ELS ALIATS DELS FATXES

Si CiU i els palanganeros continuen pel camí continuen tibant de la corda per la tonteria de les cartes, no ens quedarà més remei que aplicar-los el mateix xarop que ells prescriuen a ERC en el tema del referèndum. Efectivament, no paren d'afirmar que si ERC opta pel no, votarà el mateix que el PP.

Doncs bé, ara també podem dir que CiU i els palanganeros són els aliats de les dues organitzacions feixistes ecspanyoles, Manos Limpias i Plataforma Ecspana y Libertad, que ja han iniciat tràmits judicials contra ERC. Quina vergonya i quin ridícul més immens! I quant de greu que em sap! Però cal marcar línia. Si no se't mengen de viu en viu.

L'ESTATUT D'ABAIX, PRODUCTE DE LA SOCIOVERGÈNCIA

Deia Joan Fuster que al País Valencià hi havia alguns blavers, però que al Principat ho eren tots. Aquestes paraules, volgudament exagerades i sobretot provocadores, però, posaven el dit a la nafra. El posen, millor dit. Aquesta reflexió, com no pot ser altrament, m'ha vingut al cap al dia següent de l'aprovació per les Corts Valencianes del nou nyap d'abaix, del nou Estatut d'Autonomia de la Comunidad Valenciana. Veure les fotos d'en Camps i en Pla donant-se el bec, fent manetes i somrient com a tòtiles, em fan venir basques, però penso que si ve aquests són els sicaris que han signat el nyap, els veritables responsables polítics d'aquest nou crim de lesa pàtria són uns altres. Anem a pams:

1. L'aprovació del nyap d'abaix té lloc en un clima cada cop més caracteritzat per la violència i les agressions regulars a persones, institucions, locals que mantenen fermament la defensa i la promoció de la catalanitat de les comarques situades al sud del riu Sènia. Els darrers casos els hem vist a Castelló de la Plana i a la facultat de Dret de la Universitat de València. Unes setmanes abans, a la pròpia llibreria 3 i 4. A Castelló, concretament, una quarantena de nazis ecspanyols van assaltar i agredir impunement als membres del Casal Jaume I d'aquesta capital. És curiós com els ecspanyols només parlen de violència quan ells són les víctimes. Quan la protagonitzen, que és quasi bé sempre, la ignoren o la dissimulen sota pretextos com que hi ha hagut uns "enfrontaments", una "baralla", etc. intentant repartir les culpes, quan de fet es tracta d'atacs premeditats i unidireccionals. Bé, però això ja és més vell que l'anar a peu. Cal tenir-ho present i punt. No pots esperar que els aparells policial i judicial ecspanyols, actuïn de forma justa i imparcial, oimés en aquelles comarques on l'ecspanyolisme explícit es passeja en actituds de milhomes i no ha de dissimular res. La violència cada cop més foramida que ja porto denunciant des d'aquest bloc des de fa molt de temps és possible, entre d'altres raons per aquestes dues: la primera, és el missatge directament nazi que segrega el PP, d'intolerància envers la diversitat i d'agressió permanent a la llengua i la culura catalanes, a les quals es vol eliminar de soca-rel. La segona, pel silenci còmplice que es dóna a la resta del país, i sobretot a Barcelona entorn aquesta situació. Els mitjans de comunicació de Barcelona voluntàriament ignoren tota aquesta agressió constant i prefereixen mirar cap a una altra banda, preferentment a quina és la darrera imbecilitat que han dit, fet o cagat qualsevol mindundi de Madriz. I és que la provincianització dels mèdia del Principat és quelcom que ja ningú no pot negar. Però d'aquest tema ja en parlaré en un altre post.

2. El nyap d'abaix constitueix l'agressió més important que ha sofert la nació catalana des del 1939. L'aprovació estatutària de la referència a la llengua o idioma valencià és un intent premeditat de segregar lingüísticament el país. Per no parlar del tema del 5% (aquest darrer però no ho considero tan important, atès que si no s'assoleix aquest percentatge per part de les candidatures nacionalistes és únicament i exclusivament per culpa d'elles mateixes, de les lluites de capelletes, les enveges i d'allò que diré en el punt 3). El fet que els sociates d'abaix hagin signat el nyap ja seria causa suficient perquè ERC els enviés a pastar fang i trenqués el tripartit. Però malgrat els avenços inegables, aquesta lògica nacional, encara no ha arrelat del tot en la seva pràxis política diària. Com a mínim, ERC hauria de llançar una autèntica ofensiva mediàtica contra el PSC per la seva traïció. Curiosament, però, és el PSC qui ara mateix, està muntant una ofensiva contra ERC prenent com a excusa un tema del tot banal i poca-solta. I amb la col.laboració entusiasta i capdavantera de TV3, El País i El Periódico, i els serveis sempre sol.lícits dels palanganeros, sempre a punt per anar més enllà, per enfangar-se ells i no els seus amos del carrer Nicaragua, de manera que aquests puguin preservar la seva imatge moderada. La millor defensa és un bon atac. De manual.

3. Però per damunt de tot plegat, cal dir una cosa ben alta i ben forta. Si el panorama a les comarques del sud del Sénia és el que és, ho és per la renúncia que el nacionalisme majoritari ha fet a intervenir-hi sense complexos. Dit d'una altra manera, si la situació ha arribat fins aquí, és culpa en molt alt grau, de CiU, i sobretot de Jordi Pujol, de la seva concepció petita de país, que ve marcada pel triangle Sant Gervasi-Cerdanya-Cadaqués. La renúncia a marcar línia i a ser present en la política valenciana, ha deixat una enorme espai perquè les classe mitges menys instruïdes acabessin votant el PP, mentre que les més il.lustrades ho fessin al PSOE. No entendré mai com podent ser més es conformen amb menys. Com podent ser 12 milions o 13, es conformen amb 6 o 7 milions. No hi ha ningú al món que es conformi en ser menys quan es pot ser més. Aquesta és una altra característica que fa tan ridículs als autonomistes, la por a l'amo, l'actitud servil envers el fort i l'actitud fatxenda envers el feble.

4. Es calcula que, sociològicament, el nacionalisme català al País Valencià, si estigués ben estructurat i enquadrat, podria assolir entre el 20 i el 30% dels vots. Un percentatge més que suficient per condicionar la dinàmica política i avançar en la normalització nacional. Un suport que en moltes comarques i pobles assoliria percentatges molt més elevats, fins i tot hegemònics. Si només dediquéssim a defensar i promocionar la catalanitat d'aquesta part de la nostra Pàtria, el 10% dels esforços que els ecspanyols dediquen a ecspanyolitzar el sud de Catalunya, aconseguiríem fites immenses. El PSPV segur que entraria en un col.lapse total, i el PP perdria una part important del seu electorat més pragmàtic, format per petits i mitjans empresaris, botiguers que el vota perquè no té cap oferta electoral que assumeixi els seus interessos de classe i la defensa de la pròpia identitat. La renúncia de CiU, el seu blaverisme escandalós i repugnat -amb alguna excepció, tot s'ha de dir- ha permès a ERC assumir el protagonisme com autèntic partit nacional, amb implantació a tots els territoris històrics que conformen Catalunya, i si bé encara es detecten algunes reticències blaveres al seu interior, producte de la ignorància o la mala fe, penso que està a punt de culminar una fita històrica: que en les eleccions locals i autonòmiques del 2007, per primera vegada, un partit català sigui realment un partit nacional que llanci una oferta electoral des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Un fet que, malauradament, provocarà picabaralles, sobretot entre aquells que mancats d'una estratègia unitària nacional s'han volgut enfrontar a Ecspanya amb una sabata i una espardenya, i que han rebut rebolcada rere rebolcada. Però ara, això s'ha acabat. Si més no així ho espero.

L'ENCERTO I L'ENDEVINO!

No ha calgut que passessin molts dies, només tres, perquè la meva previsió resultés veritable. Només cal llegir la portada de La Vanguardia d'avui. Llàstima que no hagués apostat un milió d'euros o tres o quatre sopars...

Rajoy ara va de patriota, constructiu. I no només això, sino que ara proposa una aliança amb CiU de cara a carregar-se el títol de drets i deures del nyap o altrament dit Estatut de la Moncloa. Ja veurem què faran els que van prometre que ni pensar-ho en una generació, de pactar amb el PP. Potser ara aquesta generació, en un procés de màgia potàgia, es reduïrà a qüestió de dies... Fins que al Duran i Lleida se li omplin i passi com un batalló pànzer per damunt de les més que desmoralitzades, desorientades, desangelades, capcotes i prozacaddictes restes d'allò que un dia va ser CDC, i que ara, amb l'hereu escampa Lord Farquaad ja no se sap ben bé què és: si una colla d'integristes catòlics, el plançó de la propera generació sobiranista (penya Ara va de bo) o de polítics retirats que es conformen amb cobrar enormes minutes en els seus despatxos professionals, com a marxants d'art o a rebre condecoracions ecspanyoles d'Isabel la Catòlica, després de ser un autèntic llast pel país. Un panorama ben patètic i, també he de dir-ho, ben trist, perquè sóc conscient que hi ha patriotes que s'ho havien cregut i ara pateixen, i molt.

DOS ES BARALLEN I UN TERCER REP

L'alto el foc permanent d'ETA ens pot portar molts maldecaps. Digueu-me malpensat, que ho sóc, però jo ja fa temps que no crec en les casualitats. ?O és una casualitat que, justament el dia després de la votació al Congrés de les Hienes, del nou esborrany de nyap, altrament dit, Estatut de la Moncloa, pel qual els autonomistes posen una corda al coll de Catalunya, de la qual la volen penjar, justament el dia després, repeteixo, es faci pública la notícia? No home no. No siguem babaus! Penso que està feta amb tota la mala intenció del món. ETA, en la recerca legítima dels seus interessos nacionals, ha esperat pacientment a que els passerells autonomistes catalans es fessin el harakiri de la manera més incomprensible i menyspreable possible. Ara té les mans lliures per negociar un veritable procés d'autodeterminació basc, cosa que no podia fer abans, perquè, tal i com va suggerir Puigcercós en un moment determinat, tot acord que assolissin bascos i ecspanyols, havia de ser extensible a Catalunya. Ara, això ja no és possible, perquè el pacte Mas-Zapatero, condemna Catalunya, si no ho evitem, a vint o trenta anys més de submissió política, d'espoliació econòmica i de misèria moral.

I la prova més fefaent d'això que dic han estat les reaccions d'alguns opinadors i totòlegs, dats tots ells, que ja han aixecat la veu demanant, fins i tot exigint, responsabilitat i moderació al poble català. Diuen que ha de donar tot el suport possible a ZP per tal que aquest negociï amb força amb ETA. Cosa que equival a deixar-nos d'històries de votar en contra de l'Estatut aprovat per les Hienes, a ser bon minyons i que ens l'endinyin ben endins. En d'altres paraules, comminen a que l'onada sobiranista del 18-F, senzillament desaparegui, i acceptem allò que el PSOE, el PP (sí el PP), els militars, la COPE, l'Església, la CEOE, UGT/CCOO, et tutti quanti han tingut a bé cedir-nos.

Combregarem amb aquestes rodes de molí? No, mai. És cert que ETA ha mort unes dotzenes de catalans, i la meva opinió al respecte ja la vaig donar allà on s'havia de donar, que no és precisament en aquest bloc. Però els ecspanyols no és que n'han mort dotzenes, no. N'han mort dotzenes de milers de catalans al llarg dels darrers quasi tres-cents anys. I mai, mai s'han disculpat de res. Si el que realment compta és la vida humana, els ecspanyols són deu mil vegades més perillosos i genocides que els bascos. En tenen la mà trencada i el cul pelat, vaja.

El guió sembla que vagi decididament a dir dos es barallaven i un tercer va rebre. I aquest tercer és Catalunya. No ho consentirem.

PD. Faré ara una juguesca. Me la jugo molt, però què cony si l'encerto l'endevino! Ja veureu com a partir d'ara, després de l'anunci d'alto el foc d'ETA, l'oposició del PP a l'Estatut de la Moncloa, anirà de baixa, potser no desapareixerà, però perdrà intensitat i contundència, de manera que posarà fàcil les coses a ZP. I és que si tinc raó, al PP ara no l'interessa que guanyi el NO al referèndum, perquè tornaria a posar Euskadi i Catalunya en el mateix sac. Segurament Rajoy anirà de patriota, i potser en contra de la voluntat d'Aznar, acceptarà el ball que li ofereix ZP, tot baixant de la muntanya. L'objectiu seria, doble. En primer lloc, evitar qualsevol efecte dominó que podria succeir si finalment els bascos accedeixen a alguna forma de sobirania política (l'economicofinancera ja la tenen). Però sobretot, dos, mantenir Catalunya sota el control econòmic ecspanyol, perquè és la gran font de finançament d'Ecspanya, encara que sigui al preu de renunciar a Euzkadi, en un procés que seria prou semblant al que es va donar amb l'Eire: primer accessió a algun tipus d'Estat Lliure associat, per després, amb el pas dels anys, assolir la plena sobirania política. Al cap i a la fi, la contribució basca a la caixa comuna ecspanyola és francament negligible. Tot el contrari de la catalana. En definitiva, tot està en funció dels calers. I després diuen que nosaltres, els catalans, som els garrepes!

UN PARLAMENT DE FIRETA, L'AUTONOMIA EN CRISI

L'aprovació de l'Estatut de la Moncloa, ahir al Congrés dels lleons (de les hienes, potser seria millor qualificar-lo), constitueix sense cap mena de dubte un precedent en la història de la democràcia del món mundial. Catalunya, a partir d'ahir, pot estar orgullosa de ser novament una fita en els anals de la democràcia. Abans, el 1940, concretament ja ho havia estat pel fet de què el seu President va ser l'únic president democràtic d'arreu del món assassinat per la morralla feixista.

Ahir, quasi 66 anys després, Catalunya ha donat un altre regal: la de com la voluntat no del 50.5%, ni del 55%, ni del 60%, ni tan sols del 75%, sinó de més del 89% dels seus diputats no val una puta merda. Mai, repeteixo, mai, en la història de les democràcies, s'havia donat un cas tan vergonyant d'aixecada de camisa per part d'una classe política "tan ufana i tan superba", amb el PSOE i els seus escolanets, el PSC i CiU, al capdavant, per descomptat.

Mai, repeteixo, mai, un president del Parlament de Catalunya, havia caigut tan baix (si bé cal tenir en compte que un seu antecessor es va cobrir de merda fins al capdamunt, per les seves liasons dangereuses amb colpistes i el GAL, cosa que en principi semblava difícil de superar). Com és que encara no ha presentat la dimissió en protesta per aquesta burla, per aquesta presa de pèl? Perquè no és ningú. És només un sou! Quanta, quanta vergonya aliena.

Però també, quanta, quanta alegria quan votaré amb tota la il.lusió de la meva ànima un enorme i rotund NO a aquest nyap, a aquest atemptat a tot allò pel que val la pena viure i riure. Esteu morts i enterrats. I sou tan creguts, tan pagats de vosaltres mateixos, que ni us n'adoneu. Per la resta, llegiu això.

L'ENSULSIADA DE L'HEREU ESCAMPA

Reprenc les reflexions del post d'ahir. Si es confirmen les prospeccions que donen a ERC, sempre i quan encapçali el vot contrari a l'Estatut de la Moncloa, 1.000.000 (un milió) de vots i 40 diputats, estarem davant d'un canvi de tendència en la política catalana. La de la substitució de CiU per ERC com a força central del nacionalisme català. D'un nacionalisme cada cop més sobiranista i més tip, fart i cuit d'Ecspanya.

La pèrdua d'escons de CiU seria notable, però, no representaria de moment, la seva desaparició. N'obtindria entre 20 i 25, gràcies al vot dels sectors més conservadors i carques, que els romandrien fidels, mentre que molt probablement, els sectors socialdemòcrates, sobiranistes, la JNC i àdhuc alguns liberals, se'n desmarcarien. En d'altres paraules, l'herència del pujolisme desapareixerà. Es constataria, doncs. el fracàs del post-pujolisme, que ha acabat sent un desastre, sobretot per la seva indefinició estratègica.

De fet, i per molt que els pesi als Barbeta de torn, el pujolisme no ha deixat de ser més que un accident històric, en gran part vinculat al carisma del líder fundador. Un cop esgotat aquest, però, les aigües tornen a mare, i ERC ha de tornar a esdevenir el referent del sobiranisme de centre-esquerre enfrontat a l'ecspanyolisme conservador i a les deixalles del jacobinsme sociata, al qual, per cert, també podem començar a cantar-li les absoltes, sobretot després del seu paper tan galdós en tot el tema de l'Estatut.

40 ESCONS I UN MILIÓ DE VOTS

Això és el que es calcula que ERC pot obtenir, en les properes eleccions al Parlament del parc, si es manté ferma en la seva oposició a la merda d'estatut de la Moncloa. Moure's d'aquest escenari, només pot comportar un daltabaix sense precedents i obrir la porta a qualsevol projecte alternatiu que aglutini el vot sobiranista no vergonyant. Si ERC cedeix, s'acaba ERC per sempre. Està clar, no?

Des d'aquest punt de vista, seria massa fàcil veure l'akelarre del darrer cap de setmana a Cardona, com l'intent d'una minoria -els 50 alts càrrecs: directors generals, secretaris generals i consellers- de conxonxar-se per reorientar la decisió d'ERC cap a qualsevol altra cosa que no sigui el vot contrari al nyap. I ho dic perquè conec a alguns d'ells, i a no ser que "la moqueta els hagi fet traïdors" en els darrers mesos, són patriotes de pedra picada.

Però també conec a militants de base, del territori i em diuen que exigiran la convocatòria d'un referèndum intern per decidir la posició final, si perceben que els dirigents i els clans en el poder intenten fer-los la pirula. Un referèndum intern, sense cap mena de dubte, situaria ERC en el centre del focus de la política catalana. Seria un exercici de democràcia directa i participativa, altament exemplaritzant. I sobretot, seria un triomf contundent de les tesis sobiranistes i independentistes, que són abassagadorament majoritàries dins les bases d'ERC, fet que alguns il.luminats es neguen a acceptar-ho

PROU D'HISTÒRIES

Ni l'Estatut de la Moncloa, ni l'Estatut del Parc del 30 de setembre, l'únic que ens val als catalans i a les catalanes és la INDEPENDÈNCIA. Cal dir-ho amb lletres ben grosses. Vuit anys més de submissió a Ecspanya ens condemnarà, sense cap mena de dubte, a ser una colònia de la gran metròpoli ecspanyola que és Madriz.

La Independència no és cap somni, ni cap il.lusió... És una necessitat inajornable si no volem ser neutralitzats com a poble. I sobretot és una necessitat per a les classes treballadora i mitjana, que representa la immensa majoria del poble català.

De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, l'autonomia que ens cal és la de Portugal.

Aquest bloc serà implacable amb els enemics de la terra. No en deixarem escapar una. Contràriament al que ens volen fer creure... SOM MOLTS i tenim l'avantatge que estimem el país, perquè no en tenim cap altre.

No hi ha cap nació al món que es conformi amb l'autonomia. CAP! queda clar. Ser autonomista avui en dia, és ser un rara avis, una espècie en extinció. Si Catalunya vol fer alguna aportació al món, el primer que ha de fer és anihilar qualsevol supervivència de la ideologia autonomista, que ens condemna a la dependència i a la subordinació. Ser autonomista és fer el ridícul. Quan els sociovergents van pel món dient que són autonomistes, els seus interlocutors els prenen per necis, per imbècils, els donen uns copets a l'esquena i es pregunten: "aquesta gent... té una mica de dignitat o no gens?". Sense la destrucció fins als seus fonaments de la ideologia autonomista, i la seva substitució per la ideologia independentista, procés que ja està tenint lloc, sortosament, pretendre fer una aportació a la cultura universal des de Catalunya estant, és totalment impossible. Ningú, repeteixo, ningú es conforma amb una autonomia. És com renunciar a la llibertat, a la democràcia, a la justícia, a la felicitat, a l'ètica i a l'estètica.

Des d'aquí marcarem d'aprop a tots i cadascun dels responsables i propagadors de la submissió ideològica i fàctica de Catalunya a un estat que ens odia, ens menysprea i ens vol morts. No filarem prim, i tampoc ens l'agafarem amb paper de fumar. Anem a per vosaltres, perquè en el nostre projecte de vida no passa per viure encadenats.

S'ha acabat la comèdia, comença l'èpica.