
(Foto: Antoni Brufau)
D'entre els fets més rellevants, s'ha destacat el sopar que el xulopiscines, en ZP i en Montilla (aka Viva Ecspanya), van celebrar amb un sector de l'oligarquia sociovergent. Va tenir lloc quatre o cinc dies abans de la traïció de la Moncloa, i, segons sembla, va ser clau perquè el xulopiscines donés el seu braç a tórcer i comencés a fer exercicis de com baixar-se els pantalons i posar-s'hi bé.
Fins llavors, el xulopiscines havia fet d'ídem i les seves declaracions sonaven fins i tot a maximalisme tronat. A partir d'aquell dia, tot va canviar.
És lògic, doncs, si més no des d'un plantejament crític, preguntar-se quins van ser els mags que van fer veure la llum d'Orient (o millor de Ponent) al propietari de la mandíbula i venedor de laques més conegut del món mundial. La resposta és la següent:
JOAN ROIG, ANTONI BRUFAU, FERNANDO CASADO, JORDI MERCADER, JOSE-MANUEL LARA-BOSCH, RICARD FORNESA, LEOPOLDO RODÉS, JOSEP-LLUÍS BONET, JAVIER GODÓ, LLUÍS CARULLA
Aquest llistat ens mostra alguns dels peixos grossos de l'oligarquia sociovergent per excel.lència. Quins trets hi podem distingir?
En primer lloc cal diferenciar els que són propietaris dels que són assalariats, de luxe, però assalariats: dintre dels primers trobem en Roig, en Lara, en Bonet, en Godó i en Carulla. Amb el dubte d'en Rodés. La resta, assalariats. Aquesta diferenciació penso que és pertinent, perquè realment assenyala qui té poder i autonomia per exercir-lo de qui té poder però una autonomia limitada.

En tercer lloc, hi ha, òbviament, el paper dels homes de la Caixa i del seu imperi empresarial: Brufau i Fornesa, en són els dos representants per excel.lència.
(foto: Xavier de Godó, fa trenta anys pel cap baix)
En quart lloc, la importància també de l'Institut de l'Empresa Familiar (IEF), un lobby que malgrat la seva joventut ha crescut en importància i que aplega algunes de les principals empreses familiars catalanes i ecspanyoles: la representen Casado, però també el Lara, i probablement també la resta d'empresaris propietaris amunt esmentats.
Cinc. Els sectors més tradicionalistes estarien lligats al món de l'alimentació: el Roig, l'impresentable Josep-Lluís Bonet o en Carulla. La referència a Bonet ve a tomb per la seva actitud vergonyant durant tota la campanya del boicot al cava. Va ser patètica i humiliant, com també va ser-ho la del senyor (?) Fornesa.
Finalment, no podem deixar de banda, la presència opusdeista en el grup esmentat. A banda d'en Casado, segurament altres dels esmentats en són membres o molt propers.
Amb aquest elemental i superficial repàs, podem veure que l'oligarquia sociovergent té un pes destacat en el món comunicatiu i compta amb l'aval del principal grup financer del país. Això fa que el seu poder sigui quasi, quasi omnímode. Si controles la comunicació i els diners, de què has de tenir por? De quatre flower powers?
En xulopiscines ho va veure clar i va vendre la seva ànima al diable, tot per arribar de nou al poder, ni que sigui pel camí del mig i trepitjant tants ulls de poll com faci falta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada