UN PARLAMENT DE FIRETA, L'AUTONOMIA EN CRISI

L'aprovació de l'Estatut de la Moncloa, ahir al Congrés dels lleons (de les hienes, potser seria millor qualificar-lo), constitueix sense cap mena de dubte un precedent en la història de la democràcia del món mundial. Catalunya, a partir d'ahir, pot estar orgullosa de ser novament una fita en els anals de la democràcia. Abans, el 1940, concretament ja ho havia estat pel fet de què el seu President va ser l'únic president democràtic d'arreu del món assassinat per la morralla feixista.

Ahir, quasi 66 anys després, Catalunya ha donat un altre regal: la de com la voluntat no del 50.5%, ni del 55%, ni del 60%, ni tan sols del 75%, sinó de més del 89% dels seus diputats no val una puta merda. Mai, repeteixo, mai, en la història de les democràcies, s'havia donat un cas tan vergonyant d'aixecada de camisa per part d'una classe política "tan ufana i tan superba", amb el PSOE i els seus escolanets, el PSC i CiU, al capdavant, per descomptat.

Mai, repeteixo, mai, un president del Parlament de Catalunya, havia caigut tan baix (si bé cal tenir en compte que un seu antecessor es va cobrir de merda fins al capdamunt, per les seves liasons dangereuses amb colpistes i el GAL, cosa que en principi semblava difícil de superar). Com és que encara no ha presentat la dimissió en protesta per aquesta burla, per aquesta presa de pèl? Perquè no és ningú. És només un sou! Quanta, quanta vergonya aliena.

Però també, quanta, quanta alegria quan votaré amb tota la il.lusió de la meva ànima un enorme i rotund NO a aquest nyap, a aquest atemptat a tot allò pel que val la pena viure i riure. Esteu morts i enterrats. I sou tan creguts, tan pagats de vosaltres mateixos, que ni us n'adoneu. Per la resta, llegiu això.