DURAN I ECSPANYA ENS RECORDA A GARCIA ALBIOL

Déu n'hi do com comença el Duran i Ecspanya, amb un vídeo que el podria signar l'impresentable i carn de beat Garcia Albiol. Estigmatitzar la immigració és propi de la dreta extrema i de l'extrema dreta. Vegeu-lo i jutgeu.

Segons m'informen des de dins del partit, cada cop hi ha més militants que s'apunten a la màxima leninista de quant pitjor, millor. Que traduït vol dir que quant pitjor sigui el resultat en les eleccions del dia 9 de març, més aviat ens desempallegarem d'aquest individu.

Que així sia!

PIQUÉ, DURAN, RECODER... LA DRETA CATALANA ES MOU

La dimissió de Piqué al capdavant del PPC, pot donar lloc a importants moviments de reestructuració de la dreta catalana.

Per una banda, el PPaC (és a dir, el PP a Catalunya, no de Catalunya) ha passat a mans d'energúmens com en Sirera, el mamporrero Garcia Albiol i el no menys fatxa Albertito Fzdez Díaz. Quina troika! Aquesta genteta es llançaran a sac cap a una espiral xenòfoba i feixistoide sense precedents amb l'objectiu d'anihilar els Cs i de passada atraure el vot ecspanyol sociata. L'aposta pepera no podrà ser igualada pels sociates i definitivament, perdran el vot ecspanyolista, tret d'aquella gent seva, familiars, amics i coneguts que mengen dels sous públics (que són molts, no cal dir-ho).

El dimitit Piqué, que no em cansaré de dir-ho, va ser impulsat a la política pels homes de La Caixa, per tenir un peó a dins de la direcció pepera, pot acabar donant-se el bec amb en Duran i Lleida, bé formant parella de ball, o bé fent un trio amb un polític a l'alça com és en Lluís Recoder, actual batlle de Sant Cugat i flamant nou vicepresident de la Diputació de Barcelona. Aquests tres genets de l'apocalipsi ecspanyola tenen per objectiu gens dissimulat, carregar-se l'Artur Mas i desfer el nucli sobiranista de CDC, la família, inclosa.

Naturalment, La Vanguardia, El Periódico i fins i tot l'avui de dol El Pais, donarien el que fos per culminar un pacte socioconvergent, amb l'afegit de Piqué i l'exclusió dels sobiranistes convergents, el més aviat posssible. No es cansen de publicar enquestes sociològiques favorables la respecte. Veuen que la cosa se'ls ensorra: a CDC el suport al trencament amb UDC és cada cop més important, a ERC els sectors crítics poden arribar a esbandir una direcció cada cop més lliurada als sociates, al PSC el retorn de Bono a la primera línia política ha fet mobilitzar al diminut sector catalanista que encara s'entossudeix en militar-hi. En definitiva, un panorama que posa dels nervis els ecspanyols de tot pelatge.

En aquest sentit, el ja esmentat nomenament de Recoder com a VP de la Diputació, és de summa importància. El seu president, en Celestino Corbacho, ha estat clarament identificat com l'home del PSOE a Catalunya. Adversari del propi Montilla, el fitxatge de Recoder fa que aquest òrgan de govern provincial, esdevingui clarament un contrapoder a la Generalitat. L'entesa Corbacho-Recoder, sense cap mena de dubte pot posar les bases del pacte sociovergent que l'ecspanyolisme vol.

Cal seguir molt d'aprop els esdeveniments propers. Cal liquidar els càncers polítics, tals com en Duran i Lleida, en Carod-Rovira, en Joan Saura, i cal començar a posar les bases d'un Pacte per la Sobirania interpartidista. La dependència de Catalunya respecte l'Estat ecspanyol és cada cop més insostenible. Cal actuar de pressa i sense tremolor de cames i petades de dent.

CAL TALLAR-LOS EL COLL (i el que calgui)

A aquests dos pàjarus cal tallar-los el coll, i el que calgui. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant. Naturalment. Em refereixo, a en Josep Antoni Duran i Lleida i a en Josep Lluís Carod-Rovira. Dues primma donnes de la política de saló, catifa, secretària i pasta gansa. Un país com Catalunya, no pot aguantar suposats patriotes que fan de la por i del franquisme sociològic, sí, sí, franquisme, la seva guia d'actuació. De la por a la llibertat (Fromm dixit) la seva bandera. Fora, fora, que se'n vagin. Que n'aprenguin. Amb els seus discursos messells, deshonren milers de patriotes que van donar la vida per una Catalunya Lliure. Si es vol fer una truita s'ha de trencar un ou, o dos. No podem ser la conyeta del món mundial que se'n foten d'una colla d'imbècils que prediquen la subordinació i renuncien a allò que cap poble renuncia mai: la Independència i la Llibertat. Sí, per aquest ordre. No ens enganyem. No volguem ser més originals, més macos, més preciosos i més estupendos que la resta de la Humanitat. Prou, prou. Acabem d'una vegada amb aquesta crosta mental. Siguem valents, agosarats i enviem la por a pastar fang. Siguem clars:

Convergència Democràtica de Catalunya, no pot continuar mantenint de franc un cara-girada, un penques, un vividor com és en Duran Lleida. Cal tallar amarres i bon vent i barca nova. CDC és un partit que ha de créixer i desenvolupar una estratègia liberal-progressista d'accessió a la sobirania. I que la carcúndia desaparegui del mapa o s'amagi al PP. La responsabilitat dels dirigents convergents és enorme i no pot quedar supeditada a plantejaments reaccionaris, integristes, ecspanyolistes. Si gosa, té un camp enorme per córrer. Perquè a més té una militància i uns votants força fidels. Aquesta és la seva potència. No pot malbaratar-la aguantant aquest individu tan impresentable, aquest trepa. Cal passar pàgina. I el mateix es pot dir de força gent d'Unió Democràtica de Catalunya: molts d'ells són patriotes de pedra picada i no poden permetre que el patrimoni d'en Carrasco i Formiguera sigui violat impunement pels Duran, Sanchez Libre, Casas de torn. No, no. Cal una dreta catalana desescpanyolitzada. Moderna, valenta i sobirana. És urgent.

I pel que fa a Esquerra Republicana. Les darreres declaracions d'en poca-pena d'en Carod són una autèntica declaració de guerra. S'han tret les caretes. Apareixen les navalles. Com pot tenir els collons de dir que va haver d'acceptar el vot pel No si ell era partidari del Sí al Nyap? I ho diu així i es queda tan panxo! En un país normal, un polític normal, amb cara i ulls, i sobretot amb dignitat i cultura democràtica, si el seu punt de vista és derrotat, en una qüestió de gran rellevància política, el que fa és plegar o llançar un tot o res. Però mai, MAI, acceptar una proposta i defensar-la sense estar-hi d'acord: això se'n diu centralisme democràtic i és propi dels partits de tradició marxista-leninista, però no dels que se n'orgulleixen de ser de tradició no autoritària, i particularment dels que tenen una profunda empremta llibertària, com és el cas, sense cap mena de dubte, d'ERC. Un polític que fingeix, que enganya, cal botar-lo, fotre'l a mar, perquè és un vividor, un que fa tots els papers de l'auca per viure de la camama. Un tio que juga amb els sentiments, els valors, les creences (pels creients), els pensaments de milers de persones. Tanta por fa viure en el món civil? Si us plau amb aquesta gentxxxa no es va enlloc.

Què no tenien por a la derrota els patriotes del 1714? I els de la Batalla de l'Ebre? I, malgrat això ho van donar tot. I gràcies a ells nosaltres encara som aquí. Malgrat llurs derrotes militars, no han aconseguit exterminar-nos i continuem plantant cara. I no tinc cap mena de dubte que guanyarem. Però cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I si caus et tornes a aixecar i si tornes a caure et tornes a aixecar. Fins a la victòria. Però sense por al fracàs. No ens podem permetre tenir capdavanters que no donen exemple. Així no es construeix un poble.

Si us plau, tallem-los el coll. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant.