EL PRESSUPOST DE LA REPÚBLICA DE CATALUNYA

Resulta realment patètic veure com els autonomistes pidolen que els ecspanyols inverteixin el 18,8% dels PPGG del Regne d’Ecspanya a la CAC. Mai no entendré perquè ens hem de conformar amb el 18,8% si podem aconseguir el 100%. El 100% del pressupost català, òbviament. Em direu que és poc. Vegem-ho.

Abans, però, vull deixar clar que les dades que empro són aproximades. No sóc economista, però això no m’impedeix saber fer càlculs aproximats de les grans macromagnituds econòmiques. Compto també amb les dades emeses per centres d’estadística i altres agències. Així doncs, no pretenc una total exactitud, sinó més aviat dibuixar tendències.

Segons la Nota d’Economia, publicada per la Generalitat d’adalt (CAC), els pressupostos per al 2006 pugen a 29,6 miliards d’euros, això representa aproximadament, el 18.8% del PIB de la CAC.

En els estats sobirans, els pressupostos d’ingressos i despeses, representen un percentatge del PIB de cadascun d’ells molt superior a aquest 18.8% esmentat. Concretament m’he pres la molèstia de consultar quin percentatge del PIB representen els pressupostos generals d’alguns dels estats equiparables a Catalunya (no només a la CAC).

Per fer-ho he consultat el CIA World factbook, edició del 2006. Bé ja sé que potser no és la font adient, però vaja, per al nostre propòsit ja ens serveix.

De les dades del quadre, he calculat una mitjana pel que fa al percentatge dels ingressos i les despeses, i el resultat l’aplico al cas català, si bé només tinc en compte els territoris històrics del Principat (CAC), el País Valencià i les Illes, excloent –per manca d’informació, la Catalunya Nord i la Franja.

Per fer la comparativa amb la dada de la CAC inicialment esmentada, la part que correspon a la CAC (un 55,35% aprox) seria de 80.1 en els ingressos i de 82.3 en les despeses. Fixem-nos, doncs, que la comparativa entre el que significa l’autonomia i el que significa la independència, no deixa cap mena de dubtes.



El pressupost d’una Catalunya independent (sense comptar la Catalunya Nord i la Franja), és superior al d’estats com Dinamarca, Grècia, Finlàndia i Portugal i, òbviament, superior a la pràctica totalitat dels estats de l’Europa ex-comunista. Amb un pressupost d’aquesta magnitud, l’Estat Català, té a les seves mans una capacitat immensament superior de fer front els grans reptes que la societat i l’economia catalana tenen plantejats. Dit d’una altra manera, estem molt més preparats per impulsar una economia competitiva, bastir infrastructures capdavanteres i, per altra banda, lluitar contra la pobresa i la precarietat que sota l’autonomia afecten a prop d’un 20% de la població catalana, així com també contra l’atur. També estem en condicions molt més idònies per gestionar amb possibilitats d’èxit el repte que representa la immigració.

Autonomia? No, gràcies.

LA RESPOSTA DE DON PEPE/CARALLOT AL XULOPSICINES

Poc a poc, es va coneixent l'estil Montilla de fer política. Òbviament, la gent de Cornellà ja el coneixem, perquè l'hem patit al llarg de molts anys. Encara recordo l'aprovació del reglament del funcionament del ple municipal, que deixava els partits de l'oposició, i principalment ERC -que dit de passada treu més vots que CiU- en pilota picada.

Ja de president, la Montilla's Way de fer política s'ha caracteritzat per dues mesures sorprenents : 1) una opacitat informativa sense precedents, fins al punt que no hi ha portaveu del govern, i 2) el canvi en la compareixença del President davant el parlament del parc, que passa de ser setmanal, a ser-ho bisetmanal, si no vaig errat. En qualsevol cas, en aquesta legislatura, preguntar directament al President de la cosa, serà més difícil que en l'anterior.

Ara en coneixem una 3a. Els partits han quedat exclosos de les comissions bilaterals contemplades en el nyap. Així doncs, els partits de l'oposició no tindran cap presència directa en les negociacions pel desplegament (ahahahahah) del nyap.

En Carallot, fent excel.lentment el seu paper de noi dels encàrrecs del seu amo, i en plena degradació política, moral i psicològica, ha tingut la barra de dir que han ofert a CiU les dues mans. En Xulopisicines ha replicat que de fet, només li han ofert un dit. Però no ha dit quin dit. Jo sí que ho sé.

PRIMER ANIVERSARI DE L'ENSARRONADA DE LA MONCLOA

Fem-ho ràpid. Que tampoc fa gaire gràcia dedicar-se a recordar coses tristes, episodis patètics. Com diuen els clàssics: Roma no paga els traïdors.

Avui fa un any d'aquelles maleïdes set hores que es reuniren ZP i Mas a la Moncloa i a la fi de la qual, el nyap del 30 de setembre, s'havia convertit en el supernyap de la Moncloa. El xulopiscines es va passar per l'arc del triomf l'acord assolit i votat pel 89% dels diputats de la cambra legislativa i en un salt triple sense xarxa, va acceptar retallar fins a límits insospitats allò que ja s'havia aprovat. Podeu dir-me algun exemple pitjor de traïdoria, mesquinesa, de vol de curta durada, de politiqueria? No, perquè no existeix.

Però els ecspnyols, com els romans, no paguen els traïdors. Això tothom ho sap, menys el sr. Mas. Uns quants mesos després, l'acord per formar el segon tripartit el deixava tirat i amb cara de poker. Amb dos diputats més, sí, però amb 90,000 vots menys. I el que es pitjor, amb l'ultra Duran conspirant per fer-li el llit.

Si el sr. Mas hagués dimitit després de no aconseguir el govern, encara hauria salvat la cara. És lògic que si fas una aposta arriscada te la puguis fotre. Però llavors assumeix les conseqüències. Però no, continua en el càrrec, sense saber ben bé què fer. Tot plegat patètic.

Avui fa un any de la traïció de la Moncloa. Espero que els seus efectes no es perllonguin gaire temps més. Serà el senyal que haurem assolit la Independència tan desitjada com, sobretot, necessària, imprescindible i inajornable.

Un reconeixement simbòlic, o no.
La Cambra dels Comuns canadenca aprova una moció que reconeix Quebec coma nació dins d’un Canadà unit.
5.12.06

Després d’un període de relativa calma, i com ja passa de forma regular, el Quebec ha tornat a ocupar les pàgines d’informació internacional dels principals mitjans de comunicació.

En aquest cas, la raó no ha estat la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació, sinó el fet que la Cambra dels Comuns del Parlament canadenc ha aprovat una moció segons la qual es reconeix que el Quebec és una nació dins d’un Canadà unit. L’aprovació va comptar amb el suport quasi unànime dels seus membres: 266 hi votaren a favor i només 16 en contra.

La paradoxa és que la moció ha estat presentada pel propi primer ministre federal, el conservador Stephen Harper, i segons els analistes, el que pretén amb ella és aconseguir un doble objectiu, Per una banda, neutralitzar una iniciativa semblant que pretenia portar endavant l’independentista Bloc Quebequès, i de l’altra, reforçar els suports pel partit conservador al Quebec, un territori on els tories no acostumen a obtenir grans resultats.

Incialment, el Bloc Quebequès, formació independentista present a la Cambra dels Comuns, i liderada per Gilles Duceppe, havia presentat una moció que demanava el reconeixement del Quebec com a nació, sense fer cap referència al Canadà. Harper, va contrareplicar amb una proposta alternativa, segons la qual el Quebec era una nació “a l’interior d’un Canadà unit”. La reacció inicial bloquista va consistir a introduir una nova esmena que deia que el Quebec era una nació “actualment” a l’interior d’un Canadà unit, deixant d’aquesta manera oberta la porta a una futura independència. Finalment, però, el Bloc va decidir donar suport a la moció conservadora, al.legant que en cap cas anava en contra d’una futura accessió a la sobirania del Quebec.

A més del Bloc Quebequès, la moció va comptar amb el suport de la major part dels tres partits pancanadencs, és a dir, el Partit Conservador, el Partit Liberal i el Nou Partit Democràtic. Per la seva banda, tant el Govern del Quebec, com el també independentista Partit Quebequès, liderat per André Boisclair, s’hi han mostrat favorables.

Tanmateix, d’opositors també n’hi ha hagut i no només ho han estat de paraula, sinó que han mostrat la seva discrepància amb fets. Sens dubte, el més contundent ha estat el jove ministre federal d’Afers Intergovernamentals, Michael Chong, que va dimitir de forma sobtada, al.legant que la moció afavoria el nacionalisme ètnic al Quebec. Per la seva banda, 15 dels vots contraris a la moció van ser emesos per diputats liberals, mentre que el restant era d’un diputat independent. Però el que resultament altament significatiu és la reacció dels ciutadans canadencs. Una enquesta assenyala que el 67% no considera el Quebec com una nació, fixant, doncs, una clara escissió entre aquests i la seva classe política.

Tot i que la moció és de caràcter purament simbòlic, i fa referència sobretot a la dimensió lingüístico-cultural, però que no té efectes constitucionals ni legals, alguns analistes consideren que amb la seva aprovació s’ha tornat a obrir la capsa de Pàndora de l’independentisme quebequès, sobretot si es té en compte que, a hores d’ara, la intenció de vot cap al sobiranista Partit Quebequès és molt superior a la del Partit Liberal del Quebec, federalista i actualment en el govern. D’aquesta manera, si en les properes eleccions, els pequistes tornessin al govern, el més probable és que tornarien a convocar un tercer referèndum d’autodeterminació que fes possible allò que ni el 1980 ni, sobretot, el 1995 (llavors per només 25.000 vots), no s’assolí: l’accessió a la sobirania del Quebec.

Josep Sort

NOTA: Article penjat inicialment aquí.

CLATELLADA DEL GRAN IODA ALS PINGUÏNS

"Catalunya ha estat i pot ser –i serà– un poble digne de respecte i admiració. Si rectifica el que calgui rectificar, però sense renunciar a l’ambició, ni a seguir essent el que és. Ni a la dignitat. Ni a la història. Ni al futur. Ni al sentit de la pròpia responsabilitat davant de tots i cadascun dels catalans."

Aquestes paraules són les darreres de l'article que el Gran Ioda publica en l'últim número del Butlletí del CEJP. Són unes paraules adreçades al Manifest Pinguí, per excel.lència, és a dir, al llibre La Rectificació, escrit per diversos autors, dels quals destaquem, per la seva rellevància mediàtica en Lluís Bassets (EL PAÍS), el gran pingu Enric Juliana (LA VANGUARDIA) i el columnista-tertulià-que-se-l'agafa-amb-paper-de-fumar Antoni Puigverd (Tv3, ELPERIODICO entre d'altres). En definitiva, la crème de la crème de la sociovergència. (Només faltaven la pija bavosa Rosa Cullell i segurament el notari López-Burniol i ja serien tots).

El Gran Iode, després de fer una carregada contre l'Ase Català i el que significa, país de conyeta fàcil, però poc seriós, així com contra altres defectes detectables avui en dia en la societat catalana, fot una clatellada considerable als pinguïns, quan ve a dir que si cal rectificar es rectifica, però que rectificar no equival a renunciar: ni a la dignitat, ni a la història, ni al futur. Òbviament aquí la crítica s'adreça als plantejaments presentistes típics de la sociovergència.

Per plantejaments presentistes em refereixo, és clar, a aquells que consideren que una Catalunya borbònica, regionalista, autonomista, capitalista fins a la medul.la, cada cop més carca i més provinciana, ja ha assolit la seva Ítaca, i que ara ja cal abandonar la falsa ruta de la reinvindicació de més poder, de la sobirania i eventualment de la Independència. Fins i tot reivindica el martiri de Companys, una presa de possessió que contrasta amb l'actual campanya d'estigmatització de la seva figura, sobretot arran de la publicació del polèmic llibre de l'Enric Vila, i que ha esdevingut de lectura obligada tant per a tots els oients de la Cope, sinó també per a tota la patuleia d'una CDC cada cop més bunkeritzada i més agressiva, que dispara a tot el que es mou.

En definitiva, i com sempre, el Gran Ioda sermoneja la parròquia i els mostra el camí, corregint els errors dels passerells que ja el voldrien convertit en una Reina Mare. Però a aquestes alçades tothom hauria de saber que el Gran Ioda abans rebentarà que callarà.

LA BUNKERITZACIÓ DE CONVERGÈNCIA

Definitivament a Convergència no li senta bé l'oposició. En els darrers dies hem assistit a un seguit de declaracions de determinats tenors convergents que fan posar la pell de gallina. El seu braç mediàtic, més papista que el papa, com sempre, no només no s'ha quedat curt, sinó que ha anat més enllà.

Així, arran la mort del nazi Pinochet, he sentit declaracions de gent que tinc com ponderada, com és el cas d'en Vicenç Villatoro que m'han fet estremir... pràcticament venia a justificar el cop d'estat del 1973, amb uns arguments totalment pro-colpistes. Més recentment, les declaracions d'en Joan Oliver, persona amb la que sovint coincideixo en moltes de les seves engrunes, semblava situar-se a la dreta del PP, quan treia la pell a tires a la gent de Batasuna. Sincerament, Joan, ni que fos puntualment, va ser un escrit típic d'en Bocagrossa, d'aquell que se sent fort amb els febles i feble amb els forts...Encara recordo com et vas rebaixar a fer una entrevista a l'Aznar per TV3... en ecspanyol. Te n'enrecordes? Tampoc no puc deixar d'esmentar les declaracions d'en Felip Puig, demanant la intervenció de l'exèrcit arran del conflicte laboral en l'aeroport del Prat. D'això en dic jo progressisme i modernitat, sí senyor.

Tot plegat denota la disbauxa en la qual viu actualment CDC. No té nord i no toca ni quarts ni hores. L'Artur Mas encara té la cara de tonto que li va quedar quan va comprovar que després de baixar-se els pantalons fins als turmells aviat farà un any, després els sociates no van complir la seva part del tracte... la sociovergència. Que n'ets de babau i de tontet!

Però la veritat és que en gran mesura tu no tens tota la culpa. Va ser en Pujol qui va deixar una herència enverinada el 1999, quan podent pactar amb ERC, va optar per pactar amb un PP amb majoria absoluta. Això va condemnar el seu successor, fos qui fos. Això ja ho va saber veure en Pere Esteve, més llest que submís i per això va partir peres.

La situació és tan crítica que fins i tot l'ultra Duran s'atreveix a vacilar-li. Va de xulo i de milhomes i fins i tot escriu a El Pais pressionant per tal de caure en la trampa del reformisme ecspanyolista. És inaudit que un penques com aquest gosi marcar la línia de CDC i que ningú no li trenqui la cara i si pot ser, també, l'espinada. Però si no és ningú!

Cap a on vas CDC? Cap a la sobirania i l'autodeterminació o cap a l'autodestrucció? No hi ha cap més alternativa. De debò.