ESCÒCIA: LA INDEPENDÈNCIA PRIMER

Campanya per a la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació el 2007

Quan Lloyd Quinan, en representació del Partit Socialista Escocès, va intervenir en l’acte organitzat per la Comissió Independentista Fossar de les Moreres 2006 al Passeig del Born, ben probablement havia llegit la notícia publicada el dia anterior a The Sunday Times sobre el suport a la independència en la seva pàtria. L’article afirmava en el seu titular que el suport a la independència (d’Escòcia) s’havia doblat, d’ençà la constitució del Parlament escocès, l’any 2000. En concret, ara un 44% dels escocesos en són favorables, mentre que un 42% s’hi mostren contraris.

Aquesta dada, sense cap mena de dubte, ha reforçat la moral i la decisió d’aquells que han iniciat una campanya per exigir la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a Escòcia al llarg de l’any 2007. La tria d’aquest any no és pas cap casualitat. Llavors en farà tres-cents de l’aprovació de l’Act of Union, que marcà la definitiva subordinació d’Escòcia a la Corona i al parlament de Westminster.

La petició de convocar un referèndum és l’objectiu únic d’Independence First (IF), un moviment polític constituït el 5 de maig del 2005. De caràcter apartidista, d’ençà la seva formació ha vist com diversos partits i moviments patriòtics han recolzat la seva demanda. De fet, actualment compta amb el suport del Partit Nacionalista Escocès, del Partit Verd d’Escòcia, del Partit Socialista Escocès, de Solidaritat (Escòcia), del Partit Escòcia Lliure i del Partit per la Independència Escocesa, així com també la Convenció per la Independència escocesa o la Federació d’Estudiants Nacionalistes. La iniciativa també ha aconseguit un ampli ressò en els mitjans de comunicació escocessos.

El 30 de setembre darrer, Independence First va convocar una manifestació pels carrers d’Edimburg, i ja es treballa en la convocatòria d’una gran mobilització per al proper mes de març del 2007.

En l’actualitat, 42 diputats del Parlament escocès, d’un total de 129 es declaren favorables a la independència. Per contra, els partits britànics, és a dir, el Partit Laborista, el Conservador i el Liberal-Democràtic s’hi mostren resoltament en contra.

(Article publicat a www.llibertat.com)

EL PREU DE LA TRAÏCIÓ


Dos diputats més i 95.914 vots menys. Aquest és el preu que ha pagat per la seva baixada de pantalons a la Moncloa. Quin saldo d'home! I quina cara se t'ha quedat. Tu que anaves de gran estadista i mira, t'han donat pel sac. I ben donat!

Cal dir-ho ben alt i fort. Aquest personatge MAI pot arribar a ser President de la CAC, perquè en el seu moment va trair el pacte aprovat a la cambra legislativa. Va ser un acte vergonyant, sense dignitat. I ara en pagues les consequències, noi.

L'única manera que la gent de CiU, i més concretament, la de CDC, té de sortir en el cul de sac on s'ha ficat ella soleta, és la de declarar-se sense cap mania, una forca sobiranista, que cobreixi l'espectre ideològic del centre-dreta, mentre que ERC cobreix el centre-esquerre sobiranista. Quan això s'esdevingui, el terreny per un pacte nacional estara més abonat.

Però què pot pactar a hores d'ara ERC amb CiU? El model de societat? Ni de conya! sobretot d'ençà del tomb cap al liberalisme dels darrers mesos de CDC. El model de país? Si CDC es manté en el fonamentalisme autonomista i en el regionalisme suicida i no aposta per fer un salt endavant, (com per exemple apostar per la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, si pot ser abans de l-11/9/2014), no hi ha res a fer.

Els d'ERC han actuat intel.ligentment. Un pacte amb els sociates i els palanganeros, fet des d'una posicio de relativa fortalesa, els permet practicar polítiques socials més o menys compartides, tot esperant a trobar algú amb qui es pugui més o menys compartir polítiques nacionals. Mentre això no passa, ni socialment ni nacionalment ERC i CDC tenen res a pactar de forma permanent. És així de clar.

EL NEGOCI DE LA DEPENDÈNCIA

Com a rèplica independentista al cartell del Confidencialcat no està pas malament, tot i que no és gaire original. Com a mínim té l'encert de col.locar l'ultra Duran en primer pla. Clar que els protagonistes queden curts. Per exemple, trobo a faltar el tovarich Fernàndez Teixidó. Llavors podríem anomenar la pel.lícula, La Casa Rússia.

Respecte el DVD de marres, a més a més de l'aparició en dues ocasions del tovarich esmentat, considero de molt mal gust la inserció d'una imatge d'en Pere Esteve abraçant-se amb en Carod Rovira. Hi ha odis que no respecten ni els morts. O precisament, s'odien tant perquè van morir sense demanar permís. I sense demanar perdó.

El fet cert, però, és que si el xulopiscines se'n surt amb la seva, ens trobarem davant d'un escenari sense precedents, amb una CiU molt més ideologitzada, que poc tindrà a veure amb la del seu predecessor.

Serà interessant veure com s'enfoca la relació amb els pesos pesants del capitalisme ecspanyol. Tipus com en Florentino Pérez, els Entrecanales, Botín, les Koplowicz, i tota aquesta patuleia, que s'han conjurat per esclafar els seus homònims catalans, i sobretot, els homes de La Caixa, és a dir, els Fornesa, Brufau, Fainé, així com les deixalles de les grans empreses familiars catalanes, que dit sigui de passada, ja fa temps que es van rendir bé al Borbó, bé a l'Opus o bé al partit ecspanyol governant en cada moment.

Malauradament, penso que la resposta ja és sabuda. Així com en xulopiscines s'hi va posar bé a la Moncloa, també s'hi posarà bé quan qualsevol capitalista ecspanyol vulgui cagar a Baqueira, o a l'Empordà.

L'ESTATUT DIU SI EM PUC TIRAR UN PET, SAURA?

El debat d'ahir a TV3, amb la Conilla com a moderadora, no va aportar gaire res. Això no obstant, es van poder veure detallets que tot seguit passo a comentar.

El primer i obvi és l'estratègia tipus "Càrrega de la Brigada Lleugera" que està caracteritzant tota la campanya electoral de CiU. Des del DVD fins a l'insult i el menyspreu total envers el PP i la demonització d'ERC, Mas i els Madí boys volen arrassar els seus adversaris per tal que sigui impossible la reedició del tristpartit. O caixa o faixa, que digué en Prim. No debades, Mas ja ha dit que si perd, ho deixarà córrer. El problema és que, encara que guanyi, només si obté la majoria absoluta podrà governar. I a hores d'ara es troba molt lluny d'assolir-la.

El segon detall és la incapacitat psicològica i intel.lectual, del Sr. Montilla de fer res més que no sigui amenaçar la dissidència. Acostumat a les seves majories a la búlgara que li permetien no debatre res, únicament imposar-ho tot, ara ha comprès que Catalunya no és la Festa de la Rosa, on tothom li riu les gràcies. Per sort, és molt més plural. I no combrega amb rodes de molins. Ara bé, aquesta desgràcia, potser no ho és tant. De fet, Montilla és candidat per encàrrec de l'amo, el PSOE, i ben mirat no es juga res de res. Si perd, continuarà amb el seu escó a Madrid i santespasqües. Si és escollit president amb els vots dels seus partenaires, senzillament, li haurà sonat la flauta. Ara bé, també és possible que, si treu un resultat dolent i depèn d'ERC per arribar a la presidència, rebi l'ordre de Madrit de renunciar-hi i, seguint la lògica del pacte ZP-Mas, exerceixi de cap d'oposició responsable (o delegui en el fenomenu Castells, i ell opti per continuar a Madrid). S'imposaria així la sociovergència. De fet ja ho va dir el propi Montilla en una entrevista fa uns dies: la sociovergència només seria possible en una situació d'alarma o d'excepcionalitat. I la pregunta és: Hi ha res que causaria més alarma a l'establishment que un creixement notable de l'independentisme? O que tornés a tenir la clau, i aquesta vegada la sabés utilitzar bé? En el fons, el que temen els ecspanyols, és la temptació del front patriòtic. Una possibilitat que, la veritat, a hores d'ara, no la veig factible. Però els ecspanyols, no se'n refien.

Quant a en Carod, el vaig veure bastant apocaet, com cansat i sense gaire trempera. Em va molestar bastant que intentés sempre fer de Primo de Zumosol de Montilla, sobretot quan aquest era atacat sense pietat per en Mas. Els d'ERC saben que tenen moltes possibilitats de tornar a ser decisius, i per això, no es mouen massa, intenten passar desapercebuts, no fos cas que la caguessin. Encara que perdin 2 o 3 escons, això no té cap importància si conserven el seu índex de poder, és a dir, la capacitat de ser decisius i de donar la presidència a qui ells els roti. De totes maneres, penso que haurien de fer un sobreesforç a la circumscripció de Girona per tal de superar els sociates i convertir-se en, com a mínim, la segona força electoral. Seria un canvi no únicament quantitatiu, sinó qualitatiu. Aquest objectiu seria el primer pas d'un de més llarg abast, que és el de desplaçar els sociates com a primera força d'esquerres (si considerem els sociates d'esquerres, que ja és molt considerar), de la immensa majoria de les comarques, de manera que aquests es converteixin en una formació d'abast únicament metropolità, a la que només votin aquells que viuen de les engrunes que els llencin els càrrecs electes. Aquesta reducció, significarà un pas de gegant per, posteriorment acabar-los de neutralitzar.

Quant al Sr. Piqué, res del que pugui dir m'interessa el més mínim. L'únic que m'interessa és quan, com i on els matxacarem. Res més.

Finalment hi ha l'inefable Saura. Joanet, joanet. Tu, d'ençà el 19-J, hauries d'estar a l'exili o refugiat sota una pedra, perquè vas fer el ridícul més immens que mai s'ha vist d'ençà l'Operación Reformista d'en Roca. Em refereixo al fet que hauries d'haver dimitit per dignitat o per vergonya, després de l'espectacular èxit de participació en el referèndum del nyap. Perquè oi que tu eres el responsable de Participació Ciutadana? I quina va ser la taxa d'abstenció? Doncs això! Però tu no tens ni dignitat ni vergonya. Només tens una malsana ambició i un odi cap a l'independentisme que et perd. Ahir et vas convertir en l'escuder major d'en Montilla. Allà on no arribava ell, per incapacitat oral, intel.lectual o per puteria, arribaves tu sense cap vergonya. Però l'episodi més patètic va ser quan criticaves els teus adversaris (CiU i ERC, per descomptat) llançant-los el nyap pel cap. "Això va contra l'Estatut", bramaves, "tu no ets demòcrata perquè no acceptes l'Estatut", reblaves, sense descans. Fill meu, jo et pregunto, "El nyap concreta si em puc tirar un pet?", "Afirma si puc posar banyes a la meva dona o ella me les pot posar a mi?", "Determina a quina hora, dia, setmana i mes hem de fer l'amor els catalans i les catalanes, i més concretament, quines posicions són permeses i quines no?". Saura, maco, perquè no te'n vas a fer punyetes tu i la Banda dels Quatre eco-pijos, palanganeros dels sociates, fonamentalistes estatutaris i menja-independentistes vocacionals? L'única cosa positiva que has de fer de forma immediata, abans de desaparèixer per sempre, és la d'intentar que tu i la teva Banda, tragueu més escons que el PP, si pot ser a costa dels sociates, ja que de fet sou vasos comunicants. Si realitzes aquesta proesa, encara et perdonaré la vida, xaval. No perquè em caiguis simpàtic, sinó perquè encara que no volent-ho, hauràs fet un servei al país i els peperos seran la darrera força parlamentària a la CAC.

He dit.

EL SECTOR NEGOCIS TÉ UN PROBLEMA

Són les 10 del matí i encara no he sentit que el sr. Fernàndez Teixidó hagi dimitit o renunciat a res. Quines penques! I el que és encara pitjor, els de CDC no l'han fotut fora. Són bojos o què! Seriosament, el sector negocis de CDC té un problema, i si no s'arregla aviat, serà CDC qui tingui el problema. El sr. Fernandez Teixidó és el cap visible del sector més dretà, més pro-negocis, més pro-ecspanya de CDC, i si no és roquista és perquè biogràficament va arribar molt tard a la militància convergent, atès que tota la seva anterior carrera política l'havia feta a la UCD i al CDS de Suàrez. Però el xaval és espavilat i un cop abandonat el vaixell centrista, va saber grimpar fins al capdamunt de l'organigrama convergent i manegar la sectorial d'economia, i fins i tot arribar a ser Conseller! En l'etapa Mas, l'individu s'ha convertit en el cap visible del sector negocis i en certa mesura recull el testimoni dels roquistes i de la figura de Macià Alavedra, si bé amb un perfil molt més baix. Des d'aquesta posició, ha aconseguit que CDC prengui un perfil ideològic més definit, el liberal, trencant amb l'equilibri ideològic que havia caracteritzat la CDC pujolista: democràcia cristiana, liberal i socialdemòcrata. Tanmateix, es tracta d'un liberalisme de poc gruix filosòfic i ètic, més aviat d'un liberalisme com el que es desenvolupa en les noves democràcies de l'europa oriental i de l'Amèrica llatina, un liberalisme que posa l'accent única i exclusivament en la dimensió empresarial i en la política com a mitjà per fer negocis, per enriquir-se. Un liberalisme de consum, o de fast-food. No és estrany, doncs, que tant ell com un altre destacat roquista, ja veterà, s'hagin enganxat amb merders relacionats amb l'Europa Oriental o de l'Amèrica Llatina (en el segon cas).

Ara només queda per saber quin és el grau d'autonomia de Mas respecte un dels seus col.laboradors més estrets. Si el manté en el càrrec, serà un llast que l'acompanyarà durant les properes setmanes fins al dia de les eleccions. Per descomptat que la SER, El Pais i El Periodico, deuen tenir molt més informació que aniran dosificant convenientment al llarg dels propers dies. I això és com un ganivet al coll de Mas, que, com ja he dit moltes vegades, es juga tot el seu futur polític en aquests comicis. O caixa i faixa, vaja.

NI TRASPÀS, NI CONSORCI, NI NÁ DE NÁ DE NÁ

A veure si apreneu, tontos del cul, autonomistes de pacotilla, la vostra responsabilitat és enorme. Heu donat un xec en blanc als ecspanyols amb el nyap de la Moncloa i ara us cobren el principal i els interessos. L'aeroport del Prat, ni en pintura. Renfe s'ofega, l'euromed no funciona. Però com podeu ser tan venuts? Tan poquespenes. Féu fàstic, féu llàstima. I els ecspanyols us enculen un cop rere l'altre. I el PSC, òbviament, a mandar, és clar.

Quin desastre! Quin ridícul! Quina pena! Quina vergonya! A aquestes alçades de la història i encara aguantant a aquesta gentussa. La vostra dignitat no existeix, no teniu ni collons d'escopir-los a la cara. Sou uns dats! Quan vulguin se us cagaran a la cara i vosaltres direu amèn. Quina colla d'irresponsables i poca-vergonyes!

L'autonomisme ja no és res de res. Ja no és hora de gestionar aquest nyap. És hora d'engegar-los a pastar fang. Féu-ho ni que sigui perquè els vostres fills, d'aquí a uns anys, no us menyspreïn per haver-los deixat un país a peus del gran capital ecspanyol: dels Polanco, dels Botin, i de tota la colla.

El meu menyspreu per vosaltres és enorme, colossal, sense fi. I ho pagareu, i tant que ho pagareu! Prepara't Arturito. De l'ultra ja no cal ni parlar-ne.

CENTRISTA I CUNYADISSIM

Els diaris, les ràdios i les televisions van plenes amb la notícia de la mort del Sr. Anton Canellas. Lloances a dojo. Però qui va ser en Canellas. La quintaessència del centrisme i de la Catalunya dependent, ni més ni menys. El Sr. Canellas va abandonar un vaixell que semblava que s'enfonsava (Unió Democràtica de Catalunya), per fer de pista d'aterratge d'un avió ecspanyol que semblava que s'ho havia de menjar tot (Unión de Centro Democrático). Us parlo del 1978-79, quan el Canellas i altres acòlits van fundar Centristes de Catalunya (CC), on s'aplegaren tots els pijos de llavors, que no combregaven ni amb el patriotisme d'UDC ni de CDC. La unió CC-UCD, va permetre a Suárez tenir un paper rellevant en la política catalana en uns anys claus: 1978-81, quan s'elaboraren la constitució ecspanyola i l'Estatut del 79. Després tot se n'anà a can pistraus i en Canellas i altres buscaren un lloc al sol en la societat civil, primer al Consell Social de la Universitat de Barcelona, i més endavant, a les institucions, més concretament, a la Sindicatura de Greuges. No debades, el fet de ser el cunyadíssim de la quintaessència del centrisme, el Sr. Roca i Junyent, dóna molta influència i poder. Deixem-nos d'història. El Sr. Canellas era un exemple perfecte de l'establishment polític de la Catalunya dependent. De la Catalunya roquista o de la Caixa. Una Catalunya dependent, subordinada, borbònica, regionalista-autonomista, capitalista i que té pànic a semblar massa catalana. L'únic que li puc dir al Sr. Canellas és el típic i tòpic Requiescant in Pace. I tal dia farà un any.

NETEJA D'INDESITJABLES

Fa uns mesos vaig tenir un petita confrontació dialèctica amb una veterana ex-diputada, arrenglerada del sector sobiranista-massoca de CDC. Davant el meu entusiasme per un article crític d'en Salvador Cardús sobre els partits polítics, l'ex-diputada s'hi va mostrar molt contrària i fins i tot indignada, perquè ella havia lluitat durant molts anys per aconseguir la recuperació de la democràcia i en conseqüència, per l'existència de partits polítics, per la qual cosa, criticar-los era, en certa mesura, com criticar la democràcia. Òbviament un argument clarament tendenciós. El plantejament de l'ex-diputada es pot sintetitzar en la lògica típica de "amb mi o contra mi". I si és contra mi, ni pa ni aigua. Bé ja s'ho faran aquests nous oligarques, aquesta partitocràcia que no fan més que tapar-se les vergonyes els uns als altres quan no tenen més remei. Però quan poden, s'apunyalen sàdicament, i s'esbudellen. Ho acabem de veure amb l'intent de linxament d'en Xavier Vendrell.

Tot plegat m'ha vingut al cap aquests dies, que és quan assistim al moment de màxima paranoia de la vida d'un partit polític a Catalunya i a l'estat ecspanyol. Em refereixo a l'elaboració de les llistes de candidats. Vegem-ho amb detall.

1. El PSC està massacrant als Ciutadans pel Canvi. L'invent del CpC, era made in Maragall, i un cop aquest ha estat decapitat, doncs ara bé el torn de la seva gent. Què faran ara els ciutadans? Una cosa que no m'ha desagradat d'aquesta gent és que no han tingut la temptació de referenciar-se, és a dir, de buscar referents ecspanyols, com sempre han fet els d'iniciativa (i així els ha anat). Per altra banda i paradoxalment quan penso en ells, sempre em ve al cap el genial i enyoradíssim Ramon Barnils, quan els titllava de Nens i Nenes d'esquerres, en referència als seus origens en les conferències dels anys noranta. Doncs bé, tota aquesta pseudoaristocràcia maragalliana de pro, aniran de pet a la guillotina, i ja es poden acomiadar de repetir càrrec, tot i que m'afiguro que cap d'ells perdrà el son. Són gent més que acomodada: catedràtics, metges, enginyers. No els ve d'aquí. Potser veurem algun de jove, molt mediàtic ell, i que sobretot viu gràcies al seu cognom (no és l'únic en aquest ofici de ser "fill de...."), que intentarà recol.locar-se, però vaja, serà l'excepció.

2. ICV està massacrant als seus ecologistes. La Banda dels Quatre o Cinc que governa aquesta formació en procés de desaparició/absorció, intentarà salvar els mobles. Després del seu paper tan galdós al llarg de la darrera legislatura, i sobretot en el tema del nyap de la Moncloa, on ham fet un seguidisme vergonyant i van jugar un paper clau, sobretot a través de les seves peces a l'Institut d'Estudis Autonòmics i del Consell Consultiu, espero que els votants els castiguin durament i que aviat es vegin obligats a tancar la paradeta. Per altra banda, no cal oblidar com la secció jove dels eco-guais (Herrera, Romeva, Camats alies la teletubbie) tenen més ambició que gana i tard o d'hora o es mengen el duo-guai Saura-Mayol o es vendran als sociates, per un menú vegetarià. Si a més a tot plegat, hi afegim la figura monstruosa d'en Boada, podem comprendre com els ecologistes estan sent passant per la pedra sense contemplació. Em recorden al hippie de la sèrie Els joves (The Young Ones). "Què fort tio, no?".

3. A CiU la guillotina també funciona a preu fet. A can CDC, es veu que es van carregant seguint un criteri d'edat, els més veterans, que el nou líder se'ls talla el coll. S'apliquen, doncs, criteris polpotians. Els més grans de 50 anys, se'ls acaba la bicoca. Ja es veu que en xulopiscines vol ser el gall del galliner i amb l'ajuda del seu trinxeraire de corps, del seu tonto útil, va fent neteja sense contemplació.

Però també cal parar compte en l'ultra Duran i Lleida. Segurament un dels individus que té més enemics per metre quadrat. El seu desfici per carregar-se en xulopiscines és enorme i no estalviarà recursos per aconseguir-ho. De moment sembla que s'ha carregat a aquella gent que no li besen els peus, concretament als del col.lectiu crític El Matí. Visca la pluralitat d'opinions!

4. Finalment a ERC, originals com cap altre, la lògica és diferent. Aquí, a hores d'ara, el cas més escandalós s'està donant a la circumscripció de Tarragona, on sembla que s'aplica el criteri de les vaques sagrades. Que dos individus com en Benach i en Bargalló, el ticket BB, que en diuen, es reservin les dues primeres posicions de la llista és surrealista. Sobretot en el cas del primer. Com pot ser que un dels principals responsables de l'aprovació del desastre de nyap, bàsicament per omissió o per ganduleria, torni a repetir com a candidat? En Benach s'ha caracteritzat per no fer res per impedir la desnaturalització del projecte de nyap aprovat el 30 de setembre. No va fer res per defensar la legitimitat del Parlament del Parc. Una institució que, ja ho he dit en aquest bloc manta vegades, l'únic futur que li espera és la del seu enderrocament per tractar d'oblidar un dels episodis més ridículs de la història de la democràcia del món mundial: la d'un parlament que aprova la llei bàsica de la nació que representa amb prop del 90% dels seus membres i després es baixa els pantalons i se la claven fins al fons de forma bèstia i sense condons. Patètic, trist, denigrant, humiliant. I l'individu com si res. Al.lucinant. Pel que fa al segon, sembla que la seva especialitat és la de ser guàrdia de corps de qui el mani, sigui al partit o al govern.

5. Queda el PP. Però aquests m'importen un rave. L'únic que m'interessa és quan els destruïrem i d'aquesta manera neutralitzarem la gran excusa dels sociates per amagar les seves vergonyes. Per cert, on segons sembla, també ha funcionat la guillotina ha estat en el nounat Partit de la Ciutadania, on el sector pijo (El País, La Vanguardia, Àgora), ha estat arraconat pel sector cope (El Mundo, Libertad Digital).

Vist el panorama, com es pot defensar la pluralitat dins els actuals partits polítics? Au i que us bombin!

A VEURE QUI LA TÉ MÉS LLARGA!

Sento ser una mica reiteratiu però és que en xulopiscines m'hi obliga. Avui en una entrevista a RAC1, ha tornat a defensar la genial proposta que si no guanya en escons, renunciarà a la presidència de la Generalitat. Tornem-hi. Aquest individu ja ens té acostumats a les seves genials aportacions a les teoria política. L'anterior va ser la teorització sobre l'atac de banyes que, segons el seu parer va patir ERC arran del Pacte de la Moncloa. Brillant.

Però ara hi torna amb això de les eleccions. Repetim-ho: fins i tot un estudiant de primer de polítiques sap que el sistema polític català, és de caràcter parlamentarista i no presidencialista. Els ciutadans escullen els diputats i aquests escullen un d'ells o d'elles com a president. Ha quedat clar? Llavors el que compta és tenir una majoria parlamentària absoluta o suficient i aquesta es pot assolir bé amb el suport d'un grup parlamentari o de diversos.

Ara bé, la proposta del nostre genial xulopiscines pot comportar la formació d'un govern feble, sense cap mena de suport parlamentari estable. És a dir, pot produir allò que l'interessat sempre diu que vol evitar: la inestabilitat. Un govern que vagi pidolant amb els altres grups parlamentaris, suports puntuals per als seus projectes de llei. I qui dia passa, any empeny.

Òbviament, en xulopiscines està jugant al pòker. La seva estratègia de llançar aquest repte, es pot interpretar també com un recurs que tenen els adolescents que mesuren la seva masculinitat en funció de qui la té més llarga. Doncs bé, en xulopiscines, recorre a aquests tòpics de l'adolescència: l'atac de banyes, a veure qui la té més llarga. Talment com si l'individu no hagués superat aquesta etapa vital i encara estigués en l'època de les festetes on s'hi va per sucar, la piscina, la moto, la discoteca i el cotxe.

Més seriosament. L'aposta del xulopiscines es pot llegir des d'una perspectiva clarament conflictivista. O tot o res. És una lògica molt poc europea. Que s'informi una mica de com es fa política a països com Holanda, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, etc. On la negociació predomina per damunt de tot. Potser que la Fundació Ramon Trias-Fargas li doni unes lliçons de primer curs de ciències polítiques.

De fet és un senyal de feblesa. Ell sap que és la seva última oportunitat. Si CiU no toca cuixa en la propera legislatura, es desfarà. No ho aguantarà. L'ultra Duran i Lleida voldrà el cap d'en xulopiscines en una safata. La Família no li perdonarà que la baixada de pantalons de la Moncloa no hagi servit per res, i que a més les cessions i les renúncies hagin estat tan enormes i clamoroses (El Gran Mestre Ioda no ho hagués fet mai). Els sectors sobiranistes-massoques diran que prou. I el sector negocis, com les rates, aniran cap als sociates o els peperos. En fi, un desgavell i la fi d'en cagaelàstics.

El xulopiscines la torna a vessar

El compromís contret pel xulopiscines, segons el qual renunciaria a la presidència si no guanya en escons, seria una solemne bestiesa per un motiu ben senzill. En xulopiscines sembla ignorar el fet que les relacions entre els poders legislatiu i executiu tal i com estan configurats a la CAC són de caràcter parlamentarista, no presidencialista. Què vol dir això? Vol dir que els ciutadans no escullen directament el president de la CAC, escullen els diputats del Parlament. I són aquests, a través de la sessió d'investidura, els qui escullen el President de la CAC. Això implica que el que importa no és obtenir un, dos o tres diputats més que el segon partit. Si aquesta diferència no et dóna la majoria absoluta en escons, no té cap importància. El que importa és que qui es presenti com a candidat a la presidència tingui una majoria parlamentària sòlida o suficient. I aquesta només s'aconsegueix si hi ha més diputats que el voten que que no el voten. Passa, però que en molts casos per aconseguir aquesta majoria parlamentària sòlida o suficient, és necessari el concurs de més d'un grup parlamentari. I aquí és quan apareixen les negociacions i els pactes entre els diferents partits.

En cas contrari, un candidat que no compti amb la majoria absoluta de la cambra, i encara que obtingui la majoria simple, serà per definció, un president feble o afeblit. Pendent de pactes puntuals i de fer joc de mans ara amb l'esquerra, ara amb la dreta. És a dir, un govern feble que és precisament tot el contrari del missatge que vol donar, de fermesa, després del desgavell del tristpartit.

En xulopiscines, en el seu afany kennedià, on destaca per damunt de tot la imatge, es pensa que ens trobem en un sistema presidencialista, on els ciutadans escullen directament el president. I no és el cas (com tampoc ho és, paradoxalment, als Estats Units, on els ciutadans escullen no el president, sinó els grans electors, però deixem-ho).

Però fixeu-vos que he emprat el condicional, al començar el post. No és casual, òbviament. I és que la credibilitat dels compromisos d'en xulopiscines és zero, zero i zero. Fins els més petits saben que si és necessari, o fins i tot si no ho és, CiU acabarà pactant bé amb el PP bé amb el PSOE, que no amb el PSC, que ja no pinta res. De fet, JA HAN PACTAT, com ho demostra el cap d'en Maragall damunt la taula, acabat de tallar, encara fresc. És el pacte de la Moncloa, i ja funciona a ple rendiment.

No fa pas gaire vaig escriure en aquest bloc que en xulopiscines era un kamikaze. Potser sí, però cada cop estic més convençut que tot el que fa ho té apamat abans i compta amb informació solvent que li assegura que no es fotrà de morros.

Passa, però, que les situacions, els escenaris, no són immòbils i allò que ahir era allà, ara és aquí. I que la seguretat al cent per cent, no la té garantida ni la CIA. Per això és tan important continuar lluitant, per evitar que els xulopiscines de torn es pensin que ho guanyaran tot sense baixar de l'autobús i sense despentinar-se el tupé.

L'OLIGARQUIA SOCIOVERGENT

L'estudi de les oligarquies socials, econòmiques i polítiques és un dels àmbits més treballats per la ciència política i disciplines adjacents. Als Estats Units, particularment, però també una mica per arreu dels països més desenvolupats -pertanyents la majoria a l'OCDE-s'han fet estudis sobre les liasions dangereuses entre els decisors polítics i els representants del món dels negocis, de la societat civil i de les patronals. Recordo especialment uns treballs excel.lents del politòleg quebequès Pierre Fournier sobre els lligams entre el Partit Liberal del Quebec (profederalista, és a dir, en el vocabulari polític quebequès, adversari de la sobirania d'aquesta nació) i el Conseil du Patronat du Québec (CPQ), la gran patronal quebequesa, equivalent al nostre Foment del Treball Nacional, i per descomptat, entitat totalment oposada a la sobirania del Quebec. Eren treballs fets els anys setanta, just abans del primer accés al govern del sobiranista Partit Quebequès (1976). La lluita entre el CPQ i el PQ va ser molt dura, fins que s'arribà a un entente que mai va ser, però, cordiale.

Tot plegat em ve al cap quan repasso els esdeveniments recents del referèndum sobre el nyap de la Moncloa, un document al qual no li dono ni 10 anys de vida, tenint present que els primers que el retallaran seran els ecspanyols a través del Tribunal Constitucional.

(Foto: Antoni Brufau)

D'entre els fets més rellevants, s'ha destacat el sopar que el xulopiscines, en ZP i en Montilla (aka Viva Ecspanya), van celebrar amb un sector de l'oligarquia sociovergent. Va tenir lloc quatre o cinc dies abans de la traïció de la Moncloa, i, segons sembla, va ser clau perquè el xulopiscines donés el seu braç a tórcer i comencés a fer exercicis de com baixar-se els pantalons i posar-s'hi bé.

Fins llavors, el xulopiscines havia fet d'ídem i les seves declaracions sonaven fins i tot a maximalisme tronat. A partir d'aquell dia, tot va canviar.

És lògic, doncs, si més no des d'un plantejament crític, preguntar-se quins van ser els mags que van fer veure la llum d'Orient (o millor de Ponent) al propietari de la mandíbula i venedor de laques més conegut del món mundial. La resposta és la següent:

JOAN ROIG, ANTONI BRUFAU, FERNANDO CASADO, JORDI MERCADER, JOSE-MANUEL LARA-BOSCH, RICARD FORNESA, LEOPOLDO RODÉS, JOSEP-LLUÍS BONET, JAVIER GODÓ, LLUÍS CARULLA

Aquest llistat ens mostra alguns dels peixos grossos de l'oligarquia sociovergent per excel.lència. Quins trets hi podem distingir?

En primer lloc cal diferenciar els que són propietaris dels que són assalariats, de luxe, però assalariats: dintre dels primers trobem en Roig, en Lara, en Bonet, en Godó i en Carulla. Amb el dubte d'en Rodés. La resta, assalariats. Aquesta diferenciació penso que és pertinent, perquè realment assenyala qui té poder i autonomia per exercir-lo de qui té poder però una autonomia limitada.

En segon lloc, trobem la forta presència de persones vinculades al món mediàtic i de la publicitat: Lara, Rodés, Godó, són sense cap mena de dubte autèntics poders fàctics de la comunicació a casa nostra. Jo particularment destacaria el paper cabdal del senyor Rodés en el món de la publicitat.

En tercer lloc, hi ha, òbviament, el paper dels homes de la Caixa i del seu imperi empresarial: Brufau i Fornesa, en són els dos representants per excel.lència.

(foto: Xavier de Godó, fa trenta anys pel cap baix)

En quart lloc, la importància també de l'Institut de l'Empresa Familiar (IEF), un lobby que malgrat la seva joventut ha crescut en importància i que aplega algunes de les principals empreses familiars catalanes i ecspanyoles: la representen Casado, però també el Lara, i probablement també la resta d'empresaris propietaris amunt esmentats.

Cinc. Els sectors més tradicionalistes estarien lligats al món de l'alimentació: el Roig, l'impresentable Josep-Lluís Bonet o en Carulla. La referència a Bonet ve a tomb per la seva actitud vergonyant durant tota la campanya del boicot al cava. Va ser patètica i humiliant, com també va ser-ho la del senyor (?) Fornesa.

Finalment, no podem deixar de banda, la presència opusdeista en el grup esmentat. A banda d'en Casado, segurament altres dels esmentats en són membres o molt propers.

Amb aquest elemental i superficial repàs, podem veure que l'oligarquia sociovergent té un pes destacat en el món comunicatiu i compta amb l'aval del principal grup financer del país. Això fa que el seu poder sigui quasi, quasi omnímode. Si controles la comunicació i els diners, de què has de tenir por? De quatre flower powers?

En xulopiscines ho va veure clar i va vendre la seva ànima al diable, tot per arribar de nou al poder, ni que sigui pel camí del mig i trepitjant tants ulls de poll com faci falta.

L'HEM ENCERTADA, DE NOU

Aquest article del diari AVUI, confirma al cent per cent el plantejament que es defensa en aquest bloc sobre el canvi de camisa del xulopiscines. Ara es veu que la crosta més crosta de CDC, representada per l'anomenada Fundació Barcelona li riu totes les gràcies. Aquesta actitud contrasta amb l'escassa alegria amb què el va rebre quan va substitutir Pujol com a Number One. Llavors el consideraven un sobiranista perillós, el representant polit dels anomenats talibans, el titella d'en Felip Puig i de la Família. Ara, pocs anys després, tot ha canviat. La rendició en tota regla a l'oligarquia principatina que ha significat l'Estatut de la Moncloa, altrament conegut com a nyap del ribot, ha fet que el xulopiscines es redimeixi als ulls dels sociovergents de pro.

EL TRIST PAPEROT D'EN PUIG

En Felip Puig és el tonto útil del tonto útil d'en ZP. M'explico. El tonto útil d'en ZP no és altre que en Lord Farquaad o altrament conegut com el xulopiscines. Aquest darrer va salvar-lo del KO quan Bono i la cúpula militar el tenien contra les cordes a les darreries del 2005. Llavors ningú no donava ni un cèntim d'euro per la pell de ZP. Però llavors va aparèixer Lord Farquaad i després de fer una jugada innoble, va trair el Parlament del Parc (ja no ve d'aquí, és una institució totalment desprestigiada) i va baixar-se els pantalons en l'anomenat Estatut de la Moncloa. Aquest pacte va permetre ZP desempallegar-se de Bono i passar al contraatac, de manera que, molt probablement, ZP aconseguirà la majoria absoluta a les properes eleccions ecspanyoles. Aquest fet li permetrà passar per la pedra a tot quisqui... començant pel propi xulopiscines.

Doncs bé, per protegir el seu flanc sobiranista, el tonto útil de ZP té el seu propi tonto útil que no és altre que en Felip Puig. Pinta de nen entremaliat tirant a filldeputesc, en Puig és l'esperança de l'anomenat sector sobiranista-massoca de CDC. De fet és qui manté la moral dels quadres locals i intermitjos del partit, amb els seus sopars de militants i simpatitzants que fa de forma permanent pel territori. Sóc testimoni de les sensacions d'alguns militants que m'han confessat que després d'assistir a un d'aquests sopars, surten amb les piles recarregades i a punt per proclamar la Independència de Catalunya...

Però la veritat és que en Puig cada cop pinta menys dins la cúpula de CDC. La seva feblesa és deguda als seus maldecaps amb la justícia, però sobretot, pel fet que el seu superior jeràrquic, després d'instrumentalitzar-lo en la seva lluita d'accés al poder dins del partit i dins de la federació (en aquest cas contra l'ultra Duran i Lleida), ara en prescindeix cada cop més i s'aboca cap al sector més, malanomenat, liberal del partit, representat entre d'altres, per en Fernandez Teixidor, ex-dirigent del CDS, partit que per cert, fa poc va integrar-se al PP. I compte que quan dic liberal, no em refereixo a un liberalisme modern, sinó més aviat a la tradició liberal cutre ecspanyola, model Cuevas, per entendre'ns. El xulopiscines es troba cada cop més segrestat pel poder de l'oligarquia principatina, per aquella que li va preparar una tancada en un sopar que segons diuen va ser clau per convèncer-lo que es baixés els pantalons a la Moncloa.

En Puig també és útil al xulopiscines per una altra tasca. La de mossegar, com un gos de presa, a la gent d'ERC. És una de les comeses més patètiques que un polític sobiranista de soca-rel hauria de rebutjar de pla: la de criticar fins a l'extenuació altres sobiranistes.... sobretot quan hi ha tants ecspanyols volant per damunt dels nostres caps que si disparem sense apuntar segur que ens carreguem un parell. Però en Puig sembla ser hereu d'una de les tradicions més cutres de l'escoltisme, la de l'obediència al cap. Tot plegat ben patètic.

El paper del poder judicial ecspanyol
Abans he esmentat els problemes judicials que té en Puig com una de les causes clau que expliquen el seu imparable allunyament de la cúpula de CDC, i molt més encara, de la de CiU. Paradoxalment, un altre polític sobiranista, en Xavier Vendrell, també ha d'afrontar problemes amb la judicatura. És una casualitat que dos dels representants més significats del sobiranisme català siguin l'objectiu del poder judicial ecspanyol? És clar que no, home! El poder judicial ecspanyol, a diferència del legislatiu i de l'executiu, no s'ha adaptat al model de l'Estat autonòmic i continua mantenint una estructura única i centralitzada, de manera que s'ha convertit en el refugi preferit dels sectors més intransigents i anticatalans d'Ecspanya. Sense cap contrapoder que els aturi, el poder judicial ecspanyol és la punta de llança contra Catalunya i en general contra tota idea de pluralitat nacional. És un enemic declarat, com ho són altres institucions claus de l'estat tals com: les Forces Armades, Iberia, CC.OO., UGT, el Banc d'Ecspanya, Telefónica, Renfe o El País.

Al Mestre Ioda li falla el disc dur
M'ha arribat que existeix una preocupació creixent en les altes instàncies de CDC pel fet que es comença a constatar que al gran Mestre Ioda li comença a fallar el disc dur. Fins i tot alguns s'han atrevit a pronosticar que li queden un màxim de cinc anys de memòria activa...

Comentari: No m'estranya. És públic i notori que al gran Mestre Ioda no li ha fet gens de gràcia la traïció de la Moncloa protagonitzada per Lord Farqaad... però que no ha tingut més remei que empassar-se'l (un costum, aquest d'empassar-se gripaus, al qual està més que acostumat, per altra banda). En cas, contrari, qualsevol insinuació de desacord hauria tingut efectes devastadors per al bàndol del Sí. No debades, el Mestre Ioda és un aferrissat defensor de la mística de l'obediència al líder, pròpia de l'escoltisme. Però el xoc entre el seu pensament i la servitud de l'obediència als actuals dirigents de CiU, li deuen haver passat factura, no només intel.lectualment, sinó també fisiològicament. I d'aquí a la sobrecàrrega hi ha un sol pas.

JOAN SAURA, HAS FRACASSAT, PLEGA

En un país amb una mínima cultura política democràtica arrelada, empeltada, en la societat, ja hauria forçat el senyor Joan Saura a dimitir per vergonya i inutilitat manifestes. La raó és molt senzilla i evident: després de més de dos anys i mig de dirigir el departament de relacions institucionals i participació, encarregat de promoure el debat ciutadà, la sensibilització i, en definitiva, el compromís dels ciutadans amb el nyap, és evident que la taxa de participació que es va registrar diumenge, d'un 49,41%, no pot ser més que qualificada d'un total i absolut fracàs. D'una plena desautorització envers el màxim responsable polític encarregat de fer que els catalans i catalanes amb dret de vot en aquest referèndum, es mobilitzessin i s'impliquessin. Maragall al marge, és clar (o no).

L'argument de comparar aquesta taxa tan baixa amb altres taxes registrades en altres referèndums d'altres països no aguanta la més mínima comparació. Perquè es tractava d'un referèndum sobre la norma institucional bàsica d'una nació, és a dir, de l'equivalent per a molta gent del que seria una constitució en un país sobirà. Parlant seriosament, no es pot comparar el referèndum de l'estatut, amb qualsevol dels centenars de referenda que anualment es fan sobre temes menors o de política local. Per exemple: sobre si es pot fumar marihuana als cibercafès, sobre els horaris d'obertura dels establiments comercials, sobre si han d'existir cementiris per animals, o sobre la privatització de serveis públics, o sobre la prostitució, etc. Certament, en molts d'aquests casos, la participació és molt baixa, amb alguna excepció, tanmateix.

Però quan el que es vota és la norma institucional bàsica d'un país, és a dir, una constitució o un estatut, la participació és molt més elevada. Fixem-nos en els casos de Quebec i Montenegro. En el referèndum d'autodeterminació de 1995, votaren el 93.52% dels quebequesos amb dret de vot, mentre que en el plebiscit de fa unes setmanes, ho feren el 86.3% de montenegrins. Pel que fa a les reformes constitucionals de gran abast, és a dir, les que modifiquen aspectes substantitus de les constitucions o suposen una nova constitució, la taxa de participació en els països desenvolupats, poques vegades baixa del 70%, sobretot en el marc europeu.

Com acabem de veure, doncs, des d'una perspectiva comparada, la taxa de participació del passat diumenge és, sense cap mena de dubte, una dada dolenta, dolentíssima, que hauria d'haver portat al sr. Saura a dimitir de forma immediata i irreversible. Però òbviament això no passarà. El gurú dels eco-guais abans es fa del PP, que dimitir d'un càrrec.

El que sorprèn, però, és que per exemple, la gent d'ERC no l'hagi demanada ipso facto, després de les múltiples atzagaiades que Saura, Boada i companyia han protagonitzat contra ells. Encara se'ls avançaran els peperos i els marcaran un gol. Es patètic veure com alguns es creuen la realitat virtual que l'enemic et dibuixa precisament per fotre't, i comences a llepar ferides inexistents i a demanar perdó per viure i pensar de forma lliure.

EL KAMIKAZE

Lord Farquaad està desbocat. Descontrolat. Si tingués una metralleta Thompson dispararia a dreta i esquerra, amunt i avall sense obrir els ulls. La seva obsessió és arribar al poder al preu que sigui, per damunt de qui sigui i, si és necessari, amb l'ajuda del diable, encara que tingui cara d'oliva.

L'home és conscient que està assegut damunt d'un volcà. Les seves relacions amb l'ultra Duran i Lleida són insostenibles. Tot penja d'un fil. Del fil de l'ambició. Per la seva banda, l'ombra de la Família és encara ben present i se'l miren amb lupa. Una relliscada i potser li tallaran la testa. CiU és un muntatge pensat per governar i només per governar. Tornar a ser oposició significaria el seu esclat en forma de big bang, de conseqüències imprevisibles.

Cada cop hi ha més convergents que surten de l'armari i diuen que això del nyap no s'aguanta ni amb pinces. Ara bé, són aquells militants que fan política per vocació i per patriotisme. Els que ho fan per necessitat i per la menjadora, s'estimen més continuar ben tancadets.

Passa, però, que es prefereix orientar el focus cap als votants d'ERC. I els de CiU? Què no saben que si guanya el nyap qui s'emportarà les medalles serà en Pasquis, el President-zombie? Això és tan evident que només es pot explicar per l'existència d'un pacte de sang amb ZP. "Tu et baixes els pantalons amb el nyap i jo et garanteixo la Presidència de la Generalitat i en Pasquis embolicadet i amb un llacet. I de torna, en Montilla de conseller primer... si el xaval s'ho guanya".

Tot plegat permet comprendre l'odi envers els únics que ho poden engegar tot a rodar. Que no són altres que l'independentisme en general i la gent d'Esquerra, en particular. Sembla que no han après la lliçó i ara tornen a menysprear-los com quan el llavors conseller d'Economia, Francesc Homs, desqualificava el portaveu republicà. Quina memòria més curta. I quina ambició més immensa!

FER EL RIDÍCUL ARREU: A PROPÒSIT DE CyU

La posició actual de la cúpula de CyU, no només escandalitza a una amplíssima franja dels seus quadres, militants i votants que, tothom ho sap, votaran sense complexos pel No. També escandalitza a molts dels referents europeus de nacions sense estat, la major part dels quals són autèntics referents per al moviment sobiranista català.

Ahir mateix sabíem que una de les publicacions nacionalistes més rellevants d'Escòcia, acusava CyU d'aigualir encara més el nyap. Però aquest no és ni de lluny el cas més escandalós. La reacció contra el messellisme del oligarques de CyU ha estat contundent al País Basc, a Galícia i a Irlanda del Nord.

Concretament tres homenots, referents imprescindibles dels seus respectius moviments independentistes i amb una audiència a Catalunya molt gran, els han cantat les quaranta a Mas i Duran Lleida. Em refereixo a Xabier Arzallus, Xose Manuel Beiras i Gerry Adams.

El cas de Xabier Arzallus és de lluny qui ha matxacat més la moral dels oligarques autonomistes, atès que és una persona amb un ampli ressò entre els sectors socialment més moderats de l'independentisme català, uns sectors que tradicionalment sempre han votat CyU. Doncs bé, segons s'ha sabut, CyU ha fet mans i mànigues per impedir la presència d'Arzallus en un míting pel NO a Catalunya, i sembla ser que ho ha aconseguit. El que no han impedit és que Arzallus els tirés la cavalleria per damunt i els digués el nom del porc en una entrevista. Brutal.

Però si Arzallus sembla que no podrà participar en la campanya referendària catalana sí que ho faran, i de forma destacada, els altres dos homenots esmentats: Beiras i Adams. L'ex-líder del BNG i autèntic pare de la pàtria gallega, té molt clar que cal votar No, i això que va ser un dels impulsors de la Declaració de Barcelona amb CyU -ara reconvertida en Galeuscat. A Beiras, persona netament independentista i progressista, és massa llest i laic per fer-lo combregar amb rodes de molins.

Però no dubto que el plat fort, per tractar-se d'un polític en actiu, serà l'aterratge en el nostre país de l'independentista més mediàtic del món mundial que avui en dia existeix, i que no és altre que el líder del Sinn Féin, Gerry Adams. Sense cap mena de dubte la seva participació en els mítings a favor del No serà l'esdeveniment que situarà la campanya referendària en la política global, vull dir a escala mundial, fugint doncs, de la dinàmica estrictament domèstica. Que això ho faci una organització com la JERC, no només és altament significatiu, sinó també digne de felicitació, i que contrasta amb la submissió estúpida d'altres joventuts que es dediquen a plantufar banderetes enmig de places per fer el pallasso.

En definitiva, doncs, CyU, en plena febre sociovergent, i amb una cúpula totalment sotmesa als dictats del PSOE, obsessionada per recuperar el poder al preu que sigui, i cada cop més abandonada per la seva militància més patriòtica, fa un ridiculum tremens de dimensions siderals. Només, per acabar, un consell:

Ser autonomista en ple segle XXI és fer el ridícul. No hi ha ningú en el món, tret de vosaltres, que no vulgui la independència. Sou una rèmora, un rara avis, una espècie en vies d'extinció, i més després de l'exemple de Montenegro. Encara pitjor, renunciar a la independència us converteix en un enuig, en un destorb, perquè no hi ha ningú que us entengui, i per això passa el que passa, que els vostres propis aliats voten contra el català al Parlament europeu. Perquè en el fons es fan la pixa un lio.

Queda dit.

LA PIJERIA BAVOSA: ROSA CULLELL

El programa Àgora del Canal 33, s'està convertint en un autèntic femer televisiu. Setmana rere setmana és un aparador de la catalanofòbia més visceral. Es convida a tot aquell individu, per impresentable i poca-solta que sigui, que destaqui mínimament per insultar i dir penjaments de Catalunya.

Dilluns passat va participar-hi la senyora Rosa Cullell. He de reconèixer que era la primera vegada que la sentia parlar i, digueu-me tiquis miquis, però ja en vaig tenir prou. Em va sentar com si hagués menjat un plat de cucs fastigosos. Quin element! La sociovergència en persona! Pija, altiva, displicent, menyspreativa i amb aquella manera de parlar que sembla que bavegi. Un cromo, vaja.

I pel que fa al seu discurs. Molt pobre i equivocat. Si, com vol la senyora Cullell, es pretén encaixar Catalunya a Ecspanya, només hi ha un sol camí. La d'acceptar el projecte nacional ecspanyol en tota les seves dimensions: política, econòmica, lingüística, empresarial, etc. I sobretot, acceptar la capitalitat de Madrid i la superioritat de la cultura ecspanyola per damunt de la resta de cultures ibèriques. Tot el que no sigui acceptar aquestes condicions és embarcar-se en una falsa ruta. Com ja ho constataren un seguit de catalans entre 1876 i 1939, i actuaren en conseqüència.

O és que encara no s'han après les lliçons de l'Operación Reformista de Miquel Roca, de la defenestració de Narcís Serra o de Josep Borrell (impulsades pel diari El Pais, per cert), o la de les opes fracassades darrerament (sota els governs del PP i del PSOE)? Per no parlar de l'assassinat d'en Prim, o de l'ensorrament del Banc de Barcelona o de Banca Catalana?

?És tan difícil constatar que, com ja ho han assenyalat Fèlix Cucurull, Albert Balcells (foto abaix) o Francesc Ferrer i Gironès, la catalanofòbia és molt anterior al sorgiment del catalanisme polític? Diríem que és un tret consubstancial del pensament polític ecspanyol paral.lel a l'anti-semitisme i a la idea de la puresa de sang.

L'única manera de ser ecspanyol és renunciant a ser català o, en el millor dels casos, acceptant convertir la teva pàtria o nació petita (Maragall dixit) en quelcom folclòric, entranyable, però situat en un pla clarament inferior i subordinat, a la suposada grandesa d'Ecspanya (sic).

Tant costa entendre això? O potser és que s'entén massa i el que es vol és marejar la perdiu?

La Sociovergència, un afer mafiós

Màfia

Un episodi que no ha tingut un especial ressò a la premsa de Barcelona, ha estat la renúncia del fins fa poc candidat in pectore de CiU a l'alcaldia de Girona. Un tal Mascort. La raó és digna de qualsevol novel.la o pel.lícula del gènere negre. L'home ha rebut amenaces de mort adreçades a ell i a la seva família. Total, ha llançat la tovallola. Visca la Màfia! La pregunta següent, obligada és quid prodest? Qui en surt beneficiat d'aquesta renúncia. La resposta immediata no és a la resta de partits, sinó sobretot a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), i de fet alguns mèdia o blogs no s'han estat d'establir-hi un cert lligam. Les relacions entre els dos socis de federació a Girona sempre han estat tenses, fet que és públic i notori. Com també ho és que UDC sempre ha pugnat per obtenir la candidatura en les eleccions locals de la capital gironina.

UDC mafiosa? Si en Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938), patriota exemplar, se n'assabentés, els seus ossos tremolarien de ràbia i indignació. Què tenen en comú en Carrasco i l'actual big fish, il capo dei cappi d'UDC. Res, absolutament res. O sí, que són els dos extrems d'una línia que malgrat néixer el 1932, des de 1978-79 ha viscut una autèntica degeneració.

BYE, BYE, PRESIDENT-ZOMBIE

En Pasquis, ara sí, ja és un cadàver polític. L'Iceta li ha donat el cop de gràcia amb les declaracions de l'altre dia on afirmava que Montilla seria un bon candidat a President de la Generalitat. No sabem si la tria de Montilla és una operació per tornar a perdre la Generalitat i d'aquesta manera afavorir una victòria de CiU i en conseqüència complimentar el pacte ZP-Mas, el pacte de la vergonya i de la submissió. El Pacte que, per cert, va salvar el coll al ZP, ja que llavors era el moment de màxima feblesa i quan Bono semblava que se l'havia de menjar amb patates. Lord Farquaad, com sempre, va fer el passerell. És molt probable o si més no possible -tot dependrà dels resultats del referèndum sobre el nyap i de les negociacions amb ETA- que ZP si té sort -i de moment sempre l'ha tinguda- pugui obtenir la majoria absoluta en les properes eleccions ecspanyoles. Llavors enviarà a fer la mà a en Mas i companyia i decapitarà definitivament el PSC. Aquesta gentussa, ja ho sabem, perquè ho hem vist amb els nostres ulls els darrers mesos, són capaços de tot: fins i tot matarien sa mare, l'esquarterarien i se la menjarien si això afavorís el partit. Viuen en un altre món.

Però tornem a en Pasquis, el president-zombie. Quina vida més miserable. Ho tenia tot i ho ha perdut tot. Quin retrat més fidedigne de la burgesia catalana poruga, submissa, que s'enriqueix amb la dependència del seu poble, que parla catanyol, i que no coneix res més enllà del seu nas. A partir d'ara el 127 serà un número maleït, perquè aquest és el que correspon a Maragall en l'ordre de presidents de la Generalitat al llarg de la història.

L'únic que cal esperar és que en els pocs mesos que li queden de respiració assistida, no faci gaire l'animal. Segurament és un desig que no es complirà. El príncep dels pijos si no la fa grossa no està content. És un nen mimat i maleducat que es pensa el melic del món i que, de veritat, només és el melic de les seves fantasies.

Bon vent i de cul!

EL NYAP DE LA MONCLOA NOMÉS OBTÉ EL 49.42% DEL SENAT ECSPANYOL

Ridículum tremens. L'Estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena o del ribot, només ha obtingut el 49.42% dels vots del Senat. Aquest fet demostra fefaentment que es tracta d'un document que neix amb una feblesa política extraordinària. En aquesta situació donar un xec en blanc als ecspanyols, és a dir, votar Sí, és directament suïcida. No hi ha res a fer, el més probable és que el text que se sotmetrà a referèndum, després serà esmenat pel Tribunal Constitucional, i si no al temps. Que ja ens coneixem de sobres els nostres enemics.

La sociovergència està posant la corda al coll dels catalans i les catalanes. Sort que tenim encara la possibilitat de tallar-la i de fer-se-la empassar. Cal anar a per totes i escombrar tota la morralla que ens vol enganyar.

Fem que a Guerra i als seus sequaços, se'ls canviï el rostre en una cara de pomes agres.

EL BIG BANG DE LA SOCIOVERGÈNCIA

Avui és un gran dia! L'adopció del NO per part d'ERC davant el referèndum sobre el nyap, altrament dit Estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena o del ribot, ha posat la crosta en estat de màxima alerta i situa el text aprovat al Congrés de les Hienes, al caire de la mort clínica.

El president-zombie està fent mans i mànigues per salvar in extremis aquest bunyol. De moment ja porten pressupostats 660,000 euros, que no és poca cosa. Però no tenen res a pelar. L'han ben cagada i aquest nyap no l'aprova ni la mare que el va parir (De Madre, bruixa, per cert). Penso que ni tan sols els corifeus mediàtics, per pur sentit del ridícul, gosaran ajudar el Sí, perquè saben que no guanyarà ni amb les cartes marcades.



El populisme fa això: pots guanyar molts vots i CiU i PSC n'han guanyat molts, de vots, però així com vénen, se'n van. Són d'una lleialtat més aviat escassa, i oblidadissa: davant el dubte entre la platja, el polvo i la barbacoa o el país i salvar el cul al líder corresponent, opten coherentment pels primers i no pas pels segons. No volíeu gent poc compromesa per tal que "els polítics" poguéssiu remenar les cireres? Doncs aquí ho teniu.

Lord Farquaad no en pesques ni una. Però possiblement tu encara te'n sortiràs, cosa que no farà ni el president-zombie ni tota la patuleia sociata que ha fet un paper ben galdós: negociant en el bàndol ecspanyol contra el Parlament, deslegitimant definitivament el rol del Parlament del Parc (que l'enderroquin ara mateix, només pensar-hi em poso tens: quin ridícul tremens, Benach, no saber defensar dignament allò que aprova el 90% de la cambra: Vés-te'n a casa, home!).

M'agradarà veure com es barallen en els mítings del Sí. Us imagineu un mà a mà entre Iceta i Puig o entre Zaragoza i Madí... Quin tip de riure! Abans d'acabar segur que s'agafen del monyo i es foten d'hòsties dalt de l'escenari.

I els palanganeros? Patètic. Han signat la seva acta de defunció, segurament per absorció. Ara la gent digna d'EUiA s'han plantat i han donat suport a la plataforma Diguem No! Felicitats camarades!

A sac, a sac,
Anem a sac,
Fins al final

LA SOCIOVERGÈNCIA COMENÇA A SEVILLA

Segons l'AVUI, la sociovergència comença a Sevilla. Dos polítics populistes, de la mena més impresentable, autèntica morralla i deixalla, sense cap mena de dignitat ni personal ni moral, gosaran parlar en nom de Catalunya als sevillans. Es tracta de la monja-alferes-ex-alcaldessa De Madre i del Dioni de la Franja (segons l'anomenen ja alguns blocs), Duran i Lleida. PSC-CiU, CiU-PSC, l'autèntica crosta del país, el darrer recurs de l'aliança ecspanyolista-autonomista per evitar el triomf de l'independentisme. És la sociovergència que comença a fer provatures, primer lluny de casa, per si la cosa fa figa. Però ja veureu com a mesura que s'acosta el referèndum, la sociovergència es repetirà cada cop més sovint, Fins i tot s'anirà aproximant: de Sevilla es passarà (faltaria más) a Madrid, on la crosta farà multitud d'actes mediàtics (confirmant la seva condició provinciana: només allò que passa a Madrid és noticiable), i finalment aterrarà a casa nostra durant la campanya referendària, on podem assistir a una autèntica orgia sociovergent: l'Iceta i Lord Farquaad fent un 69, Duran i Lleida i la monja (totes les ecspanyoles tenen vocació de monja-alferes, ho mamen des de que les pareixen) interpretant una pluja daurada, en Maragall aprofitant les seves escassíssimes estones de sobrietat per dir alguna nova bajanada... Bé, un panorama ben galdós. És el final de règim. Sense dignitat, i amb uns corifeus que es trencaran les mans de tant aplaudir. Em refereixo a individus com en Foix, l'integrista de la Vall del Corb, en López-Burniol, el notari cornut, o, per posar-ne algun altre, l'Antoni Puigverd, típic exemple de jueu que vol caure simpàtic als nazis. I tot plegat salpebrat amb l'actuació telonera, cutre i salsitxera dels palanganeros. Una autèntica raça que si tenim sort es troba en vies d'extinció.

MATXAQUEM L'ESTATUT DE LA MONCLOA: NOMÉS UN 50.6% EL VOL

El baròmetre d'abril del Centre d'Estudis de l'Opinió (CEO), organisme oficial de sondeig de la Generalitat, adscrit a l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), acaba de fer públic que només un 50.6% dels ciutadans que aniran a votar en el proper referèndum sobre el nyap, (aka) Estatut de la Moncloa, (aka2) Estatut dels Troglodites, votaran afirmativament. És una gran notícia. El ridícul dels autonomistes és enorme. Tant desfici per no res. Cal fer un esforç més i segur que podem derrotar aquesta immensa parida, aquest garbuix impropi del segle XXI, que no ens permet anar, com a poble, ni a la cantonada. On s'amagaran els Lord Farquaad, el President-Zombi, els palanganeros, et tutti quanti? Quina cara li quedarà al gran mentider, ZP?

L'únic que lamento és que no hi ha una estratègia unitària i cohesionada. ERC encara es fa l'interessant i no diu què farà finalment... Però que no veieu que un cop us baixeu els pantalons us donaran l'esquena? Una mica més de fermesa! I si es coincideix amb el PP, el problema és del PP, no nostre! Si tothom ha coincidit en un moment o un altre amb el PP: tant el PSOE, com CiU com ICV i no han tingut cap problema! En canvi si ho fa ERC és un pecat... i un bé negre! Aquí estem en un joc de la gallina, tal i com el concep la teoria de jocs: són dos cotxes que van en direcció oposada pel mateix carril. Qui primer s'aparti és el covard, la gallina.

La gent decent d'aquest país es troba dividida entre el NO, el vot nul (amb diversos eslògans proposats), el vot en blanc i l'abstenció. Mentre que la morralla socioconvergent, l'autèntic llast d'aquest país votaran prietas las filas com un sol home/dona a favor d'aquesta caqueta d'estatut que pretén mantenir l'espoliació econòmica, la submissió política i l'alienació moral de la nostra Pàtria. I no estalviaran esforços, i recursos, bàsicament calers, els nostres calers. Però no ho aconseguiran. La gent decent ha dit prou, la gallina valenta ha dit prou, no vol pondre cap més ou.

PD. En el moment de redactar aquest post m'és impossible accedir al web de l'idescat per afegir un enllaç al Baròmetre esmentat. Quina casualitat! Hi ha sociates que estan a punt de morir d'un atac d'angoixa i de nervis. Que ho facin!

PD2. Finalment ho he aconseguit!

EL CONSELL CONSULTIU, UN FEMER

Malgrat que sembla que ha passat una eternitat, encara recordem el paperot que va fer l'estiu passat el Consell Consultiu, perdent les formes i emetent un dictamen que va condicionar sobremanera la negociació del nyap. Recordeu que s'hi va donar un acord entre els consellers proposats pel PSC-PSOE, ICV i el PP. Molt clarificador. Llavors, CiU encara no havia dimitit. Al contrari estava en la seva fase més àlgida de milhomisme, era un gall que anunciava pràcticament la immediata proclamació de la independència de Catalunya... Però la majoria ecspanyolista es va imposar, amb la col.laboració clau del conseller proposat per ICV.

Han passat uns quants mesos i ara s'ha sabut que diversos consellers del Consultiu, entre ells el seu impresentable president, proposat, òbviament, pels sociates, també ha sucat de la partida reservada als informes. Paradoxalment, un altre que també ha sucat, és el conseller-clau, el proposat per ICV. Quina casualitat... Això farà que alguns dels afectats tingui ara més difícil optar a una butaca en el Tribunal Constitucional, com jo vaig predir en el seu moment, en recompensa pels serveis prestats.

Demolició de la Ciutadella Militar, 1868


De totes maneres, es certifica que les institucions autonòmiques catalanes no són res més que un femer. Una colla de lladres. Començant pel Parlament del parc, una instància totalment degradada, que tothom se la passa per l'entrecuix. Proposo que d'una vegada per sempre acabem amb la feina que van iniciar els nostres avantpassats i que enderroquem el darrer vestigi de la Ciutadella felipista d'infausta memòria. Mori la ciutadella, i amb ella el maleït parlament autonòmic que no serveix per a res.

Ser autonomista en l'any 2006 és fer el ridícul.

ELS ALIATS DELS FATXES

Si CiU i els palanganeros continuen pel camí continuen tibant de la corda per la tonteria de les cartes, no ens quedarà més remei que aplicar-los el mateix xarop que ells prescriuen a ERC en el tema del referèndum. Efectivament, no paren d'afirmar que si ERC opta pel no, votarà el mateix que el PP.

Doncs bé, ara també podem dir que CiU i els palanganeros són els aliats de les dues organitzacions feixistes ecspanyoles, Manos Limpias i Plataforma Ecspana y Libertad, que ja han iniciat tràmits judicials contra ERC. Quina vergonya i quin ridícul més immens! I quant de greu que em sap! Però cal marcar línia. Si no se't mengen de viu en viu.

L'ESTATUT D'ABAIX, PRODUCTE DE LA SOCIOVERGÈNCIA

Deia Joan Fuster que al País Valencià hi havia alguns blavers, però que al Principat ho eren tots. Aquestes paraules, volgudament exagerades i sobretot provocadores, però, posaven el dit a la nafra. El posen, millor dit. Aquesta reflexió, com no pot ser altrament, m'ha vingut al cap al dia següent de l'aprovació per les Corts Valencianes del nou nyap d'abaix, del nou Estatut d'Autonomia de la Comunidad Valenciana. Veure les fotos d'en Camps i en Pla donant-se el bec, fent manetes i somrient com a tòtiles, em fan venir basques, però penso que si ve aquests són els sicaris que han signat el nyap, els veritables responsables polítics d'aquest nou crim de lesa pàtria són uns altres. Anem a pams:

1. L'aprovació del nyap d'abaix té lloc en un clima cada cop més caracteritzat per la violència i les agressions regulars a persones, institucions, locals que mantenen fermament la defensa i la promoció de la catalanitat de les comarques situades al sud del riu Sènia. Els darrers casos els hem vist a Castelló de la Plana i a la facultat de Dret de la Universitat de València. Unes setmanes abans, a la pròpia llibreria 3 i 4. A Castelló, concretament, una quarantena de nazis ecspanyols van assaltar i agredir impunement als membres del Casal Jaume I d'aquesta capital. És curiós com els ecspanyols només parlen de violència quan ells són les víctimes. Quan la protagonitzen, que és quasi bé sempre, la ignoren o la dissimulen sota pretextos com que hi ha hagut uns "enfrontaments", una "baralla", etc. intentant repartir les culpes, quan de fet es tracta d'atacs premeditats i unidireccionals. Bé, però això ja és més vell que l'anar a peu. Cal tenir-ho present i punt. No pots esperar que els aparells policial i judicial ecspanyols, actuïn de forma justa i imparcial, oimés en aquelles comarques on l'ecspanyolisme explícit es passeja en actituds de milhomes i no ha de dissimular res. La violència cada cop més foramida que ja porto denunciant des d'aquest bloc des de fa molt de temps és possible, entre d'altres raons per aquestes dues: la primera, és el missatge directament nazi que segrega el PP, d'intolerància envers la diversitat i d'agressió permanent a la llengua i la culura catalanes, a les quals es vol eliminar de soca-rel. La segona, pel silenci còmplice que es dóna a la resta del país, i sobretot a Barcelona entorn aquesta situació. Els mitjans de comunicació de Barcelona voluntàriament ignoren tota aquesta agressió constant i prefereixen mirar cap a una altra banda, preferentment a quina és la darrera imbecilitat que han dit, fet o cagat qualsevol mindundi de Madriz. I és que la provincianització dels mèdia del Principat és quelcom que ja ningú no pot negar. Però d'aquest tema ja en parlaré en un altre post.

2. El nyap d'abaix constitueix l'agressió més important que ha sofert la nació catalana des del 1939. L'aprovació estatutària de la referència a la llengua o idioma valencià és un intent premeditat de segregar lingüísticament el país. Per no parlar del tema del 5% (aquest darrer però no ho considero tan important, atès que si no s'assoleix aquest percentatge per part de les candidatures nacionalistes és únicament i exclusivament per culpa d'elles mateixes, de les lluites de capelletes, les enveges i d'allò que diré en el punt 3). El fet que els sociates d'abaix hagin signat el nyap ja seria causa suficient perquè ERC els enviés a pastar fang i trenqués el tripartit. Però malgrat els avenços inegables, aquesta lògica nacional, encara no ha arrelat del tot en la seva pràxis política diària. Com a mínim, ERC hauria de llançar una autèntica ofensiva mediàtica contra el PSC per la seva traïció. Curiosament, però, és el PSC qui ara mateix, està muntant una ofensiva contra ERC prenent com a excusa un tema del tot banal i poca-solta. I amb la col.laboració entusiasta i capdavantera de TV3, El País i El Periódico, i els serveis sempre sol.lícits dels palanganeros, sempre a punt per anar més enllà, per enfangar-se ells i no els seus amos del carrer Nicaragua, de manera que aquests puguin preservar la seva imatge moderada. La millor defensa és un bon atac. De manual.

3. Però per damunt de tot plegat, cal dir una cosa ben alta i ben forta. Si el panorama a les comarques del sud del Sénia és el que és, ho és per la renúncia que el nacionalisme majoritari ha fet a intervenir-hi sense complexos. Dit d'una altra manera, si la situació ha arribat fins aquí, és culpa en molt alt grau, de CiU, i sobretot de Jordi Pujol, de la seva concepció petita de país, que ve marcada pel triangle Sant Gervasi-Cerdanya-Cadaqués. La renúncia a marcar línia i a ser present en la política valenciana, ha deixat una enorme espai perquè les classe mitges menys instruïdes acabessin votant el PP, mentre que les més il.lustrades ho fessin al PSOE. No entendré mai com podent ser més es conformen amb menys. Com podent ser 12 milions o 13, es conformen amb 6 o 7 milions. No hi ha ningú al món que es conformi en ser menys quan es pot ser més. Aquesta és una altra característica que fa tan ridículs als autonomistes, la por a l'amo, l'actitud servil envers el fort i l'actitud fatxenda envers el feble.

4. Es calcula que, sociològicament, el nacionalisme català al País Valencià, si estigués ben estructurat i enquadrat, podria assolir entre el 20 i el 30% dels vots. Un percentatge més que suficient per condicionar la dinàmica política i avançar en la normalització nacional. Un suport que en moltes comarques i pobles assoliria percentatges molt més elevats, fins i tot hegemònics. Si només dediquéssim a defensar i promocionar la catalanitat d'aquesta part de la nostra Pàtria, el 10% dels esforços que els ecspanyols dediquen a ecspanyolitzar el sud de Catalunya, aconseguiríem fites immenses. El PSPV segur que entraria en un col.lapse total, i el PP perdria una part important del seu electorat més pragmàtic, format per petits i mitjans empresaris, botiguers que el vota perquè no té cap oferta electoral que assumeixi els seus interessos de classe i la defensa de la pròpia identitat. La renúncia de CiU, el seu blaverisme escandalós i repugnat -amb alguna excepció, tot s'ha de dir- ha permès a ERC assumir el protagonisme com autèntic partit nacional, amb implantació a tots els territoris històrics que conformen Catalunya, i si bé encara es detecten algunes reticències blaveres al seu interior, producte de la ignorància o la mala fe, penso que està a punt de culminar una fita històrica: que en les eleccions locals i autonòmiques del 2007, per primera vegada, un partit català sigui realment un partit nacional que llanci una oferta electoral des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Un fet que, malauradament, provocarà picabaralles, sobretot entre aquells que mancats d'una estratègia unitària nacional s'han volgut enfrontar a Ecspanya amb una sabata i una espardenya, i que han rebut rebolcada rere rebolcada. Però ara, això s'ha acabat. Si més no així ho espero.