguantant aquest individu tan impresentable, aquest trepa. Cal passar pàgina. I el mateix es pot dir de força gent d'Unió Democràtica de Catalunya: molts d'ells són patriotes de pedra picada i no poden permetre que el patrimoni d'en Carrasco i Formiguera sigui violat impunement pels Duran, Sanchez Libre, Casas de torn. No, no. Cal una dreta catalana desescpanyolitzada. Moderna, valenta i sobirana. És urgent.

I pel que fa a Esquerra Republicana. Les darreres declaracions d'en poca-pena d'en Carod són una autèntica declaració de guerra. S'han tret les caretes. Apareixen les navalles. Com pot tenir els collons de dir que va haver d'acceptar el vot pel No si ell era partidari del Sí al Nyap? I ho diu així i es queda tan panxo! En un país normal, un polític normal, amb cara i ulls, i sobretot amb dignitat i cultura democràtica, si el seu punt de vista és derrotat, en una qüestió de gran rellevància política, el que fa és plegar o llançar un tot o res. Però mai, MAI, acceptar una proposta i defensar-la sense estar-hi d'acord: això se'n diu centralisme democràtic i és propi dels partits de tradició marxista-leninista, però no dels que se n'orgulleixen de ser de tradició no autoritària, i particularment dels que tenen una profunda empremta llibertària, com és el cas, sense cap mena de dubte, d'ERC. Un polític que fingeix, que enganya, cal botar-lo, fotre'l a mar, perquè és un vividor, un que fa tots els papers de l'auca per viure de la camama. Un tio que juga amb els sentiments, els valors, les creences (pels creients), els pensaments de milers de persones. Tanta por fa viure en el món civil? Si us plau amb aquesta gentxxxa no es va enlloc.

Què no tenien por a la derrota els patriotes del 1714? I els de la Batalla de l'Ebre? I, malgrat això ho van donar tot. I gràcies a ells nosaltres encara som aquí. Malgrat llurs derrotes militars, no han aconseguit exterminar-nos i continuem plantant cara. I no tinc cap mena de dubte que guanyarem. Però cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I si caus et tornes a aixecar i si tornes a caure et tornes a aixecar. Fins a la victòria. Però sense por al fracàs. No ens podem permetre tenir capdavanters que no donen exemple. Així no es construeix un poble.

Si us plau, tallem-los el coll. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant.

REFLEXIONS SOBRE LA CONJUNTURA POLÍTICA (3a PART): QUI TÉ POR DE DURAN I LLEIDA?

Tal i com era previsible, CiU ha rebut de valent en les eleccions locals. No només ha perdut Tarragona, sinó també les presidències de les diputacions de Lleida i Girona. Per més inri, per mantenir el poder, ha pactat amb el PP a la de Tarragona. Amb el PP! Què ràpid que passa una generació, oi senyor Mas?

És públic i notori que el lideratge d'Artur Mas cada cop penja més d'un fil. El seu enemic jurat, que no és altre que en Josep Antoni Duran i Lleida, se li pixa a la cara dia sí i dia també. Jo no entenc, no puc entendre, com es pot deixar a aquest individu tant de corda. Ja hauria d'estar mort i enterrat! Però si no és ningú! Si només respira gràcies a La Vanguardia i al Vaticà! I per descomptat, gràcies a la rosca que li fan els sociates (i els seus corifeus mediàtics) per afeblir Mas. Però és tant difícil de veure això? Jo penso que no.

CDC ha de decidir si vol jugar la carta de la sobirania o la de l'autonomia. Fins ara és ben clar quina ha jugat. No hi ha cap mena de dubte al respecte. La por a perdre la seva suposada centralitat social i, sobretot, electoral, fa que no es mogui ni un mil.límetre i s'enroquin en un regionalisme cada cop més tenyit de conservadorisme integrista i demagògia ultradretana.

Per acabar-ho d'adobar, l'única bala que tenen a la recàrrega els convergents per frenar en Duran i de pas recuperar el pols, no és altre que en Lluís Recoder. L'alcalde de Sant Cugat, ha passat de ser el darrer dels Mohicans roquistes a ser l'autèntic Astèrix convergent que s'enfronta, amb èxit, a les legions romanes-sociates. Recoder, pot arribar a tallar el cap el propi Mas, però des del punt de vista nacional, no va gaire més enllà que en Duran i Lleida, per la qual cosa la seva victòria no soluciona el principal repte que té plantejat CDC. O bé, sí que el soluciona, però en la direcció equivocada. Amb Recoder, com amb Duran i Lleida, no hi haurà sobirania ni plantejaments de dignitat nacionals.

Mala peça al teler per CDC.

(Article penjat el 15.06 al meu altre bloc, josepsort)

LA VERITABLE DESCONNEXIÓ

El diputat Joan Ridao, ha proposat iniciar una progressiva però ineturable desconnexió de Catalunya respecte Ecspanya. Totalment d'acord, tret del ritme. Jo la faria més accelerada. Concretament, si depengués de mi, el pla de desconnexió inclouria els següents passos:

En primer lloc, i prèvia certesa d'aconseguir-la, una Declaració de Sobirania, per part d'algun dels tres parlaments actualment en funcionament. M'és igual quin.

Aquesta Declaració contindria dos apartats: una crida al reconeixement internacional per part de la resta d'estats i de les organitzacions internacionals. I, en segon lloc, el nomenament d'una comissió redactora de la Constitució Provisional de la República de Catalunya. Respecte al reconeixement, fóra interessant que immediatament després de l'aprovació de la declaració de sobirania, se'n produís algun o alguns, la qual cosa vol dir que haurien d'haver estat negociats amb anterioritat. Això implica, un treball diplomàtic paral.lel al treball polític.

Un cop declarada la sobirania, hauríem de procedir a la creació d'aquells òrgans que ens manquen, perquè són propis d'un estat sobirà i no d'un poder subsidiari com és l'autonòmic. Així doncs, s'hauria d'implementar la creació dels següents elements:

1. Creació del Servei Exterior Català (SEC) ---> que inclouria el nomenament d'entre 30 o 40 ambaixadors que haurien de distribuir-se arreu del món per impulsar el reconeixement de la República de Catalunya.

2. Creació de l’Exèrcit Nacional de Catalunya (ENC) ---> formació d'un exèrcit d'autodefensa , tal i com es dóna en tots els Estats del món. Sense manies i sense complexos. Inicialment comptaria amb uns 50.000 efectius, sota les ordres del President i el comandament de l'Estat Major Conjunt (EMC). Serà una força altament qualificada formada des del punt de vista tècnic.

3. Creació del Poder Judicial Català (PJC), tercera pota de la divisió de poders tradicional, suposaria la formació d'un cos de jutges nacionals i de proximitat. Inclouria la creació del Tribunal Suprem, màxima instància jurisdiccional.

4. Creació de la Xarxa Nacional de Sanitat (XNS), institucionalització del sistema sanitari català que comptarà amb institucions públiques, socials i privades, totes elles adreçades a la prestació del servei sanitari.

5. Creació de la Xarxa Nacional d'Educació (XNA), igual que l'anterior, però respecte la prestació del servei educatiu en tots els seus nivells.

6. Creació del Pla de Pensions de Catalunya (PPC), seguint l'exemple del Quebec, o d'altres estats sobirans, procedir a la creació d'un Pla de Pensions lligat als interessos de la gent gran de Catalunya i que vetlli pel benestar dels ciutadans.

7. Elaboració de la Llei de Caixes de Catalunya (LCC), les caixes d'estalvi de Catalunya tindran per objectiu la prestació de serveis financers i l'impuls de projectes socials. Totes les caixes, sense excepció estaran regulades i hauran de retre comptes als seus usuaris.

8. Creació del Marc Català de Relacions Laborals (MCRL), que implica l'aprovació d'un Codi del Treball, que regularà les relacions laborals i aspectes com el salari mínim, els convenis col.lectius, la prestació de subsidis (d'atur, d'invalidesa), etc.

9. Creació de l’Espai Català de Comunicació (ECC), amb l'establiment de canals digitals, públics, socials i privats, que permetin la vertebració d'una cultura mediàtica catalana que tingui també una inajornable dimensió global.

10. Creació del Programa Catalunya Acull (PCA), destinat a gestionar la política d'acolliment de la immigració i d'arrelament a la societat catalana d'una manera pautada i sempre preservant els drets més elementals de les persones, tant dels nou arribats com dels autòctons.

11. Creació del Servei Nacional de Seguretat (SNS), entès com a agència d'informació exterior i interior que complementaria el paper desenvolupat per la Policia de Catalunya, formada pel CME i la Policia Local.

Penso que tenim molta feina a fer. Tothom és necessari. S'accepten, doncs, aportacions sempre i quan siguin constructives. Les altres, no.

Avui és un gran dia: ALEX SALMOND, Primer Ministre d'Escòcia

Salmond's victory speech to MSPs

"This parliament, created by the people of Scotland in a referendum, is bigger than any of its members or any one party.

I believe that Scotland is ready for change and for reform. This is a small nation with a big future. But it is also a small nation with big challenges.

"It was said the other day that Scotland is a divided nation. Given the closeness of the election result, I can understand that in some ways.

However, it's not the case.

Certainly, the gap between rich and poor is too great. We need to grow faster. We need to heal the scars of the past. We need to be greener. We need to be still smarter. But we are not divided.

We have a sense of ourselves. a sense of community and, above all, a sense of the 'common weal' of Scotland.

In some ways we're not even a divided parliament. Of course, in this part of the chamber we seek independence and equality for Scotland - not everyone agrees.

But there is a broad consensus on the need for this parliament to assume greater responsibility for the governance of Scotland.

There is an understanding that we are engaged in a process of self government - and an awareness of the distance we have already travelled.

In 1961, Bashir Ahmad came to Glasgow to drive buses. In 1961, the very idea of a Scottish Parliament was unimaginable. In 1961, the very idea of a Scots Asian sitting in a Scots Parliament was doubly unimaginable.

But Bashir is here and we are here, and that part of the community of Scotland is woven into the very tartan of our parliament.

And we are stronger - so much stronger - as a result. We are diverse - not divided.

The nature and composition of this third Scottish Parliament makes it imperative that this government will rely on the strength of its argument in parliament and not the argument of parliamentary strength.

Despite all the challenges we will face together, I welcome that as a chance to develop a new and fundamentally more reflective model of democracy.

The days since the 3rd of May have been understandably dominated by questions over the structure of government - will there be a coalition or will we have minority government?

Let me say to parliament that what matters more to the people we all represent is less the structure of government and more what we, all of us, achieve of the people's behalf.

Presiding officer, all of us in this parliament have a responsibility to conduct ourselves in a way which respects the parliament the people have chosen to elect.

That will take patience, maturity and leadership on all sides of the chamber. My pledge to parliament today is that any Scottish government led by me will respect and include this parliament in the governance of Scotland over the next four years.

In this century, there are limits to what governments can achieve. But one thing any government I lead will never lack is ambition for Scotland.

Today I commit myself to leadership wholly and exclusively in the Scottish national interest. We will appeal for support policy by policy across this chamber.

That is the parliament the people of Scotland have elected, and that is the government that I will be proud to lead. "

Wednesday, 16 May 2007
ALEX SALMOND, FIRST MINISTER OF SCOTLAND

SOBRE LA SOBIRANIA DEL QUEBEC

Tot i que ja he fet l'anàlisi corresponent sobre les eleccions al Quebec del passat dia 26 de març (veure 1 i 2), és el moment d'aprofundir-hi una mica més. Passades unes poques setmanes, els sobiranistes quebequesos ja han superat l'ensurt del resultat que, diguem-ho ja sense amagar-ho, no van ser els que s'esperaven. De fora estant, els voltors o taurons als quals ja m'hi vaig referir en el seu moment, no han trigat a treure pit i donar per mort i enterrat, per enèssima vegada, el sobiranisme quebequès. Mal que els pesi, aquest té una mala salut de ferro.

Recordo que els resultats de les eleccions van ser els següents: el Partit Liberal del Quebec, federalista, va obtenir 48 escons i el 33.08% dels vots; l'Acció Democràtica del Quebec, autonomista, 41 i 30,80%, respectivament. Finalment, el sobiranista Partit Quebequès, 36 escons i el 28,33%. Malgrat no obtenir representació parlamentària, atès el sistema electoral majoritari, vigent al Quebec, dues altres forces polítiques van obtenir uns resultats rellevants. El Partit Verd del Quebec (3,89%) i Quebec Solidari (3,65%).

Els dos fets rellevants que es deriven d'aquests resultats són els següents. El primer, és que hi haurà un govern minoritari del PLQ, fet que no es donava a l'Assemblea Nacional del Quebec, des del 1878. Cal tenir en compte que no hi ha tradició de fer coalicions parlamentàries, si més no fins al moment. Aquest fet augura que molt probablement, la nova legislatura serà de curta durada, entre 18 i 24 mesos, aproximadament. Aviat, doncs, hi haurà noves eleccions.

El segon fet rellevant, és que el PQ ha passat de ser l'Oposició Oficial, és a dir el primer partit de l'Oposició, això és, l'alternativa al govern, a ser el segon partit de l'oposició en benefici de l'ADQ. De fet, el PQ ha obtingut uns resultats francament decebedors, i segurament això portarà a una reflexió en profunditat per tal de corregir els errors que sens dubte s'han comès.

Ara bé, es pot deduir del fracàs del PQ, la desaparició del sobiranisme quebequès? No, rotundament no, mal que els pesi als nostres enemics unionistes ecspanyolistes. I això per diversos motius que intentaré concretar sense allargar-me massa.

En primer lloc, les enquestes assenyalen que el suport a la sobirania, sempre ha estat superior al suport al PQ, la qual cosa vol dir, que hi ha una part significativa de sobiranistes que no voten el PQ.

En segon lloc, el creixement de vots de les dues opcions extraparlamentàries abans esmentades, el PVQ i QS, és en gran mesura un vot pro-sobiranista, però que considera que el PQ o no és prou ecologista o que no és prou d'esquerres. Són votants que mai haurien votat els altres dues formacions (PLQ o ADQ) és a dir, doncs, són vots que ha perdut el PQ per ser massa moderat. Si, ni que fos una part dels 300.000 vots que en conjunt han anat a aquestes formacions extraparlamentàries, haguessin anat al PQ, aquest hauria mantingut com a mínim la seva condició de primer partit de l'Oposició o fins i tot, hauria pogut guanyar els comicis, atès que s'hauria imposat en determinades circumscripcions que finalment han anat a mans de l'ADQ. Recordo que el PLQ, respecte les eleccions del 2003, ha perdut 450.000 vots, mentre que el PQ, n'ha perdut poc més de 100.000.

Tres. L'ADQ ha rebut una part important de vot sobiranista que ha fet el salt al PQ. Es tracta, sobretot, d'un vot de sectors de classe mitja de les ciutats petites i mitjanes de fora de l'entorn metropolità (el Gran Montreal), incloent-hi la capital, Ciutat de Quebec. Aquests votants sobiranistes, per una banda, se'ls pot titllar de ser socialment més tradicionals que el votant pequista de l'entorn metropolità, i que potser no han valorat positivament el candidat a Primer Ministre. Però són votants que molt probablement mai haurien votat un partit federalista. En aquest sentit, penso que no està de més recordar que l'ADQ va donar suport al Sí en el referèndum del 1995, i només per aquest fet, segur que un sobiranista moderat no li repugna votar-lo si considera que el PQ va massa enllà en determinats plantejaments socials.

De fet, podem haver assistit a la consolidació d'un nou espai polític fins ara orfe al Quebec. L'espai sobiranista-autonomista de centre dreta, que seria la rèplica del l'espai sobiranista de centre esquerra que representa el PQ. Així, possiblement la consolidació de l'ADQ donarà una veu electoral als sobiranistes de dretes, que fins ara es limitaven a organitzar-se en grupuscles curiosos, per dir-ho d'alguna manera (monàrquics, ultracatòlics, etc.), i que no sent mai votants del PQ, sí que segurament van votar per la sobirania el 1995. D'aquesta manera, el PQ perdria el monopoli del sobiranisme, i aquest es convertiria en un espai més plural, però també enormement majoritari en el conjunt de la societat quebequesa. Amb les dades de les eleccions, es pot concloure que quatre de les cinc formacions més votades (ADQ, PQ, PVQ, QS) són sobiranistes en major o menor mesura. És a dir, el 66,67% dels vots vàlids, pel cap alt, han anat a opcions d'aquest àmbit.

És cert que l'ADQ ha emfasitzat el seu autonomisme i la seva negativa a convocar de forma immediata un referèndum d'autodeterminació. Dues coses. En primer lloc, l'autonomisme de l'ADQ està a anys llum de qualsevol semblança a l'autonomisme de pa sucat amb oli de casa nostra. Es tracta d'una relació d'igual a igual Canadà-Quebec, on no es vol ni sentir a parlar de cap mena de cafè per a tothom. I per altra banda, no hi ha cap negativa a l'autodeterminació, sino que es planteja a deu o quinze anys vista. Un termini que es pot considerar insuportable pels sobiranistes de pedra picada, però que sens dubte, si el PQ abans aconseguís convocar un tercer referèndum, segurament molts votants adequistes, i fins i tot el propi partit, com ja va fer el 1995, donaria suport a la sobirania. És especialment significatiu que el Canadà anglès no ha fet repicar campanes per la derrota pequista i l'èxit adequista. Com que s'hi juguen la pell, i no són ignorants, saben que probablement ara ho tenen més fotut que abans de les eleccions. En canvi, els ecspanyols, orgullosos de la seva ignorància, no fan més que riure pels descosits i dir que això s'acaba.

En definitiva, el resultat pequista, segurament farà que dins del partit creixin les opcions partidàries d'abandonar l'estratègia etapista o referendària per accedir a la sobirania i s'imposi l'estratègia de l'elecció sobre la sobirania, és a dir, aquella que contempla que el PQ proclamarà la sobirania des del mateix moment que guanyi una elecció parlamentària, sense necessitat de subordinar aquesta decisió a un referèndum. Ben mirat, es tracta d'un retorn a l'estratègia originària del PQ, vigent entre el 1968 i el 1972.

Aquest malalt amb una mala salut de ferro, doncs, al qual més d'un li ha cantat les absoltes i fins i tot l'ha pretès enterrar tant sí com no, encara donarà molta guerra. I fins i tot, n'estem segurs, la guanyarà.

Nota: Article penjat inicialment al bloc josepsort el 14.4.2007

Els nous reptes del sobiranisme quebequès (2a part)
Les veus favorables a una elecció referendària són cada cop més nombroses

Pel que fa a la tercera formació present a l’Assemblea Nacional, i que assumirà el rol de segona oposició, no és altra que el Partit Quebequès (PQ), l’històric partit sobiranista, fundat el 1968. Fins aquests comicis, el PQ era l’Oposició oficial, però els resultats de les eleccions de la setmana passada han estat força negatius. Ha perdut 100.000 vots i ha passat de 45 a 36 escons, aconseguint recollir només el 28,33% del vot popular, un dels percentatges més baixos de la seva història. A diferència de l’ADQ, els pequistes han obtingut uns resultats notables a la regió metropolitana de Montreal, i fins i tot han resistit en algunes circumscripcions rurals, sobretot gràcies al prestigi i reconeixement popular dels seus candidats. Però comptat i debatut, el cop ha estat dur, i d’aquí la necessitat de fer una reflexió en profunditat de cara a encara la nova legislatura, que, molt probablement, serà breu.

El PQ s’enorgulleix de ser l’únic partit polític de l’Amèrica del Nord, de ser realment un partit de base o militant, és a dir, una formació que té vida pròpia més enllà de les conjuntures electorals, i que compta amb una activa presència en el territori. Això fa, però, que molt sovint les relacions entre els militants i els dirigents dels partit siguin sovint tibants, fins al punt d’haver-se guanyat la fama de ser un partit mata-líders. En el cas de l’actual líder i candidat, André Boisclair, cal dir que no ho ha tingut gaire fàcil. Ja la seva elecció com a líder, el 2005, només va comptar amb el suport del 52% de la militància. Un començament no gaire engrescador, val a dir-ho. Possiblement, aquesta feblesa dins del propi partit, va ser una de les raons que van moure a l’actual Primer Ministre del Quebec, el liberal Jean Charest, a avançar les eleccions, amb l’objectiu d’evitar la consolidació de qui llavors es considerava el seu principal adversari.

Altres elements que han estat apuntats com a causants d’un cert allunyament del líder respecte els propis sobiranistes han estat la seva actitud crispada o dura amb les crítiques i també el fet que hagi contribuït a situar la seva orientació sexual al bell mig del debat polític. El fet que la societat quebequesa és una de les més obertes pel que fa als drets dels gais i lesbianes, no significa, però que el tema de l’opció sexual hagi d’esdevenir un dels temes recurrents de la campanya, donat que n’hi ha d’altres que preocupen més a un nombre important de ciutadans si més no, així ho indiquen les enquestes sociològiques. Sigui com sigui, el fet cert és que, malgrat haver fet una bona campanya electoral, Boisclair no ha evitat passar del 50% d’intenció de vot inicial al 28,33% recollit finalment. Malgrat que algunes veus han demanat la seva dimissió, de moment aquesta no s’ha produït, i de fet, ha manifestat la seva voluntat de continuar per tal capgirar la situació preocupant en la que es troba el partit. Ja veurem si ho aconsegueix.

Però el lideratge no és de ni lluny l’única raó que pot explicar els resultats electorals. Una altra raó seria el divorci cada cop més creixent entre unes bases clarament situades a l’esquerra, de tradició socialdemòcrata, i un programa socioeconòmic molt sovint titllat de neoliberal. Precisament en aquesta esquerda és on no pocs analistes situen la raó del fracàs pequista en aquests comicis. I més concretament, culpen el seu centrisme del fet que dues opcions situades clarament a l’esquerra, els hagin robat molts vots, que en darrer terme els han fet perdre districtes clau. Aquestes dues opcions, cap de les quals ha obtingut, però, representació són el Partit Verd del Quebec (PVQ) i Quebec Solidari (QS). Si sumem els vots obtinguts per aquestes dues candidatures, resulta que han aconseguit 300.000 vots i el 7.5% en termes relatius. QS, concretament, és una formació sorgida dels moviments ciutadans urbans de base de lluita contra l’exclusió social, la pobresa, pels drets dels immigrants i la solidaritat internacional, que es declara explícitament sobiranista, si bé posa l’èmfasi en el treball a nivell de barri i en l’ajuda mútua. Molts votants de QS abans havien votat el PQ, però ara se n’han distanciat pel seu percebut poc o feble compromís social.

Més enllà del tema del lideratge, cada cop són més les veus que dins del PQ exigeixen, clarament que aquest recuperi el seu missatge independentista i d’esquerres. Fins i tot, n’hi ha que demanen acabar amb l’estratègia etapista d’accessió a la sobirania, fet que implicaria fins i tot abandonar el tràmit referendari com a condició prèvia a la Declaració d’Independència. Aquesta podria tenir lloc, com a conseqüència d’una futura victòria electoral, que permetés que una majoria de diputats de l’Assemblea Nacional la votés a favor. Això no obstant, aquest escenari caldrà posposar-lo, pel cap baix, entre tres o quatre anys, aproximadament.

Josep Sort

----

Nota: article penjat inicialment a llibertat.cat (2.4.2007)

SILENCI, HEU DIT?

Els passats dies 1 i 2 d'abril, en Lluís Foix i l'Agustí Colomines, respectivament, van fer sang del suposat silenci dels sobiranistes catalans entorn els resultats electorals de les eleccions del Quebec del dia 26 de març. Que en Foix no l'encerti, ho trobo normal, atès que té com a company de despatx en Xavier Batalla, un individu que fa uns pocs anys, em sembla que era en les eleccions del 2003, va gosar comparar els sobiranistes quebequesos amb els boers sudafricans. Això sols, ho diu tot. De l'Agustí, sí que m'estranya, donat que el considero més normal, la qual cosa no vol dir, per descomptat, que comparteixi alguns dels seus posicionaments públics darrers, i particularment un d'ells...

Bé, modèstia a banda, atès que quan es parla d'especialistes (catalans) sobre Quebec (Foix dixit), jo em sento al.ludit, entre d'altres raons perquè sóc qui en sé més, perquè negar-ho, si no ho dic jo no ho dirà ningú, que ja ens afaitem, doncs, no he pogut resistir la temptació de penjar en aquest bloc també, els dos articles que he publicat al respecte. I anuncio que estic preparant un altre que penjaré al bloc germà, d'aquí uns pocs dies.

Fa autènticament basarda -i no utilitzo més contundència lèxica que després els meus lectors diuen que em moderi- veure com els nostres unionistes manipulen tant com poden per posar dics a l'independentisme. La veritat és que els tenien per corbata i ara després de les eleccions quebequeses han respirat fondo... fins a les properes escoceses. Ja anuncio que si el resultat els agrada, sortiran amb bombo i platerets pels carrers virtuals o no. Ara, si guanyem nosaltres, que Déu o Allah els agafi confessats!


Els nous reptes del sobiranisme quebequès (1a part)
El Canadà no es refia de l’autonomista Dumont

Els resultats de les darreres eleccions a l’Assemblea Nacional del Quebec, poden ser considerats probablement com a històrics. Per una banda, tenim el fet que el nou govern serà minoritari, atès que el partit amb més escons no ha assolit la majoria absoluta. Es tracta d’un fenomen que no es produïa al Quebec des de les darreries del segle XIX. De l’altra, que un partit minoritari ha estat el gran beneficiat, passant de tenir una representació marginal a convertir-se en la segona força parlamentària, i en conseqüència, en l’Oposició Oficial al govern minoritari, la qual cosa la situa en una posició òptima per l’assalt al poder en les properes eleccions. Cal tenir en compte que és força probable que la legislatura que ara comença sigui de curta durada, entre 18 i 24 mesos, ateses les dificultats que tenen els governs minoritaris en els sistemes majoritaris, on la tradició de les coalicions –més pròpies de sistemes proporcionals- és pràcticament inexistent –tret de motius de força major, com els governs d’unitat nacional en temps de guerra. Finalment, aquestes eleccions situen l’ara tercer partit, en una posició molt delicada, de manera que en els propers mesos haurà de prendre decisions cabdals per intentar evitar la seva progressiva marginació política i institucional.

Si posem nom i cognoms a aquestes tres forces que acabem d’esmentar, ens trobem amb el següent escenari. En primer lloc, tenim el Partit Liberal del Quebec (PLC), liderat per Jean Charest, que ha obtingut una victòria amarga, atès que, malgrat ser la força més votada (33,08%) i en escons (48), n’ha perdut, respectivament, 450.000 i 28. Fins i tot, el propi primer ministre ha estat a punt de perdre el seu escó, com sí que ho han fet alguns dels seus ministres més emblemàtics. Aquesta victòria tan ajustada, no dibuixa un escenari favorable pels interessos de l’actual primer ministre. Ben probablement aquesta segona legislatura en el poder es convertirà en un malson, perquè haurà de fer molts esforços per aconseguir el suport d’algun dels dos partits de l’Oposició. No seria d’estranyar, en aquest sentit, que el seu lideratge es posi en qüestió dins mateix del grup parlamentari liberal i es busqui algun altre candidat menys cremat, que faci front a la propera contesa electoral.

Pel que fa a la nova Oposició Oficial, és assumida pel que és vist com el gran triomfador d’aquests comicis, l’Acció Democràtica del Quebec (ADQ), i particulament pel seu líder, Mario Dumont. L’onada adequista ha estat sense precedents. Si en el 2003, havia obtingut 4 escons, ara n’ha passat a 41, mentre que en nombre de vots, ha pujat del 18,24% al 30.80%. Simptomàticament, l’ADQ ha aconseguit els seus majors èxits electorals a les zones rurals del Quebec francòfon, mentre que no ha aconseguit ni un sol escó a la regió metropolitana de Montreal. El debat entorn les causes de l’èxit adequista ha estat intens. Per una banda tenim la seva professió de fe autonomista i la negativa de Dumont de plantejar-se la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació. De l’altra, el recurs a plantejaments populistes referits a temes com la immigració o els valors tradicionals (la família, la religió).

Pel que fa a la primera, és cert que els adequistes han fet de la seva negativa a convocar de forma immediata un nou referèndum d’autodeterminació, un signe d’identitat i de diferenciació respecte les forces sobiranistes. Però també ho és, que el propi Dumont va declarar a un mèdia anglòfon que ell no es considerava federalista, fet que va aixecar una notable polseguera al Canadà anglès. De fet, la gran majoria de mèdias anglòfons no s’han alegrat especialment de la derrota dels sobiranistes i l’ascens dels autonomistes. No confien en Dumont, recorden que en el referèndum del 1995, l’ADQ, amb ell al capdavant, va donar suport al Bloc del Sí, i consideren que arribat el moment, tornaria a fer al mateix. Pitjor encara, el tenen per un aprofitat que només veu en la resta del Canadà un banc al qual demanar inversions ingents al Quebec a canvi de no caure en el pendent sobiranista, sense cap mena de complicitat o compromís en el projecte comú. De fet, és ben cert que en el seu discurs, Dumont, sempre parla de Quebec i del Canadà com dues unitats separades. I és que el seu electorat és de forma abassagadora estrictament francòfon i arrelat en els districtes del Quebec de les ciutats mitjanes i petites situades for a de la gran metròpoli de Montreal. Un entorn que desconeix el conflicte lingüístic, on el catolicisme continua tenint un cert pes social i on la immigració estrangera comença ara a fer-se visible.

Això ens porta al segon aspecte a tenir en compte. El discurs electoral de Dumont ha emfasitzat aspectes considerats propis del pensament conservador, tals com els valors de la família, la seguretat, la religió, si bé res a veure amb alguns paral.lelismes que s’han fet des del Canadà anglès, amb el discurs lepenista. De fet, hi ha una incertesa manifesta entorn el programa econòmic i social adequista, més enllà d’una apel.lació genèrica a la necessitat de la llibertat d’empresa, la rebaixa d’impostos, etc. Això, marca un dels seus punts febles: més enllà del seu líder, la resta de nous diputats adequistes són escassament coneguts pels ciutadans i cap d’ells podem dir que sigui un expert les diferents polítiques públiques, tret d’alguna excepció. Aquesta mancança de personal qualificat, segurament serà ben visible en els debats parlamentaris, sobretot tenint present que l’ADQ serà, com ja s’ha esmentat, l’Oposició Oficial en la legislatura que ara comença. Cal tenir en compte que, les estimacions més optimistes del propi partit a l’inici de la campanya, li atribuïen només 20 escons. Sigui com sigui, el que és evident, que en els propers mesos la tasca que hauran de portar a terme Dumont i els seus col.legues serà ingent, i posarà a prova la seva maduresa per assumir el repte de governar en un període de temps relativament curt. Tothom els marcarà d’aprop.

----

Nota: article penjat inicialment a llibertat.cat (2.4.2006)

I DE L'ANETO, QUI SE N'ENRECORDA?

Molt de mullader amb la proposta Vendrell... que si una calçotada, que excés d'alcohol.... però recordo que en Xavier NO forma part del govern. Per contra, si voleu un exemple de frivolitat i si ens l'hem d'agafar amb paper de fumar, doncs podem esmentar el cas d'en Jordi Pujol, que no només era del govern, si no que n'era el President, quan el 26 d'agost de 1999, des de l'Aneto estant, va convocar eleccions. Però és que la memòria és molt curta, oi? Qui va potinejar, llavors?

VEURE-HO PER CREURE-HO: CATALUNYA ÉS DE L'OPUS!

L'autèntica assemblea de majares que ha tingut lloc a l'IESE avui, anuncia que Catalunya pertany a l'Opus Dei. Veure-ho per creure-ho. Els d'ESADE deuen d'estar dels nervis. I en Pujol es deu enfilar per les parets.

I tot per reivindicar un aeroport trans/inter-continental. Mare de déu, senyor! Jo fa tres anys i mig que no agafo cap avió i darrerament si vaig a l'Aeroport és per agafar gratis els exemplars del Wall Street Journal que hi ha als boxes de les companyies de lloguer de cotxes. De casa a l'aeroport, sense trànsit, no trigo ni deu minuts.

Bé, ara sembla que la negociació principal del país és la de tenir un aeroport king size. I la veritat, que cal desempallegar-se d'AENA i d'IBÈRIA, és evident, però em sembla bastant ridícul tot el muntatge. De fet, l'aeroport és una infrastructura que utilitza una minoria de la societat catalana. I sobretot, els que més l'utilitzen són els mandaos que van a rebre ordres de Madriz, i aquells que s'escapen amb la xati a Londres o se'n van a l'altra punta del món a fer turisme-vés- a-saber-què.

Sóc totalment partidari d'un aeroport internacional, però considero que és molt més prioritari arreglar el tema de rodalies o el tema dels peatges... perquè afecta a milions de persones, a milions de catalans i catalanes, sovint de forma diària. Però és clar, la societat civil no mou ni un dit per rodalies... perquè ja se sap quina mena de gent utilitza els trens de rodalies i el metro (ecs, uix, quin fàstic!). Veure en Serra, en Godó o el Fornesa en una mateixa foto, realment em produeix basques. Quina colla!

Catalunya, ara, menja de la mà de l'Opus Dei. I espera que quan el nyap acabi de ser trossejat, esquarterat, triturat i nanoreduït, potser fins i tot, Catalunya s'agenollarà davant els Legionarios de Cristo. Això és l'autonomia! Això és Ecspanya!

CDC-UDC això pot petar... i tant de bo!


L'alcalde de Vic, Jacint Codina, d'Unió, renuncia a la reelecció per no entendre's amb els seus socis de CDC. Penso que és una notícia excel.lent. Donat el simbolisme de la ciutat, aquesta ruptura pot tenir conseqüències a nivell nacional. La pinya que es fotrà CiU en les properes eleccions locals serà de dimensions històriques. I això hauria de portar al trencament amb UDC i a una definició ideològica i nacional més explícita, sobretot per part de CDC: sobiranisme o reformisme ecspanyol. Sincerament, penso que si CDC vol tornar a recuperar la centralitat política, ha de declarar-se partit sobiranista, tot el tranquil que es vulgui, però sobiranista. L'autonomisme ja no ven. El peix al cove tampoc.

Hi ha senyals il.lusionants. L'expansió de CDC a la Catalunya Nord, n'és un. Es tracta d'un fet que té conseqüències psicològiques, a més a més de polítiques, fonamentals. És un primer pas per trencar el regionalisme. Caldria completar-ho en direcció sud i est. Però de moment ja està bé.

Repeteixo. El precedent de Vic pot donar lloc al trencament definitiu de CiU. Molt bona notícia.

THANK YOU VERY MUCH INDEED, MR. THOMAS CATAN

(AND THE PHOTOGRAPHER)

http://www.timesonline.co.uk/tol/news/world/europe/article1329302.ece

Europe? You're kidding. Must be Abu Graib picture or GITMO's,
or maybe in Putin's prisons or Olmert's,
but Europe, no I think is not possible... is it?