NOTES SOBRE EL PROCÉS (4)

26.09.2014

1 Metàfores. 

Constato que ha fet forat la metàfora del chicken run (la cursa del gallina), que coneixem gràcies a la pel·lícula Rebel sense causa: dos cotxes llançats contra el penya-segat; perd qui abans frena o salta del cotxe. Com la metàfora del xoc de trens, evoca velocitat en l’execució i violència en el desenllaç, i per aquest motiu és igualment desencertada. El més probable és que d’aquí uns mesos un nou Parlament, en execució d’un mandat electoral, proclamarà unilateralment la independència i la necessitat de ratificar-la mitjançant un referèndum. La declaració rebrà el mateix tractament que la prèvia declaració de sobirania: serà impugnada pel govern espanyol i el Tribunal Constitucional l’anul·larà. El referèndum s’enfrontarà als mateixos obstacles legals i tècnics que la consulta del 9-N... Interpretem la història en termes de combats decisius: Zama, Waterloo, el Desembarcament de Normandia... perquè ens sembla que és així com es resolen les tensions. En realitat, i tal com l’historiador Paul Kennedy va explicar magistralment en el seu llibre The rise and fall of the great powers[Auge i caiguda de les grans potències], el triomfador dels grans conflictes històrics no ha estat qui ha gestionat millor les batalles decisives, sinó qui ha tingut més capacitat per suportar una llarga campanya de desgast. El procés avança lentament i ho fa en espiral. L’11 de setembre del 2015 tornarem a manifestar-nos, però més madurs i amb més periodistes internacionals.

2 Les expectatives de Mas. 

Quan Mas va guanyar les eleccions del 2010 creia que, amb rigor i sacrificis, les finances de la Generalitat es redreçarien a temps per a les eleccions del 2014. Al cap d’un any s’havia convençut que tal cosa era impossible sense una millora substancial del finançament autonòmic. Va proposar el “pacte fiscal”. L’entrevista amb Rajoy (20-9-12) el va convèncer que o ell o el 130è president de la Generalitat, si continuava sent autonòmic, hauria de sacrificar el model sanitari i hauria de tancar TV3 (com faria València al cap d’un any) per raons estrictament econòmiques. Poc després, el govern espanyol el va convèncer que, a més, hauria de sacrificar la immersió lingüística (com està fent les Balears) per raons polítiques. Mas s’ha fet independentista per manca d’alternatives, i per això em resulta increïble que hi hagi qui es pensi que les pèrdues de diputats i les enquestes electorals el poden fer canviar de camí.

3 Les expectatives de Rajoy. 

Quan Rajoy va guanyar les eleccions del 2011 estava convençut que l’economia espanyola s’enlairaria immediatament a base d’aplicar la mateixa recepta que havia aplicat Aznar setze anys abans: reducció d’impostos i desregulacions. No sols creia en la bondat de la medicina, també confiava en el calendari: les coses estaven tan malament que no podien fer sinó millorar. Dos anys després de la presa de possessió d’Aznar s’havien creat un milió de llocs de treball, i en dos anys més se’n crearia un altre milió i mig. Dos anys després de la presa de possessió de Rajoy s’havien destruït un milió de llocs de treball i, amb molta sort, quan acabi la legislatura s’haurà recuperat el nivell inicial. A sobre, el pes del deute es va reduir durant els primers quatre anys d’Aznar, mentre que Rajoy veurà com puja del 70% a més del 100% del PIB. L’economia ha canviat de pantalla: el 1996 Espanya era encara un país jove que es beneficiava dels encerts de la Transició (els Pactes de la Moncloa, la reforma fiscal de Fuentes Quintana, l’adhesió a la Unió Europea) i que havia comès pocs errors (“ los fastos del 92 ”, el PER...); Espanya és ara un país que ha envellit molt ràpidament i que ha de carregar amb els disbarats d’Aznar i de Zapatero (la desregulació del sòl, el descontrol bancari, els excessos energètics, l’exuberància infraestructural, la generositat fiscal...). El context no ajuda: es parla de la tercera contracció europea, falla la política de barra lliure del BCE i s’exigeixen les mateixes mesures d’estímul econòmic que han fracassat reiteradament al Japó. No serà la recuperació econòmica el que ofegarà el procés sobiranista.

4 Escòcia. 

Cameron es va negar a incloure la tercera opció que demanava Salmond, de manera que només han estat sotmesos a vot l’ statu quo i la independència. No obstant això, la que ha guanyat ha estat la tercera via. Aquesta opció té defensors a casa nostra, però no semblen haver-se adonat que només va ser possible a partir del moment que la secessió va esdevenir una opció creïble. ¿És que no són sincers?