PRIMER ANIVERSARI DE L'ENSARRONADA DE LA MONCLOA

Fem-ho ràpid. Que tampoc fa gaire gràcia dedicar-se a recordar coses tristes, episodis patètics. Com diuen els clàssics: Roma no paga els traïdors.

Avui fa un any d'aquelles maleïdes set hores que es reuniren ZP i Mas a la Moncloa i a la fi de la qual, el nyap del 30 de setembre, s'havia convertit en el supernyap de la Moncloa. El xulopiscines es va passar per l'arc del triomf l'acord assolit i votat pel 89% dels diputats de la cambra legislativa i en un salt triple sense xarxa, va acceptar retallar fins a límits insospitats allò que ja s'havia aprovat. Podeu dir-me algun exemple pitjor de traïdoria, mesquinesa, de vol de curta durada, de politiqueria? No, perquè no existeix.

Però els ecspnyols, com els romans, no paguen els traïdors. Això tothom ho sap, menys el sr. Mas. Uns quants mesos després, l'acord per formar el segon tripartit el deixava tirat i amb cara de poker. Amb dos diputats més, sí, però amb 90,000 vots menys. I el que es pitjor, amb l'ultra Duran conspirant per fer-li el llit.

Si el sr. Mas hagués dimitit després de no aconseguir el govern, encara hauria salvat la cara. És lògic que si fas una aposta arriscada te la puguis fotre. Però llavors assumeix les conseqüències. Però no, continua en el càrrec, sense saber ben bé què fer. Tot plegat patètic.

Avui fa un any de la traïció de la Moncloa. Espero que els seus efectes no es perllonguin gaire temps més. Serà el senyal que haurem assolit la Independència tan desitjada com, sobretot, necessària, imprescindible i inajornable.