NOTES SOBRE EL PROCÉS (4)

26.09.2014

1 Metàfores. 

Constato que ha fet forat la metàfora del chicken run (la cursa del gallina), que coneixem gràcies a la pel·lícula Rebel sense causa: dos cotxes llançats contra el penya-segat; perd qui abans frena o salta del cotxe. Com la metàfora del xoc de trens, evoca velocitat en l’execució i violència en el desenllaç, i per aquest motiu és igualment desencertada. El més probable és que d’aquí uns mesos un nou Parlament, en execució d’un mandat electoral, proclamarà unilateralment la independència i la necessitat de ratificar-la mitjançant un referèndum. La declaració rebrà el mateix tractament que la prèvia declaració de sobirania: serà impugnada pel govern espanyol i el Tribunal Constitucional l’anul·larà. El referèndum s’enfrontarà als mateixos obstacles legals i tècnics que la consulta del 9-N... Interpretem la història en termes de combats decisius: Zama, Waterloo, el Desembarcament de Normandia... perquè ens sembla que és així com es resolen les tensions. En realitat, i tal com l’historiador Paul Kennedy va explicar magistralment en el seu llibre The rise and fall of the great powers[Auge i caiguda de les grans potències], el triomfador dels grans conflictes històrics no ha estat qui ha gestionat millor les batalles decisives, sinó qui ha tingut més capacitat per suportar una llarga campanya de desgast. El procés avança lentament i ho fa en espiral. L’11 de setembre del 2015 tornarem a manifestar-nos, però més madurs i amb més periodistes internacionals.

2 Les expectatives de Mas. 

Quan Mas va guanyar les eleccions del 2010 creia que, amb rigor i sacrificis, les finances de la Generalitat es redreçarien a temps per a les eleccions del 2014. Al cap d’un any s’havia convençut que tal cosa era impossible sense una millora substancial del finançament autonòmic. Va proposar el “pacte fiscal”. L’entrevista amb Rajoy (20-9-12) el va convèncer que o ell o el 130è president de la Generalitat, si continuava sent autonòmic, hauria de sacrificar el model sanitari i hauria de tancar TV3 (com faria València al cap d’un any) per raons estrictament econòmiques. Poc després, el govern espanyol el va convèncer que, a més, hauria de sacrificar la immersió lingüística (com està fent les Balears) per raons polítiques. Mas s’ha fet independentista per manca d’alternatives, i per això em resulta increïble que hi hagi qui es pensi que les pèrdues de diputats i les enquestes electorals el poden fer canviar de camí.

3 Les expectatives de Rajoy. 

Quan Rajoy va guanyar les eleccions del 2011 estava convençut que l’economia espanyola s’enlairaria immediatament a base d’aplicar la mateixa recepta que havia aplicat Aznar setze anys abans: reducció d’impostos i desregulacions. No sols creia en la bondat de la medicina, també confiava en el calendari: les coses estaven tan malament que no podien fer sinó millorar. Dos anys després de la presa de possessió d’Aznar s’havien creat un milió de llocs de treball, i en dos anys més se’n crearia un altre milió i mig. Dos anys després de la presa de possessió de Rajoy s’havien destruït un milió de llocs de treball i, amb molta sort, quan acabi la legislatura s’haurà recuperat el nivell inicial. A sobre, el pes del deute es va reduir durant els primers quatre anys d’Aznar, mentre que Rajoy veurà com puja del 70% a més del 100% del PIB. L’economia ha canviat de pantalla: el 1996 Espanya era encara un país jove que es beneficiava dels encerts de la Transició (els Pactes de la Moncloa, la reforma fiscal de Fuentes Quintana, l’adhesió a la Unió Europea) i que havia comès pocs errors (“ los fastos del 92 ”, el PER...); Espanya és ara un país que ha envellit molt ràpidament i que ha de carregar amb els disbarats d’Aznar i de Zapatero (la desregulació del sòl, el descontrol bancari, els excessos energètics, l’exuberància infraestructural, la generositat fiscal...). El context no ajuda: es parla de la tercera contracció europea, falla la política de barra lliure del BCE i s’exigeixen les mateixes mesures d’estímul econòmic que han fracassat reiteradament al Japó. No serà la recuperació econòmica el que ofegarà el procés sobiranista.

4 Escòcia. 

Cameron es va negar a incloure la tercera opció que demanava Salmond, de manera que només han estat sotmesos a vot l’ statu quo i la independència. No obstant això, la que ha guanyat ha estat la tercera via. Aquesta opció té defensors a casa nostra, però no semblen haver-se adonat que només va ser possible a partir del moment que la secessió va esdevenir una opció creïble. ¿És que no són sincers?

NOTES SOBRE EL PROCÉS (3)

19.07.2014

Doneu-me un punt de suport i mouré el món” (Arquimedes de Siracusa, segle III aC)

1. Diàleg. 

Mariano Rajoy i Artur Mas es veuran finalment a la Moncloa per parlar del procés. Cap dels dos no hi creu, però cap dels dos es pot permetre aparèixer com a obstacle al diàleg. La trobada és la primera victòria dels partidaris de la tercera via i una manifestació més que el procés ha aconseguit treure Madrid de la seva impassibilitat: dins del govern ja no en parla només el ministre d’Exteriors, es presenten manifestos i es porten policies nacionals a Catalunya.

2. L’economia. 

Millora molt lentament, però a Catalunya ho fa més ràpidament que enlloc. Els inversors, industrials o immobiliaris, semblen de tot menys espantats, i la subhasta de CatalunyaBanc, una entitat amb el seu negoci a Catalunya, no quedarà deserta. Com que no hi ha res més poruc que un milió de dòlars, els del discurs apocalíptic es veuen obligats a argumentar que el que passa és que l’escenari independentista no té credibilitat. A Escòcia tampoc no s’observa cap moviment de retracció per part del capital, malgrat que allà també s’amenaça que la independència comportaria l’automàtica exclusió de la Unió Europea. El temps juga a favor de l’independentisme perquè la seva debilitat principal és la por al desconegut, i el desconegut comença a deixar de ser-ho tan aviat com se’n comença a parlar.

3. Què passarà l’endemà? 

L’endemà (de la consulta, de la declaració d’independència, del que sigui) no passarà res: l’Estat dirà que no té validesa jurídica, els estats estrangers callaran, els catalans seguirem pagant els impostos -directament o indirectament- a l’Agència Tributària i les empreses seguiran fent. Constatar-ho inquieta els apocalíptics perquè els deixa sense el seu argument, i inquieta els independentistes perquè tot el que puguin fer sembla que ha de ser estèril. El procés no pot tenir un desenllaç ràpid.

4. Metàfores. 

Les metàfores ens ajuden a entendre els conceptes nous, però com que no s’hi adapten perfectament, ens en proporcionen una comprensió distorsionada. Poques metàfores són més desafortunades que la del xoc de trens, que invoca violència i cossos que es desplacen a gran velocitat. En realitat, un dels cossos es mou molt lentament (“Farem un munt d’informes”, “Pactarem data i pregunta”, “Demanarem el traspàs d’una competència”, “Aprovarem una llei”, “Convocarem una consulta”, “Ja veurem què farem després”...) i l’altre no es mou gens. Pel que fa a la violència, cap dels dos no la pot fer servir. No hi haurà res semblant al xoc de trens. L’estratègia independentista consisteix a forçar les coses fins a obligar l’estat espanyol a haver de triar entre l’statu quo i la democràcia. És l’estratègia dels febles, i és infal·lible si es manté prou temps. La de l’Estat és esperar que l’independentisme es cansi, es divideixi o es desprestigiï cometent algun acte violent. Mentrestant, la seva arma és invocar la legalitat vigent: no autoritzarà res, no reconeixerà res, ho impugnarà tot; però no reprimirà res que es faci pacíficament perquè comprometria el seu prestigi. L’arma de l’independentisme és la mobilització pacífica i la votació repetides al llarg del temps. A mesura que el procés avança va quedant clar que no es tracta d’una cursa de fons, sinó d’una marató. El repte de l’independentisme és mantenir la disciplina durant prou temps.

5. Disciplina. 

Què farà Mas si la llei de consultes és suspesa pel Tribunal Constitucional? Mas no diu que votarem el 9-N, només que ell convocarà la consulta. Afegeix que no cometrà cap il·legalitat. O Rajoy s’hi avé, o és clar que aquell dia no votarem. ¿Hi haurà dissensió entre els partidaris de votar? No ho sembla: a la vista de l’escenari que s’acosta, Forcadell declara que “l’ANC donarà suport a qualsevol proposta del Parlament de Catalunya en cas que no s’acabi fent la consulta prevista per al 9 de novembre” (30-6-14).

6. El desenllaç. 

Si l’independentisme es cansa, es divideix o es desprestigia, l’Estat haurà guanyat sense despentinar-se. Si l’independentisme aguanta, el dilema entre statu quo i democràcia acabarà resultant irresistible, i l’Estat cedirà. Haurà de proposar quelcom que els catalans puguin votar, i els independentistes hauran d’acceptar el resultat de la votació, que potser no serà la independència però que potser s’hi assemblarà. El problema per a l’Estat és que, tenint sempre disponible aquesta sortida, com més trigui a proposar-la, més haurà d’oferir per vèncer l’opció independentista; perquè l’amenaça apocalíptica va perdent credibilitat i perquè la desconnexió emocional de molts catalans es va consolidant. És difícil que l’Estat perdi del tot, però el temps juga en contra seva.

NOTES SOBRE EL PROCÉS (2)

28.02.2014

1“Catalunya quedarà automàticament fora de la Unió”

Durão Barroso s’ha referit al procés català amb l’asèpsia característica del llenguatge de la diplomàcia. Per fer-lo entenedor, El Periódico transcrivia el seu missatge de la següent manera: “Si Catalunya s’independitza quedarà automàticament fora de la Unió Europea”. Per la seva banda, Espadaler manifestava, en finalitzar el congrés d’Unió, que aquest partit decidiria la resposta al referèndum en funció de tres paràmetres, un dels quals, les “expectatives” de si la Catalunya independent es mantindria dins la Unió Europea.

Es tracta de missatges equívocs en el millor dels casos. Encara que Catalunya proclamés unilateralment la independència i encara que l’aconseguís de facto (per exemple, perquè els catalans paguessin els seus impostos a la Generalitat), continuaria formant part de la Unió Europea. Mentre Espanya no reconegui formalment la independència de Catalunya, aquesta serà, en tant que part d’Espanya, part de la Unió Europea. Res, doncs, d’automatismes. Ni tampoc de presses, perquè no sembla probable que Espanya s’hi avingui ni l’endemà d’un referèndum ni l’endemà d’una declaració unilateral.

Suposem, però, que tard o d’hora Espanya s’avé a signar el tractat d’independència, un acte que, aquest sí, comportaria la sortida automàtica de Catalunya de la Unió Europea. El tractat haurà de regular diverses qüestions, entre elles el repartiment d’actius i passius.

2“Catalunya haurà d’assumir una part del deute públic espanyol”

També fals. Ni Catalunya ni ningú pot assumir el deute d’un tercer sense l’aquiescència dels creditors, i els dels estats són una multitud de bancs, fons de pensions i particulars d’arreu del món amb qui és impossible acordar res. Per aquest motiu, el govern britànic ha anunciat formalment que, encara que Escòcia s’independitzés, ell seguiria sent responsable de la totalitat del seu deute. El mateix passaria en el nostre cas. Una altra qüestió és que caldria pactar que el nou estat català emetés i entregués a l’estat espanyol deute equivalent a la part que li correspongués (per exemple, el 20%, uns 200.000 milions d’euros). Després de l’operació, l’estat espanyol continuaria devent la mateixa quantitat que abans (aproximadament un bilió d’euros), que ja no representaria el 100% del seu PIB, sinó el 125%.

3Balances fiscals: els 16.000 milions

Ara que els catalans ens havíem après la xifra de 16.000 milions com a mesura del dèficit fiscal català, el ministre Montoro inicia una ofensiva per substituir-la per una altra de més petita. Mentrestant, els economistes seriosos (Castells, per exemple) s’esforcen per fer entendre que hi ha almenys quatre xifres, i que cada una respon a una pregunta diferent.

No obstant això, i vistos des del punt de vista espanyol, els 16.000 milions tenen un significat molt clar: mesuren quant empitjoraria la hisenda espanyola postindependència. És a dir, si es preveu que l’any 2015 necessitarà finançar un dèficit de 52.000 milions d’euros, consumada la independència aquesta quantitat augmentaria fins a 68.000.

4Els costos de la Transició

S’ha repetit que la sortida de la Unió comportaria la insolvència de Catalunya a causa de, entre altres coses, la manca de suport al sistema bancari català per part de l’eurozona.

És possible imaginar que un conjunt d’estats, sigui per despit (Espanya), sigui per evitar el contagi (França, potser Itàlia), decidissin fer la vida impossible a un petit estat. Ara bé, acabem de veure que això només podria tenir lloc després de signat el tractat, i a partir d’aquell moment la preocupació principal de la Unió seria la solvència d’Espanya, molt compromesa pels números que acabem de fer. En aquest context, que el deute emès pel nou estat sigui paper mullat i que, a sobre, el comerç amb Catalunya s’enfonsi no pot significar sinó la insolvència d’Espanya, la qual cosa, a la seva vegada, desestabilitzaria l’eurozona. En aquestes circumstàncies, el manual del creditor diu que cal fer el contrari: facilitar la vida al deutor perquè pugui pagar, i això passa de facto, si no pot ser de iure, perquè Catalunya es mantingui dins de la Unió.

En definitiva, arribar a la taula de negociacions per acordar els termes de la independència no sembla gens immediat ni gens fàcil; en canvi, un cop allà, el camí presenta menys interrogants. Això darrer no obsta per deixar clar que Catalunya naixeria en unes circumstàncies dramàtiques perquè ho són el seu atur, la productivitat i el deute. Negar-ho és una irresponsabilitat, però també ho és amagar que, si es queda i Espanya no es transforma a fons, el futur que espera als catalans és similar al que espera a tots els espanyols, i té pitjor pronòstic.

NOTES SOBRE EL PROCÉS 1

El catastrofisme insisteix (12.11.2013)

L' Abc posa en portada que la independència seria la ruïna de Catalunya perquè li produiria un xoc de 25.000 milions d'euros i una desbandada d'empreses. L'executiu del lobi d'empreses americanes a Espanya insinua a La Vanguardia que Catalunya es podria decantar "cap a una llarga etapa d'incertesa social, política i econòmica" i que "moltes companyies estrangeres han invertit a Catalunya per servir un mercat de 47 milions (o de 500) i no de 7, per la qual cosa estan elaborant plans de contingència".

Cansa haver de repetir que aquestes sinistres premonicions es basen en una hipòtesi extrema, inversemblant i que rarament s'explicita: que Catalunya s'independitza pel seu compte en un procés desordenat que li posa el món en contra, fins a l'extrem que els camions amb paquets d'Ariel són immobilitzats al Pertús i a Fraga mentre Procter&Gamble anuncia un ERO a la fàbrica de Mataró i resignadament consigna una pèrdua milionària en els seus balanços. De fet, el mateix ambaixador dels EUA ha desmentit que hi hagi neguit en les multinacionals del seu país.

Suports a la tercera via

La Vanguardia fa una crida als moderats en un editorial extraordinari que és, a la seva vegada, extraordinàriament moderat. El País publica una enquesta d'acord amb la qual una hipotètica oferta de l'estat espanyol guanyaria en referèndum a l'opció independentista i a la immobilista.

Detecto que aquests moviments han enutjat alguns independentistes, la qual cosa considero un error. En primer lloc, perquè el moviment independentista es debilitarà si no és capaç de mantenir la calma davant les reaccions adverses que vagi despertant, que seran creixentment potents. En segon lloc, perquè els partidaris de la tercera via tenen el dret a defensar-la i a intentar col·locar-la en una posició central. En tercer lloc, perquè encara que la seva opció no sigui, ara per ara, més que una quimera, tenen dret a intentar construir-la. Finalment, perquè només quan hagi quedat clar que han fracassat perquè l'Estat ho ha fet impossible podrà ser la independència opció guanyadora.

Progressa adequadament

El conseller Vila declara a la ràdio que hauria preferit que la tercera via hagués estat viable i, referint-se a una declaració unilateral d'independència, que "prendríem mal" si marxéssim d'Espanya "per la finestra", que "cal fer tots els possibles perquè el procés acabi bé" i que això implica "esforçar-se per persuadir l'Estat que els ciutadans catalans tenen dret a ser consultats".

El conseller Vila no vol que els camions d'Ariel siguin immobilitzats a la frontera i sap que això passa per un procés llarg que porti a una consulta legal. Toni Soler piula: "Fa mandra però em temo que tocarà tornar a mobilitzar-nos".

Sense novetat en el front contrari

Rosa Díez presenta una moció que no diu res que no sigui a la Constitució però que defensa argumentant que una consulta a Catalunya seria inconstitucional, una afirmació que no sols no és certa (fins i tot ho diu Francesc de Carreras) sinó que és insensata. Malgrat això, el PP i el PSOE hi voten a favor. Per què? Perquè una constant de la política espanyola és identificar flexibilitat amb covardia. Això és el que explica per què Espanya mai no ha modificat de debò una Constitució o per què en el seu dia el govern espanyol va ordenar la sortida de la flota de la badia de Santiago de Cuba perquè fos enfonsada a plaer per l'americana (1898). L'alternativa era sotmetre's al vilipendi de la premsa, aleshores tan inflamable com ara. Van morir-hi 371 mariners espanyols contra només un d'americà. Aquest últim, d'insolació.

Està bé que els partidaris de la tercera via provin de construir-la i que els moderats provin de persuadir l'estat del dret per a una consulta, però és del tot improbable que se'n surtin.

Esperant ordres

Una segona constant de la política espanyola és que si el que cal fer és impopular, només es fa quan es reben ordres de l'exterior, i deixant clar que és per aquest motiu. Una inconstitucionalitat tan manifesta com la doctrina Parot només es redreça quan ho ordena el Tribunal Europeu dels Drets Humans; la Constitució es modifica ipso facto quan així ho exigeix Frau Merkel; les pensions es congelen quan ho imposa l'FMI; la normativa laboral s'endureix perquè ho exigeixen "els mercats". ¿Tenim dret els ciutadans catalans a ser consultats? Només quan hàgim aconseguit que així ho vegi Frau Merkel.

Contra el que proclamen els catastrofistes, l'endemà de la independència no passarà res; contra el que creuen els ingenus, aconseguir-la requerirà molta més mobilització.