LA VERITABLE DESCONNEXIÓ
El diputat Joan Ridao, ha proposat iniciar una progressiva però ineturable desconnexió de Catalunya respecte Ecspanya. Totalment d'acord, tret del ritme. Jo la faria més accelerada. Concretament, si depengués de mi, el pla de desconnexió inclouria els següents passos:
En primer lloc, i prèvia certesa d'aconseguir-la, una Declaració de Sobirania, per part d'algun dels tres parlaments actualment en funcionament. M'és igual quin.
Aquesta Declaració contindria dos apartats: una crida al reconeixement internacional per part de la resta d'estats i de les organitzacions internacionals. I, en segon lloc, el nomenament d'una comissió redactora de la Constitució Provisional de la República de Catalunya. Respecte al reconeixement, fóra interessant que immediatament després de l'aprovació de la declaració de sobirania, se'n produís algun o alguns, la qual cosa vol dir que haurien d'haver estat negociats amb anterioritat. Això implica, un treball diplomàtic paral.lel al treball polític.
Un cop declarada la sobirania, hauríem de procedir a la creació d'aquells òrgans que ens manquen, perquè són propis d'un estat sobirà i no d'un poder subsidiari com és l'autonòmic. Així doncs, s'hauria d'implementar la creació dels següents elements:
1. Creació del Servei Exterior Català (SEC) ---> que inclouria el nomenament d'entre 30 o 40 ambaixadors que haurien de distribuir-se arreu del món per impulsar el reconeixement de la República de Catalunya.
2. Creació de l’Exèrcit Nacional de Catalunya (ENC) ---> formació d'un exèrcit d'autodefensa , tal i com es dóna en tots els Estats del món. Sense manies i sense complexos. Inicialment comptaria amb uns 50.000 efectius, sota les ordres del President i el comandament de l'Estat Major Conjunt (EMC). Serà una força altament qualificada formada des del punt de vista tècnic.
3. Creació del Poder Judicial Català (PJC), tercera pota de la divisió de poders tradicional, suposaria la formació d'un cos de jutges nacionals i de proximitat. Inclouria la creació del Tribunal Suprem, màxima instància jurisdiccional.
4. Creació de la Xarxa Nacional de Sanitat (XNS), institucionalització del sistema sanitari català que comptarà amb institucions públiques, socials i privades, totes elles adreçades a la prestació del servei sanitari.
5. Creació de la Xarxa Nacional d'Educació (XNA), igual que l'anterior, però respecte la prestació del servei educatiu en tots els seus nivells.
6. Creació del Pla de Pensions de Catalunya (PPC), seguint l'exemple del Quebec, o d'altres estats sobirans, procedir a la creació d'un Pla de Pensions lligat als interessos de la gent gran de Catalunya i que vetlli pel benestar dels ciutadans.
7. Elaboració de la Llei de Caixes de Catalunya (LCC), les caixes d'estalvi de Catalunya tindran per objectiu la prestació de serveis financers i l'impuls de projectes socials. Totes les caixes, sense excepció estaran regulades i hauran de retre comptes als seus usuaris.
8. Creació del Marc Català de Relacions Laborals (MCRL), que implica l'aprovació d'un Codi del Treball, que regularà les relacions laborals i aspectes com el salari mínim, els convenis col.lectius, la prestació de subsidis (d'atur, d'invalidesa), etc.
9. Creació de l’Espai Català de Comunicació (ECC), amb l'establiment de canals digitals, públics, socials i privats, que permetin la vertebració d'una cultura mediàtica catalana que tingui també una inajornable dimensió global.
10. Creació del Programa Catalunya Acull (PCA), destinat a gestionar la política d'acolliment de la immigració i d'arrelament a la societat catalana d'una manera pautada i sempre preservant els drets més elementals de les persones, tant dels nou arribats com dels autòctons.
11. Creació del Servei Nacional de Seguretat (SNS), entès com a agència d'informació exterior i interior que complementaria el paper desenvolupat per la Policia de Catalunya, formada pel CME i la Policia Local.
Penso que tenim molta feina a fer. Tothom és necessari. S'accepten, doncs, aportacions sempre i quan siguin constructives. Les altres, no.
29.6.07
17.5.07
Avui és un gran dia: ALEX SALMOND, Primer Ministre d'Escòcia
Salmond's victory speech to MSPs
"This parliament, created by the people of Scotland in a referendum, is bigger than any of its members or any one party.
I believe that Scotland is ready for change and for reform. This is a small nation with a big future. But it is also a small nation with big challenges.
"It was said the other day that Scotland is a divided nation. Given the closeness of the election result, I can understand that in some ways.
However, it's not the case.
Certainly, the gap between rich and poor is too great. We need to grow faster. We need to heal the scars of the past. We need to be greener. We need to be still smarter. But we are not divided.
We have a sense of ourselves. a sense of community and, above all, a sense of the 'common weal' of Scotland.
In some ways we're not even a divided parliament. Of course, in this part of the chamber we seek independence and equality for Scotland - not everyone agrees.
But there is a broad consensus on the need for this parliament to assume greater responsibility for the governance of Scotland.
There is an understanding that we are engaged in a process of self government - and an awareness of the distance we have already travelled.
In 1961, Bashir Ahmad came to Glasgow to drive buses. In 1961, the very idea of a Scottish Parliament was unimaginable. In 1961, the very idea of a Scots Asian sitting in a Scots Parliament was doubly unimaginable.
But Bashir is here and we are here, and that part of the community of Scotland is woven into the very tartan of our parliament.
And we are stronger - so much stronger - as a result. We are diverse - not divided.
The nature and composition of this third Scottish Parliament makes it imperative that this government will rely on the strength of its argument in parliament and not the argument of parliamentary strength.
Despite all the challenges we will face together, I welcome that as a chance to develop a new and fundamentally more reflective model of democracy.
The days since the 3rd of May have been understandably dominated by questions over the structure of government - will there be a coalition or will we have minority government?
Let me say to parliament that what matters more to the people we all represent is less the structure of government and more what we, all of us, achieve of the people's behalf.
Presiding officer, all of us in this parliament have a responsibility to conduct ourselves in a way which respects the parliament the people have chosen to elect.
That will take patience, maturity and leadership on all sides of the chamber. My pledge to parliament today is that any Scottish government led by me will respect and include this parliament in the governance of Scotland over the next four years.
In this century, there are limits to what governments can achieve. But one thing any government I lead will never lack is ambition for Scotland.
Today I commit myself to leadership wholly and exclusively in the Scottish national interest. We will appeal for support policy by policy across this chamber.
That is the parliament the people of Scotland have elected, and that is the government that I will be proud to lead. "
Wednesday, 16 May 2007
ALEX SALMOND, FIRST MINISTER OF SCOTLAND
Salmond's victory speech to MSPs
"This parliament, created by the people of Scotland in a referendum, is bigger than any of its members or any one party.I believe that Scotland is ready for change and for reform. This is a small nation with a big future. But it is also a small nation with big challenges.
"It was said the other day that Scotland is a divided nation. Given the closeness of the election result, I can understand that in some ways.
However, it's not the case.
Certainly, the gap between rich and poor is too great. We need to grow faster. We need to heal the scars of the past. We need to be greener. We need to be still smarter. But we are not divided.
We have a sense of ourselves. a sense of community and, above all, a sense of the 'common weal' of Scotland.
In some ways we're not even a divided parliament. Of course, in this part of the chamber we seek independence and equality for Scotland - not everyone agrees.
But there is a broad consensus on the need for this parliament to assume greater responsibility for the governance of Scotland.
There is an understanding that we are engaged in a process of self government - and an awareness of the distance we have already travelled.
In 1961, Bashir Ahmad came to Glasgow to drive buses. In 1961, the very idea of a Scottish Parliament was unimaginable. In 1961, the very idea of a Scots Asian sitting in a Scots Parliament was doubly unimaginable.
But Bashir is here and we are here, and that part of the community of Scotland is woven into the very tartan of our parliament.
And we are stronger - so much stronger - as a result. We are diverse - not divided.
The nature and composition of this third Scottish Parliament makes it imperative that this government will rely on the strength of its argument in parliament and not the argument of parliamentary strength.
Despite all the challenges we will face together, I welcome that as a chance to develop a new and fundamentally more reflective model of democracy.
The days since the 3rd of May have been understandably dominated by questions over the structure of government - will there be a coalition or will we have minority government?
Let me say to parliament that what matters more to the people we all represent is less the structure of government and more what we, all of us, achieve of the people's behalf.
Presiding officer, all of us in this parliament have a responsibility to conduct ourselves in a way which respects the parliament the people have chosen to elect.
That will take patience, maturity and leadership on all sides of the chamber. My pledge to parliament today is that any Scottish government led by me will respect and include this parliament in the governance of Scotland over the next four years.In this century, there are limits to what governments can achieve. But one thing any government I lead will never lack is ambition for Scotland.
Today I commit myself to leadership wholly and exclusively in the Scottish national interest. We will appeal for support policy by policy across this chamber.
That is the parliament the people of Scotland have elected, and that is the government that I will be proud to lead. "
Wednesday, 16 May 2007
ALEX SALMOND, FIRST MINISTER OF SCOTLAND
22.4.07
SOBRE LA SOBIRANIA DEL QUEBEC
Tot i que ja he fet l'anàlisi corresponent sobre les eleccions al Quebec del passat dia 26 de març (veure 1 i 2), és el moment d'aprofundir-hi una mica més. Passades unes poques setmanes, els sobiranistes quebequesos ja han superat l'ensurt del resultat que, diguem-ho ja sense amagar-ho, no van ser els que s'esperaven. De fora estant, els voltors o taurons als quals ja m'hi vaig referir en el seu moment, no han trigat a treure pit i donar per mort i enterrat, per enèssima vegada, el sobiranisme quebequès. Mal que els pesi, aquest té una mala salut de ferro.
Recordo que els resultats de les eleccions van ser els següents: el Partit Liberal del Quebec, federalista, va obtenir 48 escons i el 33.08% dels vots; l'Acció Democràtica del Quebec, autonomista, 41 i 30,80%, respectivament. Finalment, el sobiranista Partit Quebequès, 36 escons i el 28,33%. Malgrat no obtenir representació parlamentària, atès el sistema electoral majoritari, vigent al Quebec, dues altres forces polítiques van obtenir uns resultats rellevants. El Partit Verd del Quebec (3,89%) i Quebec Solidari (3,65%).
Els dos fets rellevants que es deriven d'aquests resultats són els següents. El primer, és que hi haurà un govern minoritari del PLQ, fet que no es donava a l'Assemblea Nacional del Quebec, des del 1878. Cal tenir en compte que no hi ha tradició de fer coalicions parlamentàries, si més no fins al moment. Aquest fet augura que molt probablement, la nova legislatura serà de curta durada, entre 18 i 24 mesos, aproximadament. Aviat, doncs, hi haurà noves eleccions.
El segon fet rellevant, és que el PQ ha passat de ser l'Oposició Oficial, és a dir el primer partit de l'Oposició, això és, l'alternativa al govern, a ser el segon partit de l'oposició en benefici de l'ADQ. De fet, el PQ ha obtingut uns resultats francament decebedors, i segurament això portarà a una reflexió en profunditat per tal de corregir els errors que sens dubte s'han comès.
Ara bé, es pot deduir del fracàs del PQ, la desaparició del sobiranisme quebequès? No, rotundament no, mal que els pesi als nostres enemics unionistes ecspanyolistes. I això per diversos motius que intentaré concretar sense allargar-me massa.
En primer lloc, les enquestes assenyalen que el suport a la sobirania, sempre ha estat superior al suport al PQ, la qual cosa vol dir, que hi ha una part significativa de sobiranistes que no voten el PQ.
En segon lloc, el creixement de vots de les dues opcions extraparlamentàries abans esmentades, el PVQ i QS, és en gran mesura un vot pro-sobiranista, però que considera que el PQ o no és prou ecologista o que no és prou d'esquerres. Són votants que mai haurien votat els altres dues formacions (PLQ o ADQ) és a dir, doncs, són vots que ha perdut el PQ per ser massa moderat. Si, ni que fos una part dels 300.000 vots que en conjunt han anat a aquestes formacions extraparlamentàries, haguessin anat al PQ, aquest hauria mantingut com a mínim la seva condició de primer partit de l'Oposició o fins i tot, hauria pogut guanyar els comicis, atès que s'hauria imposat en determinades circumscripcions que finalment han anat a mans de l'ADQ. Recordo que el PLQ, respecte les eleccions del 2003, ha perdut 450.000 vots, mentre que el PQ, n'ha perdut poc més de 100.000.
Tres. L'ADQ ha rebut una part important de vot sobiranista que ha fet el salt al PQ. Es tracta, sobretot, d'un vot de sectors de classe mitja de les ciutats petites i mitjanes de fora de l'entorn metropolità (el Gran Montreal), incloent-hi la capital, Ciutat de Quebec. Aquests votants sobiranistes, per una banda, se'ls pot titllar de ser socialment més tradicionals que el votant pequista de l'entorn metropolità, i que potser no han valorat positivament el candidat a Primer Ministre. Però són votants que molt probablement mai haurien votat un partit federalista. En aquest sentit, penso que no està de més recordar que l'ADQ va donar suport al Sí en el referèndum del 1995, i només per aquest fet, segur que un sobiranista moderat no li repugna votar-lo si considera que el PQ va massa enllà en determinats plantejaments socials.
De fet, podem haver assistit a la consolidació d'un nou espai polític fins ara orfe al Quebec. L'espai sobiranista-autonomista de centre dreta, que seria la rèplica del l'espai sobiranista de centre esquerra que representa el PQ. Així, possiblement la consolidació de l'ADQ donarà una veu electoral als sobiranistes de dretes, que fins ara es limitaven a organitzar-se en grupuscles curiosos, per dir-ho d'alguna manera (monàrquics, ultracatòlics, etc.), i que no sent mai votants del PQ, sí que segurament van votar per la sobirania el 1995. D'aquesta manera, el PQ perdria el monopoli del sobiranisme, i aquest es convertiria en un espai més plural, però també enormement majoritari en el conjunt de la societat quebequesa. Amb les dades de les eleccions, es pot concloure que quatre de les cinc formacions més votades (ADQ, PQ, PVQ, QS) són sobiranistes en major o menor mesura. És a dir, el 66,67% dels vots vàlids, pel cap alt, han anat a opcions d'aquest àmbit.
És cert que l'ADQ ha emfasitzat el seu autonomisme i la seva negativa a convocar de forma immediata un referèndum d'autodeterminació. Dues coses. En primer lloc, l'autonomisme de l'ADQ està a anys llum de qualsevol semblança a l'autonomisme de pa sucat amb oli de casa nostra. Es tracta d'una relació d'igual a igual Canadà-Quebec, on no es vol ni sentir a parlar de cap mena de cafè per a tothom. I per altra banda, no hi ha cap negativa a l'autodeterminació, sino que es planteja a deu o quinze anys vista. Un termini que es pot considerar insuportable pels sobiranistes de pedra picada, però que sens dubte, si el PQ abans aconseguís convocar un tercer referèndum, segurament molts votants adequistes, i fins i tot el propi partit, com ja va fer el 1995, donaria suport a la sobirania. És especialment significatiu que el Canadà anglès no ha fet repicar campanes per la derrota pequista i l'èxit adequista. Com que s'hi juguen la pell, i no són ignorants, saben que probablement ara ho tenen més fotut que abans de les eleccions. En canvi, els ecspanyols, orgullosos de la seva ignorància, no fan més que riure pels descosits i dir que això s'acaba.
En definitiva, el resultat pequista, segurament farà que dins del partit creixin les opcions partidàries d'abandonar l'estratègia etapista o referendària per accedir a la sobirania i s'imposi l'estratègia de l'elecció sobre la sobirania, és a dir, aquella que contempla que el PQ proclamarà la sobirania des del mateix moment que guanyi una elecció parlamentària, sense necessitat de subordinar aquesta decisió a un referèndum. Ben mirat, es tracta d'un retorn a l'estratègia originària del PQ, vigent entre el 1968 i el 1972.
Aquest malalt amb una mala salut de ferro, doncs, al qual més d'un li ha cantat les absoltes i fins i tot l'ha pretès enterrar tant sí com no, encara donarà molta guerra. I fins i tot, n'estem segurs, la guanyarà.
Nota: Article penjat inicialment al bloc josepsort el 14.4.2007
Tot i que ja he fet l'anàlisi corresponent sobre les eleccions al Quebec del passat dia 26 de març (veure 1 i 2), és el moment d'aprofundir-hi una mica més. Passades unes poques setmanes, els sobiranistes quebequesos ja han superat l'ensurt del resultat que, diguem-ho ja sense amagar-ho, no van ser els que s'esperaven. De fora estant, els voltors o taurons als quals ja m'hi vaig referir en el seu moment, no han trigat a treure pit i donar per mort i enterrat, per enèssima vegada, el sobiranisme quebequès. Mal que els pesi, aquest té una mala salut de ferro.Recordo que els resultats de les eleccions van ser els següents: el Partit Liberal del Quebec, federalista, va obtenir 48 escons i el 33.08% dels vots; l'Acció Democràtica del Quebec, autonomista, 41 i 30,80%, respectivament. Finalment, el sobiranista Partit Quebequès, 36 escons i el 28,33%. Malgrat no obtenir representació parlamentària, atès el sistema electoral majoritari, vigent al Quebec, dues altres forces polítiques van obtenir uns resultats rellevants. El Partit Verd del Quebec (3,89%) i Quebec Solidari (3,65%).
Els dos fets rellevants que es deriven d'aquests resultats són els següents. El primer, és que hi haurà un govern minoritari del PLQ, fet que no es donava a l'Assemblea Nacional del Quebec, des del 1878. Cal tenir en compte que no hi ha tradició de fer coalicions parlamentàries, si més no fins al moment. Aquest fet augura que molt probablement, la nova legislatura serà de curta durada, entre 18 i 24 mesos, aproximadament. Aviat, doncs, hi haurà noves eleccions.
El segon fet rellevant, és que el PQ ha passat de ser l'Oposició Oficial, és a dir el primer partit de l'Oposició, això és, l'alternativa al govern, a ser el segon partit de l'oposició en benefici de l'ADQ. De fet, el PQ ha obtingut uns resultats francament decebedors, i segurament això portarà a una reflexió en profunditat per tal de corregir els errors que sens dubte s'han comès.
Ara bé, es pot deduir del fracàs del PQ, la desaparició del sobiranisme quebequès? No, rotundament no, mal que els pesi als nostres enemics unionistes ecspanyolistes. I això per diversos motius que intentaré concretar sense allargar-me massa.En primer lloc, les enquestes assenyalen que el suport a la sobirania, sempre ha estat superior al suport al PQ, la qual cosa vol dir, que hi ha una part significativa de sobiranistes que no voten el PQ.
En segon lloc, el creixement de vots de les dues opcions extraparlamentàries abans esmentades, el PVQ i QS, és en gran mesura un vot pro-sobiranista, però que considera que el PQ o no és prou ecologista o que no és prou d'esquerres. Són votants que mai haurien votat els altres dues formacions (PLQ o ADQ) és a dir, doncs, són vots que ha perdut el PQ per ser massa moderat. Si, ni que fos una part dels 300.000 vots que en conjunt han anat a aquestes formacions extraparlamentàries, haguessin anat al PQ, aquest hauria mantingut com a mínim la seva condició de primer partit de l'Oposició o fins i tot, hauria pogut guanyar els comicis, atès que s'hauria imposat en determinades circumscripcions que finalment han anat a mans de l'ADQ. Recordo que el PLQ, respecte les eleccions del 2003, ha perdut 450.000 vots, mentre que el PQ, n'ha perdut poc més de 100.000.
Tres. L'ADQ ha rebut una part important de vot sobiranista que ha fet el salt al PQ. Es tracta, sobretot, d'un vot de sectors de classe mitja de les ciutats petites i mitjanes de fora de l'entorn metropolità (el Gran Montreal), incloent-hi la capital, Ciutat de Quebec. Aquests votants sobiranistes, per una banda, se'ls pot titllar de ser socialment més tradicionals que el votant pequista de l'entorn metropolità, i que potser no han valorat positivament el candidat a Primer Ministre. Però són votants que molt probablement mai haurien votat un partit federalista. En aquest sentit, penso que no està de més recordar que l'ADQ va donar suport al Sí en el referèndum del 1995, i només per aquest fet, segur que un sobiranista moderat no li repugna votar-lo si considera que el PQ va massa enllà en determinats plantejaments socials.
De fet, podem haver assistit a la consolidació d'un nou espai polític fins ara orfe al Quebec. L'espai sobiranista-autonomista de centre dreta, que seria la rèplica del l'espai sobiranista de centre esquerra que representa el PQ. Així, possiblement la consolidació de l'ADQ donarà una veu electoral als sobiranistes de dretes, que fins ara es limitaven a organitzar-se en grupuscles curiosos, per dir-ho d'alguna manera (monàrquics, ultracatòlics, etc.), i que no sent mai votants del PQ, sí que segurament van votar per la sobirania el 1995. D'aquesta manera, el PQ perdria el monopoli del sobiranisme, i aquest es convertiria en un espai més plural, però també enormement majoritari en el conjunt de la societat quebequesa. Amb les dades de les eleccions, es pot concloure que quatre de les cinc formacions més votades (ADQ, PQ, PVQ, QS) són sobiranistes en major o menor mesura. És a dir, el 66,67% dels vots vàlids, pel cap alt, han anat a opcions d'aquest àmbit.
És cert que l'ADQ ha emfasitzat el seu autonomisme i la seva negativa a convocar de forma immediata un referèndum d'autodeterminació. Dues coses. En primer lloc, l'autonomisme de l'ADQ està a anys llum de qualsevol semblança a l'autonomisme de pa sucat amb oli de casa nostra. Es tracta d'una relació d'igual a igual Canadà-Quebec, on no es vol ni sentir a parlar de cap mena de cafè per a tothom. I per altra banda, no hi ha cap negativa a l'autodeterminació, sino que es planteja a deu o quinze anys vista. Un termini que es pot considerar insuportable pels sobiranistes de pedra picada, però que sens dubte, si el PQ abans aconseguís convocar un tercer referèndum, segurament molts votants adequistes, i fins i tot el propi partit, com ja va fer el 1995, donaria suport a la sobirania. És especialment significatiu que el Canadà anglès no ha fet repicar campanes per la derrota pequista i l'èxit adequista. Com que s'hi juguen la pell, i no són ignorants, saben que probablement ara ho tenen més fotut que abans de les eleccions. En canvi, els ecspanyols, orgullosos de la seva ignorància, no fan més que riure pels descosits i dir que això s'acaba.
En definitiva, el resultat pequista, segurament farà que dins del partit creixin les opcions partidàries d'abandonar l'estratègia etapista o referendària per accedir a la sobirania i s'imposi l'estratègia de l'elecció sobre la sobirania, és a dir, aquella que contempla que el PQ proclamarà la sobirania des del mateix moment que guanyi una elecció parlamentària, sense necessitat de subordinar aquesta decisió a un referèndum. Ben mirat, es tracta d'un retorn a l'estratègia originària del PQ, vigent entre el 1968 i el 1972.Aquest malalt amb una mala salut de ferro, doncs, al qual més d'un li ha cantat les absoltes i fins i tot l'ha pretès enterrar tant sí com no, encara donarà molta guerra. I fins i tot, n'estem segurs, la guanyarà.
Nota: Article penjat inicialment al bloc josepsort el 14.4.2007
6.4.07
Els nous reptes del sobiranisme quebequès (2a part)
Les veus favorables a una elecció referendària són cada cop més nombroses
Pel que fa a la tercera formació present a l’Assemblea Nacional, i que assumirà el rol de segona oposició, no és altra que el Partit Quebequès (PQ), l’històric partit sobiranista, fundat el 1968. Fins aquests comicis, el PQ era l’Oposició oficial, però els resultats de les eleccions de la setmana passada han estat força negatius. Ha perdut 100.000 vots i ha passat de 45 a 36 escons, aconseguint recollir només el 28,33% del vot popular, un dels percentatges més baixos de la seva història. A diferència de l’ADQ, els pequistes han obtingut uns resultats notables a la regió metropolitana de Montreal, i fins i tot han resistit en algunes circumscripcions rurals, sobretot gràcies al prestigi i reconeixement popular dels seus candidats. Però comptat i debatut, el cop ha estat dur, i d’aquí la necessitat de fer una reflexió en profunditat de cara a encara la nova legislatura, que, molt probablement, serà breu.
El PQ s’enorgulleix de ser l’únic partit polític de l’Amèrica del Nord, de ser realment un partit de base o militant, és a dir, una formació que té vida pròpia més enllà de les conjuntures electorals, i que compta amb una activa presència en el territori. Això fa, però, que molt sovint les relacions entre els militants i els dirigents dels partit siguin sovint tibants, fins al punt d’haver-se guanyat la fama de ser un partit mata-líders. En el cas de l’actual líder i candidat, André Boisclair, cal dir que no ho ha tingut gaire fàcil. Ja la seva elecció com a líder, el 2005, només va comptar amb el suport del 52% de la militància. Un començament no gaire engrescador, val a dir-ho. Possiblement, aquesta feblesa dins del propi partit, va ser una de les raons que van moure a l’actual Primer Ministre del Quebec, el liberal Jean Charest, a avançar les eleccions, amb l’objectiu d’evitar la consolidació de qui llavors es considerava el seu principal adversari.
Altres elements que han estat apuntats com a causants d’un cert allunyament del líder respecte els propis sobiranistes han estat la seva actitud crispada o dura amb les crítiques i també el fet que hagi contribuït a situar la seva orientació sexual al bell mig del debat polític. El fet que la societat quebequesa és una de les més obertes pel que fa als drets dels gais i lesbianes, no significa, però que el tema de l’opció sexual hagi d’esdevenir un dels temes recurrents de la campanya, donat que n’hi ha d’altres que preocupen més a un nombre important de ciutadans si més no, així ho indiquen les enquestes sociològiques. Sigui com sigui, el fet cert és que, malgrat haver fet una bona campanya electoral, Boisclair no ha evitat passar del 50% d’intenció de vot inicial al 28,33% recollit finalment. Malgrat que algunes veus han demanat la seva dimissió, de moment aquesta no s’ha produït, i de fet, ha manifestat la seva voluntat de continuar per tal capgirar la situació preocupant en la que es troba el partit. Ja veurem si ho aconsegueix.
Però el lideratge no és de ni lluny l’única raó que pot explicar els resultats electorals. Una altra raó seria el divorci cada cop més creixent entre unes bases clarament situades a l’esquerra, de tradició socialdemòcrata, i un programa socioeconòmic molt sovint titllat de neoliberal. Precisament en aquesta esquerda és on no pocs analistes situen la raó del fracàs pequista en aquests comicis. I més concretament, culpen el seu centrisme del fet que dues opcions situades clarament a l’esquerra, els hagin robat molts vots, que en darrer terme els han fet perdre districtes clau. Aquestes dues opcions, cap de les quals ha obtingut, però, representació són el Partit Verd del Quebec (PVQ) i Quebec Solidari (QS). Si sumem els vots obtinguts per aquestes dues candidatures, resulta que han aconseguit 300.000 vots i el 7.5% en termes relatius. QS, concretament, és una formació sorgida dels moviments ciutadans urbans de base de lluita contra l’exclusió social, la pobresa, pels drets dels immigrants i la solidaritat internacional, que es declara explícitament sobiranista, si bé posa l’èmfasi en el treball a nivell de barri i en l’ajuda mútua. Molts votants de QS abans havien votat el PQ, però ara se n’han distanciat pel seu percebut poc o feble compromís social.
Més enllà del tema del lideratge, cada cop són més les veus que dins del PQ exigeixen, clarament que aquest recuperi el seu missatge independentista i d’esquerres. Fins i tot, n’hi ha que demanen acabar amb l’estratègia etapista d’accessió a la sobirania, fet que implicaria fins i tot abandonar el tràmit referendari com a condició prèvia a la Declaració d’Independència. Aquesta podria tenir lloc, com a conseqüència d’una futura victòria electoral, que permetés que una majoria de diputats de l’Assemblea Nacional la votés a favor. Això no obstant, aquest escenari caldrà posposar-lo, pel cap baix, entre tres o quatre anys, aproximadament.
Josep Sort
Les veus favorables a una elecció referendària són cada cop més nombroses
Pel que fa a la tercera formació present a l’Assemblea Nacional, i que assumirà el rol de segona oposició, no és altra que el Partit Quebequès (PQ), l’històric partit sobiranista, fundat el 1968. Fins aquests comicis, el PQ era l’Oposició oficial, però els resultats de les eleccions de la setmana passada han estat força negatius. Ha perdut 100.000 vots i ha passat de 45 a 36 escons, aconseguint recollir només el 28,33% del vot popular, un dels percentatges més baixos de la seva història. A diferència de l’ADQ, els pequistes han obtingut uns resultats notables a la regió metropolitana de Montreal, i fins i tot han resistit en algunes circumscripcions rurals, sobretot gràcies al prestigi i reconeixement popular dels seus candidats. Però comptat i debatut, el cop ha estat dur, i d’aquí la necessitat de fer una reflexió en profunditat de cara a encara la nova legislatura, que, molt probablement, serà breu.
El PQ s’enorgulleix de ser l’únic partit polític de l’Amèrica del Nord, de ser realment un partit de base o militant, és a dir, una formació que té vida pròpia més enllà de les conjuntures electorals, i que compta amb una activa presència en el territori. Això fa, però, que molt sovint les relacions entre els militants i els dirigents dels partit siguin sovint tibants, fins al punt d’haver-se guanyat la fama de ser un partit mata-líders. En el cas de l’actual líder i candidat, André Boisclair, cal dir que no ho ha tingut gaire fàcil. Ja la seva elecció com a líder, el 2005, només va comptar amb el suport del 52% de la militància. Un començament no gaire engrescador, val a dir-ho. Possiblement, aquesta feblesa dins del propi partit, va ser una de les raons que van moure a l’actual Primer Ministre del Quebec, el liberal Jean Charest, a avançar les eleccions, amb l’objectiu d’evitar la consolidació de qui llavors es considerava el seu principal adversari.
Altres elements que han estat apuntats com a causants d’un cert allunyament del líder respecte els propis sobiranistes han estat la seva actitud crispada o dura amb les crítiques i també el fet que hagi contribuït a situar la seva orientació sexual al bell mig del debat polític. El fet que la societat quebequesa és una de les més obertes pel que fa als drets dels gais i lesbianes, no significa, però que el tema de l’opció sexual hagi d’esdevenir un dels temes recurrents de la campanya, donat que n’hi ha d’altres que preocupen més a un nombre important de ciutadans si més no, així ho indiquen les enquestes sociològiques. Sigui com sigui, el fet cert és que, malgrat haver fet una bona campanya electoral, Boisclair no ha evitat passar del 50% d’intenció de vot inicial al 28,33% recollit finalment. Malgrat que algunes veus han demanat la seva dimissió, de moment aquesta no s’ha produït, i de fet, ha manifestat la seva voluntat de continuar per tal capgirar la situació preocupant en la que es troba el partit. Ja veurem si ho aconsegueix.
Però el lideratge no és de ni lluny l’única raó que pot explicar els resultats electorals. Una altra raó seria el divorci cada cop més creixent entre unes bases clarament situades a l’esquerra, de tradició socialdemòcrata, i un programa socioeconòmic molt sovint titllat de neoliberal. Precisament en aquesta esquerda és on no pocs analistes situen la raó del fracàs pequista en aquests comicis. I més concretament, culpen el seu centrisme del fet que dues opcions situades clarament a l’esquerra, els hagin robat molts vots, que en darrer terme els han fet perdre districtes clau. Aquestes dues opcions, cap de les quals ha obtingut, però, representació són el Partit Verd del Quebec (PVQ) i Quebec Solidari (QS). Si sumem els vots obtinguts per aquestes dues candidatures, resulta que han aconseguit 300.000 vots i el 7.5% en termes relatius. QS, concretament, és una formació sorgida dels moviments ciutadans urbans de base de lluita contra l’exclusió social, la pobresa, pels drets dels immigrants i la solidaritat internacional, que es declara explícitament sobiranista, si bé posa l’èmfasi en el treball a nivell de barri i en l’ajuda mútua. Molts votants de QS abans havien votat el PQ, però ara se n’han distanciat pel seu percebut poc o feble compromís social.
Més enllà del tema del lideratge, cada cop són més les veus que dins del PQ exigeixen, clarament que aquest recuperi el seu missatge independentista i d’esquerres. Fins i tot, n’hi ha que demanen acabar amb l’estratègia etapista d’accessió a la sobirania, fet que implicaria fins i tot abandonar el tràmit referendari com a condició prèvia a la Declaració d’Independència. Aquesta podria tenir lloc, com a conseqüència d’una futura victòria electoral, que permetés que una majoria de diputats de l’Assemblea Nacional la votés a favor. Això no obstant, aquest escenari caldrà posposar-lo, pel cap baix, entre tres o quatre anys, aproximadament.Josep Sort
----
Nota: article penjat inicialment a llibertat.cat (2.4.2007)
SILENCI, HEU DIT?
Els passats dies 1 i 2 d'abril, en Lluís Foix i l'Agustí Colomines, respectivament, van fer sang del suposat silenci dels sobiranistes catalans entorn els resultats electorals de les eleccions del Quebec del dia 26 de març. Que en Foix no l'encerti, ho trobo normal, atès que té com a company de despatx en Xavier Batalla, un individu que fa uns pocs anys, em sembla que era en les eleccions del 2003, va gosar comparar els sobiranistes quebequesos amb els boers sudafricans. Això sols, ho diu tot. De l'Agustí, sí que m'estranya, donat que el considero més normal, la qual cosa no vol dir, per descomptat, que comparteixi alguns dels seus posicionaments públics darrers, i particularment un d'ells...
Bé, modèstia a banda, atès que quan es parla d'especialistes (catalans) sobre Quebec (Foix dixit), jo em sento al.ludit, entre d'altres raons perquè sóc qui en sé més, perquè negar-ho, si no ho dic jo no ho dirà ningú, que ja ens afaitem, doncs, no he pogut resistir la temptació de penjar en aquest bloc també, els dos articles que he publicat al respecte. I anuncio que estic preparant un altre que penjaré al bloc germà, d'aquí uns pocs dies.
Fa autènticament basarda -i no utilitzo més contundència lèxica que després els meus lectors diuen que em moderi- veure com els nostres unionistes manipulen tant com poden per posar dics a l'independentisme. La veritat és que els tenien per corbata i ara després de les eleccions quebequeses han respirat fondo... fins a les properes escoceses. Ja anuncio que si el resultat els agrada, sortiran amb bombo i platerets pels carrers virtuals o no. Ara, si guanyem nosaltres, que Déu o Allah els agafi confessats!
Els nous reptes del sobiranisme quebequès (1a part)
El Canadà no es refia de l’autonomista Dumont
Els resultats de les darreres eleccions a l’Assemblea Nacional del Quebec, poden ser considerats probablement com a històrics. Per una banda, tenim el fet que el nou govern serà minoritari, atès que el partit amb més escons no ha assolit la majoria absoluta. Es tracta d’un fenomen que no es produïa al Quebec des de les darreries del segle XIX. De l’altra, que un partit minoritari ha estat el gran beneficiat, passant de tenir una representació marginal a convertir-se en la segona força parlamentària, i en conseqüència, en l’Oposició Oficial al govern minoritari, la qual cosa la situa en una posició òptima per l’assalt al poder en les properes eleccions. Cal tenir en compte que és força probable que la legislatura que ara comença sigui de curta durada, entre 18 i 24 mesos, ateses les dificultats que tenen els governs minoritaris en els sistemes majoritaris, on la tradició de les coalicions –més pròpies de sistemes proporcionals- és pràcticament inexistent –tret de motius de força major, com els governs d’unitat nacional en temps de guerra. Finalment, aquestes eleccions situen l’ara tercer partit, en una posició molt delicada, de manera que en els propers mesos haurà de prendre decisions cabdals per intentar evitar la seva progressiva marginació política i institucional.
Si posem nom i cognoms a aquestes tres forces que acabem d’esmentar, ens trobem amb el següent escenari. En primer lloc, tenim el Partit Liberal del Quebec (PLC), liderat per Jean Charest, que ha obtingut una victòria amarga, atès que, malgrat ser la força més votada (33,08%) i en escons (48), n’ha perdut, respectivament, 450.000 i 28. Fins i tot, el propi primer ministre ha estat a punt de perdre el seu escó, com sí que ho han fet alguns dels seus ministres més emblemàtics. Aquesta victòria tan ajustada, no dibuixa un escenari favorable pels interessos de l’actual primer ministre. Ben probablement aquesta segona legislatura en el poder es convertirà en un malson, perquè haurà de fer molts esforços per aconseguir el suport d’algun dels dos partits de l’Oposició. No seria d’estranyar, en aquest sentit, que el seu lideratge es posi en qüestió dins mateix del grup parlamentari liberal i es busqui algun altre candidat menys cremat, que faci front a la propera contesa electoral.
Pel que fa a la nova Oposició Oficial, és assumida pel que és vist com el gran triomfador d’aquests comicis, l’Acció Democràtica del Quebec (ADQ), i particulament pel seu líder, Mario Dumont. L’onada adequista ha estat sense precedents. Si en el 2003, havia obtingut 4 escons, ara n’ha passat a 41, mentre que en nombre de vots, ha pujat del 18,24% al 30.80%. Simptomàticament, l’ADQ ha aconseguit els seus majors èxits electorals a les zones rurals del Quebec francòfon, mentre que no ha aconseguit ni un sol escó a la regió metropolitana de Montreal. El debat entorn les causes de l’èxit adequista ha estat intens. Per una banda tenim la seva professió de fe autonomista i la negativa de Dumont de plantejar-se la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació. De l’altra, el recurs a plantejaments populistes referits a temes com la immigració o els valors tradicionals (la família, la religió).
Pel que fa a la primera, és cert que els adequistes han fet de la seva negativa a convocar de forma immediata un nou referèndum d’autodeterminació, un signe d’identitat i de diferenciació respecte les forces sobiranistes. Però també ho és, que el propi Dumont va declarar a un mèdia anglòfon que ell no es considerava federalista, fet que va aixecar una notable polseguera al Canadà anglès. De fet, la gran majoria de mèdias anglòfons no s’han alegrat especialment de la derrota dels sobiranistes i l’ascens dels autonomistes. No confien en Dumont, recorden que en el referèndum del 1995, l’ADQ, amb ell al capdavant, va donar suport al Bloc del Sí, i consideren que arribat el moment, tornaria a fer al mateix. Pitjor encara, el tenen per un aprofitat que només veu en la resta del Canadà un banc al qual demanar inversions ingents al Quebec a canvi de no caure en el pendent sobiranista, sense cap mena de complicitat o compromís en el projecte comú. De fet, és ben cert que en el seu discurs, Dumont, sempre parla de Quebec i del Canadà com dues unitats separades. I és que el seu electorat és de forma abassagadora estrictament francòfon i arrelat en els districtes del Quebec de les ciutats mitjanes i petites situades for a de la gran metròpoli de Montreal. Un entorn que desconeix el conflicte lingüístic, on el catolicisme continua tenint un cert pes social i on la immigració estrangera comença ara a fer-se visible.
Això ens porta al segon aspecte a tenir en compte. El discurs electoral de Dumont ha emfasitzat aspectes considerats propis del pensament conservador, tals com els valors de la família, la seguretat, la religió, si bé res a veure amb alguns paral.lelismes que s’han fet des del Canadà anglès, amb el discurs lepenista. De fet, hi ha una incertesa manifesta entorn el programa econòmic i social adequista, més enllà d’una apel.lació genèrica a la necessitat de la llibertat d’empresa, la rebaixa d’impostos, etc. Això, marca un dels seus punts febles: més enllà del seu líder, la resta de nous diputats adequistes són escassament coneguts pels ciutadans i cap d’ells podem dir que sigui un expert les diferents polítiques públiques, tret d’alguna excepció. Aquesta mancança de personal qualificat, segurament serà ben visible en els debats parlamentaris, sobretot tenint present que l’ADQ serà, com ja s’ha esmentat, l’Oposició Oficial en la legislatura que ara comença. Cal tenir en compte que, les estimacions més optimistes del propi partit a l’inici de la campanya, li atribuïen només 20 escons. Sigui com sigui, el que és evident, que en els propers mesos la tasca que hauran de portar a terme Dumont i els seus col.legues serà ingent, i posarà a prova la seva maduresa per assumir el repte de governar en un període de temps relativament curt. Tothom els marcarà d’aprop.
Els passats dies 1 i 2 d'abril, en Lluís Foix i l'Agustí Colomines, respectivament, van fer sang del suposat silenci dels sobiranistes catalans entorn els resultats electorals de les eleccions del Quebec del dia 26 de març. Que en Foix no l'encerti, ho trobo normal, atès que té com a company de despatx en Xavier Batalla, un individu que fa uns pocs anys, em sembla que era en les eleccions del 2003, va gosar comparar els sobiranistes quebequesos amb els boers sudafricans. Això sols, ho diu tot. De l'Agustí, sí que m'estranya, donat que el considero més normal, la qual cosa no vol dir, per descomptat, que comparteixi alguns dels seus posicionaments públics darrers, i particularment un d'ells...
Bé, modèstia a banda, atès que quan es parla d'especialistes (catalans) sobre Quebec (Foix dixit), jo em sento al.ludit, entre d'altres raons perquè sóc qui en sé més, perquè negar-ho, si no ho dic jo no ho dirà ningú, que ja ens afaitem, doncs, no he pogut resistir la temptació de penjar en aquest bloc també, els dos articles que he publicat al respecte. I anuncio que estic preparant un altre que penjaré al bloc germà, d'aquí uns pocs dies.
Fa autènticament basarda -i no utilitzo més contundència lèxica que després els meus lectors diuen que em moderi- veure com els nostres unionistes manipulen tant com poden per posar dics a l'independentisme. La veritat és que els tenien per corbata i ara després de les eleccions quebequeses han respirat fondo... fins a les properes escoceses. Ja anuncio que si el resultat els agrada, sortiran amb bombo i platerets pels carrers virtuals o no. Ara, si guanyem nosaltres, que Déu o Allah els agafi confessats!
Els nous reptes del sobiranisme quebequès (1a part)
El Canadà no es refia de l’autonomista Dumont
Els resultats de les darreres eleccions a l’Assemblea Nacional del Quebec, poden ser considerats probablement com a històrics. Per una banda, tenim el fet que el nou govern serà minoritari, atès que el partit amb més escons no ha assolit la majoria absoluta. Es tracta d’un fenomen que no es produïa al Quebec des de les darreries del segle XIX. De l’altra, que un partit minoritari ha estat el gran beneficiat, passant de tenir una representació marginal a convertir-se en la segona força parlamentària, i en conseqüència, en l’Oposició Oficial al govern minoritari, la qual cosa la situa en una posició òptima per l’assalt al poder en les properes eleccions. Cal tenir en compte que és força probable que la legislatura que ara comença sigui de curta durada, entre 18 i 24 mesos, ateses les dificultats que tenen els governs minoritaris en els sistemes majoritaris, on la tradició de les coalicions –més pròpies de sistemes proporcionals- és pràcticament inexistent –tret de motius de força major, com els governs d’unitat nacional en temps de guerra. Finalment, aquestes eleccions situen l’ara tercer partit, en una posició molt delicada, de manera que en els propers mesos haurà de prendre decisions cabdals per intentar evitar la seva progressiva marginació política i institucional.
Si posem nom i cognoms a aquestes tres forces que acabem d’esmentar, ens trobem amb el següent escenari. En primer lloc, tenim el Partit Liberal del Quebec (PLC), liderat per Jean Charest, que ha obtingut una victòria amarga, atès que, malgrat ser la força més votada (33,08%) i en escons (48), n’ha perdut, respectivament, 450.000 i 28. Fins i tot, el propi primer ministre ha estat a punt de perdre el seu escó, com sí que ho han fet alguns dels seus ministres més emblemàtics. Aquesta victòria tan ajustada, no dibuixa un escenari favorable pels interessos de l’actual primer ministre. Ben probablement aquesta segona legislatura en el poder es convertirà en un malson, perquè haurà de fer molts esforços per aconseguir el suport d’algun dels dos partits de l’Oposició. No seria d’estranyar, en aquest sentit, que el seu lideratge es posi en qüestió dins mateix del grup parlamentari liberal i es busqui algun altre candidat menys cremat, que faci front a la propera contesa electoral.Pel que fa a la nova Oposició Oficial, és assumida pel que és vist com el gran triomfador d’aquests comicis, l’Acció Democràtica del Quebec (ADQ), i particulament pel seu líder, Mario Dumont. L’onada adequista ha estat sense precedents. Si en el 2003, havia obtingut 4 escons, ara n’ha passat a 41, mentre que en nombre de vots, ha pujat del 18,24% al 30.80%. Simptomàticament, l’ADQ ha aconseguit els seus majors èxits electorals a les zones rurals del Quebec francòfon, mentre que no ha aconseguit ni un sol escó a la regió metropolitana de Montreal. El debat entorn les causes de l’èxit adequista ha estat intens. Per una banda tenim la seva professió de fe autonomista i la negativa de Dumont de plantejar-se la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació. De l’altra, el recurs a plantejaments populistes referits a temes com la immigració o els valors tradicionals (la família, la religió).
Pel que fa a la primera, és cert que els adequistes han fet de la seva negativa a convocar de forma immediata un nou referèndum d’autodeterminació, un signe d’identitat i de diferenciació respecte les forces sobiranistes. Però també ho és, que el propi Dumont va declarar a un mèdia anglòfon que ell no es considerava federalista, fet que va aixecar una notable polseguera al Canadà anglès. De fet, la gran majoria de mèdias anglòfons no s’han alegrat especialment de la derrota dels sobiranistes i l’ascens dels autonomistes. No confien en Dumont, recorden que en el referèndum del 1995, l’ADQ, amb ell al capdavant, va donar suport al Bloc del Sí, i consideren que arribat el moment, tornaria a fer al mateix. Pitjor encara, el tenen per un aprofitat que només veu en la resta del Canadà un banc al qual demanar inversions ingents al Quebec a canvi de no caure en el pendent sobiranista, sense cap mena de complicitat o compromís en el projecte comú. De fet, és ben cert que en el seu discurs, Dumont, sempre parla de Quebec i del Canadà com dues unitats separades. I és que el seu electorat és de forma abassagadora estrictament francòfon i arrelat en els districtes del Quebec de les ciutats mitjanes i petites situades for a de la gran metròpoli de Montreal. Un entorn que desconeix el conflicte lingüístic, on el catolicisme continua tenint un cert pes social i on la immigració estrangera comença ara a fer-se visible.
Això ens porta al segon aspecte a tenir en compte. El discurs electoral de Dumont ha emfasitzat aspectes considerats propis del pensament conservador, tals com els valors de la família, la seguretat, la religió, si bé res a veure amb alguns paral.lelismes que s’han fet des del Canadà anglès, amb el discurs lepenista. De fet, hi ha una incertesa manifesta entorn el programa econòmic i social adequista, més enllà d’una apel.lació genèrica a la necessitat de la llibertat d’empresa, la rebaixa d’impostos, etc. Això, marca un dels seus punts febles: més enllà del seu líder, la resta de nous diputats adequistes són escassament coneguts pels ciutadans i cap d’ells podem dir que sigui un expert les diferents polítiques públiques, tret d’alguna excepció. Aquesta mancança de personal qualificat, segurament serà ben visible en els debats parlamentaris, sobretot tenint present que l’ADQ serà, com ja s’ha esmentat, l’Oposició Oficial en la legislatura que ara comença. Cal tenir en compte que, les estimacions més optimistes del propi partit a l’inici de la campanya, li atribuïen només 20 escons. Sigui com sigui, el que és evident, que en els propers mesos la tasca que hauran de portar a terme Dumont i els seus col.legues serà ingent, i posarà a prova la seva maduresa per assumir el repte de governar en un període de temps relativament curt. Tothom els marcarà d’aprop.
----
Nota: article penjat inicialment a llibertat.cat (2.4.2006)
27.3.07
I DE L'ANETO, QUI SE N'ENRECORDA?
Molt de mullader amb la proposta Vendrell... que si una calçotada, que excés d'alcohol.... però recordo que en Xavier NO forma part del govern. Per contra, si voleu un exemple de frivolitat i si ens l'hem d'agafar amb paper de fumar, doncs podem esmentar el cas d'en Jordi Pujol, que no només era del govern, si no que n'era el President, quan el 26 d'agost de 1999, des de l'Aneto estant, va convocar eleccions. Però és que la memòria és molt curta, oi? Qui va potinejar, llavors?
22.3.07
VEURE-HO PER CREURE-HO: CATALUNYA ÉS DE L'OPUS!
L'autèntica assemblea de majares que ha tingut lloc a l'IESE avui, anuncia que Catalunya pertany a l'Opus Dei. Veure-ho per creure-ho. Els d'ESADE deuen d'estar dels nervis. I en Pujol es deu enfilar per les parets.
I tot per reivindicar un aeroport trans/inter-continental. Mare de déu, senyor! Jo fa tres anys i mig que no agafo cap avió i darrerament si vaig a l'Aeroport és per agafar gratis els exemplars del Wall Street Journal que hi ha als boxes de les companyies de lloguer de cotxes. De casa a l'aeroport, sense trànsit, no trigo ni deu minuts.
Bé, ara sembla que la negociació principal del país és la de tenir un aeroport king size. I la veritat, que cal desempallegar-se d'AENA i d'IBÈRIA, és evident, però em sembla bastant ridícul tot el muntatge. De fet, l'aeroport és una infrastructura que utilitza una minoria de la societat catalana. I sobretot, els que més l'utilitzen són els mandaos que van a rebre ordres de Madriz, i aquells que s'escapen amb la xati a Londres o se'n van a l'altra punta del món a fer turisme-vés- a-saber-què.
Sóc totalment partidari d'un aeroport internacional, però considero que és molt més prioritari arreglar el tema de rodalies o el tema dels peatges... perquè afecta a milions de persones, a milions de catalans i catalanes, sovint de forma diària. Però és clar, la societat civil no mou ni un dit per rodalies... perquè ja se sap quina mena de gent utilitza els trens de rodalies i el metro (ecs, uix, quin fàstic!). Veure en Serra, en Godó o el Fornesa en una mateixa foto, realment em produeix basques. Quina colla!
Catalunya, ara, menja de la mà de l'Opus Dei. I espera que quan el nyap acabi de ser trossejat, esquarterat, triturat i nanoreduït, potser fins i tot, Catalunya s'agenollarà davant els Legionarios de Cristo. Això és l'autonomia! Això és Ecspanya!
L'autèntica assemblea de majares que ha tingut lloc a l'IESE avui, anuncia que Catalunya pertany a l'Opus Dei. Veure-ho per creure-ho. Els d'ESADE deuen d'estar dels nervis. I en Pujol es deu enfilar per les parets.
I tot per reivindicar un aeroport trans/inter-continental. Mare de déu, senyor! Jo fa tres anys i mig que no agafo cap avió i darrerament si vaig a l'Aeroport és per agafar gratis els exemplars del Wall Street Journal que hi ha als boxes de les companyies de lloguer de cotxes. De casa a l'aeroport, sense trànsit, no trigo ni deu minuts.
Bé, ara sembla que la negociació principal del país és la de tenir un aeroport king size. I la veritat, que cal desempallegar-se d'AENA i d'IBÈRIA, és evident, però em sembla bastant ridícul tot el muntatge. De fet, l'aeroport és una infrastructura que utilitza una minoria de la societat catalana. I sobretot, els que més l'utilitzen són els mandaos que van a rebre ordres de Madriz, i aquells que s'escapen amb la xati a Londres o se'n van a l'altra punta del món a fer turisme-vés- a-saber-què.
Sóc totalment partidari d'un aeroport internacional, però considero que és molt més prioritari arreglar el tema de rodalies o el tema dels peatges... perquè afecta a milions de persones, a milions de catalans i catalanes, sovint de forma diària. Però és clar, la societat civil no mou ni un dit per rodalies... perquè ja se sap quina mena de gent utilitza els trens de rodalies i el metro (ecs, uix, quin fàstic!). Veure en Serra, en Godó o el Fornesa en una mateixa foto, realment em produeix basques. Quina colla!
Catalunya, ara, menja de la mà de l'Opus Dei. I espera que quan el nyap acabi de ser trossejat, esquarterat, triturat i nanoreduït, potser fins i tot, Catalunya s'agenollarà davant els Legionarios de Cristo. Això és l'autonomia! Això és Ecspanya!
18.3.07
CDC-UDC això pot petar... i tant de bo!
L'alcalde de Vic, Jacint Codina, d'Unió, renuncia a la reelecció per no entendre's amb els seus socis de CDC. Penso que és una notícia excel.lent. Donat el simbolisme de la ciutat, aquesta ruptura pot tenir conseqüències a nivell nacional. La pinya que es fotrà CiU en les properes eleccions locals serà de dimensions històriques. I això hauria de portar al trencament amb UDC i a una definició ideològica i nacional més explícita, sobretot per part de CDC: sobiranisme o reformisme ecspanyol. Sincerament, penso que si CDC vol tornar a recuperar la centralitat política, ha de declarar-se partit sobiranista, tot el tranquil que es vulgui, però sobiranista. L'autonomisme ja no ven. El peix al cove tampoc.
Hi ha senyals il.lusionants. L'expansió de CDC a la Catalunya Nord, n'és un. Es tracta d'un fet que té conseqüències psicològiques, a més a més de polítiques, fonamentals. És un primer pas per trencar el regionalisme. Caldria completar-ho en direcció sud i est. Però de moment ja està bé.
Repeteixo. El precedent de Vic pot donar lloc al trencament definitiu de CiU. Molt bona notícia.
L'alcalde de Vic, Jacint Codina, d'Unió, renuncia a la reelecció per no entendre's amb els seus socis de CDC. Penso que és una notícia excel.lent. Donat el simbolisme de la ciutat, aquesta ruptura pot tenir conseqüències a nivell nacional. La pinya que es fotrà CiU en les properes eleccions locals serà de dimensions històriques. I això hauria de portar al trencament amb UDC i a una definició ideològica i nacional més explícita, sobretot per part de CDC: sobiranisme o reformisme ecspanyol. Sincerament, penso que si CDC vol tornar a recuperar la centralitat política, ha de declarar-se partit sobiranista, tot el tranquil que es vulgui, però sobiranista. L'autonomisme ja no ven. El peix al cove tampoc.Hi ha senyals il.lusionants. L'expansió de CDC a la Catalunya Nord, n'és un. Es tracta d'un fet que té conseqüències psicològiques, a més a més de polítiques, fonamentals. És un primer pas per trencar el regionalisme. Caldria completar-ho en direcció sud i est. Però de moment ja està bé.
Repeteixo. El precedent de Vic pot donar lloc al trencament definitiu de CiU. Molt bona notícia.
5.2.07
THANK YOU VERY MUCH INDEED, MR. THOMAS CATAN
(AND THE PHOTOGRAPHER)
http://www.timesonline.co.uk/tol/news/world/europe/article1329302.ece
Europe? You're kidding. Must be Abu Graib picture or GITMO's,
or maybe in Putin's prisons or Olmert's,
but Europe, no I think is not possible... is it?
Europe? You're kidding. Must be Abu Graib picture or GITMO's,
or maybe in Putin's prisons or Olmert's,
but Europe, no I think is not possible... is it?
27.1.07
EL PRESSUPOST DE LA REPÚBLICA DE CATALUNYA
Resulta realment patètic veure com els autonomistes pidolen que els ecspanyols inverteixin el 18,8% dels PPGG del Regne d’Ecspanya a la CAC. Mai no entendré perquè ens hem de conformar amb el 18,8% si podem aconseguir el 100%. El 100% del pressupost català, òbviament. Em direu que és poc. Vegem-ho.
Abans, però, vull deixar clar que les dades que empro són aproximades. No sóc economista, però això no m’impedeix saber fer càlculs aproximats de les grans macromagnituds econòmiques. Compto també amb les dades emeses per centres d’estadística i altres agències. Així doncs, no pretenc una total exactitud, sinó més aviat dibuixar tendències.
Segons la Nota d’Economia, publicada per la Generalitat d’adalt (CAC), els pressupostos per al 2006 pugen a 29,6 miliards d’euros, això representa aproximadament, el 18.8% del PIB de la CAC.
En els estats sobirans, els pressupostos d’ingressos i despeses, representen un percentatge del PIB de cadascun d’ells molt superior a aquest 18.8% esmentat. Concretament m’he pres la molèstia de consultar quin percentatge del PIB representen els pressupostos generals d’alguns dels estats equiparables a Catalunya (no només a la CAC).
Per fer-ho he consultat el CIA World factbook, edició del 2006. Bé ja sé que potser no és la font adient, però vaja, per al nostre propòsit ja ens serveix.
De les dades del quadre, he calculat una mitjana pel que fa al percentatge dels ingressos i les despeses, i el resultat l’aplico al cas català, si bé només tinc en compte els territoris històrics del Principat (CAC), el País Valencià i les Illes, excloent –per manca d’informació, la Catalunya Nord i la Franja.
Per fer la comparativa amb la dada de la CAC inicialment esmentada, la part que correspon a la CAC (un 55,35% aprox) seria de 80.1 en els ingressos i de 82.3 en les despeses. Fixem-nos, doncs, que la comparativa entre el que significa l’autonomia i el que significa la independència, no deixa cap mena de dubtes.
El pressupost d’una Catalunya independent (sense comptar la Catalunya Nord i la Franja), és superior al d’estats com Dinamarca, Grècia, Finlàndia i Portugal i, òbviament, superior a la pràctica totalitat dels estats de l’Europa ex-comunista. Amb un pressupost d’aquesta magnitud, l’Estat Català, té a les seves mans una capacitat immensament superior de fer front els grans reptes que la societat i l’economia catalana tenen plantejats. Dit d’una altra manera, estem molt més preparats per impulsar una economia competitiva, bastir infrastructures capdavanteres i, per altra banda, lluitar contra la pobresa i la precarietat que sota l’autonomia afecten a prop d’un 20% de la població catalana, així com també contra l’atur. També estem en condicions molt més idònies per gestionar amb possibilitats d’èxit el repte que representa la immigració.
Autonomia? No, gràcies.
Resulta realment patètic veure com els autonomistes pidolen que els ecspanyols inverteixin el 18,8% dels PPGG del Regne d’Ecspanya a la CAC. Mai no entendré perquè ens hem de conformar amb el 18,8% si podem aconseguir el 100%. El 100% del pressupost català, òbviament. Em direu que és poc. Vegem-ho.
Abans, però, vull deixar clar que les dades que empro són aproximades. No sóc economista, però això no m’impedeix saber fer càlculs aproximats de les grans macromagnituds econòmiques. Compto també amb les dades emeses per centres d’estadística i altres agències. Així doncs, no pretenc una total exactitud, sinó més aviat dibuixar tendències.
Segons la Nota d’Economia, publicada per la Generalitat d’adalt (CAC), els pressupostos per al 2006 pugen a 29,6 miliards d’euros, això representa aproximadament, el 18.8% del PIB de la CAC.
En els estats sobirans, els pressupostos d’ingressos i despeses, representen un percentatge del PIB de cadascun d’ells molt superior a aquest 18.8% esmentat. Concretament m’he pres la molèstia de consultar quin percentatge del PIB representen els pressupostos generals d’alguns dels estats equiparables a Catalunya (no només a la CAC).
Per fer-ho he consultat el CIA World factbook, edició del 2006. Bé ja sé que potser no és la font adient, però vaja, per al nostre propòsit ja ens serveix.
De les dades del quadre, he calculat una mitjana pel que fa al percentatge dels ingressos i les despeses, i el resultat l’aplico al cas català, si bé només tinc en compte els territoris històrics del Principat (CAC), el País Valencià i les Illes, excloent –per manca d’informació, la Catalunya Nord i la Franja.
Per fer la comparativa amb la dada de la CAC inicialment esmentada, la part que correspon a la CAC (un 55,35% aprox) seria de 80.1 en els ingressos i de 82.3 en les despeses. Fixem-nos, doncs, que la comparativa entre el que significa l’autonomia i el que significa la independència, no deixa cap mena de dubtes.
El pressupost d’una Catalunya independent (sense comptar la Catalunya Nord i la Franja), és superior al d’estats com Dinamarca, Grècia, Finlàndia i Portugal i, òbviament, superior a la pràctica totalitat dels estats de l’Europa ex-comunista. Amb un pressupost d’aquesta magnitud, l’Estat Català, té a les seves mans una capacitat immensament superior de fer front els grans reptes que la societat i l’economia catalana tenen plantejats. Dit d’una altra manera, estem molt més preparats per impulsar una economia competitiva, bastir infrastructures capdavanteres i, per altra banda, lluitar contra la pobresa i la precarietat que sota l’autonomia afecten a prop d’un 20% de la població catalana, així com també contra l’atur. També estem en condicions molt més idònies per gestionar amb possibilitats d’èxit el repte que representa la immigració.
Autonomia? No, gràcies.
26.1.07
LA RESPOSTA DE DON PEPE/CARALLOT AL XULOPSICINES
Poc a poc, es va coneixent l'estil Montilla de fer política. Òbviament, la gent de Cornellà ja el coneixem, perquè l'hem patit al llarg de molts anys. Encara recordo l'aprovació del reglament del funcionament del ple municipal, que deixava els partits de l'oposició, i principalment ERC -que dit de passada treu més vots que CiU- en pilota picada.
Ja de president, la Montilla's Way de fer política s'ha caracteritzat per dues mesures sorprenents : 1) una opacitat informativa sense precedents, fins al punt que no hi ha portaveu del govern, i 2) el canvi en la compareixença del President davant el parlament del parc, que passa de ser setmanal, a ser-ho bisetmanal, si no vaig errat. En qualsevol cas, en aquesta legislatura, preguntar directament al President de la cosa, serà més difícil que en l'anterior.
Ara en coneixem una 3a. Els partits han quedat exclosos de les comissions bilaterals contemplades en el nyap. Així doncs, els partits de l'oposició no tindran cap presència directa en les negociacions pel desplegament (ahahahahah) del nyap.
En Carallot, fent excel.lentment el seu paper de noi dels encàrrecs del seu amo, i en plena degradació política, moral i psicològica, ha tingut la barra de dir que han ofert a CiU les dues mans. En Xulopisicines ha replicat que de fet, només li han ofert un dit. Però no ha dit quin dit. Jo sí que ho sé.
Poc a poc, es va coneixent l'estil Montilla de fer política. Òbviament, la gent de Cornellà ja el coneixem, perquè l'hem patit al llarg de molts anys. Encara recordo l'aprovació del reglament del funcionament del ple municipal, que deixava els partits de l'oposició, i principalment ERC -que dit de passada treu més vots que CiU- en pilota picada.
Ja de president, la Montilla's Way de fer política s'ha caracteritzat per dues mesures sorprenents : 1) una opacitat informativa sense precedents, fins al punt que no hi ha portaveu del govern, i 2) el canvi en la compareixença del President davant el parlament del parc, que passa de ser setmanal, a ser-ho bisetmanal, si no vaig errat. En qualsevol cas, en aquesta legislatura, preguntar directament al President de la cosa, serà més difícil que en l'anterior.
Ara en coneixem una 3a. Els partits han quedat exclosos de les comissions bilaterals contemplades en el nyap. Així doncs, els partits de l'oposició no tindran cap presència directa en les negociacions pel desplegament (ahahahahah) del nyap.
En Carallot, fent excel.lentment el seu paper de noi dels encàrrecs del seu amo, i en plena degradació política, moral i psicològica, ha tingut la barra de dir que han ofert a CiU les dues mans. En Xulopisicines ha replicat que de fet, només li han ofert un dit. Però no ha dit quin dit. Jo sí que ho sé.
21.1.07
PRIMER ANIVERSARI DE L'ENSARRONADA DE LA MONCLOA
Fem-ho ràpid. Que tampoc fa gaire gràcia dedicar-se a recordar coses tristes, episodis patètics. Com diuen els clàssics: Roma no paga els traïdors.
Avui fa un any d'aquelles maleïdes set hores que es reuniren ZP i Mas a la Moncloa i a la fi de la qual, el nyap del 30 de setembre, s'havia convertit en el supernyap de la Moncloa. El xulopiscines es va passar per l'arc del triomf l'acord assolit i votat pel 89% dels diputats de la cambra legislativa i en un salt triple sense xarxa, va acceptar retallar fins a límits insospitats allò que ja s'havia aprovat. Podeu dir-me algun exemple pitjor de traïdoria, mesquinesa, de vol de curta durada, de politiqueria? No, perquè no existeix.
Però els ecspnyols, com els romans, no paguen els traïdors. Això tothom ho sap, menys el sr. Mas. Uns quants mesos després, l'acord per formar el segon tripartit el deixava tirat i amb cara de poker. Amb dos diputats més, sí, però amb 90,000 vots menys. I el que es pitjor, amb l'ultra Duran conspirant per fer-li el llit.
Si el sr. Mas hagués dimitit després de no aconseguir el govern, encara hauria salvat la cara. És lògic que si fas una aposta arriscada te la puguis fotre. Però llavors assumeix les conseqüències. Però no, continua en el càrrec, sense saber ben bé què fer. Tot plegat patètic.
Avui fa un any de la traïció de la Moncloa. Espero que els seus efectes no es perllonguin gaire temps més. Serà el senyal que haurem assolit la Independència tan desitjada com, sobretot, necessària, imprescindible i inajornable.
Fem-ho ràpid. Que tampoc fa gaire gràcia dedicar-se a recordar coses tristes, episodis patètics. Com diuen els clàssics: Roma no paga els traïdors.
Avui fa un any d'aquelles maleïdes set hores que es reuniren ZP i Mas a la Moncloa i a la fi de la qual, el nyap del 30 de setembre, s'havia convertit en el supernyap de la Moncloa. El xulopiscines es va passar per l'arc del triomf l'acord assolit i votat pel 89% dels diputats de la cambra legislativa i en un salt triple sense xarxa, va acceptar retallar fins a límits insospitats allò que ja s'havia aprovat. Podeu dir-me algun exemple pitjor de traïdoria, mesquinesa, de vol de curta durada, de politiqueria? No, perquè no existeix.Però els ecspnyols, com els romans, no paguen els traïdors. Això tothom ho sap, menys el sr. Mas. Uns quants mesos després, l'acord per formar el segon tripartit el deixava tirat i amb cara de poker. Amb dos diputats més, sí, però amb 90,000 vots menys. I el que es pitjor, amb l'ultra Duran conspirant per fer-li el llit.
Si el sr. Mas hagués dimitit després de no aconseguir el govern, encara hauria salvat la cara. És lògic que si fas una aposta arriscada te la puguis fotre. Però llavors assumeix les conseqüències. Però no, continua en el càrrec, sense saber ben bé què fer. Tot plegat patètic.
Avui fa un any de la traïció de la Moncloa. Espero que els seus efectes no es perllonguin gaire temps més. Serà el senyal que haurem assolit la Independència tan desitjada com, sobretot, necessària, imprescindible i inajornable.
20.1.07
Un reconeixement simbòlic, o no.
La Cambra dels Comuns canadenca aprova una moció que reconeix Quebec coma nació dins d’un Canadà unit.
5.12.06
Després d’un període de relativa calma, i com ja passa de forma regular, el Quebec ha tornat a ocupar les pàgines d’informació internacional dels principals mitjans de comunicació.
En aquest cas, la raó no ha estat la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació, sinó el fet que la Cambra dels Comuns del Parlament canadenc ha aprovat una moció segons la qual es reconeix que el Quebec és una nació dins d’un Canadà unit. L’aprovació va comptar amb el suport quasi unànime dels seus membres: 266 hi votaren a favor i només 16 en contra.
La paradoxa és que la moció ha estat presentada pel propi primer ministre federal, el conservador Stephen Harper, i segons els analistes, el que pretén amb ella és aconseguir un doble objectiu, Per una banda, neutralitzar una iniciativa semblant que pretenia portar endavant l’independentista Bloc Quebequès, i de l’altra, reforçar els suports pel partit conservador al Quebec, un territori on els tories no acostumen a obtenir grans resultats.
Incialment, el Bloc Quebequès, formació independentista present a la Cambra dels Comuns, i liderada per Gilles Duceppe, havia presentat una moció que demanava el reconeixement del Quebec com a nació, sense fer cap referència al Canadà. Harper, va contrareplicar amb una proposta alternativa, segons la qual el Quebec era una nació “a l’interior d’un Canadà unit”. La reacció inicial bloquista va consistir a introduir una nova esmena que deia que el Quebec era una nació “actualment” a l’interior d’un Canadà unit, deixant d’aquesta manera oberta la porta a una futura independència. Finalment, però, el Bloc va decidir donar suport a la moció conservadora, al.legant que en cap cas anava en contra d’una futura accessió a la sobirania del Quebec.
A més del Bloc Quebequès, la moció va comptar amb el suport de la major part dels tres partits pancanadencs, és a dir, el Partit Conservador, el Partit Liberal i el Nou Partit Democràtic. Per la seva banda, tant el Govern del Quebec, com el també independentista Partit Quebequès, liderat per André Boisclair, s’hi han mostrat favorables.
Tanmateix, d’opositors també n’hi ha hagut i no només ho han estat de paraula, sinó que han mostrat la seva discrepància amb fets. Sens dubte, el més contundent ha estat el jove ministre federal d’Afers Intergovernamentals, Michael Chong, que va dimitir de forma sobtada, al.legant que la moció afavoria el nacionalisme ètnic al Quebec. Per la seva banda, 15 dels vots contraris a la moció van ser emesos per diputats liberals, mentre que el restant era d’un diputat independent. Però el que resultament altament significatiu és la reacció dels ciutadans canadencs. Una enquesta assenyala que el 67% no considera el Quebec com una nació, fixant, doncs, una clara escissió entre aquests i la seva classe política.
Tot i que la moció és de caràcter purament simbòlic, i fa referència sobretot a la dimensió lingüístico-cultural, però que no té efectes constitucionals ni legals, alguns analistes consideren que amb la seva aprovació s’ha tornat a obrir la capsa de Pàndora de l’independentisme quebequès, sobretot si es té en compte que, a hores d’ara, la intenció de vot cap al sobiranista Partit Quebequès és molt superior a la del Partit Liberal del Quebec, federalista i actualment en el govern. D’aquesta manera, si en les properes eleccions, els pequistes tornessin al govern, el més probable és que tornarien a convocar un tercer referèndum d’autodeterminació que fes possible allò que ni el 1980 ni, sobretot, el 1995 (llavors per només 25.000 vots), no s’assolí: l’accessió a la sobirania del Quebec.
Josep Sort
NOTA: Article penjat inicialment aquí.
La Cambra dels Comuns canadenca aprova una moció que reconeix Quebec coma nació dins d’un Canadà unit.
5.12.06
Després d’un període de relativa calma, i com ja passa de forma regular, el Quebec ha tornat a ocupar les pàgines d’informació internacional dels principals mitjans de comunicació.En aquest cas, la raó no ha estat la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació, sinó el fet que la Cambra dels Comuns del Parlament canadenc ha aprovat una moció segons la qual es reconeix que el Quebec és una nació dins d’un Canadà unit. L’aprovació va comptar amb el suport quasi unànime dels seus membres: 266 hi votaren a favor i només 16 en contra.
La paradoxa és que la moció ha estat presentada pel propi primer ministre federal, el conservador Stephen Harper, i segons els analistes, el que pretén amb ella és aconseguir un doble objectiu, Per una banda, neutralitzar una iniciativa semblant que pretenia portar endavant l’independentista Bloc Quebequès, i de l’altra, reforçar els suports pel partit conservador al Quebec, un territori on els tories no acostumen a obtenir grans resultats.
Incialment, el Bloc Quebequès, formació independentista present a la Cambra dels Comuns, i liderada per Gilles Duceppe, havia presentat una moció que demanava el reconeixement del Quebec com a nació, sense fer cap referència al Canadà. Harper, va contrareplicar amb una proposta alternativa, segons la qual el Quebec era una nació “a l’interior d’un Canadà unit”. La reacció inicial bloquista va consistir a introduir una nova esmena que deia que el Quebec era una nació “actualment” a l’interior d’un Canadà unit, deixant d’aquesta manera oberta la porta a una futura independència. Finalment, però, el Bloc va decidir donar suport a la moció conservadora, al.legant que en cap cas anava en contra d’una futura accessió a la sobirania del Quebec.
A més del Bloc Quebequès, la moció va comptar amb el suport de la major part dels tres partits pancanadencs, és a dir, el Partit Conservador, el Partit Liberal i el Nou Partit Democràtic. Per la seva banda, tant el Govern del Quebec, com el també independentista Partit Quebequès, liderat per André Boisclair, s’hi han mostrat favorables.
Tanmateix, d’opositors també n’hi ha hagut i no només ho han estat de paraula, sinó que han mostrat la seva discrepància amb fets. Sens dubte, el més contundent ha estat el jove ministre federal d’Afers Intergovernamentals, Michael Chong, que va dimitir de forma sobtada, al.legant que la moció afavoria el nacionalisme ètnic al Quebec. Per la seva banda, 15 dels vots contraris a la moció van ser emesos per diputats liberals, mentre que el restant era d’un diputat independent. Però el que resultament altament significatiu és la reacció dels ciutadans canadencs. Una enquesta assenyala que el 67% no considera el Quebec com una nació, fixant, doncs, una clara escissió entre aquests i la seva classe política.
Tot i que la moció és de caràcter purament simbòlic, i fa referència sobretot a la dimensió lingüístico-cultural, però que no té efectes constitucionals ni legals, alguns analistes consideren que amb la seva aprovació s’ha tornat a obrir la capsa de Pàndora de l’independentisme quebequès, sobretot si es té en compte que, a hores d’ara, la intenció de vot cap al sobiranista Partit Quebequès és molt superior a la del Partit Liberal del Quebec, federalista i actualment en el govern. D’aquesta manera, si en les properes eleccions, els pequistes tornessin al govern, el més probable és que tornarien a convocar un tercer referèndum d’autodeterminació que fes possible allò que ni el 1980 ni, sobretot, el 1995 (llavors per només 25.000 vots), no s’assolí: l’accessió a la sobirania del Quebec.
Josep Sort
NOTA: Article penjat inicialment aquí.
16.1.07
CLATELLADA DEL GRAN IODA ALS PINGUÏNS
"Catalunya ha estat i pot ser –i serà– un poble digne de respecte i admiració. Si rectifica el que calgui rectificar, però sense renunciar a l’ambició, ni a seguir essent el que és. Ni a la dignitat. Ni a la història. Ni al futur. Ni al sentit de la pròpia responsabilitat davant de tots i cadascun dels catalans."
Aquestes paraules són les darreres de l'article que el Gran Ioda publica en l'últim número del Butlletí del CEJP. Són unes paraules adreçades al Manifest Pinguí, per excel.lència, és a dir, al llibre La Rectificació, escrit per diversos autors, dels quals destaquem, per la seva rellevància mediàtica en Lluís Bassets (EL PAÍS), el gran pingu Enric Juliana (LA VANGUARDIA) i el columnista-tertulià-que-se-l'agafa-amb-paper-de-fumar Antoni Puigverd (Tv3, ELPERIODICO entre d'altres). En definitiva, la crème de la crème de la sociovergència. (Només faltaven la pija bavosa Rosa Cullell i segurament el notari López-Burniol i ja serien tots).
El Gran Iode, després de fer una carregada contre l'Ase Català i el que significa, país de conyeta fàcil, però poc seriós, així com contra altres defectes detectables avui en dia en la societat catalana, fot una clatellada considerable als pinguïns, quan ve a dir que si cal rectificar es rectifica, però que rectificar no equival a renunciar: ni a la dignitat, ni a la història, ni al futur. Òbviament aquí la crítica s'adreça als plantejaments presentistes típics de la sociovergència.
Per plantejaments presentistes em refereixo, és clar, a aquells que consideren que una Catalunya borbònica, regionalista, autonomista, capitalista fins a la medul.la, cada cop més carca i més provinciana, ja ha assolit la seva Ítaca, i que ara ja cal abandonar la falsa ruta de la reinvindicació de més poder, de la sobirania i eventualment de la Independència. Fins i tot reivindica el martiri de 
Companys, una presa de possessió que contrasta amb l'actual campanya d'estigmatització de la seva figura, sobretot arran de la publicació del polèmic llibre de l'Enric Vila, i que ha esdevingut de lectura obligada tant per a tots els oients de la Cope, sinó també per a tota la patuleia d'una CDC cada cop més bunkeritzada i més agressiva, que dispara a tot el que es mou.
En definitiva, i com sempre, el Gran Ioda sermoneja la parròquia i els mostra el camí, corregint els errors dels passerells que ja el voldrien convertit en una Reina Mare. Però a aquestes alçades tothom hauria de saber que el Gran Ioda abans rebentarà que callarà.
"Catalunya ha estat i pot ser –i serà– un poble digne de respecte i admiració. Si rectifica el que calgui rectificar, però sense renunciar a l’ambició, ni a seguir essent el que és. Ni a la dignitat. Ni a la història. Ni al futur. Ni al sentit de la pròpia responsabilitat davant de tots i cadascun dels catalans."Aquestes paraules són les darreres de l'article que el Gran Ioda publica en l'últim número del Butlletí del CEJP. Són unes paraules adreçades al Manifest Pinguí, per excel.lència, és a dir, al llibre La Rectificació, escrit per diversos autors, dels quals destaquem, per la seva rellevància mediàtica en Lluís Bassets (EL PAÍS), el gran pingu Enric Juliana (LA VANGUARDIA) i el columnista-tertulià-que-se-l'agafa-amb-paper-de-fumar Antoni Puigverd (Tv3, ELPERIODICO entre d'altres). En definitiva, la crème de la crème de la sociovergència. (Només faltaven la pija bavosa Rosa Cullell i segurament el notari López-Burniol i ja serien tots).
El Gran Iode, després de fer una carregada contre l'Ase Català i el que significa, país de conyeta fàcil, però poc seriós, així com contra altres defectes detectables avui en dia en la societat catalana, fot una clatellada considerable als pinguïns, quan ve a dir que si cal rectificar es rectifica, però que rectificar no equival a renunciar: ni a la dignitat, ni a la història, ni al futur. Òbviament aquí la crítica s'adreça als plantejaments presentistes típics de la sociovergència.
Per plantejaments presentistes em refereixo, és clar, a aquells que consideren que una Catalunya borbònica, regionalista, autonomista, capitalista fins a la medul.la, cada cop més carca i més provinciana, ja ha assolit la seva Ítaca, i que ara ja cal abandonar la falsa ruta de la reinvindicació de més poder, de la sobirania i eventualment de la Independència. Fins i tot reivindica el martiri de 
Companys, una presa de possessió que contrasta amb l'actual campanya d'estigmatització de la seva figura, sobretot arran de la publicació del polèmic llibre de l'Enric Vila, i que ha esdevingut de lectura obligada tant per a tots els oients de la Cope, sinó també per a tota la patuleia d'una CDC cada cop més bunkeritzada i més agressiva, que dispara a tot el que es mou.En definitiva, i com sempre, el Gran Ioda sermoneja la parròquia i els mostra el camí, corregint els errors dels passerells que ja el voldrien convertit en una Reina Mare. Però a aquestes alçades tothom hauria de saber que el Gran Ioda abans rebentarà que callarà.
9.1.07
LA BUNKERITZACIÓ DE CONVERGÈNCIA
Definitivament a Convergència no li senta bé l'oposició. En els darrers dies hem assistit a un seguit de declaracions de determinats tenors convergents que fan posar la pell de gallina. El seu braç mediàtic, més papista que el papa, com sempre, no només no s'ha quedat curt, sinó que ha anat més enllà.
Així, arran la mort del nazi Pinochet, he sentit declaracions de gent que tinc com ponderada, com és el cas d'en Vicenç Villatoro que m'han fet estremir... pràcticament venia a justificar el cop d'estat del 1973, amb uns arguments totalment pro-colpistes. Més recentment, les declaracions d'en Joan Oliver, persona amb la que sovint coincideixo en moltes de les seves engrunes, semblava situar-se a la dreta del PP, quan treia la pell a tires a la gent de Batasuna. Sincerament, Joan, ni que fos puntualment, va ser un escrit típic d'en Bocagrossa, d'aquell que se sent fort amb els febles i feble amb els forts...Encara recordo com et vas rebaixar a fer una entrevista a l'Aznar per TV3... en ecspanyol. Te n'enrecordes?
Tampoc no puc deixar d'esmentar les declaracions d'en Felip Puig, demanant la intervenció de l'exèrcit arran del conflicte laboral en l'aeroport del Prat. D'això en dic jo progressisme i modernitat, sí senyor.
Tot plegat denota la disbauxa en la qual viu actualment CDC. No té nord i no toca ni quarts ni hores. L'Artur Mas encara té la cara de tonto que li va quedar quan va comprovar que després de baixar-se els pantalons fins als turmells aviat farà un any, després els sociates no van complir la seva part del tracte... la sociovergència. Que n'ets de babau i de tontet!
Però la veritat és que en gran mesura tu no tens tota la culpa. Va ser en Pujol qui va deixar una herència enverinada el 1999, quan podent pactar amb ERC, va optar per pactar amb un PP amb majoria absoluta. Això va condemnar el seu successor, fos qui fos. Això ja ho va saber veure en Pere Esteve, més llest que submís i per això va partir peres.
La situació és tan crítica que fins i tot l'ultra Duran s'atreveix a vacilar-li. Va de xulo i de milhomes i fins i tot escriu a El Pais pressionant per tal de caure en la trampa del reformisme ecspanyolista. És inaudit que un penques com aquest gosi marcar la línia de CDC i que ningú no li trenqui la cara i si pot ser, també, l'espinada. Però si no és ningú!
Cap a on vas CDC? Cap a la sobirania i l'autodeterminació o cap a l'autodestrucció? No hi ha cap més alternativa. De debò.
Definitivament a Convergència no li senta bé l'oposició. En els darrers dies hem assistit a un seguit de declaracions de determinats tenors convergents que fan posar la pell de gallina. El seu braç mediàtic, més papista que el papa, com sempre, no només no s'ha quedat curt, sinó que ha anat més enllà.
Així, arran la mort del nazi Pinochet, he sentit declaracions de gent que tinc com ponderada, com és el cas d'en Vicenç Villatoro que m'han fet estremir... pràcticament venia a justificar el cop d'estat del 1973, amb uns arguments totalment pro-colpistes. Més recentment, les declaracions d'en Joan Oliver, persona amb la que sovint coincideixo en moltes de les seves engrunes, semblava situar-se a la dreta del PP, quan treia la pell a tires a la gent de Batasuna. Sincerament, Joan, ni que fos puntualment, va ser un escrit típic d'en Bocagrossa, d'aquell que se sent fort amb els febles i feble amb els forts...Encara recordo com et vas rebaixar a fer una entrevista a l'Aznar per TV3... en ecspanyol. Te n'enrecordes?
Tampoc no puc deixar d'esmentar les declaracions d'en Felip Puig, demanant la intervenció de l'exèrcit arran del conflicte laboral en l'aeroport del Prat. D'això en dic jo progressisme i modernitat, sí senyor.
Tot plegat denota la disbauxa en la qual viu actualment CDC. No té nord i no toca ni quarts ni hores. L'Artur Mas encara té la cara de tonto que li va quedar quan va comprovar que després de baixar-se els pantalons fins als turmells aviat farà un any, després els sociates no van complir la seva part del tracte... la sociovergència. Que n'ets de babau i de tontet!
Però la veritat és que en gran mesura tu no tens tota la culpa. Va ser en Pujol qui va deixar una herència enverinada el 1999, quan podent pactar amb ERC, va optar per pactar amb un PP amb majoria absoluta. Això va condemnar el seu successor, fos qui fos. Això ja ho va saber veure en Pere Esteve, més llest que submís i per això va partir peres.
La situació és tan crítica que fins i tot l'ultra Duran s'atreveix a vacilar-li. Va de xulo i de milhomes i fins i tot escriu a El Pais pressionant per tal de caure en la trampa del reformisme ecspanyolista. És inaudit que un penques com aquest gosi marcar la línia de CDC i que ningú no li trenqui la cara i si pot ser, també, l'espinada. Però si no és ningú!
Cap a on vas CDC? Cap a la sobirania i l'autodeterminació o cap a l'autodestrucció? No hi ha cap més alternativa. De debò.
5.12.06
ESCÒCIA: LA INDEPENDÈNCIA PRIMER
Campanya per a la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació el 2007
Quan Lloyd Quinan, en representació del Partit Socialista Escocès, va intervenir en l’acte organitzat per la Comissió Independentista Fossar de les Moreres 2006 al Passeig del Born, ben probablement havia llegit la notícia publicada el dia anterior a The Sunday Times sobre el suport a la independència en la seva pàtria. L’article afirmava en el seu titular que el suport a la independència (d’Escòcia) s’havia doblat, d’ençà la constitució del Parlament escocès, l’any 2000. En concret, ara un 44% dels escocesos en són favorables, mentre que un 42% s’hi mostren contraris.
Aquesta dada, sense cap mena de dubte, ha reforçat la moral i la decisió d’aquells que han iniciat una campanya per exigir la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a Escòcia al llarg de l’any 2007. La tria d’aquest any no és pas cap casualitat. Llavors en farà tres-cents de l’aprovació de l’Act of Union, que marcà la definitiva subordinació d’Escòcia a la Corona i al parlament de Westminster.
La petició de convocar un referèndum és l’objectiu únic d’Independence First (IF), un moviment polític constituït el 5 de maig del 2005. De caràcter apartidista, d’ençà la seva formació ha vist com diversos partits i moviments patriòtics han recolzat la seva demanda. De fet, actualment compta amb el suport del Partit Nacionalista Escocès, del Partit Verd d’Escòcia, del Partit Socialista Escocès, de Solidaritat (Escòcia), del Partit Escòcia Lliure i del Partit per la Independència Escocesa, així com també la Convenció per la Independència escocesa o la Federació d’Estudiants Nacionalistes. La iniciativa també ha aconseguit un ampli ressò en els mitjans de comunicació escocessos.
El 30 de setembre darrer, Independence First va convocar una manifestació pels carrers d’Edimburg, i ja es treballa en la convocatòria d’una gran mobilització per al proper mes de març del 2007.
En l’actualitat, 42 diputats del Parlament escocès, d’un total de 129 es declaren favorables a la independència. Per contra, els partits britànics, és a dir, el Partit Laborista, el Conservador i el Liberal-Democràtic s’hi mostren resoltament en contra.
(Article publicat a www.llibertat.com)
Campanya per a la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació el 2007
Quan Lloyd Quinan, en representació del Partit Socialista Escocès, va intervenir en l’acte organitzat per la Comissió Independentista Fossar de les Moreres 2006 al Passeig del Born, ben probablement havia llegit la notícia publicada el dia anterior a The Sunday Times sobre el suport a la independència en la seva pàtria. L’article afirmava en el seu titular que el suport a la independència (d’Escòcia) s’havia doblat, d’ençà la constitució del Parlament escocès, l’any 2000. En concret, ara un 44% dels escocesos en són favorables, mentre que un 42% s’hi mostren contraris.Aquesta dada, sense cap mena de dubte, ha reforçat la moral i la decisió d’aquells que han iniciat una campanya per exigir la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a Escòcia al llarg de l’any 2007. La tria d’aquest any no és pas cap casualitat. Llavors en farà tres-cents de l’aprovació de l’Act of Union, que marcà la definitiva subordinació d’Escòcia a la Corona i al parlament de Westminster.
La petició de convocar un referèndum és l’objectiu únic d’Independence First (IF), un moviment polític constituït el 5 de maig del 2005. De caràcter apartidista, d’ençà la seva formació ha vist com diversos partits i moviments patriòtics han recolzat la seva demanda. De fet, actualment compta amb el suport del Partit Nacionalista Escocès, del Partit Verd d’Escòcia, del Partit Socialista Escocès, de Solidaritat (Escòcia), del Partit Escòcia Lliure i del Partit per la Independència Escocesa, així com també la Convenció per la Independència escocesa o la Federació d’Estudiants Nacionalistes. La iniciativa també ha aconseguit un ampli ressò en els mitjans de comunicació escocessos.El 30 de setembre darrer, Independence First va convocar una manifestació pels carrers d’Edimburg, i ja es treballa en la convocatòria d’una gran mobilització per al proper mes de març del 2007.
En l’actualitat, 42 diputats del Parlament escocès, d’un total de 129 es declaren favorables a la independència. Per contra, els partits britànics, és a dir, el Partit Laborista, el Conservador i el Liberal-Democràtic s’hi mostren resoltament en contra.
(Article publicat a www.llibertat.com)
8.11.06
EL PREU DE LA TRAÏCIÓ
Dos diputats més i 95.914 vots menys. Aquest és el preu que ha pagat per la seva baixada de pantalons a la Moncloa. Quin saldo d'home! I quina cara se t'ha quedat. Tu que anaves de gran estadista i mira, t'han donat pel sac. I ben donat!
Cal dir-ho ben alt i fort. Aquest personatge MAI pot arribar a ser President de la CAC, perquè en el seu moment va trair el pacte aprovat a la cambra legislativa. Va ser un acte vergonyant, sense dignitat. I ara en pagues les consequències, noi.
L'única manera que la gent de CiU, i més concretament, la de CDC, té de sortir en el cul de sac on s'ha ficat ella soleta, és la de declarar-se sense cap mania, una forca sobiranista, que cobreixi l'espectre ideològic del centre-dreta, mentre que ERC cobreix el centre-esquerre sobiranista. Quan això s'esdevingui, el terreny per un pacte nacional estara més abonat.
Però què pot pactar a hores d'ara ERC amb CiU? El model de societat? Ni de conya! sobretot d'ençà del tomb cap al liberalisme dels darrers mesos de CDC. El model de país? Si CDC es manté en el fonamentalisme autonomista i en el regionalisme suicida i no aposta per fer un salt endavant, (com per exemple apostar per la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, si pot ser abans de l-11/9/2014), no hi ha res a fer.
Els d'ERC han actuat intel.ligentment. Un pacte amb els sociates i els palanganeros, fet des d'una posicio de relativa fortalesa, els permet practicar polítiques socials més o menys compartides, tot esperant a trobar algú amb qui es pugui més o menys compartir polítiques nacionals. Mentre això no passa, ni socialment ni nacionalment ERC i CDC tenen res a pactar de forma permanent. És així de clar.
Dos diputats més i 95.914 vots menys. Aquest és el preu que ha pagat per la seva baixada de pantalons a la Moncloa. Quin saldo d'home! I quina cara se t'ha quedat. Tu que anaves de gran estadista i mira, t'han donat pel sac. I ben donat!
Cal dir-ho ben alt i fort. Aquest personatge MAI pot arribar a ser President de la CAC, perquè en el seu moment va trair el pacte aprovat a la cambra legislativa. Va ser un acte vergonyant, sense dignitat. I ara en pagues les consequències, noi.L'única manera que la gent de CiU, i més concretament, la de CDC, té de sortir en el cul de sac on s'ha ficat ella soleta, és la de declarar-se sense cap mania, una forca sobiranista, que cobreixi l'espectre ideològic del centre-dreta, mentre que ERC cobreix el centre-esquerre sobiranista. Quan això s'esdevingui, el terreny per un pacte nacional estara més abonat.
Però què pot pactar a hores d'ara ERC amb CiU? El model de societat? Ni de conya! sobretot d'ençà del tomb cap al liberalisme dels darrers mesos de CDC. El model de país? Si CDC es manté en el fonamentalisme autonomista i en el regionalisme suicida i no aposta per fer un salt endavant, (com per exemple apostar per la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, si pot ser abans de l-11/9/2014), no hi ha res a fer.
Els d'ERC han actuat intel.ligentment. Un pacte amb els sociates i els palanganeros, fet des d'una posicio de relativa fortalesa, els permet practicar polítiques socials més o menys compartides, tot esperant a trobar algú amb qui es pugui més o menys compartir polítiques nacionals. Mentre això no passa, ni socialment ni nacionalment ERC i CDC tenen res a pactar de forma permanent. És així de clar.
29.10.06
EL NEGOCI DE LA DEPENDÈNCIA
Com a rèplica independentista al cartell del Confidencialcat no està pas malament, tot i que no és gaire original. Com a mínim té l'encert de col.locar l'ultra Duran en primer pla. Clar que els protagonistes queden curts. Per exemple, trobo a faltar el tovarich Fernàndez Teixidó. Llavors podríem anomenar la pel.lícula, La Casa Rússia.
Respecte el DVD de marres, a més a més de l'aparició en dues ocasions del tovarich esmentat, considero de molt mal gust la inserció d'una imatge d'en Pere Esteve abraçant-se amb en Carod Rovira. Hi ha odis que no respecten ni els morts. O precisament, s'odien tant perquè van morir sense demanar permís. I sense demanar perdó.
El fet cert, però, és que si el xulopiscines se'n surt amb la seva, ens trobarem davant d'un escenari sense precedents, amb una CiU molt més ideologitzada, que poc tindrà a veure amb la del seu predecessor.
Serà interessant veure com s'enfoca la relació amb els pesos pesants del capitalisme ecspanyol. Tipus com en Florentino Pérez, els Entrecanales, Botín, les Koplowicz, i tota aquesta patuleia, que s'han conjurat per esclafar els seus homònims catalans, i sobretot, els homes de La Caixa, és a dir, els Fornesa, Brufau, Fainé, així com les deixalles de les grans empreses familiars catalanes, que dit sigui de passada, ja fa temps que es van rendir bé al Borbó, bé a l'Opus o bé al partit ecspanyol governant en cada moment.
Malauradament, penso que la resposta ja és sabuda. Així com en xulopiscines s'hi va posar bé a la Moncloa, també s'hi posarà bé quan qualsevol capitalista ecspanyol vulgui cagar a Baqueira, o a l'Empordà.
Com a rèplica independentista al cartell del Confidencialcat no està pas malament, tot i que no és gaire original. Com a mínim té l'encert de col.locar l'ultra Duran en primer pla. Clar que els protagonistes queden curts. Per exemple, trobo a faltar el tovarich Fernàndez Teixidó. Llavors podríem anomenar la pel.lícula, La Casa Rússia.
Respecte el DVD de marres, a més a més de l'aparició en dues ocasions del tovarich esmentat, considero de molt mal gust la inserció d'una imatge d'en Pere Esteve abraçant-se amb en Carod Rovira. Hi ha odis que no respecten ni els morts. O precisament, s'odien tant perquè van morir sense demanar permís. I sense demanar perdó.
El fet cert, però, és que si el xulopiscines se'n surt amb la seva, ens trobarem davant d'un escenari sense precedents, amb una CiU molt més ideologitzada, que poc tindrà a veure amb la del seu predecessor.
Serà interessant veure com s'enfoca la relació amb els pesos pesants del capitalisme ecspanyol. Tipus com en Florentino Pérez, els Entrecanales, Botín, les Koplowicz, i tota aquesta patuleia, que s'han conjurat per esclafar els seus homònims catalans, i sobretot, els homes de La Caixa, és a dir, els Fornesa, Brufau, Fainé, així com les deixalles de les grans empreses familiars catalanes, que dit sigui de passada, ja fa temps que es van rendir bé al Borbó, bé a l'Opus o bé al partit ecspanyol governant en cada moment.
Malauradament, penso que la resposta ja és sabuda. Així com en xulopiscines s'hi va posar bé a la Moncloa, també s'hi posarà bé quan qualsevol capitalista ecspanyol vulgui cagar a Baqueira, o a l'Empordà.
21.10.06
L'ESTATUT DIU SI EM PUC TIRAR UN PET, SAURA?
El debat d'ahir a TV3, amb la Conilla com a moderadora, no va aportar gaire res. Això no obstant, es van poder veure detallets que tot seguit passo a comentar.
El primer i obvi és l'estratègia tipus "Càrrega de la Brigada Lleugera" que està caracteritzant tota la campanya electoral de CiU. Des del DVD fins a l'insult i el menyspreu tota
l envers el PP i la demonització d'ERC, Mas i els Madí boys volen arrassar els seus adversaris per tal que sigui impossible la reedició del tristpartit. O caixa o faixa, que digué en Prim. No debades, Mas ja ha dit que si perd, ho deixarà córrer. El problema és que, encara que guanyi, només si obté la majoria absoluta podrà governar. I a hores d'ara es troba molt lluny d'assolir-la.
El segon detall és la incapacitat psicològica i intel.lectual, del Sr. Montilla de fer res més que no sigui amenaçar la dissidència. Acostumat a les seves majories a la búlgara que li permetien no debatre res, únicament imposar-ho tot, ara ha comprès que Catalunya no és la Festa de la Rosa, on tothom li riu les gràcies. Per sort, és molt més plural. I no combrega amb rodes de molins. Ara bé, aquesta desgràcia, potser no ho és tant. De fet, Montilla és candidat per encàrrec de l'amo, el PSOE, i ben mirat no es juga res de res. Si perd, continuarà amb el seu escó a Madrid i santespasqües. Si és escollit president amb els vots dels seus partenaires, senzillament,
li haurà sonat la flauta. Ara bé, també és possible que, si treu un resultat dolent i depèn d'ERC per arribar a la presidència, rebi l'ordre de Madrit de renunciar-hi i, seguint la lògica del pacte ZP-Mas, exerceixi de cap d'oposició responsable (o delegui en el fenomenu Castells, i ell opti per continuar a Madrid). S'imposaria així la sociovergència. De fet ja ho va dir el propi Montilla en una entrevista fa uns dies: la sociovergència només seria possible en una situació d'alarma o d'excepcionalitat. I la pregunta és: Hi ha res que causaria més alarma a l'establishment que un creixement notable de l'independentisme? O que tornés a tenir la clau, i aquesta vegada la sabés utilitzar bé? En el fons, el que temen els ecspanyols, és la temptació del front patriòtic. Una possibilitat que, la veritat, a hores d'ara, no la veig factible. Però els ecspanyols, no se'n refien.
Quant a en Carod, el vaig veure bastant apocaet, com cansat i sense gaire trempera. Em va molestar bastant que intentés sempre fer de Primo de Zumosol de Montilla, sobretot quan aquest era atacat sense pietat per en Mas. Els d'ERC saben que tenen moltes possibilitats de tornar a ser decisius, i per això, no es mouen massa, intenten passar desapercebuts, no fos cas que la caguessin. Encara que perdin 2 o 3 escons, això no té cap importància si conserven el seu índex de poder, és a dir, la
capacitat de ser decisius i de donar la presidència a qui ells els roti. De totes maneres, penso que haurien de fer un sobreesforç a la circumscripció de Girona per tal de superar els sociates i convertir-se en, com a mínim, la segona força electoral. Seria un canvi no únicament quantitatiu, sinó qualitatiu. Aquest objectiu seria el primer pas d'un de més llarg abast, que és el de desplaçar els sociates com a primera força d'esquerres (si considerem els sociates d'esquerres, que ja és molt considerar), de la immensa majoria de les comarques, de manera que aquests es converteixin en una formació d'abast únicament metropolità, a la que només votin aquells que viuen de les engrunes que els llencin els càrrecs electes. Aquesta reducció, significarà un pas de gegant per, posteriorment acabar-los de neutralitzar.
Quant al Sr. Piqué, res del que pugui dir m'interessa el més mínim. L'únic que m'interessa és quan, com i on els matxacarem. Res més.
Finalment hi ha l'inefable Saura. Joanet, joanet. Tu, d'ençà el 19-J, hauries d'estar a l'exili o refugiat sota una pedra, perquè vas fer el ridícul més immens que mai s'ha vist d'ençà l'Operación Reformista d'en Roca. Em refereixo al fet que hauries d'haver dimitit per dignitat o per vergonya, després de l'espectacular èxit de participació en el referèndum del nyap. Perquè oi que tu eres el responsable de Participació Ciutadana? I quina va ser la taxa d'abstenció? Doncs això! Però tu no tens ni dignitat ni vergonya. Només tens una malsana ambició i un odi cap a l'independentisme que et perd. Ahir et vas convertir en l'escuder major d'en Montilla. Allà on no arribava ell, per incapacitat oral, intel.lectual o per puteria, arribaves tu sense cap vergonya. Però l'episodi més patètic va ser quan criticaves els teus adversaris (CiU i ERC, per descomptat) llançant-los el nyap pel cap. "Això va contra l'Estatut", bramaves, "tu no ets demòcrata
perquè no acceptes l'Estatut", reblaves, sense descans. Fill meu, jo et pregunto, "El nyap concreta si em puc tirar un pet?", "Afirma si puc posar banyes a la meva dona o ella me les pot posar a mi?", "Determina a quina hora, dia, setmana i mes hem de fer l'amor els catalans i les catalanes, i més concretament, quines posicions són permeses i quines no?". Saura, maco, perquè no te'n vas a fer punyetes tu i la Banda dels Quatre eco-pijos, palanganeros dels sociates, fonamentalistes estatutaris i menja-independentistes vocacionals? L'única cosa positiva que has de fer de forma immediata, abans de desaparèixer per sempre, és la d'intentar que tu i la teva Banda, tragueu més escons que el PP, si pot ser a costa dels sociates, ja que de fet sou vasos comunicants. Si realitzes aquesta proesa, encara et perdonaré la vida, xaval. No perquè em caiguis simpàtic, sinó perquè encara que no volent-ho, hauràs fet un servei al país i els peperos seran la darrera força parlamentària a la CAC.
He dit.
El debat d'ahir a TV3, amb la Conilla com a moderadora, no va aportar gaire res. Això no obstant, es van poder veure detallets que tot seguit passo a comentar.El primer i obvi és l'estratègia tipus "Càrrega de la Brigada Lleugera" que està caracteritzant tota la campanya electoral de CiU. Des del DVD fins a l'insult i el menyspreu tota
l envers el PP i la demonització d'ERC, Mas i els Madí boys volen arrassar els seus adversaris per tal que sigui impossible la reedició del tristpartit. O caixa o faixa, que digué en Prim. No debades, Mas ja ha dit que si perd, ho deixarà córrer. El problema és que, encara que guanyi, només si obté la majoria absoluta podrà governar. I a hores d'ara es troba molt lluny d'assolir-la.El segon detall és la incapacitat psicològica i intel.lectual, del Sr. Montilla de fer res més que no sigui amenaçar la dissidència. Acostumat a les seves majories a la búlgara que li permetien no debatre res, únicament imposar-ho tot, ara ha comprès que Catalunya no és la Festa de la Rosa, on tothom li riu les gràcies. Per sort, és molt més plural. I no combrega amb rodes de molins. Ara bé, aquesta desgràcia, potser no ho és tant. De fet, Montilla és candidat per encàrrec de l'amo, el PSOE, i ben mirat no es juga res de res. Si perd, continuarà amb el seu escó a Madrid i santespasqües. Si és escollit president amb els vots dels seus partenaires, senzillament,
li haurà sonat la flauta. Ara bé, també és possible que, si treu un resultat dolent i depèn d'ERC per arribar a la presidència, rebi l'ordre de Madrit de renunciar-hi i, seguint la lògica del pacte ZP-Mas, exerceixi de cap d'oposició responsable (o delegui en el fenomenu Castells, i ell opti per continuar a Madrid). S'imposaria així la sociovergència. De fet ja ho va dir el propi Montilla en una entrevista fa uns dies: la sociovergència només seria possible en una situació d'alarma o d'excepcionalitat. I la pregunta és: Hi ha res que causaria més alarma a l'establishment que un creixement notable de l'independentisme? O que tornés a tenir la clau, i aquesta vegada la sabés utilitzar bé? En el fons, el que temen els ecspanyols, és la temptació del front patriòtic. Una possibilitat que, la veritat, a hores d'ara, no la veig factible. Però els ecspanyols, no se'n refien.Quant a en Carod, el vaig veure bastant apocaet, com cansat i sense gaire trempera. Em va molestar bastant que intentés sempre fer de Primo de Zumosol de Montilla, sobretot quan aquest era atacat sense pietat per en Mas. Els d'ERC saben que tenen moltes possibilitats de tornar a ser decisius, i per això, no es mouen massa, intenten passar desapercebuts, no fos cas que la caguessin. Encara que perdin 2 o 3 escons, això no té cap importància si conserven el seu índex de poder, és a dir, la
capacitat de ser decisius i de donar la presidència a qui ells els roti. De totes maneres, penso que haurien de fer un sobreesforç a la circumscripció de Girona per tal de superar els sociates i convertir-se en, com a mínim, la segona força electoral. Seria un canvi no únicament quantitatiu, sinó qualitatiu. Aquest objectiu seria el primer pas d'un de més llarg abast, que és el de desplaçar els sociates com a primera força d'esquerres (si considerem els sociates d'esquerres, que ja és molt considerar), de la immensa majoria de les comarques, de manera que aquests es converteixin en una formació d'abast únicament metropolità, a la que només votin aquells que viuen de les engrunes que els llencin els càrrecs electes. Aquesta reducció, significarà un pas de gegant per, posteriorment acabar-los de neutralitzar.
Quant al Sr. Piqué, res del que pugui dir m'interessa el més mínim. L'únic que m'interessa és quan, com i on els matxacarem. Res més.Finalment hi ha l'inefable Saura. Joanet, joanet. Tu, d'ençà el 19-J, hauries d'estar a l'exili o refugiat sota una pedra, perquè vas fer el ridícul més immens que mai s'ha vist d'ençà l'Operación Reformista d'en Roca. Em refereixo al fet que hauries d'haver dimitit per dignitat o per vergonya, després de l'espectacular èxit de participació en el referèndum del nyap. Perquè oi que tu eres el responsable de Participació Ciutadana? I quina va ser la taxa d'abstenció? Doncs això! Però tu no tens ni dignitat ni vergonya. Només tens una malsana ambició i un odi cap a l'independentisme que et perd. Ahir et vas convertir en l'escuder major d'en Montilla. Allà on no arribava ell, per incapacitat oral, intel.lectual o per puteria, arribaves tu sense cap vergonya. Però l'episodi més patètic va ser quan criticaves els teus adversaris (CiU i ERC, per descomptat) llançant-los el nyap pel cap. "Això va contra l'Estatut", bramaves, "tu no ets demòcrata
perquè no acceptes l'Estatut", reblaves, sense descans. Fill meu, jo et pregunto, "El nyap concreta si em puc tirar un pet?", "Afirma si puc posar banyes a la meva dona o ella me les pot posar a mi?", "Determina a quina hora, dia, setmana i mes hem de fer l'amor els catalans i les catalanes, i més concretament, quines posicions són permeses i quines no?". Saura, maco, perquè no te'n vas a fer punyetes tu i la Banda dels Quatre eco-pijos, palanganeros dels sociates, fonamentalistes estatutaris i menja-independentistes vocacionals? L'única cosa positiva que has de fer de forma immediata, abans de desaparèixer per sempre, és la d'intentar que tu i la teva Banda, tragueu més escons que el PP, si pot ser a costa dels sociates, ja que de fet sou vasos comunicants. Si realitzes aquesta proesa, encara et perdonaré la vida, xaval. No perquè em caiguis simpàtic, sinó perquè encara que no volent-ho, hauràs fet un servei al país i els peperos seran la darrera força parlamentària a la CAC.He dit.
20.9.06
EL SECTOR NEGOCIS TÉ UN PROBLEMA
Són les 10 del matí i encara no he sentit que el sr. Fernàndez Teixidó hagi dimitit o renunciat a res. Quines penques! I el que és encara pitjor, els de CDC no l'han fotut fora. Són bojos o què! Seriosament, el sector negocis de CDC té un problema, i si no s'arregla aviat, serà CDC qui tingui el problema. El sr. Fernandez Teixidó és el cap visible del sector més dretà, més pro-negocis, més pro-ecspanya de CDC, i si no és roquista és perquè biogràficament va arribar molt tard a la militància convergent, atès que tota la seva anterior carrera política l'havia feta a la UCD i
al CDS de Suàrez. Però el xaval és espavilat i un cop abandonat el vaixell centrista, va saber grimpar fins al capdamunt de l'organigrama convergent i manegar la sectorial d'economia, i fins i tot arribar a ser Conseller! En l'etapa Mas, l'individu s'ha convertit en el cap visible del sector negocis i en certa mesura recull el testimoni dels roquistes i de la figura de Macià Alavedra, si bé amb un perfil molt més baix. Des d'aquesta posició, ha aconseguit que CDC prengui un perfil
ideològic més definit, el liberal, trencant amb l'equilibri ideològic que havia caracteritzat la CDC pujolista: democràcia cristiana, liberal i socialdemòcrata. Tanmateix, es tracta d'un liberalisme de poc gruix filosòfic i ètic, més aviat d'un liberalisme com el que es desenvolupa en les noves democràcies de l'europa oriental i de l'Amèrica llatina, un liberalisme que posa l'accent única i exclusivament en la dimensió empresarial i en la política com a mitjà per fer negocis, per enriquir-se. Un liberalisme de consum, o de fast-food. No és estrany, doncs, que tant ell com un altre destacat roquista, ja veterà, s'hagin enganxat amb merders relacionats amb l'Europa Oriental o de l'Amèrica Llatina (en el segon cas).
Ara només queda per saber quin és el grau d'autonomia de Mas respecte un dels seus col.laboradors més estrets. Si el manté en el càrrec, serà un llast que l'acompanyarà durant les properes setmanes fins al dia de les eleccions. Per descomptat que la SER, El Pais i El Periodico, deuen tenir molt més informació que aniran dosificant convenientment al llarg dels propers dies. I això és com un ganivet al coll de Mas, que, com ja he dit moltes vegades, es juga tot el seu futur polític en aquests comicis. O caixa i faixa, vaja.
Són les 10 del matí i encara no he sentit que el sr. Fernàndez Teixidó hagi dimitit o renunciat a res. Quines penques! I el que és encara pitjor, els de CDC no l'han fotut fora. Són bojos o què! Seriosament, el sector negocis de CDC té un problema, i si no s'arregla aviat, serà CDC qui tingui el problema. El sr. Fernandez Teixidó és el cap visible del sector més dretà, més pro-negocis, més pro-ecspanya de CDC, i si no és roquista és perquè biogràficament va arribar molt tard a la militància convergent, atès que tota la seva anterior carrera política l'havia feta a la UCD i
al CDS de Suàrez. Però el xaval és espavilat i un cop abandonat el vaixell centrista, va saber grimpar fins al capdamunt de l'organigrama convergent i manegar la sectorial d'economia, i fins i tot arribar a ser Conseller! En l'etapa Mas, l'individu s'ha convertit en el cap visible del sector negocis i en certa mesura recull el testimoni dels roquistes i de la figura de Macià Alavedra, si bé amb un perfil molt més baix. Des d'aquesta posició, ha aconseguit que CDC prengui un perfil
ideològic més definit, el liberal, trencant amb l'equilibri ideològic que havia caracteritzat la CDC pujolista: democràcia cristiana, liberal i socialdemòcrata. Tanmateix, es tracta d'un liberalisme de poc gruix filosòfic i ètic, més aviat d'un liberalisme com el que es desenvolupa en les noves democràcies de l'europa oriental i de l'Amèrica llatina, un liberalisme que posa l'accent única i exclusivament en la dimensió empresarial i en la política com a mitjà per fer negocis, per enriquir-se. Un liberalisme de consum, o de fast-food. No és estrany, doncs, que tant ell com un altre destacat roquista, ja veterà, s'hagin enganxat amb merders relacionats amb l'Europa Oriental o de l'Amèrica Llatina (en el segon cas).Ara només queda per saber quin és el grau d'autonomia de Mas respecte un dels seus col.laboradors més estrets. Si el manté en el càrrec, serà un llast que l'acompanyarà durant les properes setmanes fins al dia de les eleccions. Per descomptat que la SER, El Pais i El Periodico, deuen tenir molt més informació que aniran dosificant convenientment al llarg dels propers dies. I això és com un ganivet al coll de Mas, que, com ja he dit moltes vegades, es juga tot el seu futur polític en aquests comicis. O caixa i faixa, vaja.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
