CLATELLADA DEL GRAN IODA ALS PINGUÏNS

"Catalunya ha estat i pot ser –i serà– un poble digne de respecte i admiració. Si rectifica el que calgui rectificar, però sense renunciar a l’ambició, ni a seguir essent el que és. Ni a la dignitat. Ni a la història. Ni al futur. Ni al sentit de la pròpia responsabilitat davant de tots i cadascun dels catalans."

Aquestes paraules són les darreres de l'article que el Gran Ioda publica en l'últim número del Butlletí del CEJP. Són unes paraules adreçades al Manifest Pinguí, per excel.lència, és a dir, al llibre La Rectificació, escrit per diversos autors, dels quals destaquem, per la seva rellevància mediàtica en Lluís Bassets (EL PAÍS), el gran pingu Enric Juliana (LA VANGUARDIA) i el columnista-tertulià-que-se-l'agafa-amb-paper-de-fumar Antoni Puigverd (Tv3, ELPERIODICO entre d'altres). En definitiva, la crème de la crème de la sociovergència. (Només faltaven la pija bavosa Rosa Cullell i segurament el notari López-Burniol i ja serien tots).

El Gran Iode, després de fer una carregada contre l'Ase Català i el que significa, país de conyeta fàcil, però poc seriós, així com contra altres defectes detectables avui en dia en la societat catalana, fot una clatellada considerable als pinguïns, quan ve a dir que si cal rectificar es rectifica, però que rectificar no equival a renunciar: ni a la dignitat, ni a la història, ni al futur. Òbviament aquí la crítica s'adreça als plantejaments presentistes típics de la sociovergència.

Per plantejaments presentistes em refereixo, és clar, a aquells que consideren que una Catalunya borbònica, regionalista, autonomista, capitalista fins a la medul.la, cada cop més carca i més provinciana, ja ha assolit la seva Ítaca, i que ara ja cal abandonar la falsa ruta de la reinvindicació de més poder, de la sobirania i eventualment de la Independència. Fins i tot reivindica el martiri de Companys, una presa de possessió que contrasta amb l'actual campanya d'estigmatització de la seva figura, sobretot arran de la publicació del polèmic llibre de l'Enric Vila, i que ha esdevingut de lectura obligada tant per a tots els oients de la Cope, sinó també per a tota la patuleia d'una CDC cada cop més bunkeritzada i més agressiva, que dispara a tot el que es mou.

En definitiva, i com sempre, el Gran Ioda sermoneja la parròquia i els mostra el camí, corregint els errors dels passerells que ja el voldrien convertit en una Reina Mare. Però a aquestes alçades tothom hauria de saber que el Gran Ioda abans rebentarà que callarà.