LA PIJERIA BAVOSA: ROSA CULLELL

El programa Àgora del Canal 33, s'està convertint en un autèntic femer televisiu. Setmana rere setmana és un aparador de la catalanofòbia més visceral. Es convida a tot aquell individu, per impresentable i poca-solta que sigui, que destaqui mínimament per insultar i dir penjaments de Catalunya.

Dilluns passat va participar-hi la senyora Rosa Cullell. He de reconèixer que era la primera vegada que la sentia parlar i, digueu-me tiquis miquis, però ja en vaig tenir prou. Em va sentar com si hagués menjat un plat de cucs fastigosos. Quin element! La sociovergència en persona! Pija, altiva, displicent, menyspreativa i amb aquella manera de parlar que sembla que bavegi. Un cromo, vaja.

I pel que fa al seu discurs. Molt pobre i equivocat. Si, com vol la senyora Cullell, es pretén encaixar Catalunya a Ecspanya, només hi ha un sol camí. La d'acceptar el projecte nacional ecspanyol en tota les seves dimensions: política, econòmica, lingüística, empresarial, etc. I sobretot, acceptar la capitalitat de Madrid i la superioritat de la cultura ecspanyola per damunt de la resta de cultures ibèriques. Tot el que no sigui acceptar aquestes condicions és embarcar-se en una falsa ruta. Com ja ho constataren un seguit de catalans entre 1876 i 1939, i actuaren en conseqüència.

O és que encara no s'han après les lliçons de l'Operación Reformista de Miquel Roca, de la defenestració de Narcís Serra o de Josep Borrell (impulsades pel diari El Pais, per cert), o la de les opes fracassades darrerament (sota els governs del PP i del PSOE)? Per no parlar de l'assassinat d'en Prim, o de l'ensorrament del Banc de Barcelona o de Banca Catalana?

?És tan difícil constatar que, com ja ho han assenyalat Fèlix Cucurull, Albert Balcells (foto abaix) o Francesc Ferrer i Gironès, la catalanofòbia és molt anterior al sorgiment del catalanisme polític? Diríem que és un tret consubstancial del pensament polític ecspanyol paral.lel a l'anti-semitisme i a la idea de la puresa de sang.

L'única manera de ser ecspanyol és renunciant a ser català o, en el millor dels casos, acceptant convertir la teva pàtria o nació petita (Maragall dixit) en quelcom folclòric, entranyable, però situat en un pla clarament inferior i subordinat, a la suposada grandesa d'Ecspanya (sic).

Tant costa entendre això? O potser és que s'entén massa i el que es vol és marejar la perdiu?