NOTES SOBRE EL PROCÉS (4)

26.09.2014

1 Metàfores. 

Constato que ha fet forat la metàfora del chicken run (la cursa del gallina), que coneixem gràcies a la pel·lícula Rebel sense causa: dos cotxes llançats contra el penya-segat; perd qui abans frena o salta del cotxe. Com la metàfora del xoc de trens, evoca velocitat en l’execució i violència en el desenllaç, i per aquest motiu és igualment desencertada. El més probable és que d’aquí uns mesos un nou Parlament, en execució d’un mandat electoral, proclamarà unilateralment la independència i la necessitat de ratificar-la mitjançant un referèndum. La declaració rebrà el mateix tractament que la prèvia declaració de sobirania: serà impugnada pel govern espanyol i el Tribunal Constitucional l’anul·larà. El referèndum s’enfrontarà als mateixos obstacles legals i tècnics que la consulta del 9-N... Interpretem la història en termes de combats decisius: Zama, Waterloo, el Desembarcament de Normandia... perquè ens sembla que és així com es resolen les tensions. En realitat, i tal com l’historiador Paul Kennedy va explicar magistralment en el seu llibre The rise and fall of the great powers[Auge i caiguda de les grans potències], el triomfador dels grans conflictes històrics no ha estat qui ha gestionat millor les batalles decisives, sinó qui ha tingut més capacitat per suportar una llarga campanya de desgast. El procés avança lentament i ho fa en espiral. L’11 de setembre del 2015 tornarem a manifestar-nos, però més madurs i amb més periodistes internacionals.

2 Les expectatives de Mas. 

Quan Mas va guanyar les eleccions del 2010 creia que, amb rigor i sacrificis, les finances de la Generalitat es redreçarien a temps per a les eleccions del 2014. Al cap d’un any s’havia convençut que tal cosa era impossible sense una millora substancial del finançament autonòmic. Va proposar el “pacte fiscal”. L’entrevista amb Rajoy (20-9-12) el va convèncer que o ell o el 130è president de la Generalitat, si continuava sent autonòmic, hauria de sacrificar el model sanitari i hauria de tancar TV3 (com faria València al cap d’un any) per raons estrictament econòmiques. Poc després, el govern espanyol el va convèncer que, a més, hauria de sacrificar la immersió lingüística (com està fent les Balears) per raons polítiques. Mas s’ha fet independentista per manca d’alternatives, i per això em resulta increïble que hi hagi qui es pensi que les pèrdues de diputats i les enquestes electorals el poden fer canviar de camí.

3 Les expectatives de Rajoy. 

Quan Rajoy va guanyar les eleccions del 2011 estava convençut que l’economia espanyola s’enlairaria immediatament a base d’aplicar la mateixa recepta que havia aplicat Aznar setze anys abans: reducció d’impostos i desregulacions. No sols creia en la bondat de la medicina, també confiava en el calendari: les coses estaven tan malament que no podien fer sinó millorar. Dos anys després de la presa de possessió d’Aznar s’havien creat un milió de llocs de treball, i en dos anys més se’n crearia un altre milió i mig. Dos anys després de la presa de possessió de Rajoy s’havien destruït un milió de llocs de treball i, amb molta sort, quan acabi la legislatura s’haurà recuperat el nivell inicial. A sobre, el pes del deute es va reduir durant els primers quatre anys d’Aznar, mentre que Rajoy veurà com puja del 70% a més del 100% del PIB. L’economia ha canviat de pantalla: el 1996 Espanya era encara un país jove que es beneficiava dels encerts de la Transició (els Pactes de la Moncloa, la reforma fiscal de Fuentes Quintana, l’adhesió a la Unió Europea) i que havia comès pocs errors (“ los fastos del 92 ”, el PER...); Espanya és ara un país que ha envellit molt ràpidament i que ha de carregar amb els disbarats d’Aznar i de Zapatero (la desregulació del sòl, el descontrol bancari, els excessos energètics, l’exuberància infraestructural, la generositat fiscal...). El context no ajuda: es parla de la tercera contracció europea, falla la política de barra lliure del BCE i s’exigeixen les mateixes mesures d’estímul econòmic que han fracassat reiteradament al Japó. No serà la recuperació econòmica el que ofegarà el procés sobiranista.

4 Escòcia. 

Cameron es va negar a incloure la tercera opció que demanava Salmond, de manera que només han estat sotmesos a vot l’ statu quo i la independència. No obstant això, la que ha guanyat ha estat la tercera via. Aquesta opció té defensors a casa nostra, però no semblen haver-se adonat que només va ser possible a partir del moment que la secessió va esdevenir una opció creïble. ¿És que no són sincers?

NOTES SOBRE EL PROCÉS (3)

19.07.2014

Doneu-me un punt de suport i mouré el món” (Arquimedes de Siracusa, segle III aC)

1. Diàleg. 

Mariano Rajoy i Artur Mas es veuran finalment a la Moncloa per parlar del procés. Cap dels dos no hi creu, però cap dels dos es pot permetre aparèixer com a obstacle al diàleg. La trobada és la primera victòria dels partidaris de la tercera via i una manifestació més que el procés ha aconseguit treure Madrid de la seva impassibilitat: dins del govern ja no en parla només el ministre d’Exteriors, es presenten manifestos i es porten policies nacionals a Catalunya.

2. L’economia. 

Millora molt lentament, però a Catalunya ho fa més ràpidament que enlloc. Els inversors, industrials o immobiliaris, semblen de tot menys espantats, i la subhasta de CatalunyaBanc, una entitat amb el seu negoci a Catalunya, no quedarà deserta. Com que no hi ha res més poruc que un milió de dòlars, els del discurs apocalíptic es veuen obligats a argumentar que el que passa és que l’escenari independentista no té credibilitat. A Escòcia tampoc no s’observa cap moviment de retracció per part del capital, malgrat que allà també s’amenaça que la independència comportaria l’automàtica exclusió de la Unió Europea. El temps juga a favor de l’independentisme perquè la seva debilitat principal és la por al desconegut, i el desconegut comença a deixar de ser-ho tan aviat com se’n comença a parlar.

3. Què passarà l’endemà? 

L’endemà (de la consulta, de la declaració d’independència, del que sigui) no passarà res: l’Estat dirà que no té validesa jurídica, els estats estrangers callaran, els catalans seguirem pagant els impostos -directament o indirectament- a l’Agència Tributària i les empreses seguiran fent. Constatar-ho inquieta els apocalíptics perquè els deixa sense el seu argument, i inquieta els independentistes perquè tot el que puguin fer sembla que ha de ser estèril. El procés no pot tenir un desenllaç ràpid.

4. Metàfores. 

Les metàfores ens ajuden a entendre els conceptes nous, però com que no s’hi adapten perfectament, ens en proporcionen una comprensió distorsionada. Poques metàfores són més desafortunades que la del xoc de trens, que invoca violència i cossos que es desplacen a gran velocitat. En realitat, un dels cossos es mou molt lentament (“Farem un munt d’informes”, “Pactarem data i pregunta”, “Demanarem el traspàs d’una competència”, “Aprovarem una llei”, “Convocarem una consulta”, “Ja veurem què farem després”...) i l’altre no es mou gens. Pel que fa a la violència, cap dels dos no la pot fer servir. No hi haurà res semblant al xoc de trens. L’estratègia independentista consisteix a forçar les coses fins a obligar l’estat espanyol a haver de triar entre l’statu quo i la democràcia. És l’estratègia dels febles, i és infal·lible si es manté prou temps. La de l’Estat és esperar que l’independentisme es cansi, es divideixi o es desprestigiï cometent algun acte violent. Mentrestant, la seva arma és invocar la legalitat vigent: no autoritzarà res, no reconeixerà res, ho impugnarà tot; però no reprimirà res que es faci pacíficament perquè comprometria el seu prestigi. L’arma de l’independentisme és la mobilització pacífica i la votació repetides al llarg del temps. A mesura que el procés avança va quedant clar que no es tracta d’una cursa de fons, sinó d’una marató. El repte de l’independentisme és mantenir la disciplina durant prou temps.

5. Disciplina. 

Què farà Mas si la llei de consultes és suspesa pel Tribunal Constitucional? Mas no diu que votarem el 9-N, només que ell convocarà la consulta. Afegeix que no cometrà cap il·legalitat. O Rajoy s’hi avé, o és clar que aquell dia no votarem. ¿Hi haurà dissensió entre els partidaris de votar? No ho sembla: a la vista de l’escenari que s’acosta, Forcadell declara que “l’ANC donarà suport a qualsevol proposta del Parlament de Catalunya en cas que no s’acabi fent la consulta prevista per al 9 de novembre” (30-6-14).

6. El desenllaç. 

Si l’independentisme es cansa, es divideix o es desprestigia, l’Estat haurà guanyat sense despentinar-se. Si l’independentisme aguanta, el dilema entre statu quo i democràcia acabarà resultant irresistible, i l’Estat cedirà. Haurà de proposar quelcom que els catalans puguin votar, i els independentistes hauran d’acceptar el resultat de la votació, que potser no serà la independència però que potser s’hi assemblarà. El problema per a l’Estat és que, tenint sempre disponible aquesta sortida, com més trigui a proposar-la, més haurà d’oferir per vèncer l’opció independentista; perquè l’amenaça apocalíptica va perdent credibilitat i perquè la desconnexió emocional de molts catalans es va consolidant. És difícil que l’Estat perdi del tot, però el temps juga en contra seva.

NOTES SOBRE EL PROCÉS (2)

28.02.2014

1“Catalunya quedarà automàticament fora de la Unió”

Durão Barroso s’ha referit al procés català amb l’asèpsia característica del llenguatge de la diplomàcia. Per fer-lo entenedor, El Periódico transcrivia el seu missatge de la següent manera: “Si Catalunya s’independitza quedarà automàticament fora de la Unió Europea”. Per la seva banda, Espadaler manifestava, en finalitzar el congrés d’Unió, que aquest partit decidiria la resposta al referèndum en funció de tres paràmetres, un dels quals, les “expectatives” de si la Catalunya independent es mantindria dins la Unió Europea.

Es tracta de missatges equívocs en el millor dels casos. Encara que Catalunya proclamés unilateralment la independència i encara que l’aconseguís de facto (per exemple, perquè els catalans paguessin els seus impostos a la Generalitat), continuaria formant part de la Unió Europea. Mentre Espanya no reconegui formalment la independència de Catalunya, aquesta serà, en tant que part d’Espanya, part de la Unió Europea. Res, doncs, d’automatismes. Ni tampoc de presses, perquè no sembla probable que Espanya s’hi avingui ni l’endemà d’un referèndum ni l’endemà d’una declaració unilateral.

Suposem, però, que tard o d’hora Espanya s’avé a signar el tractat d’independència, un acte que, aquest sí, comportaria la sortida automàtica de Catalunya de la Unió Europea. El tractat haurà de regular diverses qüestions, entre elles el repartiment d’actius i passius.

2“Catalunya haurà d’assumir una part del deute públic espanyol”

També fals. Ni Catalunya ni ningú pot assumir el deute d’un tercer sense l’aquiescència dels creditors, i els dels estats són una multitud de bancs, fons de pensions i particulars d’arreu del món amb qui és impossible acordar res. Per aquest motiu, el govern britànic ha anunciat formalment que, encara que Escòcia s’independitzés, ell seguiria sent responsable de la totalitat del seu deute. El mateix passaria en el nostre cas. Una altra qüestió és que caldria pactar que el nou estat català emetés i entregués a l’estat espanyol deute equivalent a la part que li correspongués (per exemple, el 20%, uns 200.000 milions d’euros). Després de l’operació, l’estat espanyol continuaria devent la mateixa quantitat que abans (aproximadament un bilió d’euros), que ja no representaria el 100% del seu PIB, sinó el 125%.

3Balances fiscals: els 16.000 milions

Ara que els catalans ens havíem après la xifra de 16.000 milions com a mesura del dèficit fiscal català, el ministre Montoro inicia una ofensiva per substituir-la per una altra de més petita. Mentrestant, els economistes seriosos (Castells, per exemple) s’esforcen per fer entendre que hi ha almenys quatre xifres, i que cada una respon a una pregunta diferent.

No obstant això, i vistos des del punt de vista espanyol, els 16.000 milions tenen un significat molt clar: mesuren quant empitjoraria la hisenda espanyola postindependència. És a dir, si es preveu que l’any 2015 necessitarà finançar un dèficit de 52.000 milions d’euros, consumada la independència aquesta quantitat augmentaria fins a 68.000.

4Els costos de la Transició

S’ha repetit que la sortida de la Unió comportaria la insolvència de Catalunya a causa de, entre altres coses, la manca de suport al sistema bancari català per part de l’eurozona.

És possible imaginar que un conjunt d’estats, sigui per despit (Espanya), sigui per evitar el contagi (França, potser Itàlia), decidissin fer la vida impossible a un petit estat. Ara bé, acabem de veure que això només podria tenir lloc després de signat el tractat, i a partir d’aquell moment la preocupació principal de la Unió seria la solvència d’Espanya, molt compromesa pels números que acabem de fer. En aquest context, que el deute emès pel nou estat sigui paper mullat i que, a sobre, el comerç amb Catalunya s’enfonsi no pot significar sinó la insolvència d’Espanya, la qual cosa, a la seva vegada, desestabilitzaria l’eurozona. En aquestes circumstàncies, el manual del creditor diu que cal fer el contrari: facilitar la vida al deutor perquè pugui pagar, i això passa de facto, si no pot ser de iure, perquè Catalunya es mantingui dins de la Unió.

En definitiva, arribar a la taula de negociacions per acordar els termes de la independència no sembla gens immediat ni gens fàcil; en canvi, un cop allà, el camí presenta menys interrogants. Això darrer no obsta per deixar clar que Catalunya naixeria en unes circumstàncies dramàtiques perquè ho són el seu atur, la productivitat i el deute. Negar-ho és una irresponsabilitat, però també ho és amagar que, si es queda i Espanya no es transforma a fons, el futur que espera als catalans és similar al que espera a tots els espanyols, i té pitjor pronòstic.

NOTES SOBRE EL PROCÉS 1

El catastrofisme insisteix (12.11.2013)

L' Abc posa en portada que la independència seria la ruïna de Catalunya perquè li produiria un xoc de 25.000 milions d'euros i una desbandada d'empreses. L'executiu del lobi d'empreses americanes a Espanya insinua a La Vanguardia que Catalunya es podria decantar "cap a una llarga etapa d'incertesa social, política i econòmica" i que "moltes companyies estrangeres han invertit a Catalunya per servir un mercat de 47 milions (o de 500) i no de 7, per la qual cosa estan elaborant plans de contingència".

Cansa haver de repetir que aquestes sinistres premonicions es basen en una hipòtesi extrema, inversemblant i que rarament s'explicita: que Catalunya s'independitza pel seu compte en un procés desordenat que li posa el món en contra, fins a l'extrem que els camions amb paquets d'Ariel són immobilitzats al Pertús i a Fraga mentre Procter&Gamble anuncia un ERO a la fàbrica de Mataró i resignadament consigna una pèrdua milionària en els seus balanços. De fet, el mateix ambaixador dels EUA ha desmentit que hi hagi neguit en les multinacionals del seu país.

Suports a la tercera via

La Vanguardia fa una crida als moderats en un editorial extraordinari que és, a la seva vegada, extraordinàriament moderat. El País publica una enquesta d'acord amb la qual una hipotètica oferta de l'estat espanyol guanyaria en referèndum a l'opció independentista i a la immobilista.

Detecto que aquests moviments han enutjat alguns independentistes, la qual cosa considero un error. En primer lloc, perquè el moviment independentista es debilitarà si no és capaç de mantenir la calma davant les reaccions adverses que vagi despertant, que seran creixentment potents. En segon lloc, perquè els partidaris de la tercera via tenen el dret a defensar-la i a intentar col·locar-la en una posició central. En tercer lloc, perquè encara que la seva opció no sigui, ara per ara, més que una quimera, tenen dret a intentar construir-la. Finalment, perquè només quan hagi quedat clar que han fracassat perquè l'Estat ho ha fet impossible podrà ser la independència opció guanyadora.

Progressa adequadament

El conseller Vila declara a la ràdio que hauria preferit que la tercera via hagués estat viable i, referint-se a una declaració unilateral d'independència, que "prendríem mal" si marxéssim d'Espanya "per la finestra", que "cal fer tots els possibles perquè el procés acabi bé" i que això implica "esforçar-se per persuadir l'Estat que els ciutadans catalans tenen dret a ser consultats".

El conseller Vila no vol que els camions d'Ariel siguin immobilitzats a la frontera i sap que això passa per un procés llarg que porti a una consulta legal. Toni Soler piula: "Fa mandra però em temo que tocarà tornar a mobilitzar-nos".

Sense novetat en el front contrari

Rosa Díez presenta una moció que no diu res que no sigui a la Constitució però que defensa argumentant que una consulta a Catalunya seria inconstitucional, una afirmació que no sols no és certa (fins i tot ho diu Francesc de Carreras) sinó que és insensata. Malgrat això, el PP i el PSOE hi voten a favor. Per què? Perquè una constant de la política espanyola és identificar flexibilitat amb covardia. Això és el que explica per què Espanya mai no ha modificat de debò una Constitució o per què en el seu dia el govern espanyol va ordenar la sortida de la flota de la badia de Santiago de Cuba perquè fos enfonsada a plaer per l'americana (1898). L'alternativa era sotmetre's al vilipendi de la premsa, aleshores tan inflamable com ara. Van morir-hi 371 mariners espanyols contra només un d'americà. Aquest últim, d'insolació.

Està bé que els partidaris de la tercera via provin de construir-la i que els moderats provin de persuadir l'estat del dret per a una consulta, però és del tot improbable que se'n surtin.

Esperant ordres

Una segona constant de la política espanyola és que si el que cal fer és impopular, només es fa quan es reben ordres de l'exterior, i deixant clar que és per aquest motiu. Una inconstitucionalitat tan manifesta com la doctrina Parot només es redreça quan ho ordena el Tribunal Europeu dels Drets Humans; la Constitució es modifica ipso facto quan així ho exigeix Frau Merkel; les pensions es congelen quan ho imposa l'FMI; la normativa laboral s'endureix perquè ho exigeixen "els mercats". ¿Tenim dret els ciutadans catalans a ser consultats? Només quan hàgim aconseguit que així ho vegi Frau Merkel.

Contra el que proclamen els catastrofistes, l'endemà de la independència no passarà res; contra el que creuen els ingenus, aconseguir-la requerirà molta més mobilització.

« La Catalogne pourrait parfaitement être un Etat dans l’Union européenne»

ArturMas, le président du gouvernement régional de Catalogne, n’exclut pas un référendum

Entretien

Depuis qu’il a ramené la Catalogne dans le giron nationaliste, en novembre2010, Artur Mas, le président de son gouvernement régional, a proclamé l’ouverture d’une phase de « transition nationale». Dans l’histoire jamais paisible des relations entre Barcelone et Madrid, elle vise à obtenir pour la région autonome « le droit de décider de son avenir».

A l’heure des coupes budgétaires et de la lutte contre les déficits publics, M.Mas souhaiterait arracher à Madrid un « pacte fiscal » qui donnerait à la Catalogne l’autonomie financière.

Si Madrid refuse, il n’exclut pas un référendum d’autodétermination.

L’heure est-elle venue pour la Catalogne de s’émanciper de l’Espagne?

La Catalogne dispose de l’autonomie depuis trente ans. Cela a plutôt bien fonctionné mais cette étape touche à sa fin. Elle ne nous permettra pas d’obtenir plus d’autogouvernement. Il faut tracer un nouveau chemin, une transition nationale guidée par le principe suivant: la Catalogne est une nation, elle a le droit de décider de son avenir. Dans ce schéma, nous pouvons rester près de l’Espagne, y compris dedans. Ou plus loin, y compris dehors. C’est ce qu’il faudra déterminer dans les prochaines années.

La Catalogne serait-elle prête à voter pour l’indépendance?

Une partie de la population a toujours été indépendantiste et une autre s’est convertie à cette option à cause des difficultés pour la Catalogne à trouver sa place dans l’Espagne. Il y a ceux qui étaient dans le train et ceux qui y sont montés.

Etes-vous dans ce train?

Oui,à titrepersonnel. Je considère que la Catalogne pourrait parfaitement être un Etat dans l’Union européenne. La Hollande du Sud, comme disent certains. Mais politiquement, que la réalité est bien plus compliquée.Parce que la Catalogne est une société très mélangée, dont plus de la moitié de la populationa des origines espagnoles ou extra-espagnoles. Parce que depuis cinq cents ans nous appartenons à l’Etat espagnol – depuis trois cents ans par la force, après avoir perdu des batailles et des guerres. Parce que beaucoup d’entreprises catalanes ont comme marché naturel l’Espagne. Il y a beaucoup d’intérêts croisés.

Quelle serait la solution?

Nous voulons un statut différent et nous pensons qu’il a du sens dans la construction européenne actuelle.Notre idée de l’Europe du futur, c’est plus d’Europe, moins d’Etats centraux et plus de gouvernements territoriaux. Une Europe plus fédérale avec plus de pouvoir à Bruxelles, moins de pouvoir à Paris, à Madrid ou à Berlin, mais plus de pouvoir à Barcelone ou à Toulouse. Les Etats traditionnels ne seront plus exactement pareils. Ils vont perdre du pouvoir au bénéfice de l’Europe. Si un jour nous avons un Etat, nous n’aurons pas d’armée, ni de politique extérieure propre, ni lecontrôle des frontières et des douanes, ni une monnaie, ni une banque centrale. Mais nous aurions les politiques de proximité, les services publics de base, les infrastructures, la sécurité intérieure et la fiscalité. En fait, si nous obtenions de Madrid un pacte fiscal, nous arriverions presque à cela sans avoir à faire beaucoup plus. C’est pourquoi le pacte fiscal est une solution pour la Catalogne mais aussi pour l’Espagne.

«Notre idée de l’Europe du futur,

c’est plus d’Europe,

moins d’Etats centraux

et plus de gouvernements

territoriaux»

Vous dites que si vous aviez un « pacte fiscal», vous n’auriez pas à faire de coupes budgétaires. N’est-ce pas une façon d’utiliser la crise pour faire monter l’indépendantisme?

Ma première priorité, avant même le pacte fiscal, est de créer des emplois et de relever l’économie. Pour cela, le pacte fiscal nous aiderait. Si nous disposions d’une plus grandepartde la richesse que nous produisons, nous pourrions améliorer la situation difficile dans laquelle nous nous trouvons. Et si nous nous trouvons dans cette situation, c’estparceque l’Espagne draine une part excessive de nos ressources. Chaque année, le déficit fiscal, c’est-à-dire la différence entre ce que la Catalogne apporte à Madridpar les impôts et les cotisations et ce que nous recevons enéchange, se situe entre 8 % et 9 % de notre PIB. En Allemagne, le déficit des Länder est limité à 4 %. C’est ce que nous demandons. Si la Catalogne était un Etat indépendant, nous aurions entre 10 et 15 milliards d’euros de plus. Avec le pacte fiscal, c’est-à-dire un déficit fiscal réduit de moitié, nous résoudrions nos problèmes de finances publiques. Nos mesures d’économie représentent environ 2,5milliards d’euros, soit un cinquième denotre déficit fiscal.

Le pacte fiscal ne serait-il pas la fin du principe de solidarité entre régions espagnoles?

Non. Une fois les impôts collectés, nous verserions au gouvernement espagnol des « frais de retour» destinés à payerà l’Etat les services qu’il rend à la Catalogne, mais aussi une part de redistribution pour les régions moins productives. Ce n’est pas très différent de ce que proposent les Ecossais au Royaume-Uni.

Quel calendrier vous fixez-vous pour obtenir ce pacte fiscal?

Nous présenterons le projet cette année au Parlement catalan. Nous y disposons déjà d’une majorité absolue pour cette mesure, mais nous souhaitons un consensus très ample. Entre 70% et 80 % de la population soutiennent le pacte fiscal, mais les partis sont plus divisés. Puis, fin 2012 ou début 2013, nous le présenterons au gouvernement central et aux partis espagnols. A partir de là, on verra.

Si Madrid refuse, envisagez-vous un référendum?

Nous n’écartons pas cette option mais elle n’est pas décidée. Nous allonsd’abord essayer d’aller au bout de la voie du pacte fiscal.

Comment peser sur Madrid alors que le gouvernement conservateur de Mariano Rajoy dispose d’une majorité absolue au Parlement?

Certes, le PP n’a pas besoin de nous. Nous n’avons plus la force que nous avions auparavant à Madrid, mais en Catalogne nous sommes plus forts que nous ne l’avons jamais été. Une chose compense l’autre. En Catalogne, nous aurions plus de soutien pour un référendum.

Le budget catalan pour 2012 prévoit une réduction de la rémunération des fonctionnaires après des coupes sévères dans les services publics en 2011. Beaucoup de Catalans se plaignent…

Nous avons fait ce que nous devions faire sans menacer l’essence de l’Etat-providence. Nous avons économisé 1,8milliard d’euros en 2011.Cette année,nous réduirons encore nos dépenses de 0,7%, essentiellement grâce à une baisse des salaires des 230000 employés publics catalans. En deux ans, nous aurons réduit nos dépenses de8 %. D’autre part, nous allons augmenter nos revenus grâce à de nouvelles taxes, notamment une taxe touristique et une taxe sur les ordonnances médicales. Nous pourrions faire plus si nous avions plus de compétences!

Propos recueillis par SandrineMorel

http://www.ara.cat/politica/Test-lentrevista-Mas-Le-Monde_ARAFIL20120216_0001.pdf

AUTONOMIA?

PERILL DE MORT!

INDEPENDÈNCIA!!!!

VIETNAM DECLARATION OF INDEPENDENCE

President Ho Chi Minh delivering his address in Hanoi on 2 September 1945.

---

(SEPTEMBER 2, 1945)

"All men are created equal. They are endowed by their Creator with certain inalienable rights, among these are Life, Liberty, and the pursuit of Happiness"

This immortal statement was made in the Declaration of Independence of the United States of America m 1776. In a broader sense, this means: All the peoples on the earth are equal from birth, all the peoples have a right to live, to be happy and free.

The Declaration of the French Revolution made in 1791 on the Rights of Man and the Citizen also states: "All men are born free and with equal rights, and must always remain free and have equal rights." Those are undeniable truths.

Nevertheless, for more than eighty years, the French imperialists, abusing the standard of Liberty, Equality, and Fraternity, have violated our Fatherland and oppressed our fellow-citizens. They have acted contrary to the ideals of humanity and justice. In the field of politics, they have deprived our people of every democratic liberty.

They have enforced inhuman laws; they have set up three distinct political regimes in the North, the Center and the South of Vietnam in order to wreck our national unity and prevent our people from being united.

They have built more prisons than schools. They have mercilessly slain our patriots- they have drowned our uprisings in rivers of blood. They have fettered public opinion; they have practised obscurantism against our people. To weaken our race they have forced us to use opium and alcohol.

In the fields of economics, they have fleeced us to the backbone, impoverished our people, and devastated our land.

They have robbed us of our rice fields, our mines, our forests, and our raw materials. They have monopolised the issuing of bank-notes and the export trade.

They have invented numerous unjustifiable taxes and reduced our people, especially our peasantry, to a state of extreme poverty.

They have hampered the prospering of our national bourgeoisie; they have mercilessly exploited our workers.

In the autumn of 1940, when the Japanese Fascists violated Indochina's territory to establish new bases in their fight against the Allies, the French imperialists went down on their bended knees and handed over our country to them.

Thus, from that date, our people were subjected to the double yoke of the French and the Japanese. Their sufferings and miseries increased. The result was that from the end of last year to the beginning of this year, from Quang Tri province to the North of Vietnam, more than two rnillion of our fellow-citizens died from starvation. On March 9, the French troops were disarmed by the lapanese. The French colonialists either fled or surrendered, showing that not only were they incapable of "protecting" us, but that, in the span of five years, they had twice sold our country to the Japanese.

On several occasions before March 9, the Vietminh League urged the French to ally themselves with it against the Japanese. Instead of agreeing to this proposal, the French colonialists so intensified their terrorist activities against the Vietminh members that before fleeing they massacred a great number of our political prisoners detained at Yen Bay and Cao Bang.

Not withstanding all this, our fellow-citizens have always manifested toward the French a tolerant and humane attitude. Even after the Japanese putsch of March 1945, the Vietminh League helped many Frenchmen to cross the frontier, rescued some of them from Japanese jails, and protected French lives and property.

From the autumn of 1940, our country had in fact ceased to be a French colony and had become a Japanese possession.

After the Japanese had surrendered to the Allies, our whole people rose to regain our national sovereignty and to found the Democratic Republic of Vietnam.

The truth is that we have wrested our independence from the Japanese and not from the French

The French have fled, the Japanese have capitulated, Emperor Bao Dai has abdicated. Our people have broken the chains which for nearly a century have fettered them and have won independence for the Fatherland. Our people at the same time have overthrown the monarchic regime that has reigned supreme for dozens of centuries. In its place has been established the present Democratic Republic.

For these reasons, we, members of the Provisional Government, representing the whole Vietnamese people, declare that from now on we break off all relations of a colonial character with France; we repeal all the international obligation that France has so far subscribed to on behalf of Vietnam and we abolish all the special rights the French have unlawfully acquired in our Fatherland.

The whole Vietnamese people, animated by a common purpose, are determined to fight to the bitter end against any attempt by the French colonialists to reconquer their country.

We are convinced that the Allied nations which at Tehran and San Francisco have acknowledged the principles of self-determination and equality of nations, will not refuse to acknowledge the independence of Vietnam.

A people who have courageously opposed French domination for more than eighty years, a people who have fought side by side with the Allies against the Fascists during these last years, such a people must be free and independent.

For these reasons, we, members of the Provisional Government of the Democratic Republic of Vietnam, solemnly declare to the world that Vietnam has the right to be a free and independent country�and in fact it is so already. The entire Vietnamese people are determined to mobilise all their physical and mental strength, to sacrifice their lives and property in order to safeguard their independence and liberty.

---

Source: Ho Chi Minh, Selected Works (Hanoi, 1960-1962), Vol. 3, pp. 17-21.

* Note, the Democratic Republic of Vietnam has been renamed The Socialist Republic of Vietnam.

Declaration of Independence of the Republic of Moldova

THE PARLIAMENT OF THE REPUBLIC OF MOLDOVA, constituted after free and democratic elections,

taking into account the millenary history of our people and its uninterrupted statehood within its historical and ethnic area of its national making,

considering the acts of dismemberment of its national territory between 1775 and 1812 as being contradictory to the historical right of its people and the judicial stature of the principality of Moldova, acts recalled by the entire historical evolution and the free will of the population of Bessarabia and Bucovina,

underlining the existence of Moldovans in Transnistria, a component part of the historical and ethnic territory of our people,

acknowledging that declarations by many parliaments of many states consider the agreement of August 23, 1939, between the government of the USSR and the government of Germany null and void ab initio and demand that the political and judicial consequences of the above be eliminated, a fact revealed also by the declaration of the international conference "The Molotov- Ribbentrop pact and its consequences for Bessarabia", adopted on 28 June 1991,

pointing out that, without the prior consultation of the population of Bessarabia, Northern Bucovina and Herta District, occupied by force on June 28, 1940 as well as the Moldavian Soviet Socialist Autonomous Republic (Transnistria) established on Oct. 12, 1924, the Supreme Soviet of the USSR, by infringing its constitutional prerogatives, adopted the "Law of the USSR on the establishment of the Moldavian SSR" on August 2, 1940, and its Presidium issued "The Decree concerning the frontiers between the Ukrainian SSR and the Moldavian SSR", on November 4, 1940, judicial acts whereby, in the absence of any real legal basis, it was attempted to justify the dismantlement of those territories and the incorporation of the new republic into the USSR,

recalling that during the recent years the democratic national liberation movement of the population of the Republic of Moldova reaffirmed its aspirations for freedom, independence and national unity, expressed in final documents of the Great National Reunion of Chisinau on 27 August, 1989, 16 December, 1990 and 27 August, 1991, laws and decisions of the Parliament of the Republic of Moldova concerning the laws reintroducing Romanian as the state language and the Latin alphabet on August 31, 1989, the state flag on 27 April, 1990, the state emblem on November 3, 1990 and the change of the official name of the republic on May 23, 1991,

taking as a basis the declaration concerning State Sovereignty of the Republic of Moldova, adopted by the parliament on June 23, 1990, and the fact that the population of the Republic of Moldova, in its own right as a sovereign people, did not participate at the referendum on the preservation of the USSR, held on March 17, 1991, in spite of the pressures exercised by the state organs of the USSR,

taking into account the irreversible processes taking place in Europe and elsewhere in the world calling for democracy, freedom and national unity, for the establishment of a state of law and the transformation towards a free market,

reaffirming the equal rights of peoples and their right to self-determination, as laid down in the UN Charta, the Helsinki Final Act and the norms of international law pertaining to the above,

considering, in view of all of the above, that the time has come for the proclamation of a judicial act, in accordance with the history of our people and moral norms of international law,
PROCLAIMS SOLEMNLY,

in the virtue of the right of self-determination of peoples, in the name of the entire population of the Republic of Moldova, and in front of the whole world, that:

THE REPUBLIC OF MOLDOVA IS A SOVEREIGN, INDEPENDENT AND DEMOCRATIC STATE, FREE TO DECIDE ITS PRESENT AND FUTURE, WITHOUT ANY EXTERNAL INTERFERENCE, KEEPING WITH THE IDEALS AND ASPIRATIONS OF THE PEOPLE WITHIN ITS HISTORICAL AND ETHNIC AREA OF ITS NATIONAL MAKING.

In its quality as a SOVEREIGN AND INDEPENDENT STATE, THE REPUBLIC OF MOLDOVA, hereby

requests all states and world governments to recognize the independence of the Republic of Moldova, as proclaimed by the freely elected parliament of the republic and is willing to establish political, economic and cultural relations and any other relations of common interest with European countries and all other countries of the world, and is ready to establish diplomatic relations with the above, in accordance with the norms of international law and common practice on the above matter,

requests the United Nations to admit the Republic of Moldova as a full member of the world organization and its specialized agencies,

declares that it is ready to adhere to the Helsinki Final Act and the Paris Charta for a new Europe, equally asking to be admitted to the CSCE and its mechanisms, with equal rights,

requests the USSR to begin negotiations with the government of the Republic of Moldova to terminate the illegal state of occupation and annexation and the withdrawal of Soviet troops from its national territory,

decides that no other laws should be respected on its territory but those that are in conformity with the republic's constitution, laws and all other legal acts adopted by the legally constituted organs of the Republic of Moldova,

guarantees the exercise of social, economic, cultural and political rights for all citizens of the Republic of Moldova, including those of national, ethnic, religious and linguistic groups, in conformity with the provisions of the Helsinki Final Act and documents adopted afterwards, as well as the Paris Charta for a new Europe.
SO HELP US GOD!

Adopted in Chisinau, by the Parliament of the Republic of Moldova on this day, the 27th of August, 1991.

AFERS EXTERIORS

Els darrers dies he seguit amb un cert detall els canvis en l'organigrama de la Generalitat que s'està portant a terme arran de l'arribada de l'Administració Mas-Duran i Ecspanya (deixem-nos de punyetes).

Un dels elements que més m'ha desil.lusionat ha estat que el sr. Mas no ha mantingut la promesa que va fer en la campanya electoral del 2006 de crear una Conselleria d'Afers Exteriors. Aquest àmbit competencial ha quedat inclòs dins la nova Secretaria d'Afers Exteriors, amb rang de secretaria general, i que depèn directament del macro Departament de la Presidència, encapçalat pel mateix Artur Mas , a través de la Secretaria del Govern, el titular de la qual és en Germà Gordó.

Es tracta d'un rang insuficient. Amb poca visibilitat mediàtica i política. Fa la impressió que no s'és conscient de la importància que tenen els Afers Exteriors per a la Catalunya actual. És una dimensió clau, estratègica.

Tant és així que hauria de tenir un Departament específic, i hauria de comptar amb un responsable polític, de rang de Conseller, de primera línia, al mateix nivell que el d'Economia, Interior, Cultura o Política Territorial, per dir-ne alguns.

L'administració Mas-Duran i Ecspanya, sembla més preocupada per mirar cap Ecspanya que cap al món. La prova és que en Mas, si més no fins on una servidora sap, encara no ha fet cap signe de complicitat envers la comunitat internacional. (Tret de si es considera aquella expressió ridícula, pròpia de primera sessió d'un seminari d'MBA, de ser un govern business friendly, com a tal... ).

La ratificació de la titular d'Afers Exteriors del govern tripartit, s'ha venut com un altre exemple d'obertura ideològica del nou govern. En tot cas, caldrà veure si això serveix per impulsar o no una de les poques iniciatives positives que l'anterior administració va portar a terme, com fou l'impuls decidit de les Delegacions del Govern de la Generalitat a l'Exterior. Si aquesta línia s'abandona, llavors tot plegat serà una aixecada de camisa.

Cal seguir sense complexos els exemples del Quebec, que té un veritable Ministeri de Relacions Internacionals, amb una xarxa d'Oficines arreu del món. Fins i tot l'Oficina del Quebec a Paris, té status diplomàtic, reconegut pel propi govern francès.

En aquest sentit, em sobta la supressió de la Secretaria per a la Unió Europea... espero que no la canvïin per la Secretaria per a l'Aragó o per a Extermadura, que ja se sap que en Duran i Ecspanya això de "los cantos regionales" el posa. Vol dir això que per al nou govern, els afers de la UE no són rellevants? O que només l'importen les conferències sectorials ecspanyoles, i prescindeix de les cimeres europees i internacionals?

El nou govern, continua sense adonar-se que la dimensió internacional és clau pel futur de Catalunya com a país... i anava a dir per la Independència, però és clar ara caic que aquest govern de morrió i tocs teològics, està més aviat per la dependència...

TODAY KOSOVO, TOMORROW CATALONIA

SUNDAY, 17.02.2008

A NEW STATE IS BORN

CONGRATULATIONS KOSOVA

(MAY CATALONIA BE THE NEXT STATE IN EUROPE)

UN ALTRE RIDÍCUL DE L'AUTONOMIA... i EN VAN...

Ahir el Parlament del parc, o Parlament del Zoo, va aprovar una moció contra el traçat de l'AVE (no del TGV, que encara hi ha classes), per Barcelona. Naturalment, aquesta decisió d'una instància totalment desprestigiada, que ja no perd ni dignitat, perquè no li en queda, no servirà de res. Dret a decidir, heu dit? I un bé negre. Els ecspanyols, allò que digui el Parlament del parc s'ho passen pel forro del collons quatre vegades. Quin ridícul més espantós el de l'autonomia i els autonomistes.

Però encara és molt més greu el ridícul dels pretesos independentistes. Començant pel President del Parlament. Un ésser absolutament degradat, si tingués el més mínim grau de dignitat, plantejaria una crisi institucional i dimitiria en protesta contra aquesta deslegitimació de la instància que presideix. Però res. El molt caradura es mantindrà amb dents i ungles arrapat al seu càrrec, i com la ronya no ens el traurem del damunt ni amb aigua calenta.

Però si aquest penques, que ha denigrat institucionalment el Parlament, és culpable, encara ho és més el seu cap de files i flamant Vicepresident de la Cosa, el qual es conforma en votar en contra del traçat, però no ho planteja com un casus belli, no tant per la rellevància de l'afer, sinó pel caràcter simbòlic que té el fet que un posicionament del Parlament valgui exactament una merda als ulls dels ecspanyols.

De totes maneres, no cal dir que aquest episodi trist i lamentable no farà més que incrementar el suport a la Independència. El que cal ara és que els dirigents independentistes siguin no veritables mequetrefes, autèntica escòria, detritus, rebuig, deixalla, xurma, morralla i fins i tot merda, sinó més aviat gent amb cara i ulls, i que siguin capaços de dir, sense que els tremolin les cames i els petin els dents, Adéu Ecspanya!

DURAN I ECSPANYA ENS RECORDA A GARCIA ALBIOL

Déu n'hi do com comença el Duran i Ecspanya, amb un vídeo que el podria signar l'impresentable i carn de beat Garcia Albiol. Estigmatitzar la immigració és propi de la dreta extrema i de l'extrema dreta. Vegeu-lo i jutgeu.

Segons m'informen des de dins del partit, cada cop hi ha més militants que s'apunten a la màxima leninista de quant pitjor, millor. Que traduït vol dir que quant pitjor sigui el resultat en les eleccions del dia 9 de març, més aviat ens desempallegarem d'aquest individu.

Que així sia!

TANQUEN LA CARRASQUETA... I CDC A CUBA!

Que els ecspanyols ens volen fer la pell, i que ens la fan així que poden, no hauria d'estranyar ningú a aquestes alçades de la pel.lícula. 

Sincerament, he de dir que jo confiava amb el Conseller Joan Manel Tresserres que la sang no arribaria al riu. De tots els consellers del govern de la CAC, en Tresserres era el que m'inspirava més confiança. He de reconèixer, però, que m'ha fallat. I això és el que més em dol. Ni d'en Montilla, ni d'en Clos, n'esperava res. Puc ser il.lús, però no imbècil.

Ara la meva decepció és molt profunda. Fins i tot feridora. Tants pressupostos, tantes catifes, tantes mandangues, perquè al final acabin donant-ne pel cul, oi Joan Manel? 

Contra l'atac a TV3 a les comarques del sud, s'hauria d'haver muntat una campanya internacional en defensa de la Llibertat d'Expressió, que ben segurament hauria recollit suports arreu del món mundial. Que en plena era d'Internet, encara els ecspanyols juguin al tancament dels repetidors de televisió és com retrocedir a l'Edat de Pedra. Però aquí, naturalment, no s'ha apostat per defensar TV3.

 

Certament, he de reconèixer que la mateixa TV3, nom horrorós, per cert, no ha ajudat massa a ser defensada. El seu creixent hispanocentrisme, ha fet que molts catalans deixéssim de considerar-la la nostra. Seguint les reflexions encertades d'en Víctor Alexandre, aquí i avui, una hora de TV3 ecspanyolitza més que 12 hores seguides de la COPE. I això que hi ha autèntics nazis, com el sr. Joan Ferran, que encara gosa parlar de crostres. 

Tanmateix, no es pot fer una desqualificació global d'aquesta emissora. I només per això, la implementació d'aquesta campanya de denúncia internacional, una campanya amb cara i ulls, s'hauria d'haver fet des de fa mesos. Però, per les raons que siguin, aquesta campanya no s'ha muntat. Digueu-li blaverisme principatí (per cert, molt més estès i perillós que el valencià), menfotisme, capdesetmanisme, o com vulgueu. O digueu-li, ras i curt, inutil.litat manifesta.

Resulta paradoxal, per exemple, el cas de CDC, un partit que sembla més interessat en emular en Jorgito Moragas, i se'n va a fer el préssec a Cuba -enviant-te ni més ni menys que 10 militants... M'agradaria saber quant els ha costat la brometa aquesta. Com que suposo que deu ser un cost d'escàndol -segurament carregat a l'erari públic-, m'indigno encara més. Aquests diners haurien pogut ser molt més útils esmerçats en la campanya internacional en defensa de la Llibertat d'Expressió. 

Però és clar, els aprenents de Moragas han de fer el numeret. Per cert, tenen els collons i els ovaris d'anar-lo a fer a Grozni, o, deixem-ho a Moscou?

Josep Sort / TU DE QUÈ VAS?

diumenge, 2 / desembre / 2007

Josep Sort / TU DE QUÈ VAS?

Josep Sort. És professor universitari, bon coneixedor de la realitat nacional del Quebec i dedicat a l'estudi de la noves tecnologies d'Internet en el terreny social i polític. És autor de llibres com "Canadà divisible: l'autodeterminació del Quebec"(2002), "L'ombra del poder. Un estudi sobre el nacionalisme espanyol" (1995). És impulsor de diversos blogs: Indústries de guerra o La Taula d'en Bernat.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

Com a català, republicà i demòcrata, qualsevol monarquia em produeix un rebuig elemental. Que encara hi hagi sistemes polítics tan profundament desiguals, tan profundament discriminatoris, tan profundament endarrerits que neguen la dignitat de la persona humana. Quant a la figura del Rei d'Espanya, malgrat la seva relativa curta història (recordo que el títol literal només existeix d'ença els anys 30 del segle XIX), tradicionalment ha estat emprat per simbolitzar la unitat nacional espanyola... una unitat, per cert que constitueix una autèntica facècia. Cremar una foto del titular de la corona, és un acte de dignitat política puntual, però hem d'anar més enllà. És fer pedagogia política i constitueix un evident reclam en una societat mediàtica com la nostra.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

Primer, jo no crec, en tot cas, penso. La constitució espanyola és un document producte del pacte entre sectors de l'antic règim franquista i elements de l'oposició que es va aprovar sota la pressió de l'exèrcit franquista i en un clima d'enorme violència política contra el moviment democràtic. No és doncs, un document elaborat amb llibertat, com deia la cançoneta de marres. Es un dictat dels poders fàctics franquistes i per mi no té cap mena de legitimitat democràtica. Quan sento els espanyols donar lliçons de democràcia, em poso les mans al cap. L'estat ecspanyol és probablement l'únic on el feixisme no ha estat derrotat militarment. I això té un preu. Respectar? Passar totalment i absoluta.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Naturalment, el meu mapa nacional inclou totes i cadascuna de les 81 comarques. D'altra banda, considero que Catalunya, que és la denominació que a mi més em satisfà, hauria de recuperar els territoris que formen la conca del riu Cinca, i també el Carxe i l'Alguer. Tot això forma la nació catalana i el meu mapa nacional. També he de dir que la nació catalana la formen totes les comunitats o grups de la diàspora. És la Catalunya exterior, que tanta importància ha tingut en la nostra història. Recordo que els primers grups independentistes declarats es funden a Cuba. Gràcies a Internet ara el contacte amb ells és immediat. Cal reforçar les comunitats catalanes a l'exterior, que esdevinguin autèntics lobbies a Amèrica, Europa i Àsia. Hi ha molta feina. La Catalunya nacional és una Catalunya global.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Sobirania implica capacitat efectiva de decidir, no només tenir el dret a fer-ho. Vol dir, doncs, independència per poder decidir. Sobirania i Independència són indestriables. Només s'és sobirà des de la Independència. Quan ets independent pots triar si vols que la República Catalana sigui de base unitària, de base comarcal, regional o federal. Però primer cal ser lliure, cal guanyar la Independència.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

El de tots els pobles que han lluitat abans per la seva llibertat. Es tracta d'anar ocupant espais de poder, com si fossin trinxeres. Després d'una, una altra. I així anar fent. Sense dubtar, ni vacil.lar. Sabent que tenim un enemic fanàtic. Però precisament aquesta és la seva feblesa. Les lluites d'alliberament nacional, acostumen a ser guerres asimètriques: els estats opressors perden si no guanyen. Els moviments independentistes guanyen si no perden. Ara be, sempre he pensat que des d'una lògica geoestratègica, França és el principal obstacle a la nostra independència, no Espanya. Finalment, vull afegir que tinc una plena confiança en el caràcter lluitador del poble català. Estic convençut que si aconseguim una concòrdia independentista, no hi haurà déu que ens pari. Pot semblar romàntic, però som un poble realment especial. Hem sobreviscut 300 anys d'ocupació pel cap baix, i encara estem plantant cara. Això vol dir alguna cosa, no?

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

La sobirania nacional és un atribut al qual cap poble que l'ha aconseguit hi renuncia. Això vol dir alguna cosa. Penso que serà un acte de justícia històrica. Som un poble amb mil anys d'història. Una història certament complicada. Al segle XIII i XIV érem un exemple de proto-estat nació, però ens vam enfrontar amb enemics poderosos: Castella, França i el Vaticà... Però això ja ha passat. La sobirania nacional ens farà lliures i destruirà un estat opressor oligàrquic, discriminador, com ha estat l'estat espanyol a Catalunya. Pel que fa a qui penso que sortirà beneficiat, la immensa majoria de la població, Només perdran els qui viuen de la dependència espanyola i francesa. En els processos d'alliberament nacional, qui en treu més benefici és qui controla o hegemonitza el bloc revolucionari, si bé també aquí hi juga molt el context internacional i les grans potències. En el cas català, però, l'espoliació econòmica, és tan evident, tan descarada, tan descomunal, que, m'aventuro a dir que, un cop desaparegui, en assolir la independència, l'impacte en el nivell de vida i de benestar de la societat catalana serà immediat. I no només això, la llibertat farà que les nostres il·limitades capacitats creatives -som un poble de creadors universals- farà que aviat siguem un poble capdavanter.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

No és un qüestionari senzill. Cal reflexionar i la veritat sigui dita us aconsello canviar els "creus" pels "penses". En general, és un qüestionari que es pot passar a persones amb un cert nivell de formació intel.lectual i política.

Enviat per JULI CUÉLLAR a 13:45

NOTA: Entrevista penjada al bloc de Juli Cuéllar

CONTRA EL NEGACIONISME

La política catalana té fama d’intentar amagar el cap sota l’ala. D’aquesta manera pensa que, ignorant allò que passa, s’estalviarà prendre decisions inajornables, crítiques. Una manera d’amagar el cap sota l’ala, és negar sistemàticament la voluntat de destruir la nació catalana per part dels nostres enemics els espanyols… i els francesos. Així, aquesta actitud pot ser qualificada de negacionista. En conseqüència, els nostres negacionsites són els que neguen que històricament el projecte polític espanyol no pressuposi la destrucció de Catalunya com a nació, en totes les seves dimensions. Un exemple actual de negacionisme, per exemple, el tenim a l’Aragó: ni el nou estatut d’autonomia ni, segons sembla, la nova Llei de Llengües, contempla l’existència del català com a llengua pròpia de la Franja de Ponent.

El negacionisme és practicat per tots aquells que s’oposen a la nostra independència. Tant pels unionistes espanyolistes, com pels autonomistes o els federalistes. Tots ells parteixen d’una presa de posició comuna: el poble català, els catalans i les catalanes, no és sobirà, no disposa, doncs, del dret a decidir sobre ell mateix. En el millor dels casos, es pot arribar a parlar de co-sobirania, però en la majoria, la sobirania correspon a un altre poble, bé l’espanyol, bé el francès.

Que a aquestes alçades de la història, encara hi hagi defensors de la concòrdia, l’entesa, la fraternitat entre els pobles d’Espanya, no és més que un exercici de cinisme profund. El discurs espanyol és impermeable a qualsevol reconeixement d’igual a igual entre Espanya i Catalunya.

Penso que ha arribat l’hora que l’independentisme català rebutgi de pla qualsevol aliança conjuntural (tipus Pacte de Sant Sebastià) amb les forces negacionstes. I penso que ha arribat l’hora perquè la independència de Catalunya, no és cap somni, ni cap mirall. Ras i curt, és una necessitat inajornable, no només a nivell identitari, sinó sobretot a nivell material. La submissió política a un projecte nacional aliè, comporta la conversió de l’estructura econòmica catalana a un model de poc valor afegit, de mà d’obra barata, al servei de les elits dirigents de la metròpoli (Madrid, Paris). A nivell intern, qualsevol acord estratègic amb partits negacionistes, és un pas que ens allunya de la independència, i en conseqüència, de la possibilitat de disposar de tots els instruments necessaris avui en dia, per fer front als reptes econòmics, socials, culturals o polítics que suposa la globalització. Que ens allunya, finalment, del benestar material i de la justícia social. D’una Catalunya millor i, per extensió, d’un món millor.

Josep Sort
Article penjat inicialment al web del grup Criteri (22.10.2007)

AQUESTA ÉS LA SAMARRETA QUE M'AGRADA!

Independència i Llibertat

Les primeres paraules d'aquest primer article per a Criteri no poden ser més que d'agraïment cap als seus impulsors pel fet d'haver-me proposat que pugi al carro d'aquest projecte tant engrescador.

Feta aquesta consideració preliminar, em sembla evident que si del que es tracta és de potenciar l'autocentrament dels catalans i les catalanes, la reflexió de sortida que hem de fer és que ens proposem assolir una normalitat nacional. I en el món d'avui en dia, les nacions normals, és a dir, les reconegudes com a tals, les que formen part de l'Organització de les Nacions Unides, es caracteritzen per defensar i promoure dos principis bàsics: la Independència i la Llibertat.

D'ençà de la Declaració d'Independència del 4 de juliol del 1776, que marcà l'inici de la formació dels Estats Units, dotzenes de nacions han donat el mateix pas, fins al punt que el paradigma de la normalitat nacional és l'estatalitat. Avui en dia, doncs, tenir un projecte polític subestatal, sigui del caire que sigui -federal, autonòmic o regional- equival a renunciar a ser amo del teu futur, equival a posar en perill el benestar dels teus compatriotes, dels teus conciutadans, perquè deixes en mans d'altri les decisions d'ordre econòmic, polític, cultural, social, etc. que afecten el desenvolupament quotidiani. Altrament dit, renunciar a la Independència és renunciar a la Llibertat.

Per això, tot plantejament polític que no contempli la independència del poble català, la seva llibertat, en definitiva, no pot ser comprès enlloc? Com es pot pretendre que els catalans i les catalanes facin cap aportació original al patrimoni universal, per exemple, cultural, si aparentment sembla que rebutgen allò que dignifica a l'ésser humà i que no és altra cosa que l'autoreconeixement com a actor sobirà en el teatre d'aquest món que ja ha entrat plenament en un nou mil.leni? Només si som capaços d'elaborar un discurs, i una pràctica independentista -i no tinc cap dubte que ho som- serem no només coneguts, sinó també reconeguts arreu, i serem tractacts com a iguals. I deixem les històries de la pluja fina i les estacions federals al calaix dels mals endreços.

Josep Sort és politòleg i professor a la Universitat Ramon Llull
[15/07/2007]


NOTA. Aquest article va aparèixer publicat inicialment a la secció Talaia del web del col.lectiu criteri

LLUÍS M. XIRINACS i DAMIANS (1932-2007),

MORT PER UNA TERRA LLIURE

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

PIQUÉ, DURAN, RECODER... LA DRETA CATALANA ES MOU

La dimissió de Piqué al capdavant del PPC, pot donar lloc a importants moviments de reestructuració de la dreta catalana.

Per una banda, el PPaC (és a dir, el PP a Catalunya, no de Catalunya) ha passat a mans d'energúmens com en Sirera, el mamporrero Garcia Albiol i el no menys fatxa Albertito Fzdez Díaz. Quina troika! Aquesta genteta es llançaran a sac cap a una espiral xenòfoba i feixistoide sense precedents amb l'objectiu d'anihilar els Cs i de passada atraure el vot ecspanyol sociata. L'aposta pepera no podrà ser igualada pels sociates i definitivament, perdran el vot ecspanyolista, tret d'aquella gent seva, familiars, amics i coneguts que mengen dels sous públics (que són molts, no cal dir-ho).

El dimitit Piqué, que no em cansaré de dir-ho, va ser impulsat a la política pels homes de La Caixa, per tenir un peó a dins de la direcció pepera, pot acabar donant-se el bec amb en Duran i Lleida, bé formant parella de ball, o bé fent un trio amb un polític a l'alça com és en Lluís Recoder, actual batlle de Sant Cugat i flamant nou vicepresident de la Diputació de Barcelona. Aquests tres genets de l'apocalipsi ecspanyola tenen per objectiu gens dissimulat, carregar-se l'Artur Mas i desfer el nucli sobiranista de CDC, la família, inclosa.

Naturalment, La Vanguardia, El Periódico i fins i tot l'avui de dol El Pais, donarien el que fos per culminar un pacte socioconvergent, amb l'afegit de Piqué i l'exclusió dels sobiranistes convergents, el més aviat posssible. No es cansen de publicar enquestes sociològiques favorables la respecte. Veuen que la cosa se'ls ensorra: a CDC el suport al trencament amb UDC és cada cop més important, a ERC els sectors crítics poden arribar a esbandir una direcció cada cop més lliurada als sociates, al PSC el retorn de Bono a la primera línia política ha fet mobilitzar al diminut sector catalanista que encara s'entossudeix en militar-hi. En definitiva, un panorama que posa dels nervis els ecspanyols de tot pelatge.

En aquest sentit, el ja esmentat nomenament de Recoder com a VP de la Diputació, és de summa importància. El seu president, en Celestino Corbacho, ha estat clarament identificat com l'home del PSOE a Catalunya. Adversari del propi Montilla, el fitxatge de Recoder fa que aquest òrgan de govern provincial, esdevingui clarament un contrapoder a la Generalitat. L'entesa Corbacho-Recoder, sense cap mena de dubte pot posar les bases del pacte sociovergent que l'ecspanyolisme vol.

Cal seguir molt d'aprop els esdeveniments propers. Cal liquidar els càncers polítics, tals com en Duran i Lleida, en Carod-Rovira, en Joan Saura, i cal començar a posar les bases d'un Pacte per la Sobirania interpartidista. La dependència de Catalunya respecte l'Estat ecspanyol és cada cop més insostenible. Cal actuar de pressa i sense tremolor de cames i petades de dent.