NETEJA D'INDESITJABLES

Fa uns mesos vaig tenir un petita confrontació dialèctica amb una veterana ex-diputada, arrenglerada del sector sobiranista-massoca de CDC. Davant el meu entusiasme per un article crític d'en Salvador Cardús sobre els partits polítics, l'ex-diputada s'hi va mostrar molt contrària i fins i tot indignada, perquè ella havia lluitat durant molts anys per aconseguir la recuperació de la democràcia i en conseqüència, per l'existència de partits polítics, per la qual cosa, criticar-los era, en certa mesura, com criticar la democràcia. Òbviament un argument clarament tendenciós. El plantejament de l'ex-diputada es pot sintetitzar en la lògica típica de "amb mi o contra mi". I si és contra mi, ni pa ni aigua. Bé ja s'ho faran aquests nous oligarques, aquesta partitocràcia que no fan més que tapar-se les vergonyes els uns als altres quan no tenen més remei. Però quan poden, s'apunyalen sàdicament, i s'esbudellen. Ho acabem de veure amb l'intent de linxament d'en Xavier Vendrell.

Tot plegat m'ha vingut al cap aquests dies, que és quan assistim al moment de màxima paranoia de la vida d'un partit polític a Catalunya i a l'estat ecspanyol. Em refereixo a l'elaboració de les llistes de candidats. Vegem-ho amb detall.

1. El PSC està massacrant als Ciutadans pel Canvi. L'invent del CpC, era made in Maragall, i un cop aquest ha estat decapitat, doncs ara bé el torn de la seva gent. Què faran ara els ciutadans? Una cosa que no m'ha desagradat d'aquesta gent és que no han tingut la temptació de referenciar-se, és a dir, de buscar referents ecspanyols, com sempre han fet els d'iniciativa (i així els ha anat). Per altra banda i paradoxalment quan penso en ells, sempre em ve al cap el genial i enyoradíssim Ramon Barnils, quan els titllava de Nens i Nenes d'esquerres, en referència als seus origens en les conferències dels anys noranta. Doncs bé, tota aquesta pseudoaristocràcia maragalliana de pro, aniran de pet a la guillotina, i ja es poden acomiadar de repetir càrrec, tot i que m'afiguro que cap d'ells perdrà el son. Són gent més que acomodada: catedràtics, metges, enginyers. No els ve d'aquí. Potser veurem algun de jove, molt mediàtic ell, i que sobretot viu gràcies al seu cognom (no és l'únic en aquest ofici de ser "fill de...."), que intentarà recol.locar-se, però vaja, serà l'excepció.

2. ICV està massacrant als seus ecologistes. La Banda dels Quatre o Cinc que governa aquesta formació en procés de desaparició/absorció, intentarà salvar els mobles. Després del seu paper tan galdós al llarg de la darrera legislatura, i sobretot en el tema del nyap de la Moncloa, on ham fet un seguidisme vergonyant i van jugar un paper clau, sobretot a través de les seves peces a l'Institut d'Estudis Autonòmics i del Consell Consultiu, espero que els votants els castiguin durament i que aviat es vegin obligats a tancar la paradeta. Per altra banda, no cal oblidar com la secció jove dels eco-guais (Herrera, Romeva, Camats alies la teletubbie) tenen més ambició que gana i tard o d'hora o es mengen el duo-guai Saura-Mayol o es vendran als sociates, per un menú vegetarià. Si a més a tot plegat, hi afegim la figura monstruosa d'en Boada, podem comprendre com els ecologistes estan sent passant per la pedra sense contemplació. Em recorden al hippie de la sèrie Els joves (The Young Ones). "Què fort tio, no?".

3. A CiU la guillotina també funciona a preu fet. A can CDC, es veu que es van carregant seguint un criteri d'edat, els més veterans, que el nou líder se'ls talla el coll. S'apliquen, doncs, criteris polpotians. Els més grans de 50 anys, se'ls acaba la bicoca. Ja es veu que en xulopiscines vol ser el gall del galliner i amb l'ajuda del seu trinxeraire de corps, del seu tonto útil, va fent neteja sense contemplació.

Però també cal parar compte en l'ultra Duran i Lleida. Segurament un dels individus que té més enemics per metre quadrat. El seu desfici per carregar-se en xulopiscines és enorme i no estalviarà recursos per aconseguir-ho. De moment sembla que s'ha carregat a aquella gent que no li besen els peus, concretament als del col.lectiu crític El Matí. Visca la pluralitat d'opinions!

4. Finalment a ERC, originals com cap altre, la lògica és diferent. Aquí, a hores d'ara, el cas més escandalós s'està donant a la circumscripció de Tarragona, on sembla que s'aplica el criteri de les vaques sagrades. Que dos individus com en Benach i en Bargalló, el ticket BB, que en diuen, es reservin les dues primeres posicions de la llista és surrealista. Sobretot en el cas del primer. Com pot ser que un dels principals responsables de l'aprovació del desastre de nyap, bàsicament per omissió o per ganduleria, torni a repetir com a candidat? En Benach s'ha caracteritzat per no fer res per impedir la desnaturalització del projecte de nyap aprovat el 30 de setembre. No va fer res per defensar la legitimitat del Parlament del Parc. Una institució que, ja ho he dit en aquest bloc manta vegades, l'únic futur que li espera és la del seu enderrocament per tractar d'oblidar un dels episodis més ridículs de la història de la democràcia del món mundial: la d'un parlament que aprova la llei bàsica de la nació que representa amb prop del 90% dels seus membres i després es baixa els pantalons i se la claven fins al fons de forma bèstia i sense condons. Patètic, trist, denigrant, humiliant. I l'individu com si res. Al.lucinant. Pel que fa al segon, sembla que la seva especialitat és la de ser guàrdia de corps de qui el mani, sigui al partit o al govern.

5. Queda el PP. Però aquests m'importen un rave. L'únic que m'interessa és quan els destruïrem i d'aquesta manera neutralitzarem la gran excusa dels sociates per amagar les seves vergonyes. Per cert, on segons sembla, també ha funcionat la guillotina ha estat en el nounat Partit de la Ciutadania, on el sector pijo (El País, La Vanguardia, Àgora), ha estat arraconat pel sector cope (El Mundo, Libertad Digital).

Vist el panorama, com es pot defensar la pluralitat dins els actuals partits polítics? Au i que us bombin!

A VEURE QUI LA TÉ MÉS LLARGA!

Sento ser una mica reiteratiu però és que en xulopiscines m'hi obliga. Avui en una entrevista a RAC1, ha tornat a defensar la genial proposta que si no guanya en escons, renunciarà a la presidència de la Generalitat. Tornem-hi. Aquest individu ja ens té acostumats a les seves genials aportacions a les teoria política. L'anterior va ser la teorització sobre l'atac de banyes que, segons el seu parer va patir ERC arran del Pacte de la Moncloa. Brillant.

Però ara hi torna amb això de les eleccions. Repetim-ho: fins i tot un estudiant de primer de polítiques sap que el sistema polític català, és de caràcter parlamentarista i no presidencialista. Els ciutadans escullen els diputats i aquests escullen un d'ells o d'elles com a president. Ha quedat clar? Llavors el que compta és tenir una majoria parlamentària absoluta o suficient i aquesta es pot assolir bé amb el suport d'un grup parlamentari o de diversos.

Ara bé, la proposta del nostre genial xulopiscines pot comportar la formació d'un govern feble, sense cap mena de suport parlamentari estable. És a dir, pot produir allò que l'interessat sempre diu que vol evitar: la inestabilitat. Un govern que vagi pidolant amb els altres grups parlamentaris, suports puntuals per als seus projectes de llei. I qui dia passa, any empeny.

Òbviament, en xulopiscines està jugant al pòker. La seva estratègia de llançar aquest repte, es pot interpretar també com un recurs que tenen els adolescents que mesuren la seva masculinitat en funció de qui la té més llarga. Doncs bé, en xulopiscines, recorre a aquests tòpics de l'adolescència: l'atac de banyes, a veure qui la té més llarga. Talment com si l'individu no hagués superat aquesta etapa vital i encara estigués en l'època de les festetes on s'hi va per sucar, la piscina, la moto, la discoteca i el cotxe.

Més seriosament. L'aposta del xulopiscines es pot llegir des d'una perspectiva clarament conflictivista. O tot o res. És una lògica molt poc europea. Que s'informi una mica de com es fa política a països com Holanda, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, etc. On la negociació predomina per damunt de tot. Potser que la Fundació Ramon Trias-Fargas li doni unes lliçons de primer curs de ciències polítiques.

De fet és un senyal de feblesa. Ell sap que és la seva última oportunitat. Si CiU no toca cuixa en la propera legislatura, es desfarà. No ho aguantarà. L'ultra Duran i Lleida voldrà el cap d'en xulopiscines en una safata. La Família no li perdonarà que la baixada de pantalons de la Moncloa no hagi servit per res, i que a més les cessions i les renúncies hagin estat tan enormes i clamoroses (El Gran Mestre Ioda no ho hagués fet mai). Els sectors sobiranistes-massoques diran que prou. I el sector negocis, com les rates, aniran cap als sociates o els peperos. En fi, un desgavell i la fi d'en cagaelàstics.

El xulopiscines la torna a vessar

El compromís contret pel xulopiscines, segons el qual renunciaria a la presidència si no guanya en escons, seria una solemne bestiesa per un motiu ben senzill. En xulopiscines sembla ignorar el fet que les relacions entre els poders legislatiu i executiu tal i com estan configurats a la CAC són de caràcter parlamentarista, no presidencialista. Què vol dir això? Vol dir que els ciutadans no escullen directament el president de la CAC, escullen els diputats del Parlament. I són aquests, a través de la sessió d'investidura, els qui escullen el President de la CAC. Això implica que el que importa no és obtenir un, dos o tres diputats més que el segon partit. Si aquesta diferència no et dóna la majoria absoluta en escons, no té cap importància. El que importa és que qui es presenti com a candidat a la presidència tingui una majoria parlamentària sòlida o suficient. I aquesta només s'aconsegueix si hi ha més diputats que el voten que que no el voten. Passa, però que en molts casos per aconseguir aquesta majoria parlamentària sòlida o suficient, és necessari el concurs de més d'un grup parlamentari. I aquí és quan apareixen les negociacions i els pactes entre els diferents partits.

En cas contrari, un candidat que no compti amb la majoria absoluta de la cambra, i encara que obtingui la majoria simple, serà per definció, un president feble o afeblit. Pendent de pactes puntuals i de fer joc de mans ara amb l'esquerra, ara amb la dreta. És a dir, un govern feble que és precisament tot el contrari del missatge que vol donar, de fermesa, després del desgavell del tristpartit.

En xulopiscines, en el seu afany kennedià, on destaca per damunt de tot la imatge, es pensa que ens trobem en un sistema presidencialista, on els ciutadans escullen directament el president. I no és el cas (com tampoc ho és, paradoxalment, als Estats Units, on els ciutadans escullen no el president, sinó els grans electors, però deixem-ho).

Però fixeu-vos que he emprat el condicional, al començar el post. No és casual, òbviament. I és que la credibilitat dels compromisos d'en xulopiscines és zero, zero i zero. Fins els més petits saben que si és necessari, o fins i tot si no ho és, CiU acabarà pactant bé amb el PP bé amb el PSOE, que no amb el PSC, que ja no pinta res. De fet, JA HAN PACTAT, com ho demostra el cap d'en Maragall damunt la taula, acabat de tallar, encara fresc. És el pacte de la Moncloa, i ja funciona a ple rendiment.

No fa pas gaire vaig escriure en aquest bloc que en xulopiscines era un kamikaze. Potser sí, però cada cop estic més convençut que tot el que fa ho té apamat abans i compta amb informació solvent que li assegura que no es fotrà de morros.

Passa, però, que les situacions, els escenaris, no són immòbils i allò que ahir era allà, ara és aquí. I que la seguretat al cent per cent, no la té garantida ni la CIA. Per això és tan important continuar lluitant, per evitar que els xulopiscines de torn es pensin que ho guanyaran tot sense baixar de l'autobús i sense despentinar-se el tupé.

L'OLIGARQUIA SOCIOVERGENT

L'estudi de les oligarquies socials, econòmiques i polítiques és un dels àmbits més treballats per la ciència política i disciplines adjacents. Als Estats Units, particularment, però també una mica per arreu dels països més desenvolupats -pertanyents la majoria a l'OCDE-s'han fet estudis sobre les liasions dangereuses entre els decisors polítics i els representants del món dels negocis, de la societat civil i de les patronals. Recordo especialment uns treballs excel.lents del politòleg quebequès Pierre Fournier sobre els lligams entre el Partit Liberal del Quebec (profederalista, és a dir, en el vocabulari polític quebequès, adversari de la sobirania d'aquesta nació) i el Conseil du Patronat du Québec (CPQ), la gran patronal quebequesa, equivalent al nostre Foment del Treball Nacional, i per descomptat, entitat totalment oposada a la sobirania del Quebec. Eren treballs fets els anys setanta, just abans del primer accés al govern del sobiranista Partit Quebequès (1976). La lluita entre el CPQ i el PQ va ser molt dura, fins que s'arribà a un entente que mai va ser, però, cordiale.

Tot plegat em ve al cap quan repasso els esdeveniments recents del referèndum sobre el nyap de la Moncloa, un document al qual no li dono ni 10 anys de vida, tenint present que els primers que el retallaran seran els ecspanyols a través del Tribunal Constitucional.

(Foto: Antoni Brufau)

D'entre els fets més rellevants, s'ha destacat el sopar que el xulopiscines, en ZP i en Montilla (aka Viva Ecspanya), van celebrar amb un sector de l'oligarquia sociovergent. Va tenir lloc quatre o cinc dies abans de la traïció de la Moncloa, i, segons sembla, va ser clau perquè el xulopiscines donés el seu braç a tórcer i comencés a fer exercicis de com baixar-se els pantalons i posar-s'hi bé.

Fins llavors, el xulopiscines havia fet d'ídem i les seves declaracions sonaven fins i tot a maximalisme tronat. A partir d'aquell dia, tot va canviar.

És lògic, doncs, si més no des d'un plantejament crític, preguntar-se quins van ser els mags que van fer veure la llum d'Orient (o millor de Ponent) al propietari de la mandíbula i venedor de laques més conegut del món mundial. La resposta és la següent:

JOAN ROIG, ANTONI BRUFAU, FERNANDO CASADO, JORDI MERCADER, JOSE-MANUEL LARA-BOSCH, RICARD FORNESA, LEOPOLDO RODÉS, JOSEP-LLUÍS BONET, JAVIER GODÓ, LLUÍS CARULLA

Aquest llistat ens mostra alguns dels peixos grossos de l'oligarquia sociovergent per excel.lència. Quins trets hi podem distingir?

En primer lloc cal diferenciar els que són propietaris dels que són assalariats, de luxe, però assalariats: dintre dels primers trobem en Roig, en Lara, en Bonet, en Godó i en Carulla. Amb el dubte d'en Rodés. La resta, assalariats. Aquesta diferenciació penso que és pertinent, perquè realment assenyala qui té poder i autonomia per exercir-lo de qui té poder però una autonomia limitada.

En segon lloc, trobem la forta presència de persones vinculades al món mediàtic i de la publicitat: Lara, Rodés, Godó, són sense cap mena de dubte autèntics poders fàctics de la comunicació a casa nostra. Jo particularment destacaria el paper cabdal del senyor Rodés en el món de la publicitat.

En tercer lloc, hi ha, òbviament, el paper dels homes de la Caixa i del seu imperi empresarial: Brufau i Fornesa, en són els dos representants per excel.lència.

(foto: Xavier de Godó, fa trenta anys pel cap baix)

En quart lloc, la importància també de l'Institut de l'Empresa Familiar (IEF), un lobby que malgrat la seva joventut ha crescut en importància i que aplega algunes de les principals empreses familiars catalanes i ecspanyoles: la representen Casado, però també el Lara, i probablement també la resta d'empresaris propietaris amunt esmentats.

Cinc. Els sectors més tradicionalistes estarien lligats al món de l'alimentació: el Roig, l'impresentable Josep-Lluís Bonet o en Carulla. La referència a Bonet ve a tomb per la seva actitud vergonyant durant tota la campanya del boicot al cava. Va ser patètica i humiliant, com també va ser-ho la del senyor (?) Fornesa.

Finalment, no podem deixar de banda, la presència opusdeista en el grup esmentat. A banda d'en Casado, segurament altres dels esmentats en són membres o molt propers.

Amb aquest elemental i superficial repàs, podem veure que l'oligarquia sociovergent té un pes destacat en el món comunicatiu i compta amb l'aval del principal grup financer del país. Això fa que el seu poder sigui quasi, quasi omnímode. Si controles la comunicació i els diners, de què has de tenir por? De quatre flower powers?

En xulopiscines ho va veure clar i va vendre la seva ànima al diable, tot per arribar de nou al poder, ni que sigui pel camí del mig i trepitjant tants ulls de poll com faci falta.

L'HEM ENCERTADA, DE NOU

Aquest article del diari AVUI, confirma al cent per cent el plantejament que es defensa en aquest bloc sobre el canvi de camisa del xulopiscines. Ara es veu que la crosta més crosta de CDC, representada per l'anomenada Fundació Barcelona li riu totes les gràcies. Aquesta actitud contrasta amb l'escassa alegria amb què el va rebre quan va substitutir Pujol com a Number One. Llavors el consideraven un sobiranista perillós, el representant polit dels anomenats talibans, el titella d'en Felip Puig i de la Família. Ara, pocs anys després, tot ha canviat. La rendició en tota regla a l'oligarquia principatina que ha significat l'Estatut de la Moncloa, altrament conegut com a nyap del ribot, ha fet que el xulopiscines es redimeixi als ulls dels sociovergents de pro.

EL TRIST PAPEROT D'EN PUIG

En Felip Puig és el tonto útil del tonto útil d'en ZP. M'explico. El tonto útil d'en ZP no és altre que en Lord Farquaad o altrament conegut com el xulopiscines. Aquest darrer va salvar-lo del KO quan Bono i la cúpula militar el tenien contra les cordes a les darreries del 2005. Llavors ningú no donava ni un cèntim d'euro per la pell de ZP. Però llavors va aparèixer Lord Farquaad i després de fer una jugada innoble, va trair el Parlament del Parc (ja no ve d'aquí, és una institució totalment desprestigiada) i va baixar-se els pantalons en l'anomenat Estatut de la Moncloa. Aquest pacte va permetre ZP desempallegar-se de Bono i passar al contraatac, de manera que, molt probablement, ZP aconseguirà la majoria absoluta a les properes eleccions ecspanyoles. Aquest fet li permetrà passar per la pedra a tot quisqui... començant pel propi xulopiscines.

Doncs bé, per protegir el seu flanc sobiranista, el tonto útil de ZP té el seu propi tonto útil que no és altre que en Felip Puig. Pinta de nen entremaliat tirant a filldeputesc, en Puig és l'esperança de l'anomenat sector sobiranista-massoca de CDC. De fet és qui manté la moral dels quadres locals i intermitjos del partit, amb els seus sopars de militants i simpatitzants que fa de forma permanent pel territori. Sóc testimoni de les sensacions d'alguns militants que m'han confessat que després d'assistir a un d'aquests sopars, surten amb les piles recarregades i a punt per proclamar la Independència de Catalunya...

Però la veritat és que en Puig cada cop pinta menys dins la cúpula de CDC. La seva feblesa és deguda als seus maldecaps amb la justícia, però sobretot, pel fet que el seu superior jeràrquic, després d'instrumentalitzar-lo en la seva lluita d'accés al poder dins del partit i dins de la federació (en aquest cas contra l'ultra Duran i Lleida), ara en prescindeix cada cop més i s'aboca cap al sector més, malanomenat, liberal del partit, representat entre d'altres, per en Fernandez Teixidor, ex-dirigent del CDS, partit que per cert, fa poc va integrar-se al PP. I compte que quan dic liberal, no em refereixo a un liberalisme modern, sinó més aviat a la tradició liberal cutre ecspanyola, model Cuevas, per entendre'ns. El xulopiscines es troba cada cop més segrestat pel poder de l'oligarquia principatina, per aquella que li va preparar una tancada en un sopar que segons diuen va ser clau per convèncer-lo que es baixés els pantalons a la Moncloa.

En Puig també és útil al xulopiscines per una altra tasca. La de mossegar, com un gos de presa, a la gent d'ERC. És una de les comeses més patètiques que un polític sobiranista de soca-rel hauria de rebutjar de pla: la de criticar fins a l'extenuació altres sobiranistes.... sobretot quan hi ha tants ecspanyols volant per damunt dels nostres caps que si disparem sense apuntar segur que ens carreguem un parell. Però en Puig sembla ser hereu d'una de les tradicions més cutres de l'escoltisme, la de l'obediència al cap. Tot plegat ben patètic.

El paper del poder judicial ecspanyol
Abans he esmentat els problemes judicials que té en Puig com una de les causes clau que expliquen el seu imparable allunyament de la cúpula de CDC, i molt més encara, de la de CiU. Paradoxalment, un altre polític sobiranista, en Xavier Vendrell, també ha d'afrontar problemes amb la judicatura. És una casualitat que dos dels representants més significats del sobiranisme català siguin l'objectiu del poder judicial ecspanyol? És clar que no, home! El poder judicial ecspanyol, a diferència del legislatiu i de l'executiu, no s'ha adaptat al model de l'Estat autonòmic i continua mantenint una estructura única i centralitzada, de manera que s'ha convertit en el refugi preferit dels sectors més intransigents i anticatalans d'Ecspanya. Sense cap contrapoder que els aturi, el poder judicial ecspanyol és la punta de llança contra Catalunya i en general contra tota idea de pluralitat nacional. És un enemic declarat, com ho són altres institucions claus de l'estat tals com: les Forces Armades, Iberia, CC.OO., UGT, el Banc d'Ecspanya, Telefónica, Renfe o El País.

Al Mestre Ioda li falla el disc dur
M'ha arribat que existeix una preocupació creixent en les altes instàncies de CDC pel fet que es comença a constatar que al gran Mestre Ioda li comença a fallar el disc dur. Fins i tot alguns s'han atrevit a pronosticar que li queden un màxim de cinc anys de memòria activa...

Comentari: No m'estranya. És públic i notori que al gran Mestre Ioda no li ha fet gens de gràcia la traïció de la Moncloa protagonitzada per Lord Farqaad... però que no ha tingut més remei que empassar-se'l (un costum, aquest d'empassar-se gripaus, al qual està més que acostumat, per altra banda). En cas, contrari, qualsevol insinuació de desacord hauria tingut efectes devastadors per al bàndol del Sí. No debades, el Mestre Ioda és un aferrissat defensor de la mística de l'obediència al líder, pròpia de l'escoltisme. Però el xoc entre el seu pensament i la servitud de l'obediència als actuals dirigents de CiU, li deuen haver passat factura, no només intel.lectualment, sinó també fisiològicament. I d'aquí a la sobrecàrrega hi ha un sol pas.