NOTES SOBRE EL PROCÉS (3)

19.07.2014

Doneu-me un punt de suport i mouré el món” (Arquimedes de Siracusa, segle III aC)

1. Diàleg. 

Mariano Rajoy i Artur Mas es veuran finalment a la Moncloa per parlar del procés. Cap dels dos no hi creu, però cap dels dos es pot permetre aparèixer com a obstacle al diàleg. La trobada és la primera victòria dels partidaris de la tercera via i una manifestació més que el procés ha aconseguit treure Madrid de la seva impassibilitat: dins del govern ja no en parla només el ministre d’Exteriors, es presenten manifestos i es porten policies nacionals a Catalunya.

2. L’economia. 

Millora molt lentament, però a Catalunya ho fa més ràpidament que enlloc. Els inversors, industrials o immobiliaris, semblen de tot menys espantats, i la subhasta de CatalunyaBanc, una entitat amb el seu negoci a Catalunya, no quedarà deserta. Com que no hi ha res més poruc que un milió de dòlars, els del discurs apocalíptic es veuen obligats a argumentar que el que passa és que l’escenari independentista no té credibilitat. A Escòcia tampoc no s’observa cap moviment de retracció per part del capital, malgrat que allà també s’amenaça que la independència comportaria l’automàtica exclusió de la Unió Europea. El temps juga a favor de l’independentisme perquè la seva debilitat principal és la por al desconegut, i el desconegut comença a deixar de ser-ho tan aviat com se’n comença a parlar.

3. Què passarà l’endemà? 

L’endemà (de la consulta, de la declaració d’independència, del que sigui) no passarà res: l’Estat dirà que no té validesa jurídica, els estats estrangers callaran, els catalans seguirem pagant els impostos -directament o indirectament- a l’Agència Tributària i les empreses seguiran fent. Constatar-ho inquieta els apocalíptics perquè els deixa sense el seu argument, i inquieta els independentistes perquè tot el que puguin fer sembla que ha de ser estèril. El procés no pot tenir un desenllaç ràpid.

4. Metàfores. 

Les metàfores ens ajuden a entendre els conceptes nous, però com que no s’hi adapten perfectament, ens en proporcionen una comprensió distorsionada. Poques metàfores són més desafortunades que la del xoc de trens, que invoca violència i cossos que es desplacen a gran velocitat. En realitat, un dels cossos es mou molt lentament (“Farem un munt d’informes”, “Pactarem data i pregunta”, “Demanarem el traspàs d’una competència”, “Aprovarem una llei”, “Convocarem una consulta”, “Ja veurem què farem després”...) i l’altre no es mou gens. Pel que fa a la violència, cap dels dos no la pot fer servir. No hi haurà res semblant al xoc de trens. L’estratègia independentista consisteix a forçar les coses fins a obligar l’estat espanyol a haver de triar entre l’statu quo i la democràcia. És l’estratègia dels febles, i és infal·lible si es manté prou temps. La de l’Estat és esperar que l’independentisme es cansi, es divideixi o es desprestigiï cometent algun acte violent. Mentrestant, la seva arma és invocar la legalitat vigent: no autoritzarà res, no reconeixerà res, ho impugnarà tot; però no reprimirà res que es faci pacíficament perquè comprometria el seu prestigi. L’arma de l’independentisme és la mobilització pacífica i la votació repetides al llarg del temps. A mesura que el procés avança va quedant clar que no es tracta d’una cursa de fons, sinó d’una marató. El repte de l’independentisme és mantenir la disciplina durant prou temps.

5. Disciplina. 

Què farà Mas si la llei de consultes és suspesa pel Tribunal Constitucional? Mas no diu que votarem el 9-N, només que ell convocarà la consulta. Afegeix que no cometrà cap il·legalitat. O Rajoy s’hi avé, o és clar que aquell dia no votarem. ¿Hi haurà dissensió entre els partidaris de votar? No ho sembla: a la vista de l’escenari que s’acosta, Forcadell declara que “l’ANC donarà suport a qualsevol proposta del Parlament de Catalunya en cas que no s’acabi fent la consulta prevista per al 9 de novembre” (30-6-14).

6. El desenllaç. 

Si l’independentisme es cansa, es divideix o es desprestigia, l’Estat haurà guanyat sense despentinar-se. Si l’independentisme aguanta, el dilema entre statu quo i democràcia acabarà resultant irresistible, i l’Estat cedirà. Haurà de proposar quelcom que els catalans puguin votar, i els independentistes hauran d’acceptar el resultat de la votació, que potser no serà la independència però que potser s’hi assemblarà. El problema per a l’Estat és que, tenint sempre disponible aquesta sortida, com més trigui a proposar-la, més haurà d’oferir per vèncer l’opció independentista; perquè l’amenaça apocalíptica va perdent credibilitat i perquè la desconnexió emocional de molts catalans es va consolidant. És difícil que l’Estat perdi del tot, però el temps juga en contra seva.