El xulopiscines la torna a vessar

El compromís contret pel xulopiscines, segons el qual renunciaria a la presidència si no guanya en escons, seria una solemne bestiesa per un motiu ben senzill. En xulopiscines sembla ignorar el fet que les relacions entre els poders legislatiu i executiu tal i com estan configurats a la CAC són de caràcter parlamentarista, no presidencialista. Què vol dir això? Vol dir que els ciutadans no escullen directament el president de la CAC, escullen els diputats del Parlament. I són aquests, a través de la sessió d'investidura, els qui escullen el President de la CAC. Això implica que el que importa no és obtenir un, dos o tres diputats més que el segon partit. Si aquesta diferència no et dóna la majoria absoluta en escons, no té cap importància. El que importa és que qui es presenti com a candidat a la presidència tingui una majoria parlamentària sòlida o suficient. I aquesta només s'aconsegueix si hi ha més diputats que el voten que que no el voten. Passa, però que en molts casos per aconseguir aquesta majoria parlamentària sòlida o suficient, és necessari el concurs de més d'un grup parlamentari. I aquí és quan apareixen les negociacions i els pactes entre els diferents partits.

En cas contrari, un candidat que no compti amb la majoria absoluta de la cambra, i encara que obtingui la majoria simple, serà per definció, un president feble o afeblit. Pendent de pactes puntuals i de fer joc de mans ara amb l'esquerra, ara amb la dreta. És a dir, un govern feble que és precisament tot el contrari del missatge que vol donar, de fermesa, després del desgavell del tristpartit.

En xulopiscines, en el seu afany kennedià, on destaca per damunt de tot la imatge, es pensa que ens trobem en un sistema presidencialista, on els ciutadans escullen directament el president. I no és el cas (com tampoc ho és, paradoxalment, als Estats Units, on els ciutadans escullen no el president, sinó els grans electors, però deixem-ho).

Però fixeu-vos que he emprat el condicional, al començar el post. No és casual, òbviament. I és que la credibilitat dels compromisos d'en xulopiscines és zero, zero i zero. Fins els més petits saben que si és necessari, o fins i tot si no ho és, CiU acabarà pactant bé amb el PP bé amb el PSOE, que no amb el PSC, que ja no pinta res. De fet, JA HAN PACTAT, com ho demostra el cap d'en Maragall damunt la taula, acabat de tallar, encara fresc. És el pacte de la Moncloa, i ja funciona a ple rendiment.

No fa pas gaire vaig escriure en aquest bloc que en xulopiscines era un kamikaze. Potser sí, però cada cop estic més convençut que tot el que fa ho té apamat abans i compta amb informació solvent que li assegura que no es fotrà de morros.

Passa, però, que les situacions, els escenaris, no són immòbils i allò que ahir era allà, ara és aquí. I que la seguretat al cent per cent, no la té garantida ni la CIA. Per això és tan important continuar lluitant, per evitar que els xulopiscines de torn es pensin que ho guanyaran tot sense baixar de l'autobús i sense despentinar-se el tupé.