EL TRIST PAPEROT D'EN PUIG

En Felip Puig és el tonto útil del tonto útil d'en ZP. M'explico. El tonto útil d'en ZP no és altre que en Lord Farquaad o altrament conegut com el xulopiscines. Aquest darrer va salvar-lo del KO quan Bono i la cúpula militar el tenien contra les cordes a les darreries del 2005. Llavors ningú no donava ni un cèntim d'euro per la pell de ZP. Però llavors va aparèixer Lord Farquaad i després de fer una jugada innoble, va trair el Parlament del Parc (ja no ve d'aquí, és una institució totalment desprestigiada) i va baixar-se els pantalons en l'anomenat Estatut de la Moncloa. Aquest pacte va permetre ZP desempallegar-se de Bono i passar al contraatac, de manera que, molt probablement, ZP aconseguirà la majoria absoluta a les properes eleccions ecspanyoles. Aquest fet li permetrà passar per la pedra a tot quisqui... començant pel propi xulopiscines.

Doncs bé, per protegir el seu flanc sobiranista, el tonto útil de ZP té el seu propi tonto útil que no és altre que en Felip Puig. Pinta de nen entremaliat tirant a filldeputesc, en Puig és l'esperança de l'anomenat sector sobiranista-massoca de CDC. De fet és qui manté la moral dels quadres locals i intermitjos del partit, amb els seus sopars de militants i simpatitzants que fa de forma permanent pel territori. Sóc testimoni de les sensacions d'alguns militants que m'han confessat que després d'assistir a un d'aquests sopars, surten amb les piles recarregades i a punt per proclamar la Independència de Catalunya...

Però la veritat és que en Puig cada cop pinta menys dins la cúpula de CDC. La seva feblesa és deguda als seus maldecaps amb la justícia, però sobretot, pel fet que el seu superior jeràrquic, després d'instrumentalitzar-lo en la seva lluita d'accés al poder dins del partit i dins de la federació (en aquest cas contra l'ultra Duran i Lleida), ara en prescindeix cada cop més i s'aboca cap al sector més, malanomenat, liberal del partit, representat entre d'altres, per en Fernandez Teixidor, ex-dirigent del CDS, partit que per cert, fa poc va integrar-se al PP. I compte que quan dic liberal, no em refereixo a un liberalisme modern, sinó més aviat a la tradició liberal cutre ecspanyola, model Cuevas, per entendre'ns. El xulopiscines es troba cada cop més segrestat pel poder de l'oligarquia principatina, per aquella que li va preparar una tancada en un sopar que segons diuen va ser clau per convèncer-lo que es baixés els pantalons a la Moncloa.

En Puig també és útil al xulopiscines per una altra tasca. La de mossegar, com un gos de presa, a la gent d'ERC. És una de les comeses més patètiques que un polític sobiranista de soca-rel hauria de rebutjar de pla: la de criticar fins a l'extenuació altres sobiranistes.... sobretot quan hi ha tants ecspanyols volant per damunt dels nostres caps que si disparem sense apuntar segur que ens carreguem un parell. Però en Puig sembla ser hereu d'una de les tradicions més cutres de l'escoltisme, la de l'obediència al cap. Tot plegat ben patètic.

El paper del poder judicial ecspanyol
Abans he esmentat els problemes judicials que té en Puig com una de les causes clau que expliquen el seu imparable allunyament de la cúpula de CDC, i molt més encara, de la de CiU. Paradoxalment, un altre polític sobiranista, en Xavier Vendrell, també ha d'afrontar problemes amb la judicatura. És una casualitat que dos dels representants més significats del sobiranisme català siguin l'objectiu del poder judicial ecspanyol? És clar que no, home! El poder judicial ecspanyol, a diferència del legislatiu i de l'executiu, no s'ha adaptat al model de l'Estat autonòmic i continua mantenint una estructura única i centralitzada, de manera que s'ha convertit en el refugi preferit dels sectors més intransigents i anticatalans d'Ecspanya. Sense cap contrapoder que els aturi, el poder judicial ecspanyol és la punta de llança contra Catalunya i en general contra tota idea de pluralitat nacional. És un enemic declarat, com ho són altres institucions claus de l'estat tals com: les Forces Armades, Iberia, CC.OO., UGT, el Banc d'Ecspanya, Telefónica, Renfe o El País.

Al Mestre Ioda li falla el disc dur
M'ha arribat que existeix una preocupació creixent en les altes instàncies de CDC pel fet que es comença a constatar que al gran Mestre Ioda li comença a fallar el disc dur. Fins i tot alguns s'han atrevit a pronosticar que li queden un màxim de cinc anys de memòria activa...

Comentari: No m'estranya. És públic i notori que al gran Mestre Ioda no li ha fet gens de gràcia la traïció de la Moncloa protagonitzada per Lord Farqaad... però que no ha tingut més remei que empassar-se'l (un costum, aquest d'empassar-se gripaus, al qual està més que acostumat, per altra banda). En cas, contrari, qualsevol insinuació de desacord hauria tingut efectes devastadors per al bàndol del Sí. No debades, el Mestre Ioda és un aferrissat defensor de la mística de l'obediència al líder, pròpia de l'escoltisme. Però el xoc entre el seu pensament i la servitud de l'obediència als actuals dirigents de CiU, li deuen haver passat factura, no només intel.lectualment, sinó també fisiològicament. I d'aquí a la sobrecàrrega hi ha un sol pas.